dimecres, 18 de desembre de 2013

L'ORDRE DELS FACTORS SI QUE ALTERA EL PRODUCTE

Com és evident, el títol d'aquest article no respon a la llei matemàtica que tothom coneix. Més bé al contrari, doncs sembla ser que estem en temps en que dos i dos no sumen quatre i en que la lògica comença a perdre una mica el nord. En fi, Einstein deia que "les lleis de les matemàtiques no són certes quan es refereixen a la realitat, i quan són certes no es refereixen a ella".
Bromes apart, la meva intenció en aquestes línies és reivindicar la importància de l'ordre a seguir per fer les coses ben fetes i arribar allà on volem arribar. És clar, el nostre objectiu és aconseguir que es permeti la sacralitzada consulta com instrument màxim per arribar a una catarsi extrema en l'ésser del poble català. La fita no és banal, ans al contrari, la seva importància obliga a recórrer sense cometre errors l'enrevessat camí en el que estem ficats.
En el bàndol contrari estan l'immobilisme i la por, la força de la legalitat vigent i un potencial humà enorme que pot trobar en l'oposició a la nostra ambició aquell pal de paller que li permeti tirar endavant sense més discussions internes oblidant-se'n dels seus problemes actuals. Menystenir un rival sempre és un error, però fer-ho amb aquest seria pura bogeria, la garantia d'un final sense sortida que ens sotmetria a una profunda depressió com a país.
Així doncs, què hem de fer? Política. Seguir els passos un darrere l'altre, amb seguretat però no oblidant-ne cap. El nostre Everest particular necessita intel·ligència, força i determinació, però no donar passos en fals que ens farien recular o morir en l'intent. No intentem saltar-nos-en cap perquè ens semblarà que correm molt, però en realitat no ens mourem o bé recularem. I a la vista dels darrers esdeveniments, sembla que no estem seguint aquestes regles. El que caldria saber és si és intencionat o temerari. Si és intencionat, els que ho lideren saben que no es farà cap consulta i el seu objectiu són unes eleccions pseudo-plebiscitàries que els conduirien a majories absolutes i guanyar temps. Si és temerari, l'embolic pot ser monumental perquè creient-se audaços estarien cometent actes d'irresponsabilitat de conseqüències difícils de predir.
I quins són els passos que cal seguir?
El primer és inel·ludible: negociar amb el govern espanyol la possibilitat de fer una consulta sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Tenen el suport de la gran majoria dels catalans, sense fissures. És evident que els tancarien la porta, però s'ha de trucar una i altra vegada, reunint cada vegada més unanimitat i més suport a Catalunya. Al final si les coses es fessin bé la democràcia hauria de prevaldre, i el s'obririen les portes a una consulta. Per desgràcia, trencar aquest mur d'incomprensió no es fa en un o dos anys, però ningú hauria d'entendre aquesta tasca com a senzilla: no hi ha barrera que resisteixi eternament contra el temps i la perseverança. Cal molta paciència. Si algú té pressa és perquè tem que el sentiment no estigui consolidat o que la gent perdi l'interès en el procés. Caldria reflexionar sobre això.
Una vegada obtingut el permís, cal negociar qui està convocat a opinar. Pensem que la resta de ciutadans espanyols tenen o no tenen també dret a opinar sobre un tema en el que s'hi juguen el seu futur? No tinc una resposta definitiva, però el que si veig és que la seva voluntat la poden expressar de dues maneres: la primera és votant en la consulta i la segona deixant en mans dels seus representants (el govern) la defensa del seu punt de vista. En la meva opinió, negociar amb el govern espanyol o haver de passar pel congrés dels diputats ja és una manera de permetre que la resta d'espanyols opinin. Per tant si es negocien el contingut de la pregunta i tots els temes relatius a la consulta amb el govern espanyol ja s'ha donat veu a la resta de ciutadans de manera indirecta.
I el tercer pas ha de ser negociar pregunta i data. I aquí possiblement seria el punt on caldria fer més renúncies per una part i l'altra. La pregunta hauria de ser clara, no aquest nyap que s'ha inventat el president Mas i que generarà una gran quantitat de vot nul. Si el NO portés emparellat un pacte per reformar la Constitució, ambdós bàndols haurien fet renúncies: l'Estat abandonaria l'immobilisme, i els independentistes haurien d'acceptar que existeix una tercera via real i realitzable.
Per a desgràcia de tots nosaltres, ens hem saltat les dues primeres passes, convertint el procés en difícilment realitzable. O algú creu que imposar pregunta i data al govern espanyol li dóna alguna oportunitat d'acceptar-les? Ningú no acceptaria permetre una consulta en la que s'hi juguès el seu propi futur si no se li hagués donat l'oportunitat de negociar els termes!. Penso que anem al xoc de trens perquè els d'aquí així ho han decidit. Amb aquesta estratègia saben que no hi haurà consulta, però seguiran endavant perquè ho utilitzaran políticament en el seu favor per alimentar una crispació que ens acosti a la ruptura definitiva i sense alternativa possible. Personalment no crec que aquesta via sigui la millor, perquè serà molt traumàtica. Esperem que en acostar-s'hi la data sagrada algú hi posi seny, però no sembla que hi vulguin ni ERC ni Mas. Ja veurem.

dimarts, 17 de desembre de 2013

MANDRA

La ment humana sempre busca la solució més simple als seus problemes. Aquella que li suposa un menor esforç intel·lectual, defugint les que impliquen un reflexió profunda i no sempre amb sortida evident. Hem de reconèixer que les persones som naturalment mandroses de pensament i no ens agrada donar gaire voltes a les coses. Si a aquesta dificultat per al raonament profund li afegim pretesos gurús que ens ofereixen solucions prou simples, tenim un còctel de sortides imprevisibles.
I dic això pensant en les paraules del President Mas d'ahir a la nit. No és la meva intenció desqualificar ni a independentistes ni a unionistes, ni a defensors de l'estatu quo. Però cal reconèixer que la senzillesa dels uns i dels altres comença a ser com a mínim una mica cansadora.
Els uns ens diuen que a l'encaix de Catalunya només li queda una solució: la sortida. Els altres que la solució és seguir igual: la Constitució. Ni els uns ni els altres ens donen cap argument profund, meditat ni comparatiu. Tots apel·len a la mandra intel·lectual: no importa gens el que digui l'altra banda, només el que diu la nostra. Per uns, els arguments dels altres són sempre els de la por. Pels altres, els arguments dels uns són els del trencament i la negació de la realitat. Cap d'ells raona els perquès, cap no explica cap a on anem si seguim el seu camí. Les seves raons van directament al cor, no al cervell: No volen deixar que l'intel·lecte surti victoriós, cal decidir sense pensar, cal escollir per l'impuls. Uns no volen Espanya, perquè "no els estima" i "els roba"i "són més rics". Els altres no volen que marxin perquè "Espanya és indisoluble", "sense Espanya no sou res", etc. Penso que ens cal alguna cosa més, algú que es dediqui a convèncer més enllà de missatges simples però contundents, que expliqui pros i contres, els contrasti i ofereixi vies alternatives.
No parlo de la via federal, parlo de la via de la reflexió profunda. A mi no em val que em diguin que tenim dèficit fiscal quan som una comunitat rica i sempre he pensat que els rics han de pagar més que els pobres, si de cas que algú valori sota quines condicions i límits hem de ser solidaris. Tampoc no em val que em diguin que la barrera és una Constitució inamovible, quan aquesta pretesa divinitat xoca amb el meu concepte de democràcia. No vull que em diguin que els espanyols no ens estimen, quan la meva experiència em demostra que la majoria de la gent no té res contra nosaltres. Ni vull que em vulguin espanyolitzar, quan això en realitat vol dir castellanitzar. Ni que cal recentralitzar quan tots sabem que les autonomies han estat un dels grans motors de distribució del creixement al país. Però tampoc no accepto que em diguin que per ser català soc diferent dels espanyols, quan penso que totes les persones són iguals. I molt menys superior.
Com la major part de la gent, només vull ser feliç. Vull contribuir en tot el que pugui a que els altres ho siguin també, ser lliure i que es respecti la meva cultura i la meva llengua. Això ho podem aconseguir dintre d'Espanya o a fora. SI és a dintre, millor que millor, doncs hi ha llaços sentimentals més enllà dels governs, a nivell de les persones, que no voldria trencar. Per això espero una solució. Complexa, difícil de parir. Caldran moltes renúncies dels uns i dels altres, però crec que és l'única sortida. Trencar no és mai bo, crea cicatrius difícils de tancar, incomprensions duraderes i tensions que només ens fan més infeliços a tots. 
No sé si la solució ideal és la via federal. És possible, però no és l'única. Ara mateix és possiblement la més visible de les alternatives a la paràlisi actual o a la independència, però no té perquè ser la millor si algú és capaç de trobar-ne una. Fins que aquest moment arribi pot ser l'única manera de resoldre l'embolic amb un projecte mínimament viable. Serà difícil gestar-la, però només caldrà vèncer les presses i la mandra intel·lectual. El repte és complicat, però són temps per a la política en majúscules.

diumenge, 3 de novembre de 2013

ARA SI, UN AUTÈNTIC CANVI DE MODEL

Ens queixàvem de que l'Alcalde Trias no tenia iniciativa i que els seus únics projectes per a la ciutat eren la continuació de tots aquells que ja s'havien posat en marxa en l'anterior mandat. Vèiem amb preocupació que en un món en contínua evolució, on la competència amb altres capitals és ferotge i continuada, Barcelona anava recollint els darrers rèdits d'un model de ciutat que ens havia donat grans èxits però ara necessitat d'una renovació. La ciutat estava morint d'èxit i sentíem una manca de lideratge molt preocupant per part de l'equip de govern. Ara, per fi, ens ensenyen el camí que volen recórrer.
Probablement han trigat dos anys i alguns mesos a fer algun gest important perquè tenien por de la reacció ciutadana. Han amagat les seves intencions fins que la crisi ha deixat els barcelonins sense capacitat d'enfrontar-se a un nou model de caire salvatgement liberal. El llop s'ha vestit de xai fins que ha arribat el moment de fer alguna cosa per marcar perfil. A menys de dos anys de les eleccions calia demostrar identitat i així ho han fet. Per fi Trias s'ha tret la màscara de pressumpte socialdemòcrata per mostrar els ullals del liberal més recalcitrant...
Si, durant aquestes darreres setmanes hem anant veient un degoteig de decisions privatitzadors (els aparcaments municipals, el que queda de serveis funeraris, etc), i flagrants enganys sobre la despesa social , mantenint que els serveis socials tenen ara una mena de "barra lliure de despesa" i amagant que aquest pressupost no pot incrementar-se per l'asfíxia dels serveis socials. Hem vist com en un entorn de crisi social es gastaran milionades en la plaça de Les Glòries, el Passeig de Gràcia, i no en els 30 barris en risc de caure en la marginalitat. 
Però sense dubte, de totes aquestes mesures, la més simbòlica i més demostrativa d'una manera de governar és el tancament del Park Güell als ciutadans de Barcelona. Hi havia moltes solucions al problema de la massificació, però han escollit la pitjor: allunyar els barcelonins del parc. El procediment per tenir dret a entrades gratuïtes és complicat, cal anar a l'OAC de la Plaça Sant Miquel, i després demanar les entrades amb antelació. No entenen que la gràcia d'un parc ciutadà, que pertanyi als ciutadans de Barcelona, és precisament que hom pugui decidir d'anar-hi un diumenge al matí a passejar-hi sense haver-ho de planificar? Tan difícil és entendre que el Park Güell és un parc públic i que la gent ha de poder-hi anar de manera espontània?
I per acabar-ho d'adobar, el preu de les entrades. 8 euros és un preu popular? No ho tinc gaire clar. És més, és un preu excessiu per justificar-lo amb la conservació del parc. No hauria estat millor un preu ajustat, diguem-ne d'un euro per persona, que permetés aquesta entrada espontània de qui surt a passejar i decideix anar-hi?
Hi havia moltes altres maneres de resoldre-ho. Potser mantenir-lo obert i gratuït pels dies entre setmana, o en alguns horaris, solucions si es busquen se'n troben. Però no. L'Ajuntament de Barcelona ha decidit entregar el Park Güell al turisme, a l'activitat econòmica. Això si que és una declaració d'intencions: Ciutadà, no vals res, la ciutat és del sector turístic. Però no deia en Trias que volia ser Alcalde perquè els barcelonins recuperessin Barcelona? Doncs, de moment, gràcies a la seva gestió hem perdut un dels nostres símbols: el Park Güell.
I vindran més derrotes de la ciutadania. Aquesta només és la primera. Està per venir la construcció del moll de luxe al Port Vell, i ja veurem quins altres plans. La Barcelona de Trias no és la Barcelona dels barcelonins: La Barcelona de Trias és la dels poders econòmics. Socialdemòcrata? no, titella.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

VEUREM EL QUE VULGUIN QUE VEIEM

I sabrem el que vulguin que sapiguem, i escoltarem el que vulguin que escoltem. Ho podem anomenar de moltes maneres. Els que ho controlen ens diran que és pel nostre bé, que la imatge que donem ha de reflectir allò que som. Sense cap dubte ens donaran moltes raons per explicar-nos el control al que estan sotmetent la llibertat d'expressió a la nostra ciutat. Els qui hi estem en contra en diem censura. 
La censura, segons la definició de la Real Academia, "es la intervención que practica el censor en el contenido o en la forma de una obra atendiendo a razones ideológicas, morales o políticas. En un sentido amplio se considera como supresión de material de comunicación que puede ser considerado ofensivo, dañino, inconveniente o innecesario para el gobierno o los medios de comunicación según lo determinado por un censor".
No hi ha dubte. Van començar amb la negativa a donar permís per rodar un capítol d'història-ficció d'una sèrie de televisió amb l'excusa de la manca de rigurositat científica. Ara veten el cartell amb la foto d'un torero per al World Press Foto. És censura, pura i dura. No m'atreviria a definir-ho com "franquisme", paraula que ha esmentat un partit que fins ara mai ha condemnat els crims comesos durant la dictadura que donà nom a la cosa. I me'n guardaré prou de posar-li aquest nom perquè la censura només representa una petita part d'aquests crims. No comencem a confondre les coses. Ni el franquisme es pot reduir a la censura ni la censura l'han practicada només els franquistes. S'ha d'anar amb molt de compte amb la utilització frívola de paraules com aquesta, o d'altres que, com nazisme, s'estan trivialitzant d'una manera gairebé obscena.
Què en queda d'aquella Barcelona oberta, cosmopolita, orgullosa i amb prou seguretat en si mateixa que no tenia por de les manifestacions artístiques o culturals diverses i feia de la tolerància una mostra de la seva identitat? Només en resta una caricatura. L'Ajuntament de Trias està practicant un reduccionisme cultural sustentat en la censura de tot allò que no serveixi a la seva visió del món. Només ha d'haver-hi un discurs, una temàtica. Els barcelonins no han de distreure la seva atenció en cultura importada, i menys si d'alguna manera els pot recordar lligams sentimentals amb la resta de pobles d'Espanya. Podem mirar cap el Nord, a Europa, a l'altra banda de l'Atlàntic o a Àsia, al món sencer, però no ens deixen que mirem cap el sudoest a aquests veïns i familiars que tenim aquí al costat.
Sé que de moment només són dos exemples. Em contestaran que són aïllats. Però mostren maneres de fer, objectius, valors. La Barcelona oberta al món deixa de tenir sentit si no és capaç de ser fidel als principis de tolerància, si es tanca a una de les realitats que té més propera, si dóna mostres d'avergonyir-se dels seus veïns. Penso que la nova Barcelona de Trias està esdevenint una ciutat trista, acomplexada. Una ciutat que només aspira a ser capital de les comarques de Catalunya i en aquest objectiu renuncia a ser una capital del món. No m'imagino l'alcalde de Nova York censurant la foto del torero ni una pel·lícula d'història-ficció. Tampoc el de Berlín, Londres o París. Amb aquestes decisions renunciem a jugar la categoria d'honor de la lliga mundial i acceptem el nostre paper d'actor secundari.
Només em queda dir que com a barceloní començo a sentir vergonya de decisions com aquesta. Sento que el provincianisme s'ha apoderat de la ciutat i que els qui la governen només tenen ulls per al seu melic. sento llàstima perquè aquella ciutat que havíem portat a ser capdavantera està sent portada cap a una decadència silenciosa, amb la complicitat de massa barcelonins. I no entenc el canvi radical de mentalitat que han fet els meus conciutadans, que ho justifiquen o simplement passen. Cal que ens resistim, no ho hem de permetre i no ho hem d'emparar. Ens hi juguem el futur.

dimarts, 17 de setembre de 2013

#JOVULLVOTAR però... #NOVULLQUEMENGANYIN

Si, soc un dels convençuts que hem arribat a un punt de no-retorn i que cal fer alguna cosa. Tinc molt clar que arribats fins aquí vull votar. Però també tinc molt clar que no vull que m'enganyin, i sento que em volen enganyar. Uns i altres. I això ni ho accepto ni crec que sigui la millor manera d'exercir el Dret a Decidir.
Pot exercir un veritable dret a decidir algú que no està ben informat?, algú a qui no li ofereixen alternatives?, algú a qui intenten manipular (insisteixo, uns i altres)?
Sento molta gent dir: vull ser lliure per decidir. És una elecció lliure aquella que es pren sense estar ben informat dels pros i dels contres?, aquella en la que només et donen la possibilitat de "faixa o caixa"?, aquella en que ningú et dona alternatives? NO. En absolut. La llibertat es basa en el coneixement, la decisió només pot ser responsable si se sap a on condueixen els diferents camíns. I ara per ara no estem en aquest punt. Jo vull votar, però quan haguem fet aquesta part del procés, quan tothom hagi dit la seva i s'hagin ofert diverses alternatives. Només llavors sabré si la independència és la millor sortida o no. Però que no em diguin que és l'única perquè no m'ho crec.
Sento que m'enganyen els que, ignorant les més essencials normes de la democràcia, volen impedir que expressi la meva voluntat. M'enganyen quan diuen que la Constitució no es pot reformar, que l'Estat de les autonomies és inamovible, que Espanya és una "unitat de destí en allò universal". Quan em diuen que Espanya és la nació més antiga d'Europa. M'enganyen quan no tenen més arguments que la por, que el pes de la llei. I sobretot m'enganyen quan amb tot això oculten que l'Estat espanyol es pot reformar, que Espanya pot canviar i acceptar la seva pluralitat, que es pot fer un nou estat que reconegui les diferents nacions que composen el país, que les respecti i que les tracti a totes igual. M'enganyen quan diuen que és impossible una reforma federal. I no me'ls crec. Hauran de moure fitxa, treballar molt i fer-me propostes intel·ligents perquè tingui una alternativa viable, real i atractiva al camí que em proposen els altres. La resposta dels que volen que no ho engeguem tot a rodar només pot ser una, i tothom ho sap encara que pocs ho acceptin: convertir aquest país en una república federal.
Ah, i els altres? Un engany de la mateixa magnitud. M'enganyen quan em diuen que no hi ha més sortida que ser independents, que amb Espanya no hi ha diàleg possible, quan reben negatives de la Unió Europea i em diuen que són fàcilment superables, quan amaguen els problemes de la independència, quan diuen que Espanya em roba i oculten el que gasten en despeses innecessàries, quan tapen retallades socials amb una bandera i quan em fan mirar a un horitzó llunyà perquè no miri les seves vergonyes. Quan em diuen que la independència és el problema que més preocupa als catalans obviant les desigualtats i l'atur. També quan mantenen que es mouran dintre o fora de la llei i després reculen. M'enganyen quan diuen que la gran majoria dels catalans està amb ells o que el poble català és menys divers del que realment és, quan em diuen que seré més lliure si soc independent. Quina llibertat m'ofereixen els que manipulen d'aquesta manera? Quan posen tots els seus mitjans de comunicació públics al servei d'una causa que no comparteix tota la població, quan em diuen que a l'estranger és fàcil aconseguir suports. I m'enganyen quan no em diuen quin model de país volen per al futur, deixant la decisió per a més endavant. Tampoc no me'ls crec quan em diuen que els drets històrics determinen els meus drets actuals. La història ens ha de servir per aprendre, però no ens ha de fer esclaus. Els drets històrics han estat diferents segons el moment que vulguem mirar, posem l'ull només sobre l'instant que ens interessa i obviem tots aquells que no van en la nostra línia.
Ni uns ni altres. I torno a la meva. Jo vull votar en una consulta en que se m'ofereixin dues alternatives prou atractives: d'una banda una reforma en profunditat de l'Estat Espanyol, de caire federal, on em pugui sentir a gust, lliure, senti que ens regim pels valors de la igualtat i la solidaritat. De l'altra banda vull que m'ofereixin una independència amb els seus ets i uts, sabent el que perdré i el que guanyaré. Amb un debat profund i asserenat.
I arribat el moment, molt probablement la gran majoria pensarem que som catalans, que n'estem orgullosos, que ens estimem Catalunya però per construir la nostra identitat no ens cal atacar una altra, no deixarem de sentir apreci per la gent d'altres pobles, ni oblidarem els lligams sentimentals que hi tenim. Tampoc no ens sentirem millors ni pitjors que qualsevol altre. Valorarem que la unió fa la força, i que no serem més lliures per viure en un país més petit ni més gran. Ens cal que es posin a treballar, que facin una bona contraoferta per poder decidir lliurament, i finalment seguir junt amb aquells que ens reconeguin i ens apreciïn.
Però per aconseguir tot això calen dues coses: Creure que hi ha sortida i tenir la determinació per trobar-la. Els primers passos comencen a fer tard, però són necessaris. Alguns es mouen però d'altres encara no. les seves pors, intoleràncies, rigideses els impedeixen prendre la iniciativa. No serà fàcil el camí. A Catalunya qualsevol proposta que no sigui de màxims o proposada per la coalició CiU-ERC serà desqualificada i esmicolada pels mitjans afins, per això mateix caldrà audàcia i intel·ligència. És l'hora de la política, o millor dit, dels grans polítics. Potser és això el que més em preocupa.

dijous, 8 d’agost de 2013

CARTA ABIERTA AL COMISARIO OLLI REHN

¿Desconocimiento o mala fe? Señor Rehn, por la responsabilidad de su cargo en la unión europea espero que se trate de lo primero, porque lo segundo sería absolutamente inacceptable en cualquier cargo público. Y concediéndole el beneficio de la duda respecto a sus verdaderas intenciones, sus declaraciones pidiendo un nuevo recorte de los salarios en España me obligan a considerar que su grado de ignorancia es de tal magnitud que no lo hacen merecedor de pertenecer a ningún gobierno que se precie de tener cierto nivel intelectual. 
Supongamos que los empresarios españoles siguieran su inteligente recomendación y redujesen los salarios delos trabajadores en un 10%. ¿Realmente cree usted que la contratación aumentaría en un 10%? ¿Piensa usted que las empresas que tienen cubiertas sus necesidades de personal en un entorno de baja demanda contratarían más trabajadores? ¿Para qué? ¿Para producir más sin poder dar salida a los productos en el mercado?¿Para reducir la productividad teniendo más trabajadores para la misma producción?. ¿Se da cuenta de que algo falla en su razonamiento? ¿Aprecia estas sutilezas, señor Rehn? ¿O es que lo que usted busca es simplemente incrementar un 10% el beneficio empresarial sin incrementar ventas, haciendo recaer el esfuerzo en los trabajadores? ¿No será que usted quiere beneficiar a las compañías multinacionales que quieren reducir los salarios a basura con la falsa promesa de la relocalización? Parece que abrirse paso cierta sospecha no ya de mala fe, sino de una claudicación de un comisario europeo ante las presiones de las grandes empresas y contra los ciudadanos de nuestro país.
Pero le voy a conceder el beneficio de la duda. Imaginemos por un momento que lo anterior se produce y la rebaja de sueldos abre la veda de la contratación: los empresarios españoles se lanzan a una vorágine de contratación y aumentan sus plantillas en ese 10%. Señor Rehn, ¿ha hecho cuentas? Los trabajadores mileuristas, que a duras penas llegan a fin de mes, no sólo serían un 10% más sino que además cobrarían un 10% menos. ¿Sabe usted que España ha sido el país donde se han reducido más los costes laborales durant la crisis? ¿Sabe también que llevamos ya tres años de contínuas bajadas de sueldos? ¿Sabe usted lo que esta reducción significa para personas que a duras penas cada mes pagan alimentación, consumos de la vivienda, ropa, transporte, educación, salud, alquiler o hipoteca? ¿Ha preguntado a los bancos españoles cómo afectaría a la morosidad que dichos mileuristas se conviertan en novecientistas? Y suponiendo que todos ellos dediquen su nómina en primer lugar a pagar las deudas con los bancos, ¿cuántos de ellos podrá destinar algo de dinero a consumir fuera de la estricta primera necesidad?¿Ha pensado que en un entorno en que el consumo no se está recuperando usted le daría la estocada final?
Quizás no le hemos entendido bien. A lo mejor la traducción de lo que dijo no era fiable o bien necesitaría explicárnoslo a un nivel que los españoles podamos comprender. Ya se sabe que nuestra educación es de un nivel muy bajo. Ya sabemos que usted comparte también la opinión de que no vale la pena que invirtamos ni en educación ni en salud.
Señor Rehn, el propio FMI ha aceptado que se pasó de frenada con Grecia y que “austeridad” había perjudicado gravemente al país hundiéndolo en la mayor de las miserias. ¿Ha visto usted que España parece empezar a levantar cabeza y ha decidido que no puede ser?¿No será que a usted le interesa que España también se hunda para poder venir a buscar después ofertas y mano de obra barata? ¿No tendrá usted la concepción de que los españoles son ciudadanos de segunda categoría? ¿No destilan sus declaraciones cierto tufo de desprecio e ignorancia respecto a la ciudadanía de nuestro país? Creo que usted es un peligro público para los trabajadores europeos y especialmente para los españoles.
En fin, se me ocurren mil razones más para pensar que su opinión sobre los salarios en España es absurda y poco meditada. Alguien de su responsabilidad debería pensar dos veces las recomendaciones que hace, y quizás alguien debería pedir su dimisión por incompetencia absoluta. Si los gobiernos de la Unión Europea no son capaces de dar la vuelta a esta situación echando a gobernantes de tan bajo nivel como usted, quizás deberán ser los ciudadanos los que lo hagan, y eso puede ser que cada vez esté más cerca. La paciencia tiene un límite.

divendres, 28 de juny de 2013

SENSE FULL DE RUTA

Els projectes transformadors es distingeixen de la simple gestió del present per tenir uns objectius a curt, mig i llarg termini i també la planificació necessària per aconseguir-los. Allò que anomenem Full de Ruta. En general les grans transformacions també necessiten d'un lideratge compromès, que tingui la capacitat de crear sinèrgies i incorpori diferents sensibilitats, engrescant-les amb la promesa d'un futur compartit. 
Barcelona ha viscut molts projectes transformadors al llarg de la seva història moderna que han anat modelant el futur, sempre amb uns objectius al davant, i que n'han fet d'ella la capital que coneixem. Un  exemple per a moltes d'altres d'adaptació als temps i model de creixement amb la màxima cohesió social. I al darrere sempre amb un Ajuntament compromès (deixo de banda voluntàriament els anys del Desarrollismo franquista amb la greu desestructuració i desdibuixament que va comportar) i una ciutadania orgullosa de sentir-se part del projecte. La capacitat transformadora, la implicació de la societat i els objectius comuns han configurat una imatge i un sentiment progressistes i moderns de Barcelona que no podem perdre precisament en els moments tan difícils que estem passant.
Ara fa dos anys, la ciutadania va considerar que calia donar per acabat el darrer d'aquests grans projectes: l'anomenat Model Barcelona, que havia estat liderat pel PSC durant 32 anys de governs progressistes. El missatge era clar: calia canviar objectius, formes i full de ruta per adaptar-se al segle XXI, amb uns canvis socials, econòmics, etc que no eren els mateixos dels anys 80 i 90. I ens van retirar la confiança. 
Deixar el govern de la Ciutat ens està servint per recuperar el diàleg amb entitats i veïns (ahir a la tarda, a Can Fabra més de 90 representants d'entitats van venir a escoltar la conferència del president del grup Municipal Jordi Martí i la nostra regidora Imma Moraleda sobre la primera meitat de mandat), i per reformular la construcció del futur de Barcelona des d'un punt de vista proper, progressista i compromès. Estem agafant aire per tornar el 2015 amb propostes noves i engrescadores, amb energies renovades i ganes de liderar els nous temps.
I mentrestant, què està fent el govern de Trias? 
Es van presentar el 2011 dient que el model estava esgotat. Que calia canviar i que calia donar-los la confiança. Dos anys després encara estem esperant que presentin algun projecte de futur. La sensació de que l'Ajuntament ha passat de pilotar la Ciutat a simplement gestionar els serveis que dóna ha inundat els pensaments de veïns i entitats. Un Alcalde Trias desaparegut, sense capacitat de liderar i ja en la porta de sortida de la seva llarga carrera política. Les grans inversions semblen ser escollides a l'atzar o fruit d'un pacte amb un Partit Popular amb el que comparteixen objectius, més de cara a la galeria que no a les necessitats reals de la societat. Obres d'aparador per davant de transformacions en els barris que ja estaven compromeses. Es exemples són molts, Marina de Luxe, Rambla Catalunya, Passeig de Sant Joan, Plaça de les Glòries... mentre s'abandona part del projecte de les cases Barates del Bon Pastor, la presó de la Trinitat, el pla d'ascensors... L'Ajuntament ja no lidera la ciutat, les entitats no se senten acompanyades, la ciutadania no en sent el recolzament. Com comentàvem ahir amb les entitats a Can Fabra, algú sabria dir en què consisteix la Barcelona de Trias?
O no hi ha un full de ruta, o el tenen ocult. Algunes actuacions així ho indiquen. La privatització de la gestió de les noves escoles bressol, la concessió privada dels aparcaments de B:SM, el buidament de Barcelona Activa... Preocupant, molt preocupant. No només deixen de treballar contra l'increment de les desigualtats i de l'atur, sinó que a més estan privant la Ciutat dels beneficis de les empreses municipals que encara en donen. Aquella Barcelona del pacte social, lluitadora i inconformista, no es pot permetre aquesta regressió.
Com tampoc no crec que sigui positiva la trivialització i mercantilització de l'anomenada "Marca Barcelona": Personalment em sento prou orgullós del nom de la meva ciutat com perquè s'utilitzi amb una lleugeresa manllevadora de significats i continguts i acabi donant nom a un Circuit a 20km de distància (en el qual inverteix 4 milions d'euros anuals i en la gestió no hi té ni veu ni vot, cosa que trobo INDECENT), o a un parc temàtic al costat de Tarragona, a 100km.
En fi, cal que mirem endavant i tornem la il·lusió a la ciutadania. El projecte de CiU no està dotat ni de full de ruta, ni d'objectius engrescadors ni tampoc d'una mínima coherència. El 2015 la ciutadania ens espera i no la defraudarem, els socialistes ho posarem tot. 

dilluns, 17 de juny de 2013

TRIL·LERS A L'AJUNTAMENT

Sembla ser que la política de l'engany s'ha instal·lat a la banda mar de la plaça Sant Jaume. Us sona la frase: On és la piloteta? La clàssica tècnica dels il·lusionistes de fer mirar a una altra banda mentre fan el truc s'ha convertit en l'eix central de la política municipal de Trias. La d'aquesta setmana no és menor: decideixen PRIVATITZAR 15 aparcaments públics que donen beneficis a la Ciutat, uns 15 milions anuals, per 25 anys, demanant només 100 milions d'euros. On està el truc? Senzill: la promesa de que els 100 milions es faran servir per edificar 1000 pisos de lloguer social.
Vaja, sembla que els comptes no surten... 13 milions de benefici per a la ciutat multiplicats per 25 anys surten a un total de... 325 milions. Sembla que no quadra. Si l'Ajuntament ho privatitza per 100, on són els altres 225 milions? Claríssim, no? A mans d'inversors privats. O sigui, en termes reals Barcelona perd 275 milions d'euros que es "volatilitzen", o millor dit, van a omplir les butxaques d'algú. Una manera molt curiosa de beneficiar la Ciutat, no? A mi només se m'acut una paraula: INDECENT. S'estan venent tot allò que ha fet de Barcelona una Ciutat poc endeutada i capaç d'aguantar la crisi. Suposo que els seus amics n'estaran contents, però és un dia de dol per als ciutadans.
Anem una mica més enllà. A la cortina de fum dels 1000 pisos de lloguer social, dels quals diuen que els inquilins pagaran entre 200 i 300 euros al mes. A veure. Què hauria passat si enlloc de construir nous edificis haguessin decidit aprofitar els beneficis anuals dels 15 aparcaments (13 milions) per ajudar a pagar el lloguer anual a 1000 famílies: el càlcul és fàcil; comptant un lloguer mitjà a Barcelona de 700euros (valor publicat a BCN del 2012), i que cada família pagués 200 euros (o sigui, el mínim, de manera que la ciutat posés 500 euros per família), en un any la despesa de l'Ajuntament en ajuts seria de  1000x500x12 =... Tachan, tachan!... 6 milions d'euros!!!! O sigui, si enlloc de privatitzar els aparcaments, hipotecant el futur de la Ciutat, utilitzessin els beneficis del 15 aparcaments per ajudar a pagar el lloguer a les famílies directament, PODRIEN AJUDAR A 2000 FAMÍLIES enlloc de les 1000 previstes. I aquest és el gran negoci? Senyor Trias, si algú dels seus assessors es dedica a ser consultor econòmic, que no em busqui com a client!
Li proposo una cosa diferent: oblidi privatitzar les empreses municipals que donen beneficis, però privatitzi les que no els donen. Si la seva lògica és correcta, la gestió privada millorarà els balanços i tots podrem gaudir d'aquesta millora. O potser les empreses privades no es volen quedar negocis deficitaris? No confien en les seves possibilitats? A mi em sembla que això és jugar amb les cartes marcades... Una mica de risc també podria posar, el capital privat. O segons vostès només ha d'assumir pèrdues i riscos el capital públic? I després ens diran que la gestió pública és una ruïna. PERVERS.
En resum, la maniobra a més d'INDECENT és ABSURDA (potser SUICIDA?), a curt i a llarg termini. A més és una ruïna econòmicament i social, i un engany en tota regla de l'Ajuntament de Trias. S'estan venent la Ciutat i els ciutadans no se n'adonen. Aquesta és la concepció que té CiU de Barcelona: UN GRAN PASTÍS PER REPARTIR-SE. Ens hipotequen el futur i ens roben el present. Quina serà la propera?

diumenge, 26 de maig de 2013

EL QUE CAL ÉS SENSIBILITAT

Passejàvem aquest matí per la Trinitat Vella amb el Primer Secretari del PSC  Barcelona, Carles Martí, i comentàvem la situació del barri, els problemes actuals, el que està passant, i a poc a poc ens hem anat endinsant en un balanç improvisat dels dos anys de govern de CiU a la Ciutat.
Hem parlat de l'oblit del Districte de Sant Andreu, del poc suport a les entitats i de l'allunyament de l'Ajuntament dels petits problemes de la gent. Precisament ha estat parlant d'això quan, de sobte, m'ha vingut a la ment una idea que expressa molt sintèticament el tarannà del govern municipal: MANCA DE SENSIBILITAT.
Efectivament. I en tinc molts, d'exemples: durant un any i mig van tenir els veîns/es del nucli antic de Sant Andreu amb l'ai al cor mantenint un pla demencial. Al final la pressió veïnal i política els va fer recular. Un altre: decideixen reduir una fase de les cases barates del Bon Pastor contra la voluntat d'una gent que viu en habitatges precaris. I més: els veïns dels pisos de Casernes de St Andreu, nous i amb greus desperfectes, han hagut de passar mesos sense que el Regidor Blasi anés a visitar-los. 
Hi ha molts etcèteres, com el nom del local de l'Av de Congrés-Indians, i la manca de proximitat generalitzada del Govern. Ni cas a les petites entitats, només presència allà on hi ha interès polític. Anem a molts actes d'entitats on no apareix ni Regidor ni consellers. La gent que fa coses pels seus veïns necessita saber que se'ls dóna recolzament, i l'Ajuntament ha de demostrar que agraeix aquesta dedicació. Doncs bé, amb CiU això s'ha acabat. Tenen l'objectiu d'allunyar la política de les persones, de reduir el contacte personal amb la ciutadania. A mi, com a socialista, com a persona que creu en les persones, i com a polític (encara que només amateur) crec que s'han de conèixer els problemes de primera mà, que s'ha d'empatitzar amb la gent per implicar-se profundament en les solucions i que cal el contacte directe i mirar les persones als ulls tant per donar-lis un si, un no o un ho intentaré. En fi, que la política ha de ser més cor i menys comunicació de masses.
Doncs bé, dos anys han estat prou per saber que ells això no ho volen. Han reduït els consells de barri a la mínima expressió posant-hi barreres a l'espontaneïtat i allunyant-los en el temps. Han aturat o eliminat comissions de seguiment i ara volen reduir els consells de participació. Per a CiU la política és control de l'opinió, i cal evitar que el ciutadà sigui espontani.
En fi, el canvi de model de Ciutat que proposava Trias es pot començar a veure ja en funcionament. Es una actualització pseudo-democràtica d'un despotisme il.lustrat on l'opinió de la ciutadania només s'expressa a les urnes o en les cartes al director. On l'Ajuntament abandona la política de proximitat i es converteix en una simple gestora de serveis allunyada del control ciutadà. On  la realitat que no s'explica no existeix. Ho sento, però no hi puc estar més en desacord: La política s'ha de fer amb el cor i s'ha de guanyar el cor de les persones. Senyor Trias, AQUEST NO ÉS EL CAMÍ


dimecres, 8 de maig de 2013

ESTEM COM EL PRIMER DIA

Ahir a la nit vam tenir plenari de Districte a Sant Andreu, i us he de confessar que en vaig sortir amb una certa tristesa en veure com van passant els mesos i els problemes no se solucionen, ans al contrari, s'enquisten davant la inacció (incompetència?) de l'equip de govern de CiU. Parli amb qui parli, totes aquelles entitats que han necessitat l'Ajuntament aquests darrers dos anys comparteixen aquesta sensació. No hi ha gaire gent contenta amb el regidor Blasi i el seu equip de consellers. I el plenari no és més que un reflex d'aquesta situació. 
Presenten mesures de govern copiades o poc treballades (Pla integral de la Trinitat Vella), o inacabades (60 anys del Congrés), o inconcretes (celebracions Josep Verdaguer). I encara gràcies que en presenten alguna. Els consellers no expliquen res del que fan o gestionen, el Regidor presenta informes del que es fa a Plaça Sant Jaume però no del que fa ell (a excepció d'un bolcat de la seva agenda). El respecte institucional brilla per la seva absència, etc, etc...
Podria ser pitjor? Difícilment. Davant la inacció demostrada (ahir fins i tot van denegar un prec que només els demanava dialogar amb el consorci d'educació) responen amb dos arguments: "L'herència rebuda" i el "no hi ha diners". Analitzem-los, perquè en el plenari d'ahir el primer va ser l'estrella de les excuses, i el segon ho és en el dia a dia.
Començo per l'HERÈNCIA REBUDA. Ja comença a cansar una mica. Si es refereixen a la situació econòmica, han d'admetre (amb la boca petita, això si), que es van trobar un Ajuntament ben gestionat, amb els comptes sanejats i capacitat inversora. Quan es refereixen a inversions heretades (obres començades o planificades), sort han tingut d'elles, ja que en dos anys no han planificat res de res ni tampioc han començat a executar cap obra pensada per ells. I quan parlen dels problemes heretats a petita escala, aquells eterns petits problemes que costen de resoldre, ja porten dos anys governant!. Aquests petits problemes no es poden fer durar tant.Els han deixat enquistar perquè no han sabut (o volgut resoldre'ls). Dos anys després no es pot seguir invocant l'herència rebuda en aquest aspecte. Es pot fer servir uns mesos per fer callar els ciutadans, però dos anys...
I l'altra gran excusa, "NO HI HA DINERS". Ahir el Regidor s'enfadava quan li vam recordar que l'Ajuntament gasta a l'any 4 milions en el circuit de Montmeló (de la Generalitat), i que havia perdonat 25 Milions més mentre al Govern de Mas, i que ha pagat 240 milions que corresponien a la Generalitat (les dues terceres parts del pressupost d'inversions de Barcelona en un any). Així doncs, de veritat no hi ha diners? No cola. S'han de gastar bé, això si, però d'haver-ne, n'hi han. I si no, per què estaven tan cofois de l'acord amb el Partit Popular per a les inversions del 2013? 
Perquè la Ciutat pot i ha d'invertir. L'important doncs no és el QUANT, sinó el EN QUÈ i A ON. Doncs bé, tenim la resposta: Pel que fa a en què, Glòries, Diagonal, Passeig de Sant Joan, obres que els permetin sortir als grans titulars de La Vanguardia. Però no plans d'ascensors, o rehabilitacions, o equipaments. I si mirem A ON, encara és més desesperant: el Districte de Sant Andreu serà enguany el que rebi menys inversions de tota la Ciutat. O no saben que hi ha mancances, o no les saben resoldre o el que sospitem: no els interessa resoldre-les aquí. Potser no interessa un Districte que no surt als diaris i que té el segon barri més pobre de la ciutat i dos mes dels de menor renda. SANT ANDREU HAURÀ D'ESPERAR. Amb aquest govern, poques esperances.

diumenge, 28 d’abril de 2013

BARCELONA: LA BARRA LLIURE DE MAS

Comença a ser molt preocupant la lleugeresa amb la qual l'Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tira de la cartera de tots els ciutadans per pagar les despeses del seu col·lega Artur Mas. Des de fa dos anys la plaça de Sant Jaume ha deixat de tenir un govern a cada banda i ha passat a tenir-ne un de sol, la Generalitat, i un caixer automàtic, l'Ajuntament.
Aquesta vocació de submissió de Trias, que comença a semblar vassallatge a l'estil medieval, havia servit fins ara sobretot per pagar equipaments a la Ciutat, escoles i museus, la qual cosa tenia una certa justificació perquè al final els diners revertien en els propis ciutadans. La lletra petita, però, era força més desagradable, ja que el senyor Trias està pagant també 4 milions d'euros anuals al Circuit de Montmeló i també altres despeses poc justificables. Tot i així, i estant totalment en desacord amb aquesta política de prestamisme, algú ho podria trobar justificat. Suposo que aquest algú hauria de saber també que en aquests moments el deute de la Generalitat amb l'Ajuntament arriba als més de 240 milions d'euros (diu el PP que més de 300) i que l'Alcalde no ha subscrit cap conveni per cobrar-los quan la situació millori. O sigui, la Ciutat els ha regalat. I no és una quantitat petita: el recent acord de les inversions entre CiU i PP ha desbloquejat una quantitat similar. Dit d'una altra manera, l'Ajuntament de Trias ha regalat el pressupost d'inversions d'un any a la Generalitat i no espera que li retornin (o potser que li retornin als ciutadans?)
Però el que és més emprenyador de tot, i el que ha fet que redactés aquest article, ha estat la sensació de que ens hem convertit en la barra lliure de Mas. I què ha fet que ho pensés? Doncs les imatges d'ahir en la presentació dels fastos per a l'any de celebració del tricentenari de la derrota del 1714. 
Ens van explicar actes, conferències, inauguracions, però... no ens van dir qui ho pagaria. I aquí arriba la preocupació: tenim una Generalitat en fallida econòmica, i penso que seria moralment reprovable que es gastés els diners en aquestes celebracions quan no pot pagar els deutes ni tampoc serveis com la sanitat o l'educació. Llavors... qui ho pagarà? És fàcil d'endevinar mirant la foto de l'acte, amb un Trias totalment sotmès als desitjos de Mas. De fet, ja han començat: en les subvencions a les entitats barcelonines enguany es premiava treballar per al tricentenari. 
En fi, quan s'acabarà aquesta dinàmica? Vam començar pels equipaments i ara arribem a regalar els diners dels barcelonins per a celebracions. Barcelona aguanta econòmicament per una bona gestió heretada dels governs anteriors i per una càrrega impositiva alta. No és just que els diners dels barcelonins vagin a pagar els fastos d'altres administracions simplement perquè tenim un Alcalde sense iniciativa i sense capacitat de defensar la Ciutat davant d'un govern de la Generalitat que l'hi demana submissió i calers. Espero que els barcelonins se'n cansin aviat perquè dubto que la Ciutat pugui aguantar aquesta dinàmica gaire temps sense entrar en fallida. On és aquella Barcelona lluitadora i amb orgull de ciutat? On ens està portant Trias? S'ha d'acabar el vassallatge de Trias, s'ha d'acabar la barra lliure.

divendres, 19 d’abril de 2013

ELS CATALANS I LA SIMPLIFICACIÓ

La simplificació dels conceptes i les idees té avantatges i també inconvenients. Si bé és un recurs per fer-se entendre fàcilment i donar arguments clars i contundents, acostuma a portar emparellat un empobriment dels matisos i de la riquesa argumental. Simplificar dóna molta força als qui volen negar l'existència de divergències, a tots aquells qui volen silenciar la pluralitat i les minories. En resum, ajuda aquells qui volen mostrar-se com a únics representants d'un pensament pur i poc contestat. 
I explico això perquè una i altra vegada sentim tertulians i gurús polítics que s'atorguen la representació monolítica dels catalans. Així doncs, només sentim dir "els catalans volem la independència", "els catalans estem pel dret a decidir", "los catalanes son españoles", "los catalanes son insolidarios", "els espanyols no ens volen", i tantes i tantes frases tan simples com ximples que només són simplificacions manipulades d'una realitat molt més diversa del que alguns voldrien. 
No sé si els partidaris del dret a decidir som majoria, com tampoc no sé si ho són els partidaris de la independència. Tampoc no sé si hi ha més catalans o menys que se sentin només espanyols, etc, etc. Del que si estic completament segur, completament, és de que cap opció no és unànime, i que entre els set milions i mig de catalans i catalanes hi ha minories o majories discrepants amb qualsevol d'aquests arguments. 
Així doncs, l'expressió "ELS CATALANS" utilitzada en els termes que es fan servir actualment per parlar de Catalunya és francament desafortunada, i hauríem de començar ja a trencar definitivament amb ella. Els catalans i les catalanes som TOTS/ES aquells/es qui ens sentim d'aquesta terra, aquells que hi vivim i l'estimem, independentment de com volem conviure amb la resta d'Espanya. Crec que podem parlar dels catalans en general quan parlem de temes que tots i cadascun de nosaltres compartim. Podem parlar d'ELS CATALANS quan parlem de la por a l'atur, dels problemes de la crisi, de la incertesa per la salut, del futur de les pensions, del futur dels nostres fills. N'estic ben segur de que tots compartim la incertesa per aquests temes. 
Però no vull que a mi m'incloguin en "ELS CATALANS" quan parlin de coses en les quals no hi ha unanimitat ni consens. No vull que m'utilitzin ni els uns ni els altres, no vull entrar en un conjunt al qual li posin una etiqueta i no vull que per estar en aquest conjunt em posin l'etiqueta a mi. No ens hem de deixar. És el moment d'aixecar la veu contra les simplificacions. No volem més manipulacions. 
Els catalans no som un producte uniforme que es pot utilitzar a gust de qui sigui. Demano als senyors Junqueras, Mas, Rajoy, que comencin a parlar d'"ELS CATALANS QUE REPRESENTO". Potser així quedarà tot més clar i començarem a entendre com de complex és el nostre país i com per avançar haurem d'entendre que cal posar-se d'acord. Només reconeixent la diversitat el nostre país tirarà endavant.

dimecres, 13 de març de 2013

TOT PER AL POBLE, PERÒ SENSE EL POBLE

La frase amb que he decidit titular aquest article em va venir a la ment ahir a la tarda mentre debatia amb el Regidor de Sant Andreu en el Plenari del Districte. Li acabava de preguntar sobre les informacions que ens arriben de que canvien l'estructura administrativa de proximitat unificant les direccions de Serveis Personals i de Territori. Sembla ser (i dic sembla ser perquè el Regidor va defugir qualsevol explicació al respecte dient en un missatge a Twitter que "se n'havia oblidat"), que els tècnics de barri seran "recentralitzats" i deixaran d'estar als seus barris la major part del temps, i també sembla ser que això es posarà en marxa el proper 2 d'abril.
Aquest canvi organitzatiu fa recular el Districte uns quants anys, al punt en el que no hi havia tècnics de proximitat atents al manteniment d'un barri, les entitats, les persones, i que a més en tinguessin una visió integral de territori. Quan es va crear la figura del tècnic de barri es va fer amb la idea d'acostar l'administració als ciutadans, de fer-la sensible a les diferències entre uns barris i d'altres, de respondre a la diversitat de la nostra Ciutat, en la que qualsevol barri té més població que molts pobles i ciutats de Catalunya. Era una volta de rosca més en el model social de Barcelona, aquell model de qualitat en l'espai urbà, de proximitat de l'administració. Un model progressista que intentava ser copiat per les ciutats més avançades del món.
I qui s'hi va oposar? Convergència i Unió, amb el senyor Trias al capdavant. Van acusar els tècnics de barri (funcionaris, als que han après a valorar després però davant dels quals encara no hem sentit cap disculpa) de ser comissaris polítics. Es van negar a que cada barri tingués un funcionari vetllant pels serveis de qualitat, per les persones, i que fos un interlocutor únic amb les entitats. No volien una Ciutat pròxima al ciutadà, demostrant que tenien la manera de fer i pensar de les opcions polítiques més conservadores. Allunyar-se de la gent per manar sense que les persones protestin. De lluny no es veuen els petits problemes, no se senten els crits de les protestes. Aquesta és la idea.
Doncs bé, han trigat dos anys. Els tècnics han esdevingut referents territorials, i ara li treuen la raó de ser a la seva figura:Els allunyen dels barris. Trenquen el model de proximitat per la porta del darrere, sense avisar-ho, sense informar, sense anunciar-ho. Sense discussió ni participació. Si algú vol parlar amb el seu tècnic de barri, que no el busqui al centre cívic o casal de barri més pròxim, que vagi al Districte, a Sant Andreu.
Però la recentralització no acaba aquí. Ja sabeu pel meu bloc de notícies de Congrés-Indians que porten dos anys buidant de contingut els plenaris dels districtes frenant el debat proper als ciutadans i les preses de decisió pròximes. Doncs encara en volen fer una altra que afecta a la informació que reben els barcelonins:
No s'ha de separar tot l'anterior d'un problema que ha passat més desapercebut: la reducció del 50% en el pressupost de Barcelona Televisió als Districtes. Amb aquesta retallada, els deixen sense mitjans per conèixer les petites històries dels ciutadans, els petits problemes, les batalletes i les victòries de la gent. Aquelles històries que només poden ser vistes en una televisió municipal perquè aquesta ha de ser una de les seves missions principals. Tampoc no podran informar de les actuacions dels districtes, del que passa al voltant dels veïns. Ens porten a una visió uniforme i centralista de la Ciutat de Barcelona. A mi aquesta deriva m'entristeix enormement perquè crec en la política de proximitat, en la que resol els problemes quotidians, que actua en el dia a dia més proper. 
Tinc la sensació que aquell model Barcelona, enveja de propis i estranys, l'estan convertint en la Marca Barcelona freda, llunyana, buida d'ànima, mercantil. De ser un model a imitar ens estem convertint en una marca per comprar. Senyor Trias, aquest no és el camí. 

divendres, 8 de març de 2013

EL LLAÇ AL COLL


Reflexionant sobre els impagaments que estan patint les farmàcies, que se suma als que pateixen els hospitals concertats i les entitats del tercer sector, he pensat que podria ser interessant descriure la situació actual amb un símil prou clar:
No teniu la sensació de que han col•locat un nus corredor al voltant del coll de la ciutadania, que es va estrenyent a poc a poc i que l’afluixen quan veuen que estan a punt de provocar l’asfíxia definitiva? Doncs en la meva opinió, la corda ens l’han posada els qui ens han abocat al conflicte frontal contra l’Estat, i aquest l’estreny i el deixa anar buscant un ofegament controlat que ens mantingui espantats sota una amenaça permanent.  M’explico:
El desafiament sobiranista ha estat tensant la corda de les relacions Catalunya-Estat durant el darrer any. El President Mas ha trencat qualsevol via de diàleg entre els dos governs, i a poc a poc ha anat incrementant la tensió per tapar les seves mancances com a governant, on lidera un govern ineficaç i totalment paralitzat. Però la corda no estava ben bé al coll dels catalans i les catalanes, fins ara a CiU li havia anat molt bé políticament el mantenir tensa aquesta corda d’una manera calculada, sempre sense trencar-la i amb una certa ambigüitat. Qui l’ha posada, doncs al nostre coll?
No en tingueu ni el més mínim dubte: el ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro. Paladí de la lluita antisobiranista, el nou Cid Campeador (o hauria de dir Vito Corleone?) i, al meu entendre, un anticatalà de soca-rel. Aquest individu (no trobo una paraula més positiva) no ha dubtat en utilitzar les tàctiques més brutes de la màfia i ha decidit utilitzar el poble català com a ostatge en la seva particular croada contra el sobiranisme. Ell ha decidit que qualsevol estrebada sobre la corda de les relacions Catalunya-espanya es convertiria automàticament en un ofec a la soferta ciutadania. Ell ha posat el llaç de la corda al nostre coll. I en dosifica la pressió per mitjà del Fons de Liquiditat Autonòmica (el cèlebre FLA). Els diners no arriben, el conflicte es fa més profund, la Generalitat no pot pagar els serveis... i quan la situació està a punt d’explotar, afluixa una miqueta el llaç. Que l’ostatge respiri però no massa. Simplement pervers...
En fi, Mas posa la corda i l’estira cap a una banda, i Montoro per fer xantatge posa el nus al nostre coll per amenaçar Mas. És una bogeria. Els ciutadans al mig, en plena crisi, patint retallades de sou, de serveis, atur, minves en les pensions, copagaments... i veient amb perplexitat i una certa resignació que ni un govern ni l’altre estan disposats a treure el llaç i deixar-nos respirar. Fins quan aguantarem? Ho justifica tot la independència? Ho justifica tot la unitat d’Espanya? Algú se’n recorda de la gent? Perquè no deixen de tensar cordes els uns i els altres i es dediquen a col•laborar per sortir d’aquesta maleïda crisi? I quan l’haguem passat, ja parlarem llavors amb serenitat de quin futur tenen les relacions entre Catalunya i Espanya. 
Ara no són moments de sectarismes, la gent demana solucions i no piròmans. Ja sé que molts pensen que Mas fa bé d'estirar cap a la independència perquè no veuen sortida, i també que molts el recolze en aquest tema per l'actitud xulesca del govern espanyol. També hi ha molts que recolzen precisament aquesta darrera. Al final els uns i els altres hauran d'entendre que aquells en qui estan dipositant la seva confiança només busquen distreure'ls dels problemes reals i amagar que són incapaços de trobar-los solució als seus problemes. Ara més que mai cal tornar al tradicional seny català. Espero que amb aquest article hi hagi pogut posar el meu granet de sorra al respecte.

dilluns, 4 de març de 2013

UNA JUGADA BEN PENSADA

Ara que ja fa gairebé una setmana de la votació al Congrés dels Diputats de la resolució sobre el Dret a Decidir en la que el PSC va votar per primera vegada de manera diferent al PSOE, i quan ja s'ha dit gairebé de tot al respecte, he pensat que també podia dir la meva i exercir el dret d'encertar-la o patinar segons el punt de vista del lector. Espero encertar-la.
A veure, en primer lloc m'agradaria expressar el meu suport complet a la decisió que va prendre la direcció del PSC. La van encertar. Aquesta setmana he rebut moltes felicitacions de persones que sempre havien cregut en el nostre partit però que s'havien anat allunyant per la percepció continuada de que el PSC havia perdut la seva personalitat pròpia. Gairebé segur no els hem recuperat, però aquesta gent de cop i volta s'han col·locat en un punt de partida diferent que, si som coherents i seguim en la línia iniciada, potser els faci tornar. I amb això no vull dir que es repeteixi la votació diferenciada de PSC i PSOE. Només vull dir que comencem a caminar pel camí de la coherència i de fer allò a què ens hem compromès. Si això coincideix amb el PSOE (ho farà en el 95% dels temes), votem junts. I quan no coincideixi, llavors haurem de ser lleials als compromisos que haguem adquirit.
I aquest tema es farà cada vegada més important. No oblidem que la resolució portada al Congrés per Ciu només era una trampa posada al PSC. Tenien la seguretat de que ens contradiríem i votaríem No a una proposta (al meu entendre buida de contingut i per tant sense conseqüències reals) sobre el dret a decidir. I vet aquí que el PSC no va caure en la trampa. Sorprenent a propis i estranys. Quin fart de riure. Ara la mateixa resolució, en una maniobra mestra, se la trobaran al Parlament de Catalunya els mateixos que fa un parell de setmanes trobaven indissociables el dret a decidir i la sobirania. Ara què votaran? Es contradiran? Penso que, encara que no ho reconegui ningú, van anar per llana i han sortit esquilats. I mentrestant, el PSC s'ha redimit davant una part del catalanisme polític gràcies a una resolució buida. Quina paradoxa.
I com ho ha vist el PSOE? Sembla que en general no ho han acabat d'entendre. Molts han cregut que el PSC s'havia begut l'enteniment i havia caigut en una trampa sobiranista, convertint-se en una eina del nacionalisme. Quina anàlisi més superficial!. El PSC no és nacionalista ni molt menys independentista. I això no mereix cap mena de discussió. És així simplement. Penso que els nostres amics (germans?) del PSOE, evidentment només els que no ho han entès, hauran de fer-se'n conscients de que l'única opció intel·ligent en aquests moments a Catalunya és el camí que hem agafat en el PSC. Situar-nos en el NO a tot ens allunya de la societat catalana, que considera com un dret democràtic el poder ser consultada. Nosaltres som demòcrates, i com a tals no podem dir no a que la gent expressi la seva voluntat. No podem tenir por del que la gent decideixi. Hem de consultar i intentar convèncer de que l'opció assenyada és la nostra. NO VÈNCER: CONVÈNCER. Situar-nos en un No a la consulta ens col·loca entre Ciutadans i el PP, en una posició irracional de no voler saber, de no deixar opinar. La postura de l'immobilisme total. I aquí no hi pot estar el PSC.
El PSOE ha d'entendre també que les postures inflexibles no tenen lloc en democràcia, i que en una societat que corre el risc de fractura no formen part de la solució sinó del problema. Si no hi ha una opció política sensata, que no doni res per tancat sinó que cregui que es pot trobar un camí assenyat, estarem deixant el país en mans de dos bàndols irreconciliables, trencat entre els independentistes i els unionistes. Ocupar aquest espai central ÚTIL per a la ciutadania obliga el PSC a tenir cintura política, a tenir un ampli grau d'autonomia que li permeti ajustar l'estratègia des d'un punt de vista pròxim i català. El PSOE ha d'entendre que el PSC s'ha de moure amb aquesta autonomia que el pot portar en molts casos a dissentir d'ell.
En el moment en que entenguin això veuran que ells també tenen una tasca a fer: proposar un model d'estat federal amb contingut, atractiu per als catalans, que el PSC pugui oferir sense complexos com a alternativa viable i compartida a la independència. Tots tenim el nostre paper, i la comprensió de quin és el de cadascú pot fer que el PSOE sigui la solució a Espanya i el PSC a Catalunya. A mi m'agradaria arribar a la cèlebre consulta amb una alternativa federal a la independència, i no amb la pregunta "vols seguir igual o ser independent?". Ni immobilisme ni aventures incertes.Per això crec que el PSC s'ha de fer entendre pel PSOE, i que el PSOE ha d'entendre que ha de proposar una reforma de l'estat. Cal seguir junts (també per altres motius) per vertebrar un missatge de futur. Catalunya i Espanya ens necessiten i crec que en la votació de la setmana passada vam començar a recórrer aquest camí.

dilluns, 18 de febrer de 2013

OBLIDATS DE LA CRISI

Penseu per un moment en quins col·lectius us venen al cap quan parlem de l'actual crisi. Ràpidament pensareu en aquells qui es van quedar sense feina fa més de dos anys, dels quals molts estan patint el drama del desnonament. Continueu l'exercici, i pensareu en els joves en atur, que trigaran molt de temps a poder tirar endavant un projecte de vida propi, que no podran fer valdre la gran inversió en educació que han fet les generacions anteriors. I si seguiu pensant, arribareu a les persones amb dependència que es quedaran sense ajuts, els malalts que veuen perillar la sanitat pública, els jubilats que a la sanitat afegeixen la carestia de les pensions, els treballadors del sector públic, etc, etc. Però darrerament hi ha un col·lectiu que ha deixat d'ocupar (si és que ho ha fet alguna vegada) els titulars dels diaris i les televisions: aquells qui s'estan quedant en atur amb 45 anys o més. He posat la ratlla en 45, però aquest llindar va baixant de manera preocupant.
Aquest col·lectiu està format per persones que ja tenen una carrera professional, que han estat treballant durant anys i tirant endavant un projecte vital que ja tenien en marxa i que ara veuen descarrilar. Efectivament, són persones que per la seva edat tenen fills en edat encara escolar, als quals fa uns mesos prevèien poder donar una educació de qualitat i uns estudis que els permetrien al seu torn tenir una vida plena. Persones que probablement tenen una hipoteca cara perquè quan van poder comprar una vivenda ja estàvem en ple boom immobiliari, i el més preocupant, persones que difícilment podran tornar a incorporar-se al mercat laboral. Als 45, 50 o 55 anys. Amb molts anys per davant fins la jubilació. Un llarg camí per recórrer, massa llarg per estar sense una feina que permeti cotitzar de cara a la pensió.
Per la seva trajectòria els és difícil reconvertir-se, ja que tenen una carrera professional que els ha especialitzat i per tant els ha tancat en un sector determinat. Persones a les quals se'ls ofereixen feines sovint molt pitjor remunerades que les que tenien o més precàries, que coneixen quin és el valor real de la seva feina i que es veuen infravalorades. Treballadors que veuen esfumar-se immediatament el valor de la seva experiència. Allò que té un treballador, la seva mà d'obra i el seu coneixement, de sobte queda totalment buit de valor. 
És un col·lectiu deprimit, desil·lusionat, que han vist truncats els seus somnis i allò perquè treballaven i lluitaven. Persones que han patit la crisi en el pitjor moment de la seva vida, amb fills al seu càrrec i despeses importants en vivenda. Que de cop i volta es veuen caminant al llindar d'un abisme que els obliga a reconvertir-se completament o a caure. Que anaven millorant i de cop corren el risc de perdreu tot. Que han perdut tota esperança de seguretat i pateixen per no perdre el que els queda.
Ja sé que amb aquest article m'allunyo una mica del discurs oficial, que la gran preocupació del nostre país és el gran percentatge d'atur juvenil. Entenc que això és cert, que acceptar que les noves generacions no poden incorporar-se al mercat laboral és l'acceptació del nostre fracàs col·lectiu, que haurem perdut tota la inversió que hem fet en educació, i que estarem obligant a que la següent generació ja no pugui tenir aquests estudis, perdent el futur com a país. Tot això és així, ho sé, però permeteu-me que expressi el meu recolzament a aquests aturats de més de 45, perquè per la meva edat em veig proper a ells i empatitzo amb aquests problemes que realment avui fan molta por. A més els veig caure l'un darrera l'altre en el meu entorn més immediat. Aquesta tarda n'he conegut a un, el que m'ha fet pensar en aquest post, però entre els meus amics en compto com a mínim tres més, tots amb 44 i 45 anys. Porten ja més de dos anys en atur i ningú no els vol agafar perquè "són massa grans" (amb 45 anys!!!!). Tots ells tenen fills i hipoteca, i viuen l'angoixa del "i si no torno a treballar?". Espanta.

dimarts, 29 de gener de 2013

RASCADA, FERIDA, FRACTURA?

Parteixo d'un fet: sempre havíem estat convençuts de que el PSC ocupava un espai central en la societat catalana. Compte, no vull dir que fos un partit "de centre" ideològicament parlant, sinó d'ocupar un espai majoritari i de consens amb una tasca molt important: mantenir la cohesió social al nostre país i evitar la divisió en dues comunitats separades. A la vista del que està passant en aquests moments, n'estic absolutament segur de que això és així. Probablement mai no ho havia vist tan clar com fins ara.
Fixeu-vos: el resultat (intencionat o no) de la forta tensió nacionalista-independentista a Catalunya ha estat fracturar la societat entre els que volen la independència i els que no la volen. En l'imaginari pro-independència, els que no la volen són mals catalans, titelles del poder central i titllats d'espanyols d'una manera despectiva. En la banda oposada, els qui volen exercir el dret a decidir són catalans tancats, antiespanyols i insolidaris amb la resta d'Espanya.
I a on és el PSC? Doncs ho tinc molt clar: al mig. Ni a un lloc ni a l'altre, i a tots dos alhora. Nosaltres creiem en el dret a decidir perquè creiem en la democràcia, però no som sobiranistes perquè creiem que les coses s'han de pactar amb aquells qui resultarien afectats per la nostra separació. Creiem que ser bon català és compatible amb ser espanyol, i que cadascú ho pot sentir com vulgui des del respecte i evitant les posicions "anti". I pensem també que el "problema català" només és un problema de valentia política i respecte, que es pot resoldre de manera satisfactòria tant per a Catalunya com per a Espanya agafant el toro per les banyes i reformant la Constitució amb l'objectiu d'arribar a un estat Federal.
La diferència entre nosaltres i tots els altres és que no som "anti" res, i que tenim una solució per al problema de l'autogovern. Una solució difícil, si, però... no és més difícil encara la via secessionista?
Aquí ve el problema: l'estratègia del bloc sobiranista ha estat fracturar la societat per comprovar quina força tenen. I a Catalunya aquesta fractura és si fa no fa, de la meitat de la població en cada banda. Pel centre. El tradicionals seny, la proverbial prudència i la coneguda tolerància de la manera de ser dels catalans els ha situat sempre en posicions més moderades, ni aventures independentistes ni seguir igual. I aquest és el terreny a on es mou el PSC per la seva condició de partit central. Per això la fractura ens ha afectat tant com a partit. Evidentment no correran perill ni els immobilistes i centralistes del PP, ni tampoc els independentistes d'ERC, perquè no es mouen en  aquest espai central.
Qui corre el risc de trencar-se? Doncs el PSC i CiU. Si, si, també CiU. Perquè CiU també es mou en l'espai central de la política catalana. Per això han aparegut les tensions entre Convergència i Unió, les quals ja veurem com es resoldran. És clar que CDC vol que vagin a postures sobiranistes i UDC no. La tàctica de fracturar la societat possiblement també trenqui la coalició governant a mesura que la tensió vagi augmentant.
Dit això, l'única força política que no és una coalició separable de partits i que pot ser la sutura que eviti la fractura social, és el PSC. Per això l'estratègia de tots els mitjans de comunicació sobiranistes o afins al govern és aprofundir en les divergències internes del partit. L'objectiu és trencar el PSC per evitar que pugui tirar endavant propostes creïbles (l'estat federal) que siguin un vertader obstacle a la secessió pel camí del consens. Si no fos així, no s'entendria l'acarnissament del "tots contra el mateix" que estem vivint. Pels mitjans de comunicació, en aquest moment a Catalunya hi ha dos esports: el tir contra el polític en general i el tir contra el PSC. El raonament és fàcil: si el PSC pot ser la sutura, tallem-la.
I davant d'aquestes tensions què podem fer? Mantenir la unitat. Entendre que tenim un projecte en comú i que la societat catalana ens torna a necessitar més que mai. Hem d'evitar fer el joc als que ens volen trencar. Hem de demostrar que podem dissentir a dintre de casa, però hem d'evitar exposar les nostres vergonyes al Twitter i altres xarxes socials. Cal deixar de tirar-se els plats pel cap. Acceptar les ofertes d'acord dels companys, buscar solucions de consens. Recordar que moltes de les nostres divergències són purament tàctiques o instrumentals. Ser conscients de que tots els militants som socialistes, catalanistes i federalistes. Manifestar que tenim tots els mateixos objectius encara que no estiguem del tot d'acord en el camí per arribar-hi. La nostra vocació és de servei a la societat, i ara és l'hora de la veritat.

dimarts, 15 de gener de 2013

EL MANUAL DEL MANIPULADOR

Una veritat a mitges pot ser una gran mentida. I quan la informació es retalla per donar una idea falsa de la realitat, estem entrant en el terreny de la manipulació.
I dic això perquè ahir llegia amb certa indignació al diari El País unes declaracions de la Regidora de l'Ajuntament Maite Fandos en les que afirmava que les dades de desigualtat creixent en la Ciutat de Barcelona són una herència dels governs de PSC i ICV. Per desgràcia, una anàlisi tan superficial de les dades no és més que un "jo no he estat", excusa freqüent en els governs de CiU a la Generalitat i l'Ajuntament. Penso que el tema mereix afegir-hi la part d'informació que la Senyora Fandos va preferir oblidar quan parlava de les xifres.
Primer de tot cal fixar-se en que les informacions de l'estudi reflecteixen sobretot una tendència greu que afecta a Espanya en particular: som el país d'Europa en que les desigualtats han crescut més en els darrers anys, i Barcelona no és una torre de marbre allunyada d'aquesta problemàtica, sinó un reflex nítid del que està passant. O és que l'enriquiment exagerat de les classes altes no ha passat aquí? O l'impacte de l'atur i l'empobriment de les classes mitjanes i baixes? 
Aquest argument em porta a fer la pregunta: Els governs de PSC i ICV van fer alguna cosa per amortir els efectes d'aquest desastre social? Una resposta negativa, com insinua la senyora Fandos és d'una desmemòria culpable que cal aclarir:
Ningú no pot negar que un Ajuntament ha de vetllar per compensar les desigualtats en els seus àmbits de competència. I en aquest sentit s'ha treballat molt i s'han invertit molts esforços. O no són polítiques anti desigualtat la promoció de les escoles bressol públiques a preus assequibles? O l'apropament de la cultura als ciutadans amb l'extensió de les biblioteques? O la construcció d'equipaments per millorar la socialització de les persones? I la descentralització i pensar en escala de barri per dotar els ciutadans de tota Barcelona de serveis dignes i de qualitat? O la dignificació i millora de l'espai públic? I ser els únics que construien habitatge públic a Catalunya?Tampoc no és una lluita contra la desigualtat el manteniment d'uns serveis socials modèlics? I el suport a la cohesió social per la promoció de les entitats? i el fer una ciutat adaptada a la discapacitat? O el manteniment d'una Agència de Salut Pública de referència a tot Europa, els plans d'ocupació de Barcelona Activa, l'impuls dels nous sectors d'activitat per crear ocupació de qualitat, i tantes i tantes coses que aquí no hi caben... Els governs de Barcelona de PSC amb ICV van treballar per la DIGNITAT de la gent, per la QUALITAT de l'entorn, per la IGUALTAT d'oportunitats en l'educació i la cultura, per la COHESIÓ SOCIAL. Mireu enrere, valoreu i veureu que va ser així, diguin el que diguin els que governen ara. I quan parlin d'herència, que parlin també d'aquesta. A veure com la gestionen. L'esquerra segueix sent esquerra a Barcelona, i la dreta (ells) segueix sent la dreta. No ho oblideu mai.
Les paraules de la senyora Fandos haurien d'indignar a qualsevol ciutadà amb SENSIBILITAT social i MEMÒRIA. No resisteixen cap mena d'anàlisi seriosa. Cal veure com entomaran el problema de les desigualtats en aquesta legislatura. De moment, la millora de l'espai públic ha estat apartada, els plans d'ocupació ja no existeixen, els equipaments oblidats, la millora urbanística desapareguda, la descentralització administrativa comença a recular, l'habitatge públic ha deixat de planificar-se... Ja veurem si amb els seus aires no faran més que empitjorar l'efecte de les desigualtats.

divendres, 4 de gener de 2013

EL NEGOCI D'EN ROBERTO I LES CABRES

Ho confesso: de vegades no entenc res de res. Amb els meus simples (que no ximples) coneixements sobre economia no soc capaç d'acceptar que algú es vagi a vendre un negoci quan comenci a donar beneficis, i més encara quan aquest benefici el donaria una empresa pública en un entorn en el que qualsevol entrada d'ingressos estable seria aigua de maig per a les administracions. I em refereixo concretament a la moratòria anunciada pel govern del Sr Trias en la intenció de privatitzar el Parc d'Atraccions del Tibidabo.
A veure si som capaços de simplificar el que ens diuen: no el privatitzen perquè encara no guanya diners i per tant no és prou atractiu per a cap inversor. Guaita! quines coses hem de sentir i ningú no hi reacciona:
L'equip de Trias accepta que B:SM, una empresa pública, pot conduir el parc a una situació de benefici econòmic. O sigui, que una empresa pública pot gestionar bé allò que se li encarregui i treure-li rendiment allà on sigui possible. Llavors, perquè hem de privatitzar-ne la gestió? 
La resposta és simple i molt clara: si B:SM guanya diners, aquests van a parar a l'Ajuntament de Barcelona de manera indirecta, ja sigui a base de capacitat per fer noves inversions o per les moltes vies que proporciona el fet de que els diners els guanyi una entitat pública. Si B:SM guanya diners, els guanya el milió i mig dels ciutadans. En canvi, amb la privatització de la gestió, aquest benefici es concentra en poques mans, les dels inversors de l'empresa encarregada. És com si enlloc de donar un euro a cada barceloní (o que hagi de pagar un euro menys d'impostos), els ajuntéssim tots i li donéssim el milió i mig d'euros a tres, quatre o cinc. Evidentment és molt més sucós per a ells, però molt negatiu per a la Ciutat.
Diuen per justificar-se que un Ajuntament no ha de gestionar un parc d'atraccions. Ah, no? A on ho diu, això? La Generalitat gestiona les pistes d'esquí que són deficitàries i aquí ningú no obre la boca. Podríem dir que hi ha un benefici social i territorial en això, no? Doncs a Barcelona passa exactament igual, el superàvit d'una empresa municipal pot ser utilitzat per alleugerir la càrrega als ciutadans de Barcelona. O per compensar el dèficit d'altres serveis de l'Ajuntament. I aquests diners han d'anar a les mans de quatre?
També s'excusen dient que les empreses públiques són ineficients. Vaja, quina manera d'entrar en contradicció! Si resulta que B:SM és de l'Ajuntament i és capaç de dur el Tibidabo a proporcionar beneficis! Visca la ineficiència!. I més encara, és molt fàcil enganyar la gent dient que l'empresa pública és sempre deficitària. De fet és un argument trampós: Si quan té beneficis és venuda, l'Ajuntament només es queda en propietat les que perden diners. Una mica pervers, això. A mi em sembla simplement que la paraula PÚBLIC li fa sortir una urticària a molts neoliberals de CiU.
Un altre argument curiós és el de que amb la privatització l'Ajuntament es dedicaria només a cobrar un cànon. A veure, no enganyem. Si la gestió dóna un superàvit inferior al cànon, l'empresa el renegociarà a la baixa per no fer fallida i seguir donant beneficis als accionistes. Mai no perdrà diners, per tant qui els perdrà? I si els beneficis són superiors al cànon, perquè punyetes la Ciutat ha de renunciar a aquests ingressos extres???? Simplement per una ideologia anti-públic?
I finalment, ara que ja us he confessat la meva ignorància absoluta amb arguments que fàcilment seran desmuntats (o no) per qualsevol gurú neoliberal del primer curs d'un màster d'ESADE, acabo dient que trobo absolutament indecent, immoral i poca-vergonya que quan una empresa té dèficit l'haguem de pagar entre tots, i quan tingui beneficis se'ls reparteixin entre quatre. SOCIALITZAR LES PÈRDUES I PRIVATITZAR ELS BENEFICIS. Aquesta és la Barcelona de Trias. Cada vegada més indignant.

dimarts, 1 de gener de 2013

ANY NOU: SE'NS GIRA FEINA

Ja hi som, hem arribat al 2013. Uns dies de festa, família i amics, i ja estem preparats i amb energies renovades per encarar aquest any amb ganes de lluita per revertir tot allò que ens han estat fent perdre durant els dos darrers anys. Ara és el moment de fixar-se els objectius pels propers dotze mesos, i en aquest curt article us vull explicar quins crec que seran els que, si voleu, podrem compartir.
Començarem per intentar combatre les mentides amb les que ens intenten convèncer de que el darrer quart del segle XX va ser una il·lusió: hem de trobar les paraules per explicar que ens menteixen quan volen fer-nos creure que la societat no pot ser més justa, que la salut no pot arribar a tothom perquè no ens ho podem permetre, que l'educació universal és massa cara. Hem de desemmascarar tots aquells que ens amaguen que els treballadors paguen més impostos que els rics, que no diuen que els diners que manquen estan en el frau fiscal i el bon tractament a les grans fortunes.
Lluitarem contra aquells qui volen escatimar en el dret a la salut. Tindrem molta feina a demostrar que el nostre sistema sanitari té els millors resultats sent el més barat d'Europa. Haurem de posar en evidència els qui donen per feta la necessitat d'un sistema amb més gestió privada, aquells qui volen amagar que al darrera d'això hi ha una desviació del benefici econòmic cap a les butxaques dels inversors i no cap el propi sistema de salut. Haurem de treballar per convèncer els ciutadans que els qui retallen en salut en realitat només retallen als qui tenen pocs recursos econòmics, i que el resultat final serà una vida més curta i pitjor per a la gent humil en contrast amb la longevitat dels que tinguin diners. Aquesta lluita serà difícil, però haurem d'aconseguir aliats entre els afectats: usuaris, pensionistes i treballadors. Aquest serà un dels reptes més importants, trobar camíns i objectius comuns entre aquests col·lectius per defensar el sistema de salut.
I l'educació? Mireu, per la meva professió em dedico al sector sanitari, i desenvolupo gran part de la meva tasca política en aquest sector. Però per damunt de la salut (i sento que potser em llenço pedres sobre la meva pròpia teulada), el gran atac a les classes populars es dóna en l'educació. Aquest és el principal camp de batalla. Perquè? Doncs si bé la desigualtat en salut afecta a la persona com a individu, retallant-li l'esperança de vida o la seva qualitat per raons econòmiques, la desigualtat en educació afecta a l'individu i també a les futures generacions. Retallar en educació perpetua la desigualtat: qui no té recursos no pot tenir bona educació, per tant no generarà recursos perquè els seus fills la tinguin, i així... Inquietant. No ho podem permetre. Els governs de Catalunya i Espanya es barallen per un tema important, la llengua, però coincideixen en el més important: tant els uns com els altres estan asfixiant l'escola pública i complicant l'accés als estudis superiors. Caldrà lluitar molt dur per canviar aquesta tendència, però en l'educació ens juguem el futur com a societat, la justícia social i la igualtat d'oportunitats.
En resum, se'ns gira feina. Ara no podem defallir. Hem d'evitar que ens distreguin, que ens facin mirar a una altra banda mentre ataquen frontalment a les classes populars. Són temps difícils, amb grans reptes. Però els grans reptes requereixen grans lluitadors, polítics a l'alçada i complicitats amb la societat. A grans problemes, grans solucions.