dilluns, 23 de març de 2015

SISTEMA SANITARI I DESIGUALTAT

S'atribueix al sistema sanitari públic del nostre país haver estat un dels factors més importants per reduir les desigualtats entre la població. Si bé aquesta contribució ha estat certa durant molts anys, ara ens trobem en una nova realitat en la que la mala gestió duta a terme -molt possiblement de manera intencionada- pel Departament de Salut del Conseller Boi Ruiz i el President Mas pot no només incrementar les desigualtats, sinó també consolidar-les d'una manera dramàtica a la Ciutat de Barcelona. Aquest serà un dels reptes del nou govern municipal sorgit de les urnes el proper 24-M, plantant-se al davant del govern de la Generalitat i fent valer el seu pes en la planificació de la salut a la Ciutat. En salut no s'hi valdrà el dir que si a tot el que ve de l'altra banda de la Plaça Sant Jaume.
Efectivament, els governs de progrés dels anys 2003-2010, amb el PSC al capdavant, van servir per recapitalitzar el sistema sanitari després d'anys de deixadesa dels governs de CiU amb Jordi Pujol. En aquest període es va dur a terme el rescat de Sant Pau (posant a zero el deute), el pla de xoc dels hospitals de l'ICS, etc, etc. Però sobretot es va impulsar la visió territorial equitativa amb la participació dels ajuntaments, que va possibilitar l'absorció de més d'un milió i mig d'habitants sense incrementar llistes d'espera i mantenint la igualtat territorial.
L'entrada de Mas i Ruiz en el govern va venir acompanyada de grans retallades indiscriminades, en les que la pitjor part se la va emportar l'ICS, i en particular l'Hospital de la Vall d'Hebron. A Barcelona l'altre hospital molt perjudicat va ser l'hospital del Mar, que fins i tot va haver de recórrer al primer expedient de regulació d'ocupació (ERO) dels hospitals públics catalans. El resultat en termes de llistes d'espera a la ciutat de Barcelona va ser dramàtic: Es van disparar en els districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, que són les zones amb aquests dos hospitals com a referència. Curiosament (o no), aquests districtes reuneixen la major part dels barris de renda més baixa de la Ciutat de Barcelona. Per tant, qui ha patit més la retallada? La resposta és clara: la gent que més necessita un sistema sanitari públic fort degut a la seva incapacitat econòmica per ser derivats a sistemes privats. En resum, el sistema públic enlloc de disminuir les desigualtats les ha incrementat dintre de la nostra ciutat.Més encara, l'enquesta de salut ja ha reflectit una disminució de l'esperança de vida a la Ciutat, especialment als barris més pobres!
Per a desgràcia de la gent d'aquests districtes, la ciutat de Barcelona està dividida en sectors sanitaris estancs, la qual cosa empresona els seus habitants de cara a l'atenció sanitària i impedeix que puguin ser atesos en altres àrees o hospitals que no els pertoquen. Així, si una persona està inclosa en una patologia que a Vall d'Hebron li suposa 6 mesos d'espera, no es pot dirigir a un altre hospital que només en tingui un. El pacient és captiu del seu hospital de referència i del seu sector sanitari. I recordem que els més afectats han estat els dels barris de menys renda, que no tenen alternativa!
En la meva opinió, el nou govern municipal hauria de fer valer el seu pes en el Consorci Sanitari de Barcelona (que té una composició 60% Generalitat i 40% Ajuntament) per impulsar dues mesures a fi i efecte de trencar aquesta dinàmica perversa:
1) Convertir la Ciutat en sector únic hospitalari, en el que les persones puguin ser derivades als hospitals públics amb menor llista d'espera. Això avui ja és possible amb les històries clíniques compartides. Però a més penso que caldria una llista d'espera única per als procediments quirúrgics i diagnòstics.
2) Donar transparència i publicitat a les llistes d'espera dels hospitals en temps quasi-real, a fi i efecte de que els propis pacients puguin exercir la pressió sobre el sistema per poder ser derivats allà on menys s'hagin d'esperar.
I sobretot, cal defensar amb força els habitants de la ciutat davant el govern, demanant que es resolgui l'infrafinançament de la Vall d'Hebron i l'Hospital del Mar perquè aquests dos hospitals són fonamentals en els barris del nord i l'est de la Ciutat. No s'hi val a badar ni justificar el govern. La submissió de Trias i el no qüestionament del govern de Mas no poden continuar perquè hi ha una part de Barcelona que necessita que l'Ajuntament doni la cara per ells.
És essencial preservar la igualtat d'accés de tota la ciutadania al sistema hospitalari, de la mateixa manera que cal reforçar l'atenció primària i les seves eines per reduir la pressió sobre l'atenció especialitzada i l'hospitalària. En la meva opinió, cal elaborar un Pla de Salut específica per a la Ciutat de Barcelona, liderat pel Consorci Sanitari i l'Ajuntament, que tingui uns objectius clars i propis de la Ciutat, i que en molts casos poden ser diferents dels de la resta del país per la particularitat de la nostra població, que en 92Km2 engloba un petit món amb una diversitat enorme que no es produeix en altres contrades del territori.