dimecres, 16 de juny de 2010

Proximitat i pedagogia

Quantes vegades heu sentit que una obra s'ha fet perquè uns veïns l'han demanada i en canvi uns altres hi estan en contra? Al nostre barri hi ha molts exemples: des de l'arrencament dels bancs de les placetes que es va fer fa tres anys, passant per la poda o tal·la d'alguns arbres, o fins i tot la ínstal·lació d'un ascensor i la peatonalització del Pas de Sant Tarsici.
És gairebé impossible aconseguir la unanimitat dels ciutadans quan es fan treballs a petita escala. La gran majoria de les obres provoquen opinions completament enfrontades, però totes amb el mateix valor. Sovint sento que això desgasta els polítics que treballen en la proximitat, ja que aquells que no estan d'acord amb les actuacions tendeixen a allunyar-se de qui no els dóna la raó.
Aquest és un dels riscos de la proximitat, que es pot convertir en una oportunitat si s'encara de la manera correcta.
El problema no sorgeix de la diversitat d'opinions, sinó d'una limitació de la comunicació, que és difícilment evitable: en general les actuacions en l'espai públic les demanen aquelles persones que hi tenen un interès directe, ja sigui per a ells mateixos o per als altres. Les demandes no les fan mai aquells als quals els sembla que les coses ja estan bé ni aquells que no en resulten afectats. Tots aquests es mouen el dia que veuen que per la petició d'algú altre les coses s'estan canviant, i sovint arriben tard i ja no es pot fer res per tornar enrera.
Es pot fer alguna cosa per evitar aquest problema? La solució teòricament més simple, però inviable en la realitat, seria anunciar el que es va a fer, esperant que qui no hi estigui d'acord es manifesti. Això allargaria les obres i provocaria una paralització de qualsevol cosa que es volgués fer, a més tampoc no es garantiria que s'expressessin totes les opinions.
Així doncs només queda una possibilitat: les actuacions puntuals han de respondre a una política de fons, a unes idees clares i un projecte de barri, sense anar canviant contínuament de direcció. Els representants dels ciutadans han de ser prou pròxims com per distingir quan les peticions xoquen amb la idea de barri que ells defensen i també quan les motivacions responen només a paràmetres egoïstes de defensa d'interessos personals per sobre de l'interès públic.
Així, la feina del polític de proximitat ha de ser destriar el gra de la palla, i aplicar la seva idea de com ha de ser el barri. Els ciutadans han de decidir si el model que ell proposa és el que s'ajusta al que volen, i després donar-li la confiança d'aplicar-lo. Tenint un model clar, el polític pot denegar peticions d'una manera raonada, desenvolupant amb els ciutadans un vessant pedagògic amb els qual els pugui explicar el què i el perquè, a on es vol anar, com s'hi vol arribar. Al final, el ciutadà podrà compartir o no la decisió sobre allò que ha demanat, però en tot cas coneixerà les raons que han portar a aquesta decisió.
Aquesta ha de ser la base de la proximitat. No es pot dir que si a tot aquell que arriba el primer a fer una petició, s'ha d'analitzar en funció dels paràmetres de barri i de l'interès públic. Només així agafen sentit les polítiques de proximitat, ja que el contrari porta a enfrontaments innecessaris entre veïns i a actuacions del tot incoherents entre si.

dijous, 10 de juny de 2010

Diners, diners

Dilluns a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tancar la primera jornada de la setmana sobre les malalties neuromusculars que cada any convoca l'entitat ASEM Catalunya. En els temes escollits es veia clarament quins són els problemes que preocupen a les persones que pateixen malaties complexes i de pronòstic fatal. Però no vull entrar a discutir aquests temes, sinó que m'agradaria comentar alguna cosa sobre unes conclusions que vaig treure i que crec interessants.
El públic eren usuaris i cuidadors, i es palpava l'interès que tenien pel que es parlava de temes tan transcendentals com el testimoni vital, el pacient expert i la decisió sobre suspendre tractaments en pacients terminals (l'erròniament anomenat acarnissament terapèutic).
Em van agradar vàries coses de la sessió: el que vaig aprendre, les reflexions que em va generar, l'nterès del debat, etc. Però me'n vaig quedar una en particular que em va agradar molt: allà, on només hi havia experts, usuaris i pacients no es va parlar en cap moment de la salut en termes econòmics. Hi ha molts temes a resoldre en la salut, moltes preocupacionsi incerteses que s'han d'entomar sense parlar de diners.
En canvi, només sortir de la sessió em vaig trobar amb titulars de diaris que parlaven de sostenibilitat, de copagament, d'economia en la salut. Sembla que tot ho haguem de mesurar en funció del seu cost, que tot el discurs ha de ser en funció de l'economia, que els diners valen més que la salut.
Per a mi, això causa angoixa, decepció. Els gestors han de fer la seva feina, buscar que el sistema sigui sostenible, proposar les reformes que calguin i buscar la complicitat també dels usuaris, però no podem estar parlant sempre de diners. Parlem dels problemes que preocupen els ciutadans, parlem de salut com a dret, hi ha moltes reformes que poden millorar l'estat de salut sense incrementar costos, però sisplau no centrem la discussió només en l'economia. 
Expliquem que el pacient expert serveix per millorar l'atenció i donar seguretat a un altre ciutadà amb la mateixa patologia. De retruc baixarà el cost, però no ha de ser el centre de la discussió. Parlem de com reduir la demanda, si cal un copagament que ens ho diguin clarament, però no centrem tota la discussió sobre això.
Si escoltem la gent, els ciutadans i veïns, veurem que centrar tot el que es discuteix en l'economia només causa allunyament, desil·lusió. Veure que es dóna tanta importància a un tema com els diners, dels quals molts no en tenen gaires, ens allunya de les discussions de fons, del debat i les propostes que poden millorar la nostra qualitat de vida. Sempre s'ha dit que els diners no fan la felicitat. Jo afegiria que els discurs continu i absolut sobre economia provoca desil·lusió i allunyament. 
La vara de mesurar han de ser les persones, no les butxaques. Encara que les butxaques calgui vigilar-les perquè no acabin perjudicant a les persones.

dimecres, 9 de juny de 2010

Petites Històries

Parlem sovint de l'allunyament dels polítics respecte de la societat, sense adonar-nos-en de que la pròpia expressió ja porta implícit un cert allunyament, perquè què és la societat sinó una generalització de les vides dels individus?.
La societat no ha de ser només una generalització, sinó la suma de les petites històries de les persones. Els problemes de la societat són els que aquestes petites històries tenen en comú. Però no podem oblidar la resta de les vivències, aquelles que no pertanyen a la societat perquè formen part de l'experiència vital de cadascú, el seu patrimoni individual. Una experiència deixa de ser individual i passa a ser de la societat només quan és compartida per diverses persones.
La política ha de servir per encarar i resoldre els problemes de la societat, sabent que en conseqüència milloraran també els individuals. Però com sabem quins assumptes són socials i quins només individuals?
Aquesta és la qüestió de base. El polític no pot confiar només en estudis fets per especialistes o tècnics, el polític ha de viure les preocupacions dels ciutadans, tenir-ne contacte directe i apreciar-ne el grau d'importància i de rellevància que les persones els otorguen.
El polític ha de tenir contacte amb les petites històries de la gent, ha de viure-les, empatitzar amb elles, ha de ser capaç de mirar les persones a la cara i veure el grau de preocupació pels temes, ha de ser capaç de trobar punts en comú entre les diferents històries, i ha de proposar solucions, que aniran d'acord amb la seva ideologia. D'això en diem proximitat. És la política construida de baix cap a dalt, és l'única manera de respondre a les inquietuds dels ciutadans.  
Algú podria rebatre que això pot servir en una petita comunitat, però no per un país. Crec que res més lluny de la realitat. Hem de crear estructures en les que el ciutadà tingui un polític de referència a petita escala, que respongui davant d'ell. Aquesta figura és la del conseller de barri o regidor. Més amunt, en nivells més alts, els diputats han de tenir una població de referència, i han de respondre per la gent que hi viu. Els relats i petites històries li han d'arribar directament dels seus veïns i de les síntesis que facin els polítics de proximitat que hi hagi al seu àmbit.
Els diputats han de ser referents dels ciutadans, coneguts, i han de tenir contacte directe amb els veïns. Tot veí ha de saber qui és el seu diputat, i com i quan pot dirigir-s'hi. Aquest és en la meva opinió el camí que hem de seguir per recuperar la complicitat entre polítics i ciutadans, i ha de ser l'objectiu de qualsevol reforma que fem del sistema per acostar la política a les persones.

divendres, 4 de juny de 2010

Igualtat d'oportunitats

Us explicaré un cas del que he tingut coneixement aquests dies. Ara fa nou mesos aproximadament, una veïna nostra de 84 anys d'edat que es trobava esperant a ser atesa en un servei mèdic (no vull distreure l'atenció sobre el que explico amb discussions sobre si era públic, privat, mixt), es va aixecar amb tan mala foruna que va tropeçar amb les potes d'una cadira i va caure. 6 mesos ingressada, diverses fractures, hematomes, pèrdua de l'oïda d'un costat, mitja dentadura, etc, etc. La cadira estava tan mal col·locada que el propi personal va admetre que allà hi havia hagut una negligència, i van canviar la distribució dels seients perquè no tornés a passar.
La senyora va posar una reclamació per tots els danys soferts, materials i físics, però va ser desestimada pel propi centre i li van dir que els hauria de denunciar al jutjat. Els mateixos li van dir que si els denunciava, tenia moltes possibilitats de perdre i que llavors hauria de pagar les seves despeses de judici més les del centre.
Fins aquí penso que el sistema és així i que actuï un jutge no té perquè ser dolent. Ara bé, i aquí ve la meva discussió: La nostra veïna no posarà cap denúncia perquè té una paga de 700 euros més 200 que cobra per una invalidesa del 65%. AQUÍ ESTÀ LA INJUSTÍCIA.
La meva veïna no podrà exercir els seus drets de reclamar els danys causats perquè no es pot arriscar a perdre, ja que llavors no podria pagar i els propi sistema la perseguiria. Però... Quina societat hem creat, en la que una persona té menys drets perquè té menys diners?     
Segur que algú que em llegeixi podrà pensar que la senyora té els mateixos drets que tothom, però no hi estic d'acord. Si un dret no es pot exercir és que no se'l té. Si la por de no perdre un pleit pot fer que no denunciï perquè no podrà pagar, aquesta senyora no té realment el dret de pledejar.
Doncs bé, crec que el sistema està anant massa lluny, que els més dèbils de la societat estan perdent drets contínuament, i que això s'ha d'aturar.  Aquest ha de ser el primer pensament que ha d guiar les esquerres del segle XXI. De què serveix el creixement econòmic si cada vegada és més alt el llindar dels que no tenen realment drets? Sovint els representants de partits de dreta (eufemísticament centre-dreta), com el PP i CiU ens diuen que el discurs dreta-esquerra és del segle passat, que ja no existeixen les classes socials i que les esquerres ens hauríem de posar al dia.
Al contrari, ara hem entrat en una dinàmica de pèrdua de drets per als desafavorits, el sistema està potenciant escandalosament les diferències entre rics i pobres, eliminant progressivament les oportunitats del febles. Les enquestes de salut donen xifres esgarrifoses en les que es veu que l'esperança de vida d'un treballador és molt mes baixa que la d'una persona de nivell econòmic alt. Per a mi aquest és un dels objectius a perseguir per les esquerres: LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS. Li en diuen justícia social, però per a mi es diu igualtat d'oportunitats: Quan neix un nadó ha de tenir el mateix dret a la cultura, la salut, l'educació, el treball, etc neixi on neixi i en l'entorn que ho faci. Fixeu-vos que no estic dient que no vull que no hi hagi rics, o que tothom hagi de tenir el mateix nivell econòmic, no. Només estic dient que quan una persona encara la vida ha de tenir les mateixes oportunitats per davant seu. Després ell decidirà si les aprofita. I és per això que hem de treballar les esquerres, perquè les dretes no van en aquest sentit.
Jo crec en això. I vosaltres?

dimecres, 2 de juny de 2010

Sobre líders i lideratges

Sembla que uns dels problemes amb els que ens enfrontem avui en dia és la manca de líders polítics. Ens arriben missatges de totes bandes queixant-se de que no hi ha polítcs de nivell que puguin engrescar la gent, i pel que sembla això ens està passant al nostre país, però també se'ns diu que està passant a tota Europa. Això em porta a fer unes reflexions que vull compartir amb vosaltres.
Per començar distingiré entre líderatge i direcció. Són dues coses ben diferents. La meva opinió és que el lideratge prové de la gent: són els que envolten el líder els que li concedeixen voluntàriament aquesta condició. Existeixen els líders naturals, aquells que allà on es trobin la gent se'ls escolta, fins i tot quan no tenen raó. Al líder la gent li concedeix credibilitat d'una manera no forçada, i les decissions del líder són seguides sense imposició. Tots coneixem gent al nostre voltant que d'alguna manera tenen capacitat de lideratge, i si us fixeu, no hi ha lideratge sense discrepància, sense claredat i independència d'idees ni sense valentia. Líders n'hi ha en totes les capes socials, en tots els entorns i sempre que hi hagi un grup de gent, no cal buscar-los perquè sempre s'acaben trobant.
Crec que no es pot parlar de lideratge sense lligar-lo amb l'autoritat. Però no us confongueu, per aclarir què vull dir, enfrontaré els conceptes d'autoritat i autoritarisme: L'autoritarisme és la defensa de les pròpies decissions que fan aquelles persones que no tenen capacitat de convèncer. Autoritarisme és quan la força venç els arguments. L'autoritarisme és l'eina dels caps o dirigents dèbils, que no tenen recolzament de la gent. En canvi, l'autoritarisme no pot ser una eina pels líders naturals, ja que si realment ho són, no els cal. El líder necessita autoritat, però l'autoritat no se la dóna un mateix, l'autoritat li concedeixen els que l'envolten. Per aconseguir tenir autoritat, cal tenir la valentia de dir la veritat, de pensar per un mateix, de sortir-se dels discursos oficials, tenir capacitat de convicció. L'autoritat es té quan la gent escolta i assenteix, quan segueixen les indicacions sense que se'ls obligui, quan el que es diu té credibilitat, quan es donen males notícies i són acceptades.
El que ens manca en aquest moment són líders naturals amb autoritat. Per desgràcia hem creat un sistema en el que aquest tipus de líders tenen difícil sobresortir. Això és degut a que hem centrat tot el discurs polític en la gestió: el "nosaltres gestionarem millor que vosaltres". Fent un símil, us diria que el nostre sistems alimenta el cos, però no alimenta l'ànima. Però el que necessitem ara és una tornada als valors, a les idees. En un entorn de gestió pura i dura els líders no poden trobar el seu lloc, perquè la capacitat de convicció i d'il·lusió que necessiten per ser considerats líders no tenen cabuda en aquest entorn.
Per gestionar bé no cal liderar, només cal tenir bons tècnics. Els polítics i la política queden en un segon terme. Les idees llangueixen. El que proposo és que la política torni a les idees, a la gent, a conquerir els cors. Si fem aquest canvi, l'aparició de vertaders líders estarà assegurada. Mentre només pensem en la gestió, serà molt difícil que en surtin. I així ens va!.