dimarts, 27 d’abril de 2010

Sobre un dels drets del ciutadà

Els afiliats i simpatitzants de Congrés-Indians del PSC ens vam trobar ahir a la tarda per parlar de temes del barri. Tot discutint, va sorgir un tema que requeria especial atenció: la capacitat de les administracions de fer arribar als veïns informació fiable i a temps de tot allò que es fa, que es preveu o que pot afectar-los d'alguna manera.
Aquesta discusió tenia el seu origen en una qüestió que ens preocupava especialment: les administracions estan tendint cada vegada més a comunicar-se amb els ciutadans per la via d'Internet. Aquesta via redueix els costos, però obliga a vàries coses: aquell qui vulgui ser informat ha de donar una adreça de correu electrònic o bé buscar ell mateix la informació a través dels buscadors i les webs oficials, però en tot cas obliga a ser usuari d'Internet.
Vist d'una altra manera, l'administració posa la informació a disposició de tot aquell qui vulgui accedir-hi, de manera que ha de ser el ciutadà qui la vagi a buscar d'una manera activa, o bé manifesti la seva disposició a rebre-la a través del correu. La informació en si deixa de ser universal i passa a ser dels ciutadans que la demanin.
Aquesta manera d'accedir a les dades no és dolenta en si mateixa, però altera de manera notable la forma tradicional d'exercir una ciutadania plena, que fins fa poc es basava en una recepció de la informació de forma passiva, esperant que fossin les administracions les que es dirigissin al ciutadà i no a l'inrevés.
I aquí apareixen els problemes: una gran part de la nostra societat és aliena a la realitat de la xarxa, especialment les generacions de major edat, que no han conviscut amb Internet i que en molts casos n'expressen una certa desconfiança o simplement no en volen saber res perquè creuen que els supera.
De cop i volta, aquests ciutadans deixen de poder accedir a tota la informació i per tant no poden exercir com a ciutadans de plè dret, ja que desconeixen una part de la realitat que els afecta en la relació amb les administracions. D'alguna manera l'ús indiscriminat d'Internet està afectant al dret d'una part de la població a ser informats, ja que estan en desavantatge amb les noves tecnologies.
Nosaltres, com a socialistes no podem permetre que això passi, ja que és un factor contrari a la cohesió social, que situa una part dels veïns en una ciutadania que en certa manera és de segona divisió. En això estem treballant, però hi ha molta feina a fer, ja que xoca amb les noves tendències de comunicar a qui ho demana. Aquest problema l'hem de resoldre en una ciutat com Barcelona, en que la població de tercera edat és tan nombrosa, però especialment en el barri de Congrés-Indians, que és un dels més envellits dels 73 que la composen.

dilluns, 26 d’abril de 2010

A qui representem?

Dissabte al matí, junt amb uns quants veïns del barri, vaig assistir a l'acte de presentació del candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC, en José Montilla. Parlant amb ells, i reflexionant sobre Congrés-Indians, sobre la seva gent, sobre les entitats, etc, vaig relacionar el que m'estaven explicant amb el que estava sentint en l'acte.
El nostre barri el forma una barreja de gent de diversos origens, vinguts de la pròpia Catalunya, però també de d'altres punts d'Espanya i, ara també, del món. I què tenen en común tota aquesta gent? Doncs bé, si mireu a les estadístiques el nivell sòcio-econòmic del barri veureu que de mitjana la gran majoria són o han estat treballadors, persones que s'han fet a ells mateixos i que han treballat o treballen molt dur per mantenir un bon nivell de vida. Congrés-Indians és un barri de gent senzilla, treballadora, sense pretensions. No som ni més ni menys que qualsevol altre barri, sense enveges ni supèrvies, amb el nostre esforç com a via per a la superació.
I tot això em porta a pensar amb el meu partit, en si respon a aquest perfil. Penso que si, més fins i tot del que molta gent pot veure. Tenim un candidat a la presidència de la Generalitat que demostra com cap altre que el treball constant i la perseverança ens poden fer arribar al més alt, un candidat al que ningú no li pot negar que ha trencat motlles en aquest sentit. Si alguna cosa li tiren en cara és precisament això, no pertànyer a les classes tradicionalment dirigents d'aquest país. Així doncs, tenim un candidat que resumeix la vocació de treball del barri. Però... se sent representada per ell la major part dels veïns?
En la resposta a aquesta pregunta es barreja un altre tema que trenca la tradicional divisió de la societat entre classes acomodades i treballadores: el catalanisme. El catalanisme és transversal, element vertebrador i cohesionador del nostre país. Però pot ser portat per dues vies: la positiva, mirant endavant i fent-lo servir de pal de paller, utilitzant-lo com a eina d'unió i puntal de fortalesa, i la negativa, utilitzant-lo per reivindicar separatismes i per trencar relacions que d'altra manera podrien ser molt fructíferes.
Jo crec que la major part de la gent del Congrés-Indians és catalanista, però d'aquest catalanisme en positiu, amb orgull de ser catalans, oferint aquest sentiment com a credencial d'amistat amb els altres pobles d'Espanya, sense obligar ningú a trencar amb les seves arrels però reconeixent-nos com a singulars. Crec fermament que aquest és el catalanisme d'en José Montilla, i per això penso que ell pot ser qui millor representi la gran majoria dels veïns del meu barri a la Generalitat.
Per a mi, en Montilla resumeix en una sola persona els dos trets més importants de la gent de Congrés-Indians: la força del treball i el catalanisme en positiu.

divendres, 16 d’abril de 2010

Informació o Comunicació: el poder dels sentiments

Aquesta tarda estava assegut a una cadira de la nova plaça del Canòdrom, pensant en com ha quedat, en com l'estant aprofitant les famílies, i en el futur d'aquell espai amb un entrar i sortir de gent als equipaments que el barri necessita i que s'hi encabiran.
Allà pensant, al meu costat he sentit la conversa d'uns veïns que desconeixien el que es farà allà, i que estaven fent propostes que encaixaven perfectament amb el model de ciutat i de barri que volem: espais per a la gent, un aparcament, equipaments... No he pogut estar-me'n, i m'he acostat a explicar-los el futur, a imaginar com serà tot allò d'aquí a uns anys i, en resum, a fer-los partíceps dels meus pensaments d'aquells instants. 
Suposo que han apreciat la il·lusió amb la que els ho explicava, i m'he emportat la sensació de que compartien els sentiments que em produia imaginar el que ha de venir. Me n'he adonat de que el coneixement els creava una certa sensació de benestar per un instant.
Aquest és el repte que tenim els socialistes a Barcelona. Tenim un projecte il·lusionant, coneixem cada racó d'aquesta ciutat, i tenim propostes per a tots ells. Sentim com senten els veïns, i pensem com pensen ells. Estimem la ciutat i els nostres barris, però alguna cosa no acaba de funcionar en la relació amb mols veïns. Què ens està fallant, doncs?
Al meu parer dues coses: la primera és la que estem perdent la batalla de la informació. Els barcelonins no saben el que s'hi fa ni el que s'hi té previst, i per això tenen la sensació de que no es compta amb ells. Però no ho saben tot i que ho expliquem a tort i a dret. Quin error hi ha?. Doncs bé, crec que hi ha un problema de base: hem de ser capaços de comunicar, no d'explicar. Explicar és fàcil, només cal sortir als medis de comunicació i descriure les actuacions i els plans. Però els veïns reben grans quantitats d' informació de molts origens, i els és difícil triar el gra de la palla, els és impossible trobar un nexe comú per la gran quantitat d'interferències que hi ha a l'ambient.
I aquí ve el segon problema: Intentem explicar el perquè fem les coses basant-nos en la ideologia, en el socialisme, en un pensament general d'esquerres i progressista. En la meva opinió, hem de parlar amb el cor. Som socialistes perquè ho portem molt endins, i tot el que fem portarà el reflex de les nostres idees. Així doncs, no cal que diguem que fem les coses per ser qui som, sinó que expliquem les coses com les sentim, apel·lant als nostres propis sentiments, al que ens diu cada cosa que fem, a com ens fa sentir d'orgullosos i com fem un món millor.
No és la batalla de la informació, la que hem de guanyar, sinó la de la comunicació. A les persones se les enamora pel cor, i la comunicació ha de seguir aquesta via. Hem de tornar a enamorar al ciutadà mostrant-li les nostres emocions sobre les coses que fem.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La consulta de la Diagonal, un tema pel consell de barri?

Ahir a la tarda, en el consell de barri, el Comissionat de Participació Ciutadana Ramon Nicolau va presentar la consulta popular sobre la reforma de l'Avinguda Diagonal. Immediatament, els membres de les plataformes de Can Ros Verd i de Pistes Vèlia van expressar la seva disconformitat amb que el tema es tractés en un consell de barri, i van marxar de la sala. Aquí us vull explicar la meva opinió sobre el tema.
El consell de barri serveix per tractar temes que afecten a la seva gent, per arribar a tots i cadascun dels ciutadans i també perquè es pugui sentir la seva veu. La finalitat última és acostar l'administració al ciutadà, esdevenint una eina de participació directa i sense intermediaris.
Perquè la comunicació sigui efectiva, cal que sigui bidireccional: el ciutadà ha de decidir què vol fer arribar a l'Ajuntament, i l'administració què creu que el veí ha de conèixer. No em referiré als problemes que plantegen els veïns, i que poden ser molt variats, sin´als temes que l'Ajuntament pot explicar en un consell de barri.
El més fonamental és explicar els temes que pertanyen estrictament a l'àmbit territorial del barri. Sense aquesta explicació el consell perdria part del seu significat. Però això no és tot: també cal que el ciutadà pugui conèixer temes de la ciutat que l'afectaran directa o indirectament, i en aquest apartat hi col·locaria la consulta de la Diagonal. Ho justifico:
No sé què en penseu, però jo em sento veí de Congrés-Indians i ciutadà de Barcelona. Estic orgullós del meu barri, especialment perquè pertany a aquesta ciutat. No puc separar una cosa de l'altra, i per a mi els problemes de la meva ciutat són també meus. Ara la Ciutat necessita la nostra opinió sobre la reforma d'un carrer que possiblement és el més important que la creua, un carrer en el que ens hi juguem el model de ciutat, el model de transport públic i el model d'espai públic. Estem cridats a opinar, i davant aquesta necessitat de la ciutat hem de respondre participant-hi. Però... podem participar sense conèixer tots els ets i els uts del tema? NO.
Responent a aquesta necessitat d'informació, l'Ajuntament ens acosta un tema de ciutat al consell de barri. No crec que sigui dolent tenir perspectiva de ciutat també quan estem treballant temes locals. Fins i tot quan parlem de com volem els nostres carrers estem parlant d'un model de ciutat, que es posa en joc en la consulta de la Diagonal. SI, SOC CIUTADÀ DE CONGRÉS-INDIANS, PERÒ TAMBÉ HO SOC DE BARCELONA, i no puc pensar en el meu barri sense pensar en la meva ciutat. Així doncs, benvinguts els temes de ciutat en els consells de barri. Una ciutadania de plè dret només és possible si els ciutadans estan ben informats. La perspectiva local no ens ha de fer perdre la global.

dijous, 8 d’abril de 2010

Enfrontament o col·laboració entre institucions: a qui beneficia?

Sovint sentim a dir que l'Alcalde Jordi Hereu no es desmarca prou del govern de la Generalitat, que hauria de defensar més la ciutat i que, en certa manera, l'Alcalde s'ha d'enfrontar al Govern per fer prosperar Barcelona. Sabeu qui ho diu, oi?
Si, aquells que fins l'any 2003 van fer bandera de l'enfrontament entre la Generalitat i l'Ajuntament, aquells que van fer la reforma de l'Atenció Primària de Salut a tot Catalunya excepte a la capital, aquells que li van negar el metro a Montjuïc, aquells que volien l'AVE a Sant Cugat abans que a La Sagrera. Si, si, hem de fer memòria...
I a què ve tot això? Doncs bé, avui m'ho ha fet recordar el fet de que hem aconseguit que el CAP de Cotxeres Borbó atengui una part dels veïns del meu barri, Congrés-Indians. I m'ha fet pensar en coses diverses que no cal oblidar, o us penseu que la saturació del CAP Maragall és nova? O la del CAP de Sant Andreu, o la del de La Sagrera... Si recapitoleu, no teniu la sensació de que durant molts anys no es va invertir NI UN DURO en salut a la ciutat de Barcelona? O més concretament, al Districte de Sant Andreu?
Des del 2003, la conselleria de la socialista Marina Geli ha estat col·laborant amb l'Ajuntament. Han estat 10 anys en que s'ha invertit el temps en planificar la salut de la Ciutat, com no s'havia fet en 23 anys. Han estat 10 anys en que s'han previst i s'han començat obres com el CAP de Cotxeres, s'ha posat la primera pedra del de la Trinitat Vella i aviat es posarà la de Casernes de Sant Andreu.
Realment creieu que hauria estat bo l'enfrontament de l'Alcalde amb els seus companys de la Generalitat? No penseu que potser és més útil per a Barcelona la col·laboració sense interessos polítics pel mig? Jutgeu vosaltres mateixos. Però mireu el que s'havia fet i el que s'està fent. Penseu des de quan s'ha estat planificant en aquesta ciutat. Seguiu creient que és bo per a Barcelona un govern de dretes anti-capital a la Generalitat?
I per a mostra a un nivell més proper, el cas del CAP de Cotxeres. El Consorci Sanitari de Barcelona, depenent de la Generalitat i de l'Ajuntament, ha estat sensible a les demandes del Districte de Sant Andreu perquè una part del Congrés pogués ser assistit allà enlloc d'anar al CAP Maragall. El reslutat de la col·laboració i la bona entesa ha estat una solució imaginativa, que gairebé suposa un canvi en les àrees bàsiques de salut, a cavall entre dos Districtes. Això és col·laborar. Cal l'enfrontament?