dimarts, 7 de gener de 2014

2014: COMENCEM A TREBALLAR EN (PRO)POSITIU

No sé si el 2014 serà un bon any o no, però del que n'estic completament segur és de que serà un any que ens demanarà a tots/es nosaltres de prendre partit a un costa o altre en múltiples temes. S'ha acabat navegar entre dues aigües i capejar els temporals mantenint-se a recer de les tormentes. Enguany aquells qui vulguin fer equilibris viuran mals temps, perquè la societat voldrà que es mullin. La necessitat de decidir a quin costat estem obre panorames nous i molt interessants en el món de la política, però no exempts de riscos que caldrà valorar en cada qüestió. Per això, de ben segur, el 2014 serà un any apassionant.
A l'hora de comprometre's públicament a un o altre costat cal tenir en compte no només l'objectiu final sinó també quins seran els nostres companys de viatge. Amb qui farem camí i com ens desmarcarem dels nostres acompanyants perquè no sembli que tots som iguals. I aquí apareix la primera dificultat, amb la que penso que hem d'anar molt amb compte. I em refereixo molt especialment a la postura del PSC, el meu partit, entorn de la possible (encara que, al meu entendre, molt improbable) consulta sobre la sobirania de Catalunya.
Per a nosaltres el risc no és defensar clarament la nostra postura. Penso que a més d'estar molt clara i que és compartida per gran part de la militància i persones properes, hem de defensar allò en què creiem tot i que en algun moment no sigui una postura majoritària. Un partit ha de defensar allò en el que creu, com es diu popularment "caigui qui caigui i peti qui peti", tot i sabent que el nostre model no està de moda i que les postures extremes l'estan arraconant. No, aquest no és el principal risc. 
El problema principal és que si no anem amb molt de compte, principalment en les maneres, se'ns pot confondre amb altres que d'una manera més radical i sense models alternatius comparteixen amb nosaltres la creença de que la sortida als problemes de Catalunya no estan en agafar un camí propi. Ja sabeu a qui em refereixo: al PP i Ciutadans. Amb aquests dos partits no compartim ni formes, ni ideologia, ni orientacions, ni res de res. PP i C's són els partits de l'immobilisme, ja estem bé com estem, de la uniformitat contra la diversitat, Montoro i lleis Wert, de crear problemes on no n'hi ha, de l'Estat contra Catalunya, de la por a l'abisme, de l'aïllament de Catalunya. El PSC no pot moure's en aquests registres, i per això cal que deixem clara la nostra postura i ens desmarquem molt clarament d'ells. No anem pel mateix camí i no tenim els mateixos objectius. No som companys de ruta. 
Nosaltres creiem que Catalunya no ha d'anar per lliure, però que Espanya no pot seguir sense canvis. No creiem que la Constitució sigui una torre de marbre inabastable sinó que pot tenir futur si es reforma, no creiem en la por de suspensions d'autonomies ni en profecies apocalíptiques si canviem el marc, i sobretot no creiem que Catalunya tingui problemes de convivència ni interna ni externa. I no som de dretes. Mai. Però tot això ha de quedar claríssim, i aquí ve la meva petita aportació al discurs.
Com podem separar-nos d'ells? No es feina fàcil, perquè intenten fagocitar-nos a través de la creació d'un pressumpte "bàndol espanyolista". Nosaltres podem ser espanyolistes o no, però en cap cas podem estar en un bàndol i menys encara en un que intenta ser un bloc uniforme liderat pel Partit Popular.
Penso que quant abans comencem a desmarcar-nos clarament, molt millor. I podem començar per una cosa molt senzilla: fins ara hem sostingut que la consulta no se celebrarà. És cert, i cada vegada és més clar que tenim raó i serà així. Però ja és moment de deixar de repetir-ho i repetir-ho com si fos una excusa per no fer els nostres deures o perquè sembli un desig que, a base de dir-lo una i altra vegada, es faci realitat. Ja ho hem advertit, ara cal que mirem endavant.
Quin ha de ser, doncs, el nostre paper? Està molt clar, el PSC ha de treballar un terreny que políticament està verge, que ningú no ha tocat encara: l'explicació als ciutadans de perquè nosaltres pensem que és millor per a la ciutadania mantenir-se dintre d'Espanya. Si realment ens ho creiem, hem de tenir raons de pes per convèncer la gent amb un missatge positiu, creatiu, que ens recordi que no cal trencar per millorar, que la unió fa la força i la divisió et fa petit. Toca parlar en positiu, demostrar que som capaços de liderar un canvi a Espanya dotant de contingut realista, quantificable, les propostes federals. No hem d'avisar dels mals, això ja ho faran altres, hem de parlar dels avantatges. A hores d'ara ningú ens els ha explicat. 
Els que volen la separació i els que volen l'estatu quo ens van molt al davant. Han aconseguit que el si i el no a la independència es nodreixin d'arguments simples i fàcilment comprensibles. Dicotomies maniquees que cal desmuntar. La nostra feina ara és fer el mateix, trobar el nostre eslògan, el nostre discurs simple, comprensible i, sobretot, factible. Recuperar la credibilitat de la nostra postura sense maximalismes. Recobrar l'orgull de tenir una posició pròpia i un aliat gran a nivell espanyol. La nostra posició és privilegiada, no estem ni amb els uns ni amb els altres, no estem en els extrems i tenim l'horitzó ben clar. Només cal posar-se a treballar. 
I si al final la consulta es fa o no, no ens ha de preocupar. La tasca que proposo és independent del soroll mediàtic que s'està provocant. Nosaltres hem d'establir les bases perquè si al final es posen d'acord els governs i es tira endavant, el resultat sigui el que nosaltres proposem, i si no es fa, que no serveixi com a excusa per evitar els canvis que el país necessita. Els socialistes hem de mirar endavant, i sobretot, sempre, sempre, en positiu.