diumenge, 16 de setembre de 2012

RESPOSTA A UN AMIC

Un amic del barri de Congrés-Indians em va enviar fa uns dies un correu en el que em deia el següent (literal):

Hola Enric,
Han passat uns mesos, pot-ser ja l’any que vam parlar del rumb que prendria el PSC i que veiem mes PSOE que PSC, em vas di llavors que esperaríeu, crec a Octubre per veure els corrents crítics quina posició adoptaven. Veig, passats els mesos que els diguem “oficialistes” encara han guanyat mes terrens, arraconant gent realment identificada amb el veritable PSC i d’una talla política inqüestionable; i ¿, dons per seguir les pautes del PSOE.
Segons m’han dit, esta creixen un corrent intern que pot arribar inclús a formar un nou partit.
Noi, on està aquell PSC fort amb conviccions pròpies, a prop de la nostra terra i defensor a Madrid de les nostres necessitats, il·lusions i amb grup propi i no integrat al PSOE amb disciplina de vot?
En aquell moment t’ho vaig dir, ara ho repeteixo el PSC no es el que era, diguem-li PSOE i s’ajustarà mes a la realitat- Es una pena, una gran pena, però això es així.
 
Doncs bé, vull compartir amb tots vosaltres la resposta que li vaig enviar. El text és una mica llarg, però crec que val la pena llegir-lo:


Bon dia xxxxxx,
La realitat és que en els moments més difícils per a aquest país, el tema nacional ha desbordat completament al tema de les retallades i la crisi. Moltíssima gent creu que ens en sortiríem millor d'ella si Catalunya emprengués el camí tota sola, i això passa a tots els racons de la nostra societat inclòs el PSC. Això ha provocat que apareguin sectors que posen per davant el "fet nacional" abans que la lluita contra les desigualtats, i sectors que opinen precisament el contrari. Per a la manera de pensar socialista, és un debat purament instrumental: per on comencem a canviar la societat? Creiem que podem començar per Catalunya i continuar després per Espanya, o pensem que necessitem transformar Espanya per canviar Catalunya? Quin és l'ordre correcte? Potser no hi ha una resposta única i correcta, el món és molt més complex i interrelacionat del que de vegades pensem.
Per desgràcia, la premsa ha venut això com l'existència d'un sector catalanista ben diferenciat d'un sector espanyolista i pro-PSOE. Especialment un grup mediàtic molt dretà (9 milions d'euros de subvenció de la Generalitat enguany, i poc sospitós de ser pro-socialista) ha fet una campanya molt forta per deixar clar que aquest suposat sector catalanista era matxacat per l'actual direcció. Quan ho veus des de dintre te n'adones de que tot això no és cert. En el PSC no hi ha un sector catalanista perquè el partit ho és per definició i per la voluntat compartida dels nostres militants (ho diuen els nostres estatuts). Si el partit fes fora aquest "sector" no quedaria li la senyora de la neteja, ja que catalanistes ho som tots. Els que veus als diaris no són un sector, són companys amb rellevància mediàtica que mantenen encara un fort pes a l'organització.
Respecte de la relació amb el PSOE, no som el mateix partit, i així ho diuen també els nostres estatuts. Jo no soc ni més ni menys del PSOE que fa uns mesos: simplement no ho soc, jo soc militant del PSC. Ara bé, mentre estiguem a Espanya, ens hem d'entendre amb ells, són un partit germà, igual que mentre estiguem a Europa ens entendrem amb el Partit socialista francès, l'alemany o el de qualsevol altre país. La nostra capacitat d'influir en el govern i el parlament espanyols es basa en la capacitat d'arribar a consensos amb el PSOE.
En el tema nacional, nosaltres creiem en una Catalunya que no distingeixi entre bons i mals catalans, oberta i integradora. Que faci bo allò de "és català aquell qui viu i treballa a Catalunya". Si això passa o no per la independència, no és el terreny en el que nosaltres situem la discussió. Per a nosaltres cal veure quin model de societat volem, cal treballar en eliminar les desigualtats i cal que un repartiment just del creixement. Si prioritzar això ens converteix en "ser del PSOE" o "ser menys catalans" o "no ser bons catalans", llavors creiem que potser el model nacionalista no és tan obert ni tolerant com diu, i en aquesta societat no ens trobaran. Però que no t'enganyin, en aquest model de societat tampoc no hi trobaràs tot aquest suposat “sector catalanista”. Aquesta gent són tan socialistes com ho soc jo, i l'únic que demanen és que en l’agenda prioritzem un tema, el nacional, que als socialistes ens resulta una mica aliè.
El PSC és un partit transversal, que representa moltes sensibilitats diferents, i per tant treballa en un equilibri permanent i difícil. Això fa que en molts temes (especialment els nacionals) haguem de ser prudents i de vegades no tan clars com caldria, però això no pot ser confós mai, mai, amb que siguem menys catalans o menys catalanistes. Això ho portem a la sang i en els origens del partit, i sap molt de greu que l'interès de la premsa sigui desvirtuar-ho dient que existeix un sector catalanista, cosa que deixa la resta del partit a fora d'aquesta qualificació. I personalment, jo soc profundament catalanista, i profundament socialista alhora. Són dues idees compatibles i jo visc i treballo fent que així sigui. Em doldria tant que em diguessin que soc del sector catalanista (i m'excloguessin de ser socialista) com que em diguessin que soc del sector socialista o més PSOE (excloent-me de ser catalanista). Per això tota aquesta polèmica artificial em dol.
Una abraçada

Enric 

1 comentari:

Josep De Barberà i Johera ha dit...

La llàstima es que una campanya mediàtica dels mitjans de premsa de la dreta més significada, hagin pogut generar aquesta línia d'opinió a la que han caigut d'altes mitjans ja no tant significats i més d'esquerres.

Potser si que caldria que dins de la nostra organització, exigís el compliment dels acords establerts, i les persones/dives que volen que la seva imatge personal estigui per sobre que la de l'organització, fòs valorat si realment forment part i comparteixen la línia i bases del nostre partit.

El PSC sempre ha estat un partit d'esquerres, català i progressista, que creu que l'encaix amb Espanya és el fedaralisme real i si algú no es sent identificat en aquests plantejaments, o fa per que el partit decideixi un canvi d'orientació pels canals i òrgans que te per fer-ho, o bé haura de pensar si ha d'abandonar l'organització.