dilluns, 30 d’abril de 2012

LA REBEL·LIÓ DELS OFEGATS

Reflexionant sobre tot el que està passant darrerament, sobre com ens espanten perquè acceptem com a inevitables les brutals retallades del que va arribar a ser un intent d'aproximació a l'"estat del benestar" (i dic un intent perquè per més que ens mirin de convèncer no ho era, o almenys no era gaire complet), se m'ha acudit escriure avui sobre si realment aquest pseudo-determinisme ens porta a algun lloc i si tenim escapatòria o no.
Mireu, primer us explicaré una petita historieta, a veure si us sona el tema:
En un dia de calor sufocant, un home que no sabia nedar, espanyol per a més senyes, es llençà a una piscina sense adonar-se'n de que no tocava fons. Quan començà a ofegar-se i demanar ajuda, veié que hi havia més gent a l'aigua. Un d'ells, presumit, d'ànim perdonavides, en bona forma i més alt i més fort que ell, responia a les seves súpliques renyant-lo i dient-li "la culpa és teva per no saber nedar, si haguessis fet com jo ara no t'estaries ofegant". El nostre home, desesperat per la resposta i perquè se n'aniria al fons sense remei, suplicava: "Però som amics, ajuda'm, l'aigua m'arriba al coll, m'ofego!". I l'altre, enlloc de llençar-li un salvavides o intentar treure'l de l'aigua va decidír que la solució per al nostre infeliç havia de ser una barreja de càstig i d'exemple: buidar la piscina galleda a galleda fins que toqués peu, i d'aquesta manera no només se salvaria sinó que no li tornaria a passar mai més el mateix. I el pitjor era que la resta dels banyistes cridaven "És veritat, és culpa d'ell, a buidar la piscina, a buidar la piscina!" 
Imagineu-vos com hauria acabat la història. El nostre pobre desgraciat s'hauria ofegat sense remei. Doncs bé, sembla que el nostre país és el pobre infeliç i l'amic fort i nedador ja sabeu qui, igual que els altres banyistes. L'home s'enfonsava sense remei i, sobretot, sense esperança...
Però com són les coses. de cop i volta un altre dels companys d'infortuni, acabat d'arribar, decideix donar una meravellosa idea, increïble, senzilla, però contrària a buidar la piscina: "I perquè no fem servir un salvavides?". Ostres!, l'orgullós gimnasta se'l va mirar a la cara amb menyspreu: "No, hem de buidar l'aigua perquè no torni a passar, cal castigar el que s'ofega". I l'innocent nouvingut, gavatxo d'accent, digué "després ja veurem què farem, però ara cal salvar la vida, i per això primer hem de surar, ja buidarem després si cal". Ai, el miracle es va obrar, i de cop i volta un holandès que també s'ofegava va decidir que el gavatxo potser tenia raó, i va començar la rebel·lió dels ofegats. Tots demanaven salvavides i van llençar les galledes ben lluny. L'orgullós superhome, cabut en les seves intencions, en veure que potser es quedaria sol, també va llençar la seva, tot dient "Ara us deixaré surar, però no oblideu que demà començarem a buidar la piscina perquè no torni a passar el mateix".
No sé com acabarà la història de debò, però per fi a Europa s'ha obert un fil d'esperança. Fins fa quinze dies, la retallada de despesa era l'única solució a la crisi. Una solució que en realitat ens enfonsa més i més, que talla l'activitat econòmica i malmet les classes populars. Avui sembla que França torna a donar el primer pas, només la possibilitat de que un socialista guanyi les eleccions a president ha fet moure de la seva posició inflexible a la dura Angel Merkel. Crec que avui tots els europeus hem de ser una mica francesos, i crec que tots hem de recolzar en François Hollande. Europa sortirà endavant amb solucions socialdemòcrates, o no se'n sortirà. I això serà així perquè el propi concepte d'Europa és una idea socialdemòcrata. Tornem als origens i trobarem les solucions.