dimarts, 25 de febrer de 2014

LA PARTICIPACIÓ NO SÓN NOMÉS REGLAMENTS

Avui hem assistit al consell ciutadà del Districte de Sant Andreu, on ens han presentat el projecte de modificació de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona. Vagi per endavant que la participació de la ciutadania havia estat patint a poc a poc un lent però progressiu procés d'apagament que requeria reformes importants per evitar un allunyament progressiu de la gent de les tasques de govern.
Efectivament, la multiplicació d'espais de participació ciutadana tant sectorials com territorials ha estat acompanyada d'un abandonament progressiu per part de ciutadans i entitats, que no veien realitzades les seves expectatives respecte al que ha de ser la relació amb l'administració. En molts casos la sensació de que a aquests espais cada vegada hi anaven menys ciutadans, afegida a la de que sempre hi anaven els mateixos, i a un cert desencant municipal que ha portat en molts casos a ordres del dia buits o poc interessants, feien necessària una reforma en profunditat.
Dit això, voldria fer algunes reflexions de les quals algunes les he pogut expressar en el consell municipal. 
1- Cal una definició nova de participació. Per més que reformem reglaments, eliminem espais, canviem ordres del dia, etc, no serem capaços de fer interessant la participació a la ciutadania si no som capaços d'entendre que la vertadera participació es basa en el principi de l'EMPODERAMENT. Participar no és només opinar, és també fer co-responsables de les decisions. Quantes vegades hem sortit de consells o comissions amb la sensació de que allò que s'havia discutit no arribaria enlloc o de que simplement anàvem per ser informats. Aquesta és la clau. Participar és compartir responsabilitats amb els ciutadans. Ja sé que això pot ser vist com una pèrdua de control o poder pels governants, però hem d'entendre que els nous temps i una població formada i informada, obliguen a comptar amb ella a l'hora de decidir. No és una pèrdua de poder sinó un reforçament de la capacitat d'incidir en la realitat per la via de fer xarxa, amb el suport de la comunitat.
2- Parlem de participació de la gent a nivell de districte o de barri, o sigui, de proximitat. Això vol dir que el discurs de la participació pot quedar buit si allunyem l'administració de la ciutadania per la via de la centralització de les decisions. Quin sentit pot tenir per a un ciutadà o una entitat anar a un consell o comissió de Districte si les decisions es prenen a la plaça Sant Jaume o més lluny? No es pot separar el debat de la participació del de la descentralització. Si volem que el ciutadà se senti útil, ha de sentir que el govern està al seu abast i que hi pot influir. Això només és possible si es reforça l'estructura dels districtes i se'ls dota de més competències, bastant al contrari del que porta fent el govern municipal els dos darrers anys. La gent que sent més lluny el seu ajuntament es creurà que participar pot ser útil?
3- Hem parlat també de la supressió d'audiències públiques i consells ciutadans de districte. La idea seria portar la participació directa del ciutadà als consells de barri i als consells sectorials. Respecte d'això només voldria fer una reflexió: si tanquem els cercles tant que els veïns només vegin el que passa al seu entorn més immediat, no estarem perdent visió global de l'acció municipal en l'estructura més propera que és el Districte? La ciutadania no podrà conèixer que es fa més enllà de dos o tres carrers de casa seva, el següent pas serà directament la Ciutat a través dels mitjans de comunicació. Com podrà valorar la feina del seu regidor? Com la podrà controlar? Com coneixerà les realitats, les necessitats de la gent que té la mateixa administració de Districte?
4- Aquesta no és meva sinó de la consellera Blanca Port: No caldria establir també mecanismes de control de les actuacions municipals com una forma de donar contingut a la participació ciutadana?

Bé, aquí us he explicat algunes de les incògnites de fons que el debat presenta, més enllà de reglaments, consells o comissions. N'hi ha moltes més que anirem desgranant a poc a poc. Però en tot cas penso que es pot perdre una oportunitat única d'aprofitar l'experiència de la Ciutat en els mecanismes de participació per orientar Barcelona com una gran capital pionera en govern compartit i proximitat de la ciutadania a l'administració. I, recordem, Barcelona ha estat des de sempre una ciutat feta a si mateixa amb l'esforç dels seus ciutadans i ciutadanes. Siguem lleials a aquesta tradició, i mantinguem-nos en la primera fila de les ciutats modernes i pioneres.Potser aquest és el lloc que hem d'ocupar en un món globalitzat, fred i llunyà.

dijous, 6 de febrer de 2014

ÉS QUAN MIRO QUE HI VEIG CLAR

He escollit el nom d'aquesta obra de la Isabel-Clara Simó per titular l'article d'avui. La raó no ha estat, evidentment, cap paral·lelisme amb el fons de l'obra sinó que la frase expressa molt bé allò que he sentit aquesta tarda en la presentació de l'Informe Social 2013 de la Fundació Rafael Campalans: la realitat del nostre país la tenim al davant, és clarament manifesta, però si no la mirem cara a cara correm el risc de que passi desapercebuda mentre ens distraiem amb temes més eteris. I em temo que això és exactament el que ens està passant ara mateix.
L'Informe Social que hem presentat aquesta tarda retrata amb dades i detalls la demolició intencionada, ràpida i letal d'allò que alguns han estat anomenant ESTAT DE BENESTAR. I dic alguns, perquè realment al nostre país aquest estat no ha existit mai. Com a màxim ha estat un objectiu que hem estat perseguint, però al que mai hi hem arribat. I precisament quan més progressos fèiem, quan més a prop estàvem de l'objectiu, l'hem perdut i hem tornat greument enrere deixant pel camí els més febles de la societat, destruint les classes mitjanes, i convertint-nos en el país d'Europa on les desigualtats són més punyents.
L'Informe Social 2013 retrata una societat en ràpida decadència, on l'atur i la pobresa avancen perillosament i destrueixen ràpidament la cohesió social. On les retallades en serveis públics rematen la feina i perpetuen i agreugen les desigualtats. Un panorama on la pobresa i l'exclusió creixen pels efectes d'aquesta crisi que sembla no acabar mai i que, per alguns condemnats a quedar exclosos del sistema per les desigualtats, mai no arribarà a la seva fi. En resum, retrata una Catalunya que no és ja aquell oasi de pretesa prosperitat ni de desenvolupament superior, sinó la Catalunya real desigual, amb uns serveis públics en agonia permanent i amb pocs motius per sentir-se'n orgullosos aquells qui creuen en els valors de l'equitat i la solidaritat.
Pot semblar que aquest article és molt negatiu. Penso que és real. O no heu vist les necessitats dels recaptes d'aliments, els increments de les llistes d'atur, les persones que no reben prestacions o els increments de la pobresa que minen les classes mitjanes en general però especialment els segments més baixos?. És evident que aquest discurs no agradarà als que ens volen vendre el miratge d'una Catalunya pròspera, envejada i orgullosa de si mateixa. Ja ho sé. La finalitat de l'escrit no és defensar que el nostre país és superior a ningú, ans al contrari: els que ens expliquen que vivim en una nació pretesament superior a altres pobles d'Espanya, i a la mateixa alçada que els països més rics d'Europa, ignoren d'una manera culpable que Catalunya és, avui en dia, una comunitat desigual i empobrida que ha de mirar el seu interior abans de comparar-se amb d'altres.
Tenim més possibilitats que d'altres per sortir-nos-en, però no ho farem si no mirem la nostra realitat enlloc de fugir endavant, si no llegim documents com aquest Informe Social abans que seguir rutes d'incert destí. Hem de mirar com estem per veure el món amb humilitat, acceptant que potser no som ni tan bons ni tan envejats. Només així veurem clar el nostre futur: emprendre altra vegada el camí de l'estat del benestar procurant una societat més justa sense esmerçar esforços en carrers sense sortida.
Tal i com deia un dels ponents en la presentació de l'informe, les societats més desiguals del món són precisament aquelles que més fomenten l'orgull de formar-ne part. Us he de confessar que jo no sentiré aquest orgull mentre les dades de l'informe siguin reals, i reclamo que tots ens les mirem. Deixem de mirar el pal de la bandera i mirem el que tenim al voltant. És clar, és visible, és palpable. Està aquí i cal que lluitem per canviar aquesta realitat. D'aquesta lluita en depèn el futur dels nostres fills, i si l'abandonem haurem traït els nostres pares. La nostra generació no ha de ser jutjada en el futur com la culpable de permetre l'enfonsament de les esperances d'igualtat i cohesió social del nostre país. I l'única manera és  ccntrar-nos en aquests problemes i lluitar-hi sense desviar la mirada.