dilluns, 30 d’abril de 2012

LA REBEL·LIÓ DELS OFEGATS

Reflexionant sobre tot el que està passant darrerament, sobre com ens espanten perquè acceptem com a inevitables les brutals retallades del que va arribar a ser un intent d'aproximació a l'"estat del benestar" (i dic un intent perquè per més que ens mirin de convèncer no ho era, o almenys no era gaire complet), se m'ha acudit escriure avui sobre si realment aquest pseudo-determinisme ens porta a algun lloc i si tenim escapatòria o no.
Mireu, primer us explicaré una petita historieta, a veure si us sona el tema:
En un dia de calor sufocant, un home que no sabia nedar, espanyol per a més senyes, es llençà a una piscina sense adonar-se'n de que no tocava fons. Quan començà a ofegar-se i demanar ajuda, veié que hi havia més gent a l'aigua. Un d'ells, presumit, d'ànim perdonavides, en bona forma i més alt i més fort que ell, responia a les seves súpliques renyant-lo i dient-li "la culpa és teva per no saber nedar, si haguessis fet com jo ara no t'estaries ofegant". El nostre home, desesperat per la resposta i perquè se n'aniria al fons sense remei, suplicava: "Però som amics, ajuda'm, l'aigua m'arriba al coll, m'ofego!". I l'altre, enlloc de llençar-li un salvavides o intentar treure'l de l'aigua va decidír que la solució per al nostre infeliç havia de ser una barreja de càstig i d'exemple: buidar la piscina galleda a galleda fins que toqués peu, i d'aquesta manera no només se salvaria sinó que no li tornaria a passar mai més el mateix. I el pitjor era que la resta dels banyistes cridaven "És veritat, és culpa d'ell, a buidar la piscina, a buidar la piscina!" 
Imagineu-vos com hauria acabat la història. El nostre pobre desgraciat s'hauria ofegat sense remei. Doncs bé, sembla que el nostre país és el pobre infeliç i l'amic fort i nedador ja sabeu qui, igual que els altres banyistes. L'home s'enfonsava sense remei i, sobretot, sense esperança...
Però com són les coses. de cop i volta un altre dels companys d'infortuni, acabat d'arribar, decideix donar una meravellosa idea, increïble, senzilla, però contrària a buidar la piscina: "I perquè no fem servir un salvavides?". Ostres!, l'orgullós gimnasta se'l va mirar a la cara amb menyspreu: "No, hem de buidar l'aigua perquè no torni a passar, cal castigar el que s'ofega". I l'innocent nouvingut, gavatxo d'accent, digué "després ja veurem què farem, però ara cal salvar la vida, i per això primer hem de surar, ja buidarem després si cal". Ai, el miracle es va obrar, i de cop i volta un holandès que també s'ofegava va decidir que el gavatxo potser tenia raó, i va començar la rebel·lió dels ofegats. Tots demanaven salvavides i van llençar les galledes ben lluny. L'orgullós superhome, cabut en les seves intencions, en veure que potser es quedaria sol, també va llençar la seva, tot dient "Ara us deixaré surar, però no oblideu que demà començarem a buidar la piscina perquè no torni a passar el mateix".
No sé com acabarà la història de debò, però per fi a Europa s'ha obert un fil d'esperança. Fins fa quinze dies, la retallada de despesa era l'única solució a la crisi. Una solució que en realitat ens enfonsa més i més, que talla l'activitat econòmica i malmet les classes populars. Avui sembla que França torna a donar el primer pas, només la possibilitat de que un socialista guanyi les eleccions a president ha fet moure de la seva posició inflexible a la dura Angel Merkel. Crec que avui tots els europeus hem de ser una mica francesos, i crec que tots hem de recolzar en François Hollande. Europa sortirà endavant amb solucions socialdemòcrates, o no se'n sortirà. I això serà així perquè el propi concepte d'Europa és una idea socialdemòcrata. Tornem als origens i trobarem les solucions.

dilluns, 23 d’abril de 2012

NO SÓN NOMÉS PARAULES

De vegades em pregunto fins a quin punt el discurs neoliberal ha impregnat la nostra societat i com va conformant la nostra manera de pensar i d'explicar el que passa. Quant t'atures a examinar com parlem, quines expressions utilitzem, te n'adones de que algunes paraules han canviat el seu significat, algunes expressions ja no volen dir el mateix que fa uns anys, i alguns eufemismes intencionats intenten canviar directament la nostra percepció. M'explico amb tres exemples que cada dia us poden fer pensar en ells:
Fa bastant de temps que l'expressió "polítiques socials" està sent (permeteu-me l'expressió, i sento ser tant clar) prostituïda pel pensament ultraliberal de la dreta catalana i espanyola. Tots són defensors de les "polítiques socials", però les han buidat de significat. Acusen els perceptors de rendes mínimes de ganduls, la sanitat pública d'ineficient, l'ensenyament públic de ruïnós, la llei d'autonomia personal d'inabastable. Ens diuen que les mantindran però també que no ens les podem permetre. Les reformen per ser menys socials i menys equitatives. 
Però n'hi ha més: fa uns anys, el que muntava una empresa era un empresari. Ara ja no, ara és un emprenedor. Evidentment que el que comença un negoci és emprenedor, però sembla que els faci vergonya la paraula empresari, potser perquè porta afegit el valor del benefici econòmic, mentre que l'empreneduria és una qualitat positiva humana. Parlar d'emprenedors elimina qualsevol connotació negativa de la búsqueda de benefici, i converteix el ser empresari en una situació desitjable, positiva i plena de bones qualitats. No dic que ser empresari sigui negatiu, en absolut, però perquè volen eliminar aquesta paraula? No és prou bona?.
I ja per acabar, una expressió que sento des de fa dies en alguns cercles, parlant dels aturats i la gent que passa problemes per la situació econòmica. Avui llegia que s´ha de seguir el camí de la caritat amb els que passen per uns mals moments. Doncs bé, jo sostinc que ni caritat, ni històries: la paraula és SOLIDARITAT. Hem de ser solidaris amb els altres treballadors, no mirar-los de dalt cap avall ni pensar que són "pobrets". Caritat émpre és de dalt cap abaix. No senyor, el que ens cal és lluitar per la seva dignitat, que és la nostra, i contribuir al seu benestar d'igual a igual. Només així teixirem una sortida de la crisi, només així ens farem respectar pel poder econòmic. Units, iguals i solidaris. Hem de tornar als valors de l'esquerra, i quan sentiu que són d'un altre temps, cal respondre que els valors de la solidaritat són universals i intemporals, i que la nostra feina és trobar les eines per desenvolupar-los d'acord amb els nostres temps.

divendres, 13 d’abril de 2012

CAP A ON VAN ARA?

El passat 30 de març, l'endemà de la vaga general i de la gran manifestació contra la retallada dels drets laborals, i tot just quan es començava a moure el tema dels violents incidents que es van produir, vaig ser entrevistat per Ràdio Trinitat Vella amb la voluntat de conèixer el meu parer sobre la jornada anterior.
Quan l'entrevistador em va preguntar sobre el que havia passat, la meva resposta va ser molt clara i contundent: els fets violents que s'havien produït eren absolutament condemnables i lamentables, però fruit de l'acció de grups de quasi-professionals de la violència i l'agitació. Ja en aquell moment vaig prevenir sobre el que es veia venir i que finalment està passant: que els governs de la dreta, tant de la Generalitat com del govern central, mirarien d'aprofitar els fets per laminar els drets civils de llibertat de manifestació, opinió i reunió.
En veure el que ha passat els darrers dies, amb una manipulació barroera i exagerada del que va passar, ara em refermo en el que vaig dir: tant el sr Felip Puig com el sr Jorge Fernández Díaz volen donar un pas més en la involució del nostre país pel que fa als nostres drets constitucionals. La realitat és que ells no van ser capaços d'aturar els incidents quan van començar, van fallar estrepitosament en la seva feina quan no van actuar en el moment que havien de fer-ho. Em preocupa la possibilitat de que no ho fessin precisament amb la voluntat d'engegar la campanya que han posat en marxa. La dreta que ens governa no és només reaccionària en temes econòmics, també ho és en temes socials i polítics. Tenim motius per estar preocupats, i molt.
Ens proposen vigilar el que comuniquem a través de la xarxa, per "evitar" que alguns facin convocatòries violentes. Què no saben que aquests grups tenen moltes altres maneres de comunicar-se?. També volen que tothom vagi a cara descoberta a les manifestacions, per poder identificar els violents. No podien identificar-los quan amb la cara tapada van començar a fer destrosses, o es pensen que els violents ja surten de casa amb la cara tapada?. També volen condemnar la resistència passiva a l'autoritat... i tantes altres coses... Hem de dir NO, que aquest no és el camí, que ELS DRETS I LES LLIBERTATS INDIVIDUALS NO ES TOQUEN. 
Ara cal tornar a reivindicar el paper històric de Barcelona i els barcelonins demanant drets ciutadans, aquell esperit d'inconformisme que ha viscut la ciutat al llarg de la història, aquelles arrels que han fet de la nostra gent i el nostre tarannà un referent de llibertat a nivell mundial. Aquella Barcelona que incomoda la dreta, aquella ciutat progressista, treballadora, dinàmica, desperta. Hem d'evitar que ens adormin, que ens facin sentir benestants per acabar amb les nostres inquietuds, hem de tornar a lluitar per aquesta ciutat que ha estat far de tolerància i diversitat. Hem de demostrar amb llibertat també hi ha eines per lluitar contra els violents sense reduir els drets de les persones. Podem ser un model, però no de la manera que ho volen fer aquesta gent.
Demà a les 12h la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha convocat una concentració a la Plaça Catalunya. Cal que sigui una concentració multitudinària, cal que se n'adonin de que estem disposats a defensar la llibertat. Van començar a retallar drets com la salut i l'educació. Ara volen anar contra els drets civils. HEM DE DIR PROU!!!