dissabte, 29 de maig de 2010

El principi d'una nova etapa

Diu la lletra d'una cançó d'en Joan Manuel Serrat: "Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando". Des del meu punt de vista, i veient tot el que està passant amb la política, el partidisme tacticista i la corrupció, crec que hem arribat al fons del pou. Me'n vaig adonar l'altre dia quan una persona molt propera a mi, amb profundes conviccions ideològiques, em va dir que no se sentia amb ganes de seguir simpatitzant amb cap opció política, i que la desil·lusió pels camíns que ha agafat la nostra democràcia l'havia vençut.
Per a mi va ser un cop molt dur, ja que aquesta persona m'ho estava dient directament a mi, que segueixo treballant i lluitant per una concepció del món i per un millor futur pel meu entorn. Li vaig demanar que se n'oblidés de la gran política, que busqués els seus referents en l'entorn més immediat, i que pensés en si aquests referents li mereixien confiança o no. En altres paraules, li vaig demanar que comencés a construir una nova concepció de la política partint de les persones, per a poc a poc estendre-la a tot el món.
Al nostre país tenim una democràcia jove. Les persones de més de 50 anys van viure la dictadura i van veure créixer en ells l'esperança i la il·lusió per la democràcia. Van lluitar d'una manera o d'una altra, i van treballar perquè aquesta democràcia fos forta i duradera. El que no tenien previst era què passaria quan la il·lusió inicial passés, quan el sistema ja estigués consolidat i anés sol, quan els aprofitats apareguessin, quan el motor del sistema deixés de ser la voluntat de llibertat, i quan el sistema representatiu difuminés aquell desig de democràcia participativa primigeni. El resultat és clar: la desil·lusió, la desafecció no contra el sistema sinó contra els polítics.
I així hem arribat al fons del pou. Cal tornar a fer sentir el ciutadà com el centre del sistema. S'ha de mostrar clarament que es treballa per millorar a vida de les persones, cal sobretot ser capaços d'explicar quin model de món volem i per quin model treballem. El canvi de segle ha portat confusió sobre els postulats de l'esquerra. No és el mateix un partit socialista dels anys 20 del segle passat, en que calia treballar pels drets fonamentals dels treballadors que un partit socialista de l'any 2010, en que els drets fonamentals s'han aconseguit però cal esforçar-se en no perdre terreny i en lluitar per la igualtat d'oportunitats. Cal renovar els postulats ideològics, però sobretot, cal clarificar-los al davant de la gent.
I com podem sortir del pou? Començant a treballar la política des de la base, des del ciutadà. Hem de tornar a parlar amb la gent per saber què esperen, què volen, quines són les seves inquietuds. Hem de recuperar la confiança de les persones oferint-los referents polítics pròxims, sensibles i en els que el ciutadà pugui confiar. Quan aquests referents tinguin el suport de la gent, la seva missió serà renovar i canviar la política a major escala, però per això necessitaran el suport d'aquells qui els envolten, els qui els han proclamat referents, els qui confien en el seu lideratge. I això només es pot fer des de la petita escala, on els primers a saber si algú és o no és honrat seran els seus veïns, on els que el coneixen decidiran si treballa per a ells o per a ell mateix, on es poden construir els lideratges naturals (en un altre article us parlaré de lideratges). La primera tria s'ha de fer en la proximitat. L'oportunitat la tenim al davant, potser aquest serà un pas decissiu en la nostra democràcia. O potser només és un somni. Però sigui com sigui, tinc la il·lusió de formar part d'un equip al PSC i al Districte de Sant Andreu que treballa perquè així sigui. Els ciutadans no ens mereixem el que està passant.

dijous, 27 de maig de 2010

De les teves a les meves

Fa un parell de mesos, quan estàvem acabant les obres del carrer Felip II, l'Espiga i d'altres, em van arribar missatges de diferents veïns (encara m'arriben) criticant la instal·lació de l'ascensor del Pas de Sant Tarsici i la construcció de passos de vianants adaptats entre la plaça del Congrés i els carrers de l'Espiga i del Cep. També hi havia molta discussió sobre el pas nou entre l'Espiga i els jardíns de Massana.
Tot és opinable i criticable, però us vull donar la meva opinió personal, quan em trobo en una situació molt particular que m'ha fet veure les coses des d'un altre punt de vista. Efectivament, per un accident (de conseqüències lleus) durant tres setmanes m'he de bellugar pels carrers del barri en una cadira de rodes. Estic provant jo mateix l'accessibilitat dels carrers, les facilitats que posa la nostra ciutat al desplaçament d'aquelles persones que per un motiu o altre tenen dificultats per desplaçar-se. I he après moltes coses:
La primera és que quan camines sobre unes crosses o vas en una cadira de rodes, una volta de 100 o 150 metres se't pot fer molt dura, cansada i llarga. Fins a la construcció dels passos de la plaça del Congrés, les persones que havien de travessar la plaça havien d'anar o bé fins on està el llac o bé fins a Cardenal Tedeschini, ja que era impossible travessar recte entre els ponts de l'Espiga i els del Cep. Ara ja es pot anar en línia recta, però... s'han perdut quatre places d'aparcament. Reflexiono: ha valgut la pena? Ara, vista l'experiència, ho afirmo amb rotunditat.
Més enllà, al Pas de Sant Tarsici s'ha instal·lat un ascensor, que funcionarà aviat. També ha estat i està sent molt qüestionat. Perquè? doncs perquè una de les escales que hi havia s'ha hagut d'enderrocar. Era una escala de pedra amb els esglaons molt gastats, que havien produït més d'una caiguda. Fins ara, les persones amb problemes de mobilitat que no podien pujar les escales (i en aquest cas s'inclouen persones grans amb el carro de la compra, gent amb crosses, cadires de rodes, etc), si volien anar d'Alexandre Galí a Felip II o viceversa (recordeu que aquest camí porta a la farmàcia d'Acàcies o a la gent de Jardíns Massana al metro de Maragall, per exemple) havien de donar tota la volta per Ramon Albó o per la plaça del Dr Modrego. Aquest recorregut és un verdader suplici. I aquí em pregunto: no val la pena perdre una escala i reformar l'estètica per millorar la vida de molta gent? Segueixo dient que si. A més unes escales automàtiques no haurien resolt el problema a la gent que va en cadira de rodes.
Algú m'ha comentat que en fem un gra massa, que no hi ha tanta gent que necessiti aquestes facilitats, i que no hi ha dret a que eliminem aparcament per facilitar el pas de discapacitats. No? Mireu al vostre voltant, observeu i compteu. Des de persones grans que no poden caminar bé i que necessiten ajut d'algun familiar o cuidador, passant per veïns amb discapacitats que els obliguen a anar en cadira (recordeu que al nostre barri tenim entitats com AFAP al carrer Manigua o la Fedesarió Catalana d'Esports de Minusvàl·lids, o la Federació ASEM de malalties neuromusculars o fins fa poc AMIBA), i molta gent gran que va amb crosses o bastó, i a les que sovint les veiem creuar els carrers fora dels passos per no fer la volta. De veritat, observeu, i us n'adonareu que aquestes persones no es mereixen una societat que els oblidi o els maltracti. Per això hem treballat tant en la millora de l'accessibilitat des del Districte de Sant Andreu. Aquest compromís és un dels que ens fa vertaderament socialistes. O almenys aquesta és la meva opinió.

divendres, 21 de maig de 2010

UN EXEMPLE DE POLÍTICA SOCIAL AL BARRI.

Ahir a la tarda vaig rebre dues veïnes en el meu despatx d'atenció al ciutadà. Venien a preguntar sobre el pla d'ascensors del Congrés. Parlant amb elles van sorgir una sèrie de reflexions que m'agradaria compartir amb vosaltres:
No acabo d'entendre perquè el pla d'ascensors no ha tingut un major ressò mediàtic. Per molta gent del Congrés és un tema transcendental, no menor. Fins a l'aprovació dels actuals ajuts la major part de les vivendes no podien assumir el cost de l'elevador, i les que podien es trobaven amb la dificultat d'obtenir les llicències d'obres. Algú podria pensar que els ascensors tampoc no són tan importants. I jo us pregunto: no ho són?
Vivim en un barri amb un 30% de població major de 65 anys, i amb un índex de sobreenvelliment que duplica el de la Ciutat. Els pisos del Congrés van ser pioners en la seva concepció, però estaven pensats per a gent jove, no per a persones de 80 anys que haguessin de pujar 3 o 4 pisos arrossegant-se per les escales.
La realitat és més dura del que sembla. M'han vingut a veure veïns i veïnes plorant perquè no podien sortir de casa seva, demanant que intercedís amb els seus veïns per arribar a acords i posar els ascensors. Aquest problema humà obligava fins fa poc a les persones grans a marxar del que havia estat el seu pis de tota la vida, degut a que al no poder sortir de casa havien perdut la seva autonomia personal.
Per a molta gent això no era un problema, era un drama. Els nous ajuts ens han servit per fer dels ascensors una infraestructura assequible. De cop i volta ningú ha pogut negar-s'hi a posar-los per problemes econòmics, ja que hi ha ajuts a mida. Amb la nostra intermediació, fins i tot escales que tenien un conflicte sever han pogut arribar a acords. Ara al Congrés molta gent gran veu que podrà viure una vellesa independent durant més anys, que no hauran d'abandonar el seu ambient, les seves relacions, les seves amistats. Aquest entorn dóna un suport d'importància cabdal quan s'enviuda o quan les capacitats minven.
Aquest pla d'ascensors no ha estat al Congrés un simple ajut a la rehabilitació, ha estat una política o millor dit un fenomen social de suma importància.
No us podeu imaginar la felicitat que suposa tenir un ascensor per a aquelles persones que, ja fos pels genolls, la cadera, l'esquena o les forces, ja no podien arribar a casa seva. Això no té preu. Si parléssiu amb ells veuríeu què significa un simple ascensor quan ja les forces flaquegen. Quan una persona se t'acosta plorant i suplicant una solució perquè no vol marxar d'allà on ha viscut 50 anys, on ha vist créixer els seus fills o de vegades morir el seu cònjuge, li hem de donar-li una solució. No podem permetre que els darrers anys de vida d'un ser humà es converteixin en un exili o en un desarrelament. No és just. El nostre món actual els el devem a les generacions anteriors, hem de ser agraïts.
Ens queda algun problema per resoldre, però. En algunes escales o bé no s'ha pogut pactar o bé s'ha arribat a un enfrontament molt greu entre veïns. La llei no ajuda en aquest cas, i de vegades la intermediació fracassa. De tota manera seguirem intentant que s'arribi a acords. És la nostra obligació com a Ajuntament, però jo diria que és el meu compromís com a veí, com a persona i com a socialista.
Aquesta sí que és uns política social de primer ordre.

dilluns, 17 de maig de 2010

Lligams

Dissabte passat tenien lloc les festes de primavera de Congrés-Indians. Unes festes que s'han estat treballant durant mesos des de la Coordinadora de Congrés-Indians, que formen totes les entitats amb ganes de desenvolupar un projecte comú per al nostre barri. Per sort, enguanyhem trobat una localització ideal a la plaça del Canòdrom, el temps ens ha acompanyat i la gent ha vingut a gaudir de la festa. Fins aquí tot rodó.
El que us vull explicar des d'aquí és com ho he viscut personalment.
La mala sort va fer que dimecres a la tarda patís un accident prou lleu com perquè no tingui conseqüències importants, però prou greu com per no permetre'm posar un peu a terra durant quinze dies. Des d'aquí vull agrair el suport que he rebut d'amics, companys, veïns i entitats. No te n'adones de l'important que és aquest suport fins que t'hi trobes. De tota manera aquí em vull referir a una cosa molt concreta:
Tots aquells dels que he rebut suport em deien que delegués la representació del Districte en altres companys, que la salut és el primer, que de vegades cal mirar per un mateix. Sobre això és sobre el que vull discutir avui.
És evident que la salut és el primer. No n'hi ha dubte però quan estàs treballant colze a colze amb les entitats i els veïns, quan comparteixes els seus problemes i els fas teus,  la relació entre un conseller i la gent deixa de ser una qüestió de feina. Apareix una implicació emocional, una estimació profunda per la gent que ho fa i també per allò que fa. Som persones, establim lligams més enllà de la feina. Sents que per aquests amics és important sentir-se recolzats per la institució de l'Ajuntament, i també creus que l'important per a ells és que vingui la màxima institució (Regidora o Alcalde) però sents que tu no els pots fallar. Ells no t'ho retrauran mai, entenen que per motius de salut no hi pots anar, però tu personalment sents que en aquests moments no els pots fallar, passant per davant de les teves circumstàncies individuals del moment.
Algú em va comentar dissabte, a les festes de primavera, on m'hi vaig presentar amb una aparatosa cadira de rodes, que no hi hauria d'haver anat, que si dintre d'un any ja no soc conseller ningú s'enrecordarà d'això, que en canvi el turmell és per a tota la vida. Estic convençut de que qui m'ho va dir està equivocat, té raó pel que fa a quan ja no sigui conseller, també pel que fa al turmell, però el que no té en compte és que per sobre de totes les consideracions, vaig sentir que feia el que el cor em demanava, així que la satisfacció de poder compartir aquells moments amb els meus amics de la Coordinadora ja valen més per si mateixos que les molèsties o possibles problemes per moure'm en les meves circumstàncies. En aquell moment no em vaig sentir com un càrrec polític, em vaig sentir com un amic.
Crec que aquest és el futur de la política de proximitat, crear lligams profunds, humanitzar les institucions, convertir l'Ajuntament en un col·laborador i sentir-se part d'un mateix projecte que és el nstre barri, la nostra gent i la nostra ciutat. 

dilluns, 10 de maig de 2010

ENTITATS EN PERILL: Podem fer alguna cosa?

Després d'escoltar les corals que es van reunir ahir a la tarda a la Parròquia del Bon Pastor, us vull explicar les reflexions que em van venir al cap mentre hi pensava en el camí de casa. Pels que coneixeu la situació d'aquestes entitats, probablement res no us vindran de nou, però possiblement als altres us serveixin per conèixer més profundament un tema que pot comprometre, i molt, la continuitat d'un tipus d'expressió cultural que en moments cabdals de la nostra història va ser fonamental per reforçar la nostra identitat de país.
A part d'algunes corals que gaudeixen de bona salut, la majoria estan patint el problema de la manca de joves que hi vulguin col·laborar. Així, a mesura que passen els anys, les corals van reduïnt el nombre de cantaires, principalment masculins, i van perdent magnitud i diversitat de veus. Sembla que als joves no els interessa gens aquest tipus de cant i consideren que el seu temps ha passat.
Res més allunyat de la realitat: els directors de les corals són en la seva gran majoria joves, i estan aportant nous formats i registres al repertori. Si abans la temàtica religiosa era dominant, ara espirituals negres, cançons pop, havaneres, ètnics, i tot tipus de música s'ha incorporat als seus cants, fent que els concerts siguin interessants i atractius. Tot i així, segueixen els problemes.
I aquí se'ns genera la pregunta: Cal o no cal lluitar per revertir la situació? Creiem que el temps de les corals ha passat?
No. Rotundament no. Ahir a la tarda la Parròquia del Bon Pastor era plena. Els veïns venien a donar suport a la seva coral i a les dones que allà hi actuen. Hi ha públic i interès. La tasca social d'aquestes entitats és importantíssima: el treball en equip, el sacrifici, l'interès personal, el compromís, la transmissió del patrimoni cultural, el portar el gust per la música a les oïdes de molta gent que si no fos així no hi tindria contacte, en fi, els valors que la cultura té com a cohesionador de la societat. Aquesta és la seva importància real, més enllà de la qualitat, més enllà de l'interès econòmic, més enllà de l'espectacle. Per això hem de recolzar i potenciar les corals. Però la tasca és difícil i calen solucions imaginatives.
No tinc la solució màgica, m'agradaria tenir-la però no la tinc. Tanmateix crec en la gent, i en el poder del treball en equip. Per això hem creat el grup de corals del consell de cultura del Districte de Sant Andreu. Entre tots hem de buscar el camí, engegar noves iniciatives. Resoldre els problemes actuals per poder encarar les millores futures. Els components dels grups estan molt implicats, tenen ganes de millorar. Així doncs tenim el més important, gent amb il·lusió per allò que fa.
Les primeres aproximacions ens porten a potenciar l'intercanvi, a compartir recursos. Haurem de veure a on ens porta això. Les idees aniran sorgint, i el que serà verdaderament important serà triar aquelles que realment ens facin avançar. Aquesta és la tasca del bon polític. No cal que tingui totes les idees, cal que sigui capaç de distingir i tirar endavant les realment bones.