NI UNA COSA NI L'ALTRA

Ahir a la tarda, un familiar em feia una pregunta la resposta de la qual vull compartir en aquest bloc perquè es tracta d'un tema recurrent i que potser cal aclarir, ja que la polèmica que genera està excessivament mediatitzada (per no dir intencionadament manipulada).

La qüestió estava relacionada amb la meva militància socialista i era la següent: Tu ets de l'Ernest?. Quan li vaig respondre que no, i sense donar-me temps a explicar la meva visió del "problema" amb l'Ernest, em va etzibar "Ah, així tu ets espanyolista", amb un deix de menyspreu gairebé insultant. Doncs bé, NI UNA COSA NI L'ALTRA. M'explico:

Primer de tot, no soc de l'Ernest per diferents motius, entre els quals voldria destacar que "no soc de ningú". Dit d'altra manera, comparteixo camí i objectius amb aquells qui tinguem la mateixa ideologia i creiem en el mateix, però no crec en els ídols ni en les sectes que segueixen a líders amb els ulls tancats, per tant comparteixo un projecte col.lectiu, i soc lleial als líders que escollim en ell, però no soc d'ells, perquè tinc un control complet sobre la meva manera de pensar, de la qual soc lliure propietari.

Dit això, lamento que l'Ernest hagi decidit separar el seu camí del nostre. Segurament han pesat més les prioritats que ell ha fixat en el seu propi camí que les que ens havíem fixat els socialistes com a futur. No qüestionaré mai la seva ideologia socialista, com espero que ell no qüestioni el meu catalanisme. I segueixo creient que amb una mica més d'esforç potser seguiríem sent companys d'aventures.

Ara bé, sense qüestionar ni la seva persona ni les seves idees, si que m'atreveixo a qüestionar els seus mètodes, doncs no puc compartir la utilització dels mitjans de comunicació per estendre la idea de que hi ha un sector catalanista al PSC que ha estat apartat del projecte polític. No ho accepto perquè ha facilitat a mitjans anti-PSC que donin una idea equivocada de què som els que seguim al PSC: No ha marxat el sector catalanista, han marxat algunes persones que no han vist acceptat el seu projecte polític particular i han decidit abandonar el barco quan mès difícil està la cosa. Els serà fàcil, després de ser actors principals en l'atac al socialisme, dir "ja ho deia jo...". Aquestes maneres no les comparteixo, i no tenen res a veure ni amb el seu catalanisme ni amb el meu.

I si no soc de l'Ernest, soc espanyolista? Aquesta disjuntiva només demostra desinformació o, millor dit, un punt de vista absolutament manipulat com us deia abans. No ser de l'Ernest no vol dir ser espanyolista ni tampoc el contrari. El sentiment nacional dels i les socialistes és una cosa particular de cadascú, i no forma part essencial del nostre projecte polític, tot i que si que us dic que els que no som d'ell i seguim al PSC som catalanistes, però sobretot som respectuosos amb la manera de sentir la nació de cadascú en particular, tant si s'és catalanista com si s'és espanyolista. Perquè nosaltres som, per davant de tot, Socialistes, i la nostra lluita no és a favor ni en contra de les nacions. La nostra lluita és per les persones i contra les desigualtats per davant de tota altra consideració.

RESPOSTA A UN AMIC

Un amic del barri de Congrés-Indians em va enviar fa uns dies un correu en el que em deia el següent (literal):

Hola Enric,

Han passat uns mesos, pot-ser ja l’any que vam parlar del rumb que prendria el PSC i que veiem mes PSOE que PSC, em vas di llavors que esperaríeu, crec a Octubre per veure els corrents crítics quina posició adoptaven. Veig, passats els mesos que els diguem “oficialistes” encara han guanyat mes terrens, arraconant gent realment identificada amb el veritable PSC i d’una talla política inqüestionable; i ¿, dons per seguir les pautes del PSOE.

Segons m’han dit, esta creixen un corrent intern que pot arribar inclús a formar un nou partit.

Noi, on està aquell PSC fort amb conviccions pròpies, a prop de la nostra terra i defensor a Madrid de les nostres necessitats, il·lusions i amb grup propi i no integrat al PSOE amb disciplina de vot?

En aquell moment t’ho vaig dir, ara ho repeteixo el PSC no es el que era, diguem-li PSOE i s’ajustarà mes a la realitat- Es una pena, una gran pena, però això es així.

 

Doncs bé, vull compartir amb tots vosaltres la resposta que li vaig enviar. El text és una mica llarg, però crec que val la pena llegir-lo:

Bon dia xxxxxx,

La realitat és que en els moments més difícils per a aquest país, el tema nacional ha desbordat completament al tema de les retallades i la crisi. Moltíssima gent creu que ens en sortiríem millor d'ella si Catalunya emprengués el camí tota sola, i això passa a tots els racons de la nostra societat inclòs el PSC. Això ha provocat que apareguin sectors que posen per davant el "fet nacional" abans que la lluita contra les desigualtats, i sectors que opinen precisament el contrari. Per a la manera de pensar socialista, és un debat purament instrumental: per on comencem a canviar la societat? Creiem que podem començar per Catalunya i continuar després per Espanya, o pensem que necessitem transformar Espanya per canviar Catalunya? Quin és l'ordre correcte? Potser no hi ha una resposta única i correcta, el món és molt més complex i interrelacionat del que de vegades pensem.

Per desgràcia, la premsa ha venut això com l'existència d'un sector catalanista ben diferenciat d'un sector espanyolista i pro-PSOE. Especialment un grup mediàtic molt dretà (9 milions d'euros de subvenció de la Generalitat enguany, i poc sospitós de ser pro-socialista) ha fet una campanya molt forta per deixar clar que aquest suposat sector catalanista era matxacat per l'actual direcció. Quan ho veus des de dintre te n'adones de que tot això no és cert. En el PSC no hi ha un sector catalanista perquè el partit ho és per definició i per la voluntat compartida dels nostres militants (ho diuen els nostres estatuts). Si el partit fes fora aquest "sector" no quedaria li la senyora de la neteja, ja que catalanistes ho som tots. Els que veus als diaris no són un sector, són companys amb rellevància mediàtica que mantenen encara un fort pes a l'organització.

Respecte de la relació amb el PSOE, no som el mateix partit, i així ho diuen també els nostres estatuts. Jo no soc ni més ni menys del PSOE que fa uns mesos: simplement no ho soc, jo soc militant del PSC. Ara bé, mentre estiguem a Espanya, ens hem d'entendre amb ells, són un partit germà, igual que mentre estiguem a Europa ens entendrem amb el Partit socialista francès, l'alemany o el de qualsevol altre país. La nostra capacitat d'influir en el govern i el parlament espanyols es basa en la capacitat d'arribar a consensos amb el PSOE.

En el tema nacional, nosaltres creiem en una Catalunya que no distingeixi entre bons i mals catalans, oberta i integradora. Que faci bo allò de "és català aquell qui viu i treballa a Catalunya". Si això passa o no per la independència, no és el terreny en el que nosaltres situem la discussió. Per a nosaltres cal veure quin model de societat volem, cal treballar en eliminar les desigualtats i cal que un repartiment just del creixement. Si prioritzar això ens converteix en "ser del PSOE" o "ser menys catalans" o "no ser bons catalans", llavors creiem que potser el model nacionalista no és tan obert ni tolerant com diu, i en aquesta societat no ens trobaran. Però que no t'enganyin, en aquest model de societat tampoc no hi trobaràs tot aquest suposat “sector catalanista”. Aquesta gent són tan socialistes com ho soc jo, i l'únic que demanen és que en l’agenda prioritzem un tema, el nacional, que als socialistes ens resulta una mica aliè.

El PSC és un partit transversal, que representa moltes sensibilitats diferents, i per tant treballa en un equilibri permanent i difícil. Això fa que en molts temes (especialment els nacionals) haguem de ser prudents i de vegades no tan clars com caldria, però això no pot ser confós mai, mai, amb que siguem menys catalans o menys catalanistes. Això ho portem a la sang i en els origens del partit, i sap molt de greu que l'interès de la premsa sigui desvirtuar-ho dient que existeix un sector catalanista, cosa que deixa la resta del partit a fora d'aquesta qualificació. I personalment, jo soc profundament catalanista, i profundament socialista alhora. Són dues idees compatibles i jo visc i treballo fent que així sigui. Em doldria tant que em diguessin que soc del sector catalanista (i m'excloguessin de ser socialista) com que em diguessin que soc del sector socialista o més PSOE (excloent-me de ser catalanista). Per això tota aquesta polèmica artificial em dol.

Una abraçada

Enric 

ELS PALS I LA PASTANAGA

Avui pensava sobre l'enrenou polític que ha ocasionat la manifestació de l'11 de setembre. No em vull referir a la participació en ella o no, doncs cada partit té una manera de veure el país, i alhora la seva militància és prou diversa com perquè tots els sentiments s'hi vegin representats. No, em vull referir al fet de que la manifestació ocupi tants titulars i tant de temps en els mitjans de comunicació.

La que va començar com una crida a defensar un pacte fiscal per a Catalunya, i que hauria estat poc polèmica perquè hauria estat unitària, va ser  segrestada de manera ràpida i maliciosa per part d'un dels partits del govern català, que esperava ser reconegut pels sectors independentistes i restar-li força en aquest flanc a d'altres partits d'aquest moviment.

La realitat és que se'ls va escapar de les mans, i la proposta d'una mostra de força independentista va entusiasmar ràpidament a tots aquells qui volen aquest estatus per a Catalunya. Quan el Govern va veure l'èxit, va decidir donar recolzament explícit però amb una ambigüitat calculada del president Mas . Això és "tirar la pedra i amagar la mà". Donen cobertura mediàtica, suport polític, però a la manifestació s'amagaran rere una senyera no estelada. I perquè, això?

S'amagaran perquè la coalició de CiU no és independentista. Un dels dos partits, Unió, no ho és de manera explícita, però a més hem de recordar que el soci preferent de CiU fins ara és el Partit Popular, i amb aquest hi pot haver tensions però mai no trencaran la parella de debò, pot ser que per motius electorals ho escenifiquin com el duo Pimpinela, però mai no trencaran definitivament. A més, recordeu que necessitem un rescat!. Estan units per una concepció del país profundament de dretes. La pela abans que la pàtria!!!.

I quina és la conclusió que en podem treure de tot això? Per desgràcia és molt clara i transparent com l'aigua: es tracta de l'antiquíssima estratègia del pal i la pastanaga. Mentre el govern ens està matant a pals per les retallades que porta fent des que va començar a governar, amb una laminació de les nostres condicions de vida que a poc a poc es van fent insuportables, presenta la pastanaga de la independència sabent que només és un esquer perquè mirem a una altra banda. I per desgràcia gran part de la societat catalana ha picat i ha deixat de mirar els problemes reals que reflecteixen la impotència total i absoluta del govern davant la crisi. Només retallen i ajusten i això no millora. No tenen lideratge ni propostes, però això si, la solució diuen que és la pastanaga. Una tàctica utilitzada a Catalunya per la gent de CiU durant moltíssims anys, que li ha funcionat electoralment (i diria que socialment), però que ha entrat en una espiral inflacionista en la qual com més grans són els pals a amagar, més gran ha de ser la pastanaga. Avui és la independència.

El dia 11, cadascú decidirà si va o no va a la manifestació. Només espero que tant els uns com els altres el dia 12 tornin a la realitat del dia a dia i recordin que per molta pastanaga que ens posi al davant, el govern de CiU ens està molent a pals.

UN ANY PERDUT?

Ara ja porten un any al govern de la Ciutat. No sé com haurà estat a la resta de Barcelona, però us puc dir com ha estat aquest any a Sant Andreu: PERDUT. Quan et decideixes a escriure un article al teu bloc, sempre penses que ser molt radical pot portar el lector a creure que exageres, que no ets objectiu. És cert, l'objectivitat és difícil de mantenir, i sovint acabes deixant-te portar pels sentiments que et provoca allò sobre el que escrius. En aquest cas, parlar de com ha anat aquest any al Districte i al barri de Congrés-Indians fa que involuntàriament recordi el que vanm arribar a treballar, les coses que vam fer, el com ens vam implicar la legislatura passada, amb proximitat i intentant fer-ho el millor possible, i ho compari amb la situació actual de paràlisi total i absoluta. Em preocuparia pensar així si veiés que les entitats o els altres partits polítics pensessin de manera diferent, però no. Per desgràcia per a Sant Andreu, aquesta opinió és general. NO FAN RES.
Per al govern de CiU, no fer res és l'ideal, perquè qui no fa no s'enfronta amb ningú. No decidir fa que no t'hagis de decantar, que no hagis d'optar per una solució que altres no comparteixen. L'excusa a més és fàcil: no hi ha pressupost. El que no veuen és que això és incoherent amb voler fer un barri de luxe al port o un nou barri al Morrot o un projecte faraònic a la plaça de les Glòries. Tampoc és compatible amb fer de prestamistes a la Generalitat i amb presumir de ser l'única administració sanejada (encara que sigui gràcies a l'anterior govern). Més encara, el problema no és només que no facin res. El problema és que tampoc no planifiquen res per al futur. Pel plenari del Districte no han passat més que dos plans urbanístics en un any, i tots dos impulsats per l'anterior govern. Els plans urbanístics triguen un any de tràmits. Si no n'hem aprovat cap, encara estarem un any més sense actuacions. Quin model de ciutat tenen? quin model de transformació dels espais que la necessiten? Quin futur volen? Al plenari d'ahir els vam dir que no podem deixar la ciutat sense futur, que Barcelona no pot ser gestionada pensant només en el dia a dia. Ens van contestar que la gestió del dia a dia era el que els havia fet guanyar les eleccions. 

No tenen res pensat per al futur. La sensació més estesa és que Barcelona anava a velocitat de creuer, i el nou govern de CiU ha aixecat el peu de l'accelerador. En un any de govern només han viscut de l'herència d'allò que ja estava en marxa. Però el gas s'acaba. En un entorn de crisi i dificultats, Barcelona no es pot permetre una aturada, però vist com estan treballant, la Ciutat s'està aturant. Els que estem més al dia del que passa ho estem denunciant, però... ho veuran els ciutadans? Esperem que si, i que no sigui massa tard.

Ara, això si, de bones paraules en tenen moltes. Ahir a Sant Andreu ens van dir que recolzen el pla d'equipaments del Canòdrom (però han deixat que es perdin els plans urbanístics i caldrà començar des de zero), el Pla d'Ascensors (però no hi han posat ni un cèntim per mantenir-lo), Barcelona Activa (però eliminen els plans ocupacionals), les escoles bressol (però les privatitzen, augmenten les ràtios i pugen els preus), etc, etc. Així no s'enfronten mai a la gent. Descobrirà aquesta gent que així tampoc no li solucionen els problemes?

I ENCARA VOLEN QUE NO ENS INDIGNEM?

Mentre el president Mas anunciava l'enèssima retallada del Govern de la Generalitat, i el mateix dia que es compleix un any de les protestes del 15-M, la regidora responsable d'economia de l'Ajuntament de Barcelona, Sònia Recasens deixava anar que Barcelona té la intenció d'aportar diners al Circuit de Montmeló per conservar la Fórmula 1 i el Mundial de Motociclisme.

A veure, centrem-nos. Aquesta és la manera de respondre als problemes reals de la gent que viu a la ciutat? Si realment l'Ajuntament té prou diners per destinar-los a una despesa que haurien d'assumir els promotors privats que en treuen un benefici econòmic, no podria fer-los servir per ajudar la gent que s'està quedant sense ajuts a la dependència? O a les persones que han d'anar a menjadors socials? O a les entitats que es dediquen a l'atenció de persones amb dificultats? Són tantes i tantes les possibilitats que fa molt de mal a la vista enviar els diners a uns aconteixements esportius. Perdoneu, però això fa tuf del "PA I CIRC" dels romans.

I no només això, en aquest moment de crisi ens diuen que això és bo per a la marca Barcelona i per a l'atracció d'uns 120 milions d'euros anuals. Sembla mentida que íntentin convèncer la gent amb arguments de tan poca solidesa. Els diners que es destinin al Circuit potser ajudaran a les butxaques dels qui organitzen els Grans Premis, i potser contribuiran en una minsa quantitat al que rep la ciutat en termes de turisme, però no oblidem que só "PA PER AVUI I FAM PER A DEMÀ". Aquests diners no s'inverteixen en innovació, ni en educació, ni en recerca: van a parar a uns aconteixements efímers sense impacte sobre l'economia ni a mig ni a llarg termini. No és així com s'ajuda a sortir de la crisi. L'Ajuntament ha de destinar els diners a ajudar a canviar el model econòmic, a preparar la societat per al futur i, com que en aquests moments és absolutament indispensable, a ajudar els qui més ho necessiten.

La Ciutat de Barcelona no es mereix un govern que retalla en escoles bressol perquè "el model no és sostenible" i en canvi es dedica a aportar diners al sac foradat dels esdeveniments efímers. Això NO ÉS RESPONDRE ALS PROBLEMES DE LA GENT NI A CURT NI A MIG NI A LLARG TERMINI. No poden passar-se un any sense fer res de res, dient que faran un Pla d'Actuació Municipal responsable, sense estirar més el braç que la màniga, i a continuació trasvassar diners, els que siguin, a un multimilionari com és en Bernie Ecclestone. Qualsevol inversió en aquest sentit ÉS UNA BURLA A TOTS ELS BARCELONINS, que ara són els ciutadans d'Espanya que paguen més impostos, I EN ESPECIAL ALS QUE HO ESTAN PASSANT MALAMENT.

Senyor Trias, vostè que presumia de socialdemòcrata, com s'entén que vulgui privatitzar amb una marina de luxe una part del Port de Barcelona que havia recuperat la Ciutat, que vulgui fer un barri de luxe al Port, el Blau@Ictínea i que vulgui regalar els diners a en Bernie Ecclestone? Ha passejat per la ciutat? Ha vist com tanquen les empreses del polígon del Bon Pastor? Ha vist els problemes pels que passa la Trinitat Vella? Ha visitat veïns que volen un ascensor per pujar a casa seva i no el poden pagar? i tants i tants problemes en una ciutat tant apassionant per la seva diversitat com Barcelona... Potser aquesta diversitat els va una mica gran, potser perquè els petits problemes de la gent no generen titulars, potser perquè realment tenen la idea de que la col·laboració públic-privat ha de consistir en un trasvassament dels diners de tots perquè alguns facin negoci.

El que avui anuncien posa al dia les protestes dels Indignats. Avui potser compartim una mica més els objectius del 15-M. 

RESPECTE DEMOCRÀTIC

Escrivia al bloc de Congrés-Indians (http://desdesantandreu.blogspot.com) que de moment el govern bipartit de CiU al Districte de Sant Andreu no dona resposta a les demandes dels veïns i les entitats del nostre barri. Encara que això sembli greu per a un Ajuntament, encara se superen quan parlem del seu respecte a les normes democràtiques de funcionament més bàsiques: Estan demostrant un autèntic menyspreu per la tasca de control dels grups de l'oposició.

Els partits que no formem part del govern tenim diversos mecanismes legals per controlar la transparència, la idoneïtat i el sentit de tot allò que fa l'Ajuntament. Aquestes eines són els Precs, les Proposicions i les Preguntes. Aquests recursos els utilitzem per demanar actuacions (Precs) o per demanar informació que no es fa pública tot i ser-ho, i que pot ser d'utilitat per als ciutadans o per millorar les accions de govern.

Doncs bé, des de fa mesos les respostes a les preguntes que fem com a representants dels ciutadans ens són contestades amb frases estàndard i sense contingut, del tipus "ho estem treballant", "prenem nota", "les entitats ja estan informades". Només ens manca alguna resposta com "a vostès no els importa".

Aquestes contestacions són contràries als usos democràtics i no admeten la més mínima justificació. Democràcia és transparència i servei públic, i respecte al treball dels altres. Aquest menyspreu pot ser un reflex d'inseguretat, donat que no avancen i van a remolc dels partits de l'oposició, o pot ser algun problema més profund de manca de transparència i de no acceptar cap tipus de control. Personalment preferiria que fos inseguretat, perquè al darrera no hi hauria mala fe, encara que a la Ciutat no li convé en aquests moments un govern amb tants dubtes.

Encara hi podria haver una tercera causa, que l'estructura administrativa en Districtes els vagi una mica gran i vulguin buidar-los de contingut i recentralitzar la gestió de l'Ajuntament. Això ja veurem si és així o no, però de moment no hi han projectes de Districtes i si molts grans anuncis (amb reculades espectaculars) de projectes de ciutat.

Per desgràcia aquests comportaments no aporten res de positiu a l'acció de govern. Un govern segur faria de la transparència una bandera, i de l'elegància una manera d'actuar. Un govern feble intenta amagar per no perdre la poca força que té i que no se li obrin fronts que no pugui aturar. Jutgeu vosaltres mateixos.

LA REBEL·LIÓ DELS OFEGATS

Reflexionant sobre tot el que està passant darrerament, sobre com ens espanten perquè acceptem com a inevitables les brutals retallades del que va arribar a ser un intent d'aproximació a l'"estat del benestar" (i dic un intent perquè per més que ens mirin de convèncer no ho era, o almenys no era gaire complet), se m'ha acudit escriure avui sobre si realment aquest pseudo-determinisme ens porta a algun lloc i si tenim escapatòria o no.

Mireu, primer us explicaré una petita historieta, a veure si us sona el tema:

En un dia de calor sufocant, un home que no sabia nedar, espanyol per a més senyes, es llençà a una piscina sense adonar-se'n de que no tocava fons. Quan començà a ofegar-se i demanar ajuda, veié que hi havia més gent a l'aigua. Un d'ells, presumit, d'ànim perdonavides, en bona forma i més alt i més fort que ell, responia a les seves súpliques renyant-lo i dient-li "la culpa és teva per no saber nedar, si haguessis fet com jo ara no t'estaries ofegant". El nostre home, desesperat per la resposta i perquè se n'aniria al fons sense remei, suplicava: "Però som amics, ajuda'm, l'aigua m'arriba al coll, m'ofego!". I l'altre, enlloc de llençar-li un salvavides o intentar treure'l de l'aigua va decidír que la solució per al nostre infeliç havia de ser una barreja de càstig i d'exemple: buidar la piscina galleda a galleda fins que toqués peu, i d'aquesta manera no només se salvaria sinó que no li tornaria a passar mai més el mateix. I el pitjor era que la resta dels banyistes cridaven "És veritat, és culpa d'ell, a buidar la piscina, a buidar la piscina!" 

Imagineu-vos com hauria acabat la història. El nostre pobre desgraciat s'hauria ofegat sense remei. Doncs bé, sembla que el nostre país és el pobre infeliç i l'amic fort i nedador ja sabeu qui, igual que els altres banyistes. L'home s'enfonsava sense remei i, sobretot, sense esperança...

Però com són les coses. de cop i volta un altre dels companys d'infortuni, acabat d'arribar, decideix donar una meravellosa idea, increïble, senzilla, però contrària a buidar la piscina: "I perquè no fem servir un salvavides?". Ostres!, l'orgullós gimnasta se'l va mirar a la cara amb menyspreu: "No, hem de buidar l'aigua perquè no torni a passar, cal castigar el que s'ofega". I l'innocent nouvingut, gavatxo d'accent, digué "després ja veurem què farem, però ara cal salvar la vida, i per això primer hem de surar, ja buidarem després si cal". Ai, el miracle es va obrar, i de cop i volta un holandès que també s'ofegava va decidir que el gavatxo potser tenia raó, i va començar la rebel·lió dels ofegats. Tots demanaven salvavides i van llençar les galledes ben lluny. L'orgullós superhome, cabut en les seves intencions, en veure que potser es quedaria sol, també va llençar la seva, tot dient "Ara us deixaré surar, però no oblideu que demà començarem a buidar la piscina perquè no torni a passar el mateix".

No sé com acabarà la història de debò, però per fi a Europa s'ha obert un fil d'esperança. Fins fa quinze dies, la retallada de despesa era l'única solució a la crisi. Una solució que en realitat ens enfonsa més i més, que talla l'activitat econòmica i malmet les classes populars. Avui sembla que França torna a donar el primer pas, només la possibilitat de que un socialista guanyi les eleccions a president ha fet moure de la seva posició inflexible a la dura Angel Merkel. Crec que avui tots els europeus hem de ser una mica francesos, i crec que tots hem de recolzar en François Hollande. Europa sortirà endavant amb solucions socialdemòcrates, o no se'n sortirà. I això serà així perquè el propi concepte d'Europa és una idea socialdemòcrata. Tornem als origens i trobarem les solucions.

NO SÓN NOMÉS PARAULES

De vegades em pregunto fins a quin punt el discurs neoliberal ha impregnat la nostra societat i com va conformant la nostra manera de pensar i d'explicar el que passa. Quant t'atures a examinar com parlem, quines expressions utilitzem, te n'adones de que algunes paraules han canviat el seu significat, algunes expressions ja no volen dir el mateix que fa uns anys, i alguns eufemismes intencionats intenten canviar directament la nostra percepció. M'explico amb tres exemples que cada dia us poden fer pensar en ells:

Fa bastant de temps que l'expressió "polítiques socials" està sent (permeteu-me l'expressió, i sento ser tant clar) prostituïda pel pensament ultraliberal de la dreta catalana i espanyola. Tots són defensors de les "polítiques socials", però les han buidat de significat. Acusen els perceptors de rendes mínimes de ganduls, la sanitat pública d'ineficient, l'ensenyament públic de ruïnós, la llei d'autonomia personal d'inabastable. Ens diuen que les mantindran però també que no ens les podem permetre. Les reformen per ser menys socials i menys equitatives. 

Però n'hi ha més: fa uns anys, el que muntava una empresa era un empresari. Ara ja no, ara és un emprenedor. Evidentment que el que comença un negoci és emprenedor, però sembla que els faci vergonya la paraula empresari, potser perquè porta afegit el valor del benefici econòmic, mentre que l'empreneduria és una qualitat positiva humana. Parlar d'emprenedors elimina qualsevol connotació negativa de la búsqueda de benefici, i converteix el ser empresari en una situació desitjable, positiva i plena de bones qualitats. No dic que ser empresari sigui negatiu, en absolut, però perquè volen eliminar aquesta paraula? No és prou bona?.

I ja per acabar, una expressió que sento des de fa dies en alguns cercles, parlant dels aturats i la gent que passa problemes per la situació econòmica. Avui llegia que s´ha de seguir el camí de la caritat amb els que passen per uns mals moments. Doncs bé, jo sostinc que ni caritat, ni històries: la paraula és SOLIDARITAT. Hem de ser solidaris amb els altres treballadors, no mirar-los de dalt cap avall ni pensar que són "pobrets". Caritat émpre és de dalt cap abaix. No senyor, el que ens cal és lluitar per la seva dignitat, que és la nostra, i contribuir al seu benestar d'igual a igual. Només així teixirem una sortida de la crisi, només així ens farem respectar pel poder econòmic. Units, iguals i solidaris. Hem de tornar als valors de l'esquerra, i quan sentiu que són d'un altre temps, cal respondre que els valors de la solidaritat són universals i intemporals, i que la nostra feina és trobar les eines per desenvolupar-los d'acord amb els nostres temps.

CAP A ON VAN ARA?

El passat 30 de març, l'endemà de la vaga general i de la gran manifestació contra la retallada dels drets laborals, i tot just quan es començava a moure el tema dels violents incidents que es van produir, vaig ser entrevistat per Ràdio Trinitat Vella amb la voluntat de conèixer el meu parer sobre la jornada anterior.

Quan l'entrevistador em va preguntar sobre el que havia passat, la meva resposta va ser molt clara i contundent: els fets violents que s'havien produït eren absolutament condemnables i lamentables, però fruit de l'acció de grups de quasi-professionals de la violència i l'agitació. Ja en aquell moment vaig prevenir sobre el que es veia venir i que finalment està passant: que els governs de la dreta, tant de la Generalitat com del govern central, mirarien d'aprofitar els fets per laminar els drets civils de llibertat de manifestació, opinió i reunió.

En veure el que ha passat els darrers dies, amb una manipulació barroera i exagerada del que va passar, ara em refermo en el que vaig dir: tant el sr Felip Puig com el sr Jorge Fernández Díaz volen donar un pas més en la involució del nostre país pel que fa als nostres drets constitucionals. La realitat és que ells no van ser capaços d'aturar els incidents quan van començar, van fallar estrepitosament en la seva feina quan no van actuar en el moment que havien de fer-ho. Em preocupa la possibilitat de que no ho fessin precisament amb la voluntat d'engegar la campanya que han posat en marxa. La dreta que ens governa no és només reaccionària en temes econòmics, també ho és en temes socials i polítics. Tenim motius per estar preocupats, i molt.

Ens proposen vigilar el que comuniquem a través de la xarxa, per "evitar" que alguns facin convocatòries violentes. Què no saben que aquests grups tenen moltes altres maneres de comunicar-se?. També volen que tothom vagi a cara descoberta a les manifestacions, per poder identificar els violents. No podien identificar-los quan amb la cara tapada van començar a fer destrosses, o es pensen que els violents ja surten de casa amb la cara tapada?. També volen condemnar la resistència passiva a l'autoritat... i tantes altres coses... Hem de dir NO, que aquest no és el camí, que ELS DRETS I LES LLIBERTATS INDIVIDUALS NO ES TOQUEN. 

Ara cal tornar a reivindicar el paper històric de Barcelona i els barcelonins demanant drets ciutadans, aquell esperit d'inconformisme que ha viscut la ciutat al llarg de la història, aquelles arrels que han fet de la nostra gent i el nostre tarannà un referent de llibertat a nivell mundial. Aquella Barcelona que incomoda la dreta, aquella ciutat progressista, treballadora, dinàmica, desperta. Hem d'evitar que ens adormin, que ens facin sentir benestants per acabar amb les nostres inquietuds, hem de tornar a lluitar per aquesta ciutat que ha estat far de tolerància i diversitat. Hem de demostrar amb llibertat també hi ha eines per lluitar contra els violents sense reduir els drets de les persones. Podem ser un model, però no de la manera que ho volen fer aquesta gent.
Demà a les 12h la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha convocat una concentració a la Plaça Catalunya. Cal que sigui una concentració multitudinària, cal que se n'adonin de que estem disposats a defensar la llibertat. Van començar a retallar drets com la salut i l'educació. Ara volen anar contra els drets civils. HEM DE DIR PROU!!!  

LA PLUJA FINA

Recordeu aquella metàfora que li agradava tant d'utilitzar a José María Aznar de la pluja fina, que cala i cala però no molesta fins que te n'adones de que estàs totalment empapat? Aquell home tan antipàtic no feia més que preveure el treball que han estat fent els darrers anys els mitjans de comunicació de la dreta tant a Catalunya com a la resta d'Espanya: crear un estat d'opinió favorable al cop d'estat conservador que estem vivint en aquests moments al nostre país.

Efectivament, ha estat una tasca lenta però constant, pensada amb intel·ligència i coneixement de com funciona la ment humana. Missatges repetits una i altra vegada, amb justificacions clarament neoliberals i silenciant qualsevol intent de contradir-les, creant un estat d'opinió favorable a les visions més individualistes del món, on l'individu prima sobre el col·lectiu i on la solidaritat és només una càrrega. I si no ho veieu així, llegiu els següents tòpics i penseu en quina imatge en teniu:

- Ens convencen que tot allò que és públic és també ineficient perquè l'únic que fa rutllar les coses és que algú se n'emporti un benefici en diners.

- Ens diuen que la sanitat pública gratuïta ens arruïna com a país i és un lastre per a la recuperació econòmica. Quina mentida!, la sanitat a Espanya no és gratuïta! i no ens arruïna com a país, sinó que ens enriqueix donant igualtat d'oportunitats. Si per la despesa sanitària creixem poc (que no és cert), almenys creixem de manera equilibrada.

- Ens asseguren que els impostos llasten el creixement econòmic, que són negatius per definició. No diuen que serveixen per reequilibrar i per portar a terme polítiques de comunitat, públiques.

- La solidaritat, una paraula positiva en si mateixa, només és esmentada com una càrrega, com un impediment a que avancem, a que ens recuperem. Quan la realitat és que sense solidaritat progressen uns però altres estan pitjor.

- Critiquen els aturats dient que la major part no volen treballar, i que els que si que volen ho fan i defrauden amb l'ajut de l'atur. Això és culpabilitzar els treballadors que estan en la situació més feble, i és donar una imatge que no és certa en la major part dels casos. L'objectiu és reduir els ajuts als aturats. Com sempre, a pagar els més dèbils.

- Diuen també que els funcionaris són ganduls i n'hi ha massa. Que suposen una gran despesa pel benefici que donen, etc, etc. Fixeu-vos que ometen que funcionaris són els metges, mestres, bombers, policies, i tants d'altres que treballen tant com qualsevol altre treballador.

En fi, tot un atac orquestrat a través de la pluja fina. Una crítica despietada contra tot els que és públic, contra tot el que és solidari. I nosaltres ens estem deixant portar. La dreta ha creat el fons d'escenari, i ara vol marcar també el guió de l'obra. Els partits d'esquerra hem de fer un nou guió, proposar un futur diferent i lluitar perquè no se surtin amb la seva. Tenim la responsabilitat de fer que el futur sigui millor que el present per a tothom, i no només per a qui es pugui pagar-se'l.

PERQUÈ ATIEN LA POR?

Reflexionant al voltant de tot el que està passant, sobre la vaga general del proper dijous, sobre la situació del que ens envolta, i després d'haver parlat durant aquests darrers dies amb molta gent sobre aquests temes, a poc a poc he arribat a una conclusió força inquietant: els mitjans de comunicació i els governs de dretes estan alimentant la por, aquella por que paralitza les persones, aquella por que fa de la supervivència pròpia l'únic objectiu a curt termini, aquella por que desperta els sentiments més individuals.

Tots els missatges que rebem fan por: la crisi irresoluble, el deute, els serveis que no podrem pagar, les pensions que no podrem tenir, la feina que no podrem aconseguir. Por, por i més por. Us heu parat a pensar a qui li interessa aquest missatge? Perquè l'atien? Perquè no ens tornen l'esperança?

Quan els ciutadans s'enfronten a la por de perdre tot allò que han anat aconseguint, cometen el major dels errors: enfrontar-se a les agressions amb individualisme, com si estiguessin sols, com si només d'ells depengués la seva pròpia salvació i com si la dels altres no els importés. Quin error! És precisament ara, quan ens trobem en moments difícils, en que una dreta radical vol eliminar els drets dels treballadors per aconseguir mà d'obra barata atiant la por de perdre la feina, quan la mateixa dreta amb una bandera diferent vol reduir la sanitat pública a una simple almoina atiant la por de perdre-la totalment, quan ens provoquen la por contra tot el que sigui nouvingut dient-nos que ens farà perdre la feina, quan ens diuen que si no perdem els nostres drets la Xina se'ns menjarà...

Ara és quan hem d'estar units, ara hem de ser solidaris i enfrontar-nos junts contra aquest retrocés. Ara toca lluitar. Però si només lluita un, se'l menjaran. Si lluitem tots junts no deixarem esquerdes per on ens puguin vèncer i no els deixarem que ens enfonsin. Hem de trencar el discurs de la por, que cap ciutadà no es trobi sol davant un empresari que el vol acomiadar o que li vol reduir el sou, que cap ciutadà no es trobi malalt i sol sense que ningú defensi el dret de tots a tenir una salut pública digna.

El dia 29 hem de donar suport a la vaga perquè vegin que estem junts, que diem no i que quan estem junts som molts i molt forts. Quan estem junts no tenim por.

El bloc de nou en marxa

Fa gairebé un any del meu darrer article en aquest bloc. Crec que ja és moment de tornar a escriure-hi perquè la situació avui és molt pitjor que quan ho vaig deixar. Cal que els qui tenim alguna cosa a dir enfront de la deriva ultraliberal de la nostra societat donem un pas endavant i ens comprometem a difondre i a explicar un missatge optimista i il·lusionat de que hi ha solucions possibles, que res del que està passant no és inevitable i que només depèn de l'actitud que prenem.

Estem veient com el govern de la Generalitat està planificant un canvi radical del model sanitari, amb l'objectiu clar de reduir el sistema públic a un nivell purament assistencial, com s'ataca l'ensenyament públic amb la reducció de plantilles i mitjans, com el govern de l'Estat redueix a la mínima expressió els drets dels treballadors, i com l'un i l'altre van de la mà en aquests objectius.

La situació actual és un cop d'estat. El poder econòmic es conformava fins ara a condicionar les actuacions del poder polític exercint la pressió a través de lobbies o grups de poder. Ara ja no en té prou. Ara l'objectiu és acabar directament amb un sistema polític, la democràcia, que els destorba perquè requereix d'un respecte als drets dels ciutadans. Ens estan convencent de que el govern és millor si és dirigit per tecnòcrates sense ideologia que prenguin les decisions simplement des d'un punt de vista ortodox econòmicament, sense pensar en les persones. Això és un cop d'estat en tota regla, i els ciutadans l'estan acceptant com a inevitable.

Tots aquells qui encara conservem una certa consciència de la situació estem obligats a denunciar-ho, però també a fer propostes creïbles i factibles per canviar aquesta deriva cap a un sistema totalitari on la dictadura no serà altra que la dels diners.

Democràcia real: SI I ARA

Us he de dir que comparteixo els objectius dels que s’estan manifestant a tot el país demanant un canvi en el sistema democràtic i econòmic. Totalment. Aquí i avui afegiré el meu petit gra de sorra al canvi, perquè crec que ha arribat el moment de redreçar el camí i dirigir-lo cap a una presa de possessió dels ciutadans.

El proper diumenge estem cridats a votar. Escollirem una opció o altra, però sempre una llista completa. Penso que aquesta manera d’escollir els nostres representants és com quan vas a la fruiteria i demanes unes taronges que t’han entrat per la vista. En arribar a casa obres la bossa i  te’n trobes una de bonica amb quatre de les del darrere. Tens la sensació de que t’han enganyat, no? Tu volies les millors i amb les més bones t’han encolomat les invendibles. Doncs bé, això és similar.

La llista és una imposició. No tenim el dret de triar i separar. No podem apartar corruptes, inútils, antidemocràtics, mafiosos ni mediocres per quedar-nos només amb els que ens agraden, els que ens serveixen i els competents. És com anar a comprar costelles i haver d’emportar-te la torna. Així no s’afavoreix ni la proximitat, ni la competència, ni el bon govern. La competència entre els candidats deixa de ser externa, la demostració als ciutadans de que són els millors, per convertir-se en una lluita interna per entrar en una llista. Ens obliguen a acceptar que el primer de la llista porta tota una torna que ha col·locat un partit i que no ens ha consultat com a ciutadans si la volíem o no. No ens donen l’opció, i per tant el sistema no és democràtic.

I aquí ve el paper dels partits d’esquerra. Quan hem perdut la batalla del poder econòmic i mediàtic, quan hem perdut la de la igualtat i la del discurs macroeconòmic per culpa d’un sistema cada vegada més desigual, cal reconquerir els cors dels ciutadans lliurant la batalla en el nostre terreny: el de les persones. Nosaltres hem de liderar el canvi democràtic, nosaltres hem de regenerar el sistema i tornar-lo als ciutadans. Tenim l’obligació d’obrir el camí, de retornar el poder als ciutadans, de donar-los referències clares, de mostrar-nos democràtics, transparents, d’oferir-los les nostres opcions i deixar-los que triïn. Nosaltres ens hem d’obrir, i no hem de tenir por de res. Estic segur de que quan la gent esculli amb llibertat l’exercirà amb responsabilitat, i tinc la convicció de que els millors de l’esquerra són superiors en discurs, idees i models als millors de la dreta. A mesura que avancem en aquest camí tornarem a ser l’opció de futur i podrem avançar en fer un món més just.

Dilluns 9 de maig presentem el programa electoral de Congrés-Indians a veïns i entitats del barri

Quatre anys de treball de proximitat amb els veïns, veïnes i entitats de Congrés-Indians, sumats a la visió global que es té des de l'Ajuntament i a les aportacions de les persones que formen el grup del barri de simpatitzants i militants del PSC, ens han portat a confeccionar un programa electoral per al barri amb moltes propostes que de ben segur seran de l'interès de tothom.

El presentarem el proper dilluns 9 de maig en un acte al casal de barri de Congrés-Indians (20h, segona planta) al qual hi esteu tots convidats. La nostra intenció és mostrar tot allò que proposem a aquells qui tinguin interès per escoltar-ho, atès que això els permetrà comparar i decidir el seu vot a les eleccions municipals del 22 de maig.

Us convidem a assistir-hi a tots, sigueu o no sigueu simpatitzants del PSC. Estem molt segurs de que tenim el millor programa de govern, ja que l'hem treballat amb molta gent. De ben segur molts de vosaltres us sentireu reflectits en les nostres propostes. Quan sortiu de l'acte de presentació tindreu una idea molt clara de cap a on va el barri de Congrés-Indians i què s'hi pot fer en el futur més pròxim. Després podreu valorar el que us ofereixen els altres partits polítics, però ja us ho avanço: el PSC és l'únic que té propostes fermes i realitzables per als 73 barris de la ciutat de Barcelona. Segurament cap altre té el mateix grau de coneixement de la realitat de la ciutat ni tampoc l'experiència de govern que cal per saber què és realitzable i què no. Tenim propostes per a les entitats, per a les persones, per a la mobilitat, els equipaments, etc,etc, però sobretot un model de treball proper a la gent, que fa de la participació una de les pedres angulars del nostre programa de govern.

Així doncs, a veure si dilluns us podeu passar pel casal!

El Canòdrom no pot esperar, Congrés-Indians no pot esperar

Han estat més de quatre anys de treball amb les entitats. Hem proposat, parlat, discutit amb les entitats. S’hi han afegit nous actors com l’escola Congrés-Indians, el recuperat club de futbol del Congrés, la plataforma Can Ros Verd. Tots han tingut l’oportunitat de defensar els seus interessos particulars o els del barri, amb una total transparència i amb la voluntat de fer el millor per als veïns. Ara ja teníem decidida entre tots la construcció d’un casal per a la gent gran, un centre cívic com a punt de trobada de joves i entitats, una residència pública d’avis amb centre de dia, la segona escola bressol per als infants del barri, un centre cultural de nivell internacional per donar-nos a conèixer, una gran zona verda, un poliesportiu de tres  pistes per a escoles i veïns i un aparcament soterrani.

Arribats a aquest punt calia avançar en el planejament, calia reordenar urbanísticament les zones perquè puguem començar a construir, calia començar a donar forma a tot allò que els veïns i les veïnes de Congrés-Indians necessitem.

Doncs bé, quan l’equip de govern ha volgut avançar en els tràmits per tal de començar la nova legislatura amb la feina feta i només esperar el vist-i-plau dels canvis urbanístics per poder iniciar les construccions, ens hem trobat que els altres partits han dit que no, que el Canòdrom pot esperar. Que Congrés-Indians pot esperar.

Tota la feina que hem fet fins ara amb la gent del barri, tot el que hem avançat quedarà aturat durant mesos per una estratègia electoral de baixa volada. L’estratègia és evitar que aquells qui han treballat el tema puguem explicar que l’estem tirant endavant. Haurem d’esperar amb sort fins després de l’estiu, però el pitjor és que alguns no s’han definit fins ara sobre el seu recolzament als equipaments que hem treballat amb les entitats. Sembla ser que per a alguns Congrés-Indians no és prioritari.

Els socialistes hem treballat tot aquest pla amb la gent del barri, ara no volem que perilli. Creiem que l’única opció segura perquè tiri endavant som nosaltres. Hi estem compromesos.

I ara, a mirar endavant

Acabem la legislatura. Ja només queden alguns dies i entrarem en una campanya electoral diferent de les dels darrers períodes, amb la perspectiva d'unes eleccions molt disputades i de resultat incert. Els ciutadans haurem d'escollir i per fer-ho haurem de posar a la balança molts factors que sens dubte ens decantaran cap a una opció o una altra. Totes les formacions polítiques sense excepció ens presentaran el canvi com el seu gran objectiu: el PSC amb unes llistes renovades i plurals, CiU perquè sembla ser que l'únic que ofereixen és que canviem per canviar i no per les seves propostes, el PP perquè està en posicions diametralment oposades a l'actual govern, ERC amb el seu flamant pacte amb en Laporta, i ICV amb un candidat nou.

Això serà a nivell de ciutat, però en el meu article d'avui em vull referir al Districte de Sant Andreu en concret. Com ja sabeu, la renovació a les llistes del PSC ha fet que la nostra regidora Gemma Mumbrú no pugui tornar a ser escollida pels ciutadans. Doncs bé, em ve de gust explicar-vos com han anat les coses amb ella aquests darrers quatre anys.

Us he de dir que amb la Gemma Mumbrú he compartit i comparteixo gran part dels objectius que ens vam fixar al començament del mandat. Hem treballat a gust i amb il·lusió, amb complicitat i confiança. Hem estat pioners en la ciutat de Barcelona en el reforç de la participació ciutadana amb un impuls decidit als consells de barri, l'atenció directa dels consellers als ciutadans, les comissions de seguiment de totes les obres, etc. Hem donat la veu al ciutadà, hem treballat amb ell colze a colze i hem fet l'esforç d'entendre les motivacions de les seves demandes. Amb la regidora Mumbrú hem aconseguit que qualsevol veí o veïna del Districte de Sant Andreu se sentís tan a prop de l'Ajuntament com si visqués en un poble i no en una gran urbs. El ciutadà ha tingut nom propi quan s'ha dirigit a nosaltres, ha conegut qui administrava i qui regia, i ha pogut veure també quins motius ens movien a nosaltres.

Si, la Gemma Mumbrú i el seu equip hem demostrat quin és el futur dels partits d'esquerres o progressistes. Tots els medis de comunicació ens intenten vendre que l'esquerra ha perdut el discurs i l'espai polític. Doncs bé, no és cert, durant quatre anys a Sant Andreu s'ha pogut veure el que ha de ser el progressisme modern: hem de lluitar per la democràcia, per la participació, per donar la veu al ciutadà. En un mon on sembla que res no depengui ja de les persones i si en canvi dels mercats i les grans corporacions nosaltres hem demostrat que la política pot estar al costat del veí, de la veïna, de l'entitat. Aquesta serà la gran contribució de la Gemma a la política d'aquesta ciutat perquè els ciutadans de Sant Andreu no podran oblidar que hi va haver un moment en que es van sentir aprop, molt aprop dels seus governants. 

I ara, a mirar endavant perquè queda molta feina per fer.

Valors, models

Ara que s'acosta el final d'aquesta legislatura, vull compartir amb vosaltres algunes reflexions que m'han vingut al cap els darrers dies, a la vista d'alguns aconteixements que he vist passar al meu voltant.

Aquests quatre anys, els consellers que formem l'equip de govern del Districte de Sant Andreu amb la Regidora GemmaMumbrú al capdavant, hem estat treballant a fons amb les persones, arribant al grau màxim de proximitat que es podria esperar d'un Ajuntament tan gran com el de Barcelona. Hem conegut els veïns, els seus problemes, ens hem alegrat amb ells quan hem pogut resoldre els seus problemes, i també hem patit amb ells quan això no ha estat possible. Mirant enrere veiem la quantitat de gent amb la que hem establert relació, quants ciutadans han sentit ben a prop el recolzament del seu Ajuntament. També hem parlat, i molt, amb aquells que no han trobat solucions quan ens han vingut a buscar, però sempre amb respecte i oferint-los la nostra comprensió fins allà on era possible.

Tota aquesta tasca l'hem feta amb molta il·lusió, amb una voluntat de servei que ens ha fet implicar-nos fins el coll en els problemes reals dels ciutadans, en la petita escala de les persones. Hi hem posat temps, hem posat en risc les nostres feines habituals (per desgràcia els que no treballem a l'Ajuntament hem de patir la incomprensió dels nostres caps i companys per la tasca política que fem a fora de la feina)  i fins i tot les nostres vides familiars. Hem treballat sense descans de dilluns a diumenge i del gener al desembre. Les experiències s'acumulen en la nostra motxilla personal i l'empatia amb els veïns i les entitats la portem al cor. Hi haurà qui no s'ho creurà, qui pensarà que exagerem o fem propaganda. És igual, els que ens han conegut saben que és cert, que ho hem posat tot per la gent, tot per la ciutat. Aquesta és la nostra força, ens ho hagin reconegut o no (i us asseguro que tinc la sensació de que no).

Però aquesta tasca és fosca, no surt als diaris ni tampoc a la televisió. Segurament les petites històries de la gent amb la que hem treballat no seran mai conegudes, i la nostra tasca quedarà reduïda al record d'aquells amb els que hem estat en el dia a dia. En el meu cas, us he de dir que estic molt satisfet del meu treball aquests quatre anys com a conseller del barri de Congrés-Indians i de cultura del Districte de Sant Andreu. Ara quedem pendents del que els veïns decideixin el 22 de maig, i després de les nostres decisions personals i de les del nostre partit. Però siguin quines siguin, i continuem o no amb la nostra tasca, personalment estaré agraït per haver tingut l'oportunitat de treballar per als meus veïns en una etapa de la meva vida que sempre recordaré amb carinyo.

Un balanç personal de la legislatura a Congrés-Indians (i II)

I avui toca parlar de les persones, perquè de vegades parlem massa del totxo. 

* El pla d'ascensors: la veritat és que aquesta ha estat la proposta estrella al Congrés dels darrers 3 anys. Hem revolucionat el barri i millorat la qualitat de més de la meitat de les escales del Congrés Eucarístic. Vam començar per fer un estudi pioner de totes les finques per trobar solucions constructives que abans no existien, després vam explicar a tots els veïns escala per escala el pla de subvencions i hem estat ajudant a totes les comunitats que ens ho han demanat. Hem escurçat el termini de les llicències, facilitat els tràmits i assistit a reunions de veïns per aclarir dubtes. L'esforç personal ha estat molt gran, però hem aconseguit els objectius en 64 escales del barri, millorant la qualitat de vida dels seus veïns. Per desgràcia, també hi ha hagut punts negatius, com l'enfrontament viscut en algunes comunitats entre els veïns que volien i els que no. Tot i així el meu balanç personal és molt positiu.

* Entitats: hem ajudat a reforçar el teixit associatiu amb un recolzament molt fort a la coordinadora d'entitats, a l'Associació de Veïns, a la Unió de Botiguers i també a la taula de treball del Canòdrom. També hem  treballat amb la Coordinadora i les comissións de festes per consolidar i reforçar el calendari festiu anual. Entre tots (i això és mèrit de les persones de les entitats) han fet moltes activitats al barri, des de les festes de la primavera a les de Nadal, passant per la mostra artesanal i les festes majors. Des del Districte hem recolzat i ajudat, però ho han fet ells.

* Equipaments: 

A principis de la legislatura vam inaugurar el casal de barri, que és gestionat de manera exemplar per l'entitat Caliu Congrés. Ara mateix hi ha apuntades més de dues mil persones fent activitats. També hem establert una programació infantil estable i donem aixopluc a diverses entitats com la Coordinadora, l'associació Artenea, TEAC, i d'altres.

Vam obrir també la primera escola bressol del barri, sota el casal, recordeu que la segona ha d'anar als terrenys del Canòdrom. Amb la directora del centre vam col·laborar per portar a terme el projecte "Pintem el mur".

L'any 2010 vam inaugurar els mòduls provisionals de l'Escola Congrés-Indians, que ha resultat ser un centre molt participatiu en les dinàmiques del barri.

També el 2010 vam començar a utilitzar de manera compartida les pistes de tennis de Can Ros. Ara les fan servir el Club de Petanca Can Ros, el club de tennis i l'Associació de futbol sala Arrels.

I per tancar el capítol d'equipaments, hem treballat amb la taula d'entitats per programar els que hauran d'anar als terrenys de les pistes de tennis del Canòdrom. Ara estem començant el tràmit burocràtic de la modificació urbanística que ens ha de permetre construir-los. Durant la propera legislatura els tirarem endavant.

En resum, hem avançat molt aquests darrers quatre anys també en serveis a les persones. El balanç és entament positiu, però ens queda molta feina per endavant. Ara caldrà veure qui se n'encarregarà a partir del mes de maig. Els que de ben segur continuaran treballant de valent seran els membres de les nostres entitats del barri, que són la força de Congrés-Indians.

Un balanç personal de la legislatura a Congrés-Indians (I)

Fa uns dies vaig penjar al bloc de notícies del barri un balanç del compliment del Pla d'Actuació del districte de Sant Andreu per aquesta legislatura. Avui vull fer un balanç més personal del que han significat aquests quatre anys per al nostre barri des del meu punt de vista. En algunes coses no compartireu la meva opinió, així que us agrairé qualsevol comentari al respecte. 

Començo per les obres de millora de l'espai públic (carrers i parcs):

* Pista del Canòdrom: un espai verd que no havíem tingut mai al nostre abast els veïns del barri. Per la seva vocació de temporalitat va quedar una mica pobra de mobiliari, però crec que és un espai nou que dona moltes possibilitats d'actes amb les entitats i d'ús per al lleure. Hem de treballar perquè quan es faci definitivament millori.

* Pistes de Patinatge de Vèlia: Un altre espai verd públic que feia més de 20 anys que estava abandonat. Ara és potser un dels racons més agradables del nostre barri. Podem estar molt contents.

* Urbanització de Garcilaso: El resultat és un espai molt agradable als vianants. La pega és que s'han suprimit un munt de places d'aparcament. Per desgràcia l'espai no és elàstic, i de vegades hem d'escollir entre cotxes i persones. A mi m'agrada com ha quedat, però entenc la queixa de l'aparcament.

*Matanzas, Biscaia i Can Berdura: han millorat molt i s'han conservat les places d'aparcament. El problema principal és que l'aparcament de vehicles es va haver de fer a la banda muntanya, i hi ha queixes de que s'ha incrementat el soroll en edificis de la banda mar.

* Vèlia: El carrer ha quedat molt bonic, però si ha ha alguna pega és el fet de que es van haver de tallar els plataners, i fins que els nous arbres no creixin al carrer li manca verd.

* Espiga i Cep. Les placetes han quedat fantàstiques, especialment la de l'Espiga. Per fi s'han convertit en dos espais vius i alegres, lluny de la soledat que hi regnava.

* Felip II: Vam arreglar les voreres i refer els parterres. Com a positius he de destacar que es va millorar l'enllumenat, i hem posat cadires. Com a negatiu cal dir que als parterres no ha arrelat la vegetació que va posar Parcs i Jardíns i això ha fet que quedin descuidats.

* Pas de St Tarsici: Els veïns que no veien bé l'ascensor han acabat felicitant-nos. Era una obra que calia per la quantitat de gent que travessa el Pas. Convertir-lo en peatonal també ha agradat als veïns. La pega, com sempre, ha estat que l'espai per als vianants ha calgut treure'l als cotxes aparcats.

Una vegada repassades les obres, en el proper article (demà) us parlaré de les coses que hem fet al barri destinades directament a les persones (equipaments, entitats, etc).