Avui pensava sobre l'enrenou polític que ha ocasionat la manifestació de l'11 de setembre. No em vull referir a la participació en ella o no, doncs cada partit té una manera de veure el país, i alhora la seva militància és prou diversa com perquè tots els sentiments s'hi vegin representats. No, em vull referir al fet de que la manifestació ocupi tants titulars i tant de temps en els mitjans de comunicació.
La que va començar com una crida a defensar un pacte fiscal per a Catalunya, i que hauria estat poc polèmica perquè hauria estat unitària, va ser segrestada de manera ràpida i maliciosa per part d'un dels partits del govern català, que esperava ser reconegut pels sectors independentistes i restar-li força en aquest flanc a d'altres partits d'aquest moviment.
La realitat és que se'ls va escapar de les mans, i la proposta d'una mostra de força independentista va entusiasmar ràpidament a tots aquells qui volen aquest estatus per a Catalunya. Quan el Govern va veure l'èxit, va decidir donar recolzament explícit però amb una ambigüitat calculada del president Mas . Això és "tirar la pedra i amagar la mà". Donen cobertura mediàtica, suport polític, però a la manifestació s'amagaran rere una senyera no estelada. I perquè, això?
S'amagaran perquè la coalició de CiU no és independentista. Un dels dos partits, Unió, no ho és de manera explícita, però a més hem de recordar que el soci preferent de CiU fins ara és el Partit Popular, i amb aquest hi pot haver tensions però mai no trencaran la parella de debò, pot ser que per motius electorals ho escenifiquin com el duo Pimpinela, però mai no trencaran definitivament. A més, recordeu que necessitem un rescat!. Estan units per una concepció del país profundament de dretes. La pela abans que la pàtria!!!.
I quina és la conclusió que en podem treure de tot això? Per desgràcia és molt clara i transparent com l'aigua: es tracta de l'antiquíssima estratègia del pal i la pastanaga. Mentre el govern ens està matant a pals per les retallades que porta fent des que va començar a governar, amb una laminació de les nostres condicions de vida que a poc a poc es van fent insuportables, presenta la pastanaga de la independència sabent que només és un esquer perquè mirem a una altra banda. I per desgràcia gran part de la societat catalana ha picat i ha deixat de mirar els problemes reals que reflecteixen la impotència total i absoluta del govern davant la crisi. Només retallen i ajusten i això no millora. No tenen lideratge ni propostes, però això si, la solució diuen que és la pastanaga. Una tàctica utilitzada a Catalunya per la gent de CiU durant moltíssims anys, que li ha funcionat electoralment (i diria que socialment), però que ha entrat en una espiral inflacionista en la qual com més grans són els pals a amagar, més gran ha de ser la pastanaga. Avui és la independència.
El dia 11, cadascú decidirà si va o no va a la manifestació. Només espero que tant els uns com els altres el dia 12 tornin a la realitat del dia a dia i recordin que per molta pastanaga que ens posi al davant, el govern de CiU ens està molent a pals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada