dilluns, 24 de novembre del 2014

JO NO TRAURÉ EL CARNET DE LA CARTERA

Llegia avui unes declaracions de la Montserrat Tura en les que deia que trauria el seu carnet del PSC del moneder, però sense llençar-lo per tot allò que ha viscut i en el que ha treballat durant tants anys. Vagi per endavant el meu respecte a qui va defensar en primera línia allò que ha estat sempre la nostra manera de veure el món, però he de dir que no comparteixo les maneres de desmarcar-se'n que ha utilitzat en els darrers temps ni tampoc la conclusió final amb que tancarà la seva militància al partit, així que aprofito el meu bloc per explicar-vos quines raons fan que estigui tan compromès com sempre amb el PSC i la nostra manera de veure el món:
Dissabte a la tarda compartia unes estones amb una amiga que té un càrrec de representació a Esquerra Republicana. Només veure'm em va preguntar si jo encara pensava en continuar al PSC. Com és d'imaginar, la meva resposta va ser afirmativa, a la qual cosa em va contestar amb un primer argument, dient-me: "El PSC ja no és el d'abans, heu deixat de ser catalanistes". Aquesta afirmació em va portar a donar-li una primera resposta: 
- Seguim sent socialistes -li vaig dir-, i un socialista ha d'estar on estan els seus. Amb els meus companys comparteixo el 90% dels plantejaments ideològics i la manera de veure el món. On puc estar més a gust, si no és amb ells? Per nosaltres el primer són les persones, i alguns li donen importància també a les fronteres, però no crec que sigui prou per separar-nos si seguim pensant igual. I respecte de ser catalanistes, no confonguis ser-ho amb ser independentistes. Nosaltres defensem Catalunya com ho hem fet sempre, però sense els extrems que heu posat de moda.
Ràpidament em va etzibar: "Si us separéssiu del PSOE segur que tindríeu més recolzament"
- Jo soc militant del PSC -vaig precisar-, però no tinc cap necessitat de separar-me del PSOE especialment per dos motius: el primer és que compartim la nostra ideologia, passat en comú i lligams emocionals amb ells i amb els altres socialistes del món, i el segon és purament pràctic: Des de Catalunya només es podrà canviar Espanya treballant amb el PSOE, veient que les dretes no volen fer canvis i els nacionalistes no han aconseguit mai res de res fora del "peix al cove". I a més, qui t'ha dit que necessitem el recolzament de tots aquells que no es volen entendre amb els altres socialistes?
En aquest moment va recórrer al gastat argument de que "Som diferents dels espanyols i a més no tenen cap interès per resoldre el problema". Evidentment tenia resposta a això:
- No et diré ni que si ni que no a que tenim trets culturals diferents (tampoc no ho tinc clar), però el que és segur és que no som ni millors ni pitjors -això ens distingeix radicalment dels nacionalistes-. I no confonguis la posició del govern del PP i de gran part dels conservadors espanyols amb la posició dels espanyols en general. Et dic per experiència que al PSOE la major part de la gent entén el problema i el volen resoldre. Allà les persones progressistes també creuen que cal reformar l'estat del 78 perquè ara en surten les mancances. 
Llavors em va treure el tema de la "consulta" dient-me que hi estem en contra...
- No -vaig contestar-, nosaltres no estem en contra d'una consulta. Estem en contra DE LA VOSTRA CONSULTA. Nosaltres no som independentistes i necessitem temps per bastir una reforma de l'Estat que resolgui el problema territorial per molts anys. Quan la tinguem serà el moment de consultar als catalans/es si accepten el nou encaix. Aquesta és LA CONSULTA QUE VOLEM. Només si llavors els catalans diuen que no, caldria passar a d'altres plantejaments.
Va tornar a l'argument que repeteixen sempre... "Tenim pressa". Aquí vaig poder passar al contra-atac:
- I per què teniu tanta pressa? Teniu por de que ho aconseguim?
La seva resposta va ser que si presentem un proposta de reforma de la Constitució, de ben segur els catalans votaran SI, i quedarà aturat el "Procés" durant molts anys. O sigui, va admetre que els fa por, molta por que la posició dels socialistes s'acabi imposant. Això em va fer sentir molt orgullós, del meu carnet, i em va donar un impuls moral perquè estem seguint el camí correcte, encara que ara sigui minoritari.
Respecte això també em va etzibar: "Però la vostra postura és minoritària, ara".
- Mira, la democràcia exigeix que algú defensi les posicions minoritàries, també. Sobretot si aquestes tenen la possibilitat d'esdevenir les de més sentit comú i probablement l'única sortida als grans problemes.I si en això quedem com una força política més petita, ho haurem d'acceptar. Jo no em vaig fer socialista per seguir la majoria sinó per defensar els meus ideals. I si hi ha menys gent que els comparteix, seguiré treballant per convence'ls de que són el camí, però no deixaré els meus companys i companyes abandonats en aquesta tasca. La militància en una causa es demostra quan estàs A LES DURES I A LES MADURES. Ara són dures, però els companys de camí ens serveixen per tirar endavant.
La conversa va acabar com sempre de manera amigable, i ens vam emplaçar a continuar-la a mesura que vagin passant esdeveniments. ja veurem cap a on anirà la cosa!
En fi, Montserrat, guarda el carnet on vulguis. Per a tu és passat, per a mi és present. Quan tu tenies càrrecs de representació jo només era un militant de base. Quan els has deixat has volgut trencar amb tot, cosa que he de respectar. Però jo seguiré aquí i el continuaré portant a la cartera amb molt d'orgull perquè forma part de la meva identitat, i mentre el PSC segueixi defensant el socialisme hi seguiré sent lleial. Pels molts companys i companyes amb els que seguirem la nostra lluita per canviar el món més enllà de pàtries, nacions , fronteres o càrrecs que pugui (o no) ocupar.

dijous, 20 de novembre del 2014

EL RISC DE MERCANTILITZAR LES RELACIONS A LA CIUTAT

El contacte amb les entitats forma part del treball del dia a dia en les tasques que ha de portar a terme un conseller de districte. Les coneixes, comparteixes estones, parles amb socis i juntes, veus les activitats que fan, escoltes problemes, inquietuds i també alegries, com no. A moltes les visites vàries vegades, a d'altres menys, però sempre intentes dedicar-hi prou temps a cadascuna perquè se senti especial i entesa. Amb aquest contacte estàs donant un recolzament al que estan fent, al temps que hi dediquen, als seus esforços. Un Ajuntament ha d'estar sempre al costat d'aquells qui sacrifiquen gran part del seu temps lliure per oferir-lo a la resta de la societat col·laborant amb el teixit associatiu.
Sense aquest teixit, Barcelona no seria el que és. Sense ell la ciutat no podria donar abast a tota la demanda d'activitats que la població genera, ni dur a terme tots els projectes solidaris, ni tenir antenes per detectar els problemes de la societat. Cal que se'ls ofereixi aquest reconeixement, amb gestos com la presència institucional als seus actes o trobades amb les seves juntes.
Explico això perquè durant els darrers mesos, acte rere acte, m'he anat trobant amb entitats que feia molt de temps que no rebien la visita d'un conseller del govern del districte o del mateix regidor. He copsat un sentiment de soledat de les entitats davant l'Ajuntament, de desconfiança cap a l'equip de govern per desconeixement, de decepció amb aquells que deien que volien fer la Barcelona de les persones. No són propers (aquí he de dir que hi ha alguna excepció entre els consellers, no seria just dir que cap no fa la seva feina), i no sembla que s'esforcin gaire per una proximitat que probablement els porta massa feina. Quantes vegades he hagut de sentir "això amb vosaltres no passava"?
És curiós com compensen aquesta manca d'empatia amb la major part d'entitats. El talonari treu fum. No els cal conèixer les inquietuds, els problemes, la vida de les associacions. No. Només els cal treure la bitlletera quan els venen a demanar alguna cosa. Em recorden molt aquells pares malcriadors que no es preocupen dels problemes dels seus fills però quan obren la boca per demanar de seguida els compren allò que volen. Però aquests fills no els estimen més per això. Ans al contrari. L'afecte i la comprensió no poden ser substituïdes pels regals. Les entitats necessiten també altres tipus de recolzament.
Segurament aquesta manera de fer política els anirà molt bé. Sense resoldre els problemes de la ciutat van repartint diners a totes aquelles associacions que ho demanen, sense entrar en consideracions més profundes. "No m'expliquis els teus problemes, quants diners et calen?". Això s'anomena clientelisme, i el resultat és un empobriment de la societat en general. El resultat pot acabar sent la consecució d'un vot captiu, agraït pels favors, però sincerament no és la manera de fer política en la que nosaltres creiem.
Cal acostar-se, parlar, conèixer la ciutat, els problemes, crear sinèrgies i empaties, compartir problemes i solucions. La meva experiència em diu que moltes vegades pots ajudar una entitat només amb dedicació i suport, o donant idees, o recolzant projectes. Parlant, compartint temps, convencent i educant, ajudant. Aquest és el suport que val de veritat per fer una societat més humana. No tot s'ha de mercantilitzar, i tinc la sensació de que Trias i els seus regidors estan mercantilitzant totes les relacions ciutadanes. Aquesta no és la Barcelona que volem ni la que ens mereixem. Espero que no li surti bé i el mes de maig tornem a canviar d'Alcalde. Cal una mica d'AIRE FRESC PER A BARCELONA.

dijous, 25 de setembre del 2014

EMPATX DE MICROS

A ningú se li escapa que estem vivint al mig d'un huracà polític que genera pàgines i pàgines d'articles de premsa, inacabables tertúlies on la informació passa inadvertida i és substituïda per opinions, i declaracions que no admeten una anàlisi una mica rigorosa per la seva manca de base. Són moments en que el soroll de fons és tan gran que aquells polítics necessitats de ser sentits o de captar l'atenció dels ciutadans han de fer declaracions sense la prudència que hauria d'exigir-se sempre als que es dediquen a la cosa pública.
Entenc que preguntats una i altra vegada sobre els mateixos temes, necessitats de crear-se el seu espai i de demostrar que són diferents i trencadors, poden patir una síndrome d'empatx de micros que potser haurien d'evitar abans no provoquin mals majors. Aquest empatx es tradueix en paraules poc respectuoses amb altres opcions i amb aquelles persones que s'hi veuen representades, ferint sensibilitats sense adonar-se'n que aquesta actitud tanca portes enlloc de crear complicitats.
I explico això arran d'una pregunta que em feia ahir a la tarda un col·laborador de la revista d'una Associació de Veïns del Districte de Sant Andreu. La pregunta era si creia que Guanyem seria un risc per al PSC en les properes eleccions municipals, i això em va fer reflexionar sobre una frase de l'Ada Colau del mes de juliol en que deia que s'alegraria de que el PSC desaparegués. I aquí teniu les meves conclusions:
Un servidor, que no capta els focus mediàtics i per tant no pateix de l'empatx de micros que abans us explicava, es permet el luxe de poder dir el que realment pensa però sobretot de PENSAR EL QUE VA A DIR. Així doncs, el primer que vaig respondre a la pregunta va ser que em sembla molt positiu que Guanyem es presenti a les municipals, i que jo me'n guardaré prou de presentar-los com un enemic, de faltar-los al respecte o de dir que han de desaparèixer. Mai de la vida. I per què? Doncs per una cosa molt senzilla que avui està en boca de tothom: DEMOCRÀCIA.
Efectivament, crec que és positiu que Guanyem es presenti a les eleccions perquè pot representar un sector de l'electorat d'esquerres que probablement no se sent prou proper a les posicions del PSC. Aquest electorat podrà tenir veu i algú que el representi, la qual cosa des del punt de vista d'un demòcrata convençut no només és recomanable sinó necessària.
Ara bé, em semblen unes declaracions molt desafortunades de l'Ada Colau. Potser es poden atribuir a inexperiència política o a la manca d'un sentit de la prudència que els representants de la ciutadania sempre haurien de demostrar. Una persona que creu en la democràcia, com li suposo a ella, ha d'entendre que la desaparició del PSC deixaria políticament orfe a una part molt important de l'electorat, la de persones d'esquerres en un ampli espectre que va des de les posicions més centrals fins a una esquerra més radical, però que entén que ha de ser alternativa de govern i per tant aposta per una esquerra responsable. No crec que sigui una mostra de pensament democràtic intentar eliminar del tauler el partit que representa aquesta centralitat d'esquerres, li agradi o no a la senyora Colau.
I vaig més enllà. La sra Colau hauria de recordar una frase feta que va com l'anell al dit a aquesta situació: "Mai no diguis d'aquesta aigua no en beuré". No sembla intel·ligent en aquest moment menystenir un partit, el PSC, que de ben segur jugarà un paper fonamental en la governabilitat de la Ciutat de Barcelona en la propera legislatura, des de ser la llista més votada, passant per ser la més votada de l'esquerra, o igualada amb altres. I no sembla sensat perquè molt probablement la suma de les esquerres podrà donar un tomb a l'Ajuntament i provocar un canvi que tregui aquesta dreta de la suma CiU+PP que tant de mal està fent a la nostra Ciutat. Perquè em faig una altra pregunta: L'Ada Colau preferirà mantenir-se fidel a les seves essències ideològiques abans que pactar amb el PSC en una gran coalició d'esquerres, deixant així la ciutat en mans de la dreta?? Aquesta és la pregunta que s'haurà d'autorespondre. Potser aquesta serà la primera pèrdua en la seva immaculada actitud respecte a la política municipal: Què és més coherent, pactar amb el PSC que voldria fer desaparèixer o bé deixar que Trias segueixi sent Alcalde? Si la resposta és la primera, entengui Sra Colau que l'enemic no és el PSC, d'altra manera obrirà ferides de difícil guariment i no li farà cap favor a la ciutat.
En resum, miri de cuidar-se l'empatx de micros i recordi aquella frase que diu "SOM ESCLAUS DE LES NOSTRES PARAULES I AMOS DELS NOSTRES SILENCIS". Un silenci a temps pot estalviar molts disgustos.

dilluns, 25 d’agost del 2014

SINÒNIMS, SEMBLANTS, ...O NO TANT

Sense cap dubte, una de les estrelles d'aquest estiu ha estat la Llei de Consultes no Refrendatàries del Parlament de Catalunya. Servirà o no servirà per acollir al seu si la poc probable consulta del 9-N? Sembla que la resposta, més que política, sigui lingüística: la Generalitat pot convocar consultes però no referèndums segons la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, per tant la diferència entre unes i els altres podria convertir la prohibició en un greuge més de l'Estat o en el contrari, una usurpació de competències per part de la Generalitat. No es tracta d'un tema menor encara que sigui quina sigui la resposta els uns i els altres seguiran encastellats sense admetre error.
Sincerament, no tenia gaire clar aquest assumpte fins que vaig decidir primer de tot informar-me'n una mica de què és què, i d'aquesta manera tenir la meva pròpia opinió sense dependre dels aborregadors mitjans de propaganda de masses dels governs d'aquí i d'allà. I buscant buscant, vaig trobar un article d'un mitjà poc sospitós de ser anti-consulta, el diari ARA del 23 de desembre de 2010. En aquell moment encara no es parlava tant de  "La Consulta" sinó més bé del "Pacte Fiscal", de manera que l'ambient no estava tant exaltat amb el que havia de venir. Copio la cita literalment:
Una consulta popular, com és el cas de la que es va dur a terme sobre el futur de la Diagonal, no es basa en el cens electoral sinó en el padró de majors de 16 anys. A més, prescindeix de mecanismes i garanties presents en processos electorals vinculants i oficials.
Un referèndum, en canvi, és una votació popular convocada pel poder legislatiu (Parlament) o pel cap d'estat d'un país amb l'objectiu que la ciutadania doni la seva opinió davant d'una reforma legislativa o constitucional. Hi estan convocats els majors de 18 anys, talment com si fossin unes eleccions convencionals.
Ai caram, començo a veure-ho clar. Si convoquen menors de 18 anys ja no és referèndum. Sembla que recolzi les tesis dels sobiranistes, no? Però seguim llegint, i ens trobem amb una sorpresa: la consulta prescindeix de mecanismes i garanties... Uf! Això no m'ho esperava... Hem de decidir el futur de Catalunya sense garanties de transparència, imparcialitat de l'administració, etc??? Això si que no!. El futur del meu país no es pot fer per aquesta via, no vull que sigui amb una consulta de costellada, ni parlar-ne. Vist això em decanto per un referèndum encara que costi molt més de convocar.
M'ensumo que els partidaris governamentals d'una consulta i els que des de fora els donen suport m'intenten enganyar. M'estan dient que un assumpte com aquest es pot ventilar amb una consulta perquè ells no poden convocar un referèndum si no és acordat amb l'estat. Em diuen que no hem de tenir por de fer una consulta, però no em diuen què passarà després. Ometen que amb ella no tindrem garanties, que el cens no serà real perquè inclourà persones sense dret a vot i n'exclourà d'altres que si el tenen (per exemple catalans residents a la resta d'Espanya). Quina validesa tindrà? Sigui quin sigui el resultat, qui perdi no l'acceptarà per no tenir garanties de cap mena!
Això no és propi d'un país seriós ni d'una democràcia avançada. Dir consulta al que ha de ser un referèndum és acceptar la derrota abans d'intentar negociar amb l'Estat. Sacrificar la netedat a canvi de la factibilitat.
Jo no vull una consulta unilateral, vull un referèndum i que tots els esforços vagin a pactar-lo amb el govern d'Espanya. Només així els catalans podrem decidir el nostre futur sense cap ombra de frau i la resta dels espanyols podran acceptar-ne el resultat. En resum: CONSULTA NO, REFERÈNDUM LEGAL I ACORDAT SI. És hora de fer política i no de tancar portes. Probablement abans caldrà modificar la constitució perquè el permeti (ara no el permet si l'objectiu és la secessió d'un territori), però potser aquesta reforma sigui prou atractiva per als catalans per no necessitar la independència. Ho desconec, però crec en les vies del diàleg perquè tot i que hi ha governs sords a Madrid, també hi ha governs sords a Barcelona. Potser nous temps portin gent amb capacitat de seure en una taula i arribar a compromisos.
I per un altre dia deixo parlar de l'absurditat d'una doble pregunta que resulta ser un altre engany. Si al final fem el referèndum algun dia, la pregunta ha de ser clara. Res de circumloquis per enredar la gent. Vol que Catalunya sigui un estat independent, si o no?.

dimarts, 3 de juny del 2014

EL TOT A 100 DE TRIAS

No estava preparat. No ho estava ni tan sols amb 8 anys a l'oposició de l'Ajuntament. No havia entès que la complexitat d'una ciutat tan gran i tan diversa exigeix dues coses de qui la vol dirigir: un projecte i decisió.
Cal tenir un projecte global de ciutat, Barcelona no es pot conformar amb els petits plans minimalistes ni amb anar resolent els problemes locals sense perspectiva. Aquesta manera d'actuar, el segell de Trias, ha portat a múltiples enfrontaments, indecisions, incoherències... El que s'ha aplicat en un barri no s'ha posat en marxa en un altre. La fragmentació de l'actuació municipal ha demostrat que no hi havia projecte, que la ciutat li anava gran. Potser Trias seria un bon alcalde de barri, o d'una població petita, però Barcelona li va gran.
No hi ha cap altra explicació al que està passant aquests dies. 
Hem arrossegat la manca de decisió durant 3 anys. S'han allargat en el temps esgotant la paciència d'aquells qui les esperaven. El darrer any de mandat ha començat malament perquè han esclatat tots els conflictes que estaven latents. La gent s'ha cansat d'esperar. Conflictes com el de l'Harmonia a Sant Andreu han demostrat que trigaven a decidir simplement perquè no sabien què decidir. I una vegada han tirat endavant ho han fet de manera matussera, amb arrencada de cavall i aturada de ruc. I això que l'Harmonia no ha fet us de cap mena de violència! 
I aquí arribem. Vagi per endavant la meva ferma condemna a qualsevol mena de violència per reivindicar el que sigui. La gestió del problema de Can Vies ha estat nefasta, i no em correspon a mi ni jutjar el com ni el perquè, però si les conseqüències que estem vivint a la resta de la ciutat. I em centraré en la més visible perquè n'he pogut viure dos casos els darrers dies:
La debilitat de Trias i la seva aversió al conflicte ha fet que les reclamacions de veïns i entitats a l'Ajuntament de Barcelona s'hagi convertit en un TOT A 100. Aprofitin per demanar ara, que l'Alcalde no vol més "pollastres" a la ciutat. Ara tot s'hi val, encara que per això calgui desautoritzar completament els seus regidors territorials. Quin canvi d'actitud! El conflicte de l'Harmonia, resolt en un pim-pam, amb el regidor Blasi acotant el cap. Ara sembla que el problema del carrer Barcelonesa també s'està desencallant després del conflicte creat. 
Tot i que en aquests dos casos particulars l'enfonsament de la imatge de Trias i la seva por de perdre l'Alcaldia han fet que el sentit comú s'imposés (prengui nota, senyor Blasi), la sensació que ens deixa és un altre cop de manca de projecte, de seguir resolent els problemes en petita escala i sense mirar el futur. No sé com acabarà Can Vies, però queda molt clar que aquest Alcalde afluixa quan se l'apreta una mica fort. A Barcelona no hi ha cap mena d'autoritat en aquests moments. Potser aconseguirà acontentar uns quants, però la Ciutat perdrà de ben segur. QUIN ANY ENS ESPERA!

dimecres, 28 de maig del 2014

L'ELIMINACIÓ DE L'ENEMIC POLÍTIC

Potser el títol d'aquest article us podrà semblar molt contundent, però en els moments que estem vivint el poc respecte per la democràcia que demostren alguns dels nostres governants em provoca una indignació de magnitud indescriptible. Sembla mentida que en un entorn de profunda pèrdua de confiança en el sistema polític i de descrèdit dels dirigents i de tots aquells qui ens hi dediquem total o parcialment, encara hi n'hi hagi alguns que pensin que la defensa numantina del seu "xiringuito" els pot reportar beneficis espuris en forma de vots o, si més no, de desmoralització del contrari.
I em refereixo molt particularment a la manera d'actuar del regidor del districte de Sant Andreu, Raimond Blasi, i del seu equip de govern.​ ​​No demostren cap interès per respectar les regles del joc democràtic ni tampoc cap aquells qui defensem els veïns i veïnes des d'altres opcions polítiques. Durant els seus tres anys de govern hem hagut de batallar contra l'apagada informativa a la que ens han sotmès als grups de l'oposició, saltant-se reglaments municipals i les mínimes normes de cortesia​. Ens han ignorat en convocatòries d'actes, han eliminat comissions de seguiment, ens han aïllat​ ​​i intentat apartar​​. Hem protestat diverses vegades sense cap mena de rectificació, hem demanat explicacions, hem reclamat... i tot ha caigut en sac foradat. Però no us penseu que seguim exactament igual. No. Ara la qualitat democràtica de l'equip al que l'Alcalde Trias va confiar la gestió de Sant Andreu ha fet un pas més cap al no res. Han arribat a​ ​​l'extrem de ​prohibir-nos fer un acte ​de caire ​festiu ​ al carrer.
Els darrers anys, l'agrupació del PSC a Sant Andreu hem estat col·laborant amb les festes majors d'alguns barris. En particular amb​ les Festes de la Trinitat Vella, que comencen aquest divendres i en les quals organitzàvem una botifarrada popular a la Plaça del barri. Enguany ens han prohibit de fer-la. Una botifarrada que no és més que un acte lúdic, cívic i de relació. Una cita anunciada en el programa de festes i que no ha causat mai cap mena de problema... excepte per ​ a​ aquells qu​i no ens volen ni veure al carrer.
Aquesta prohibició, ​arrodonida ​amb l'amenaça de que si ens posem a la plaça ens enviaran la Guardia Urbana i ens requisaran el material, només pot ser entesa en el context de treure qualsevol presència pública al PSC. Sant Andreu, i els barris del Besòs molt concretament (Trinitat Vella, Baró de Viver i el Bon Pastor) són tres barris on la nostra implantació i el treball amb la ciutadania són dels més importants. Són barris que necessiten l'impuls polític, la comprensió, el compromís i el treball diari de tots aquells que ens dediquem a la política. I allà hi hem estat sempre els socialistes. Ara ens volen treure del terreny de joc. Però us ho asseguro, no ens donarem per vençuts, i continuarem lluitant per la gent per molt que el regidor de CiU confongui el Districte amb el pati de casa seva. Mentre hi hagi gent que ens necessiti, mentre calgui rebel·lar-se contra les desigualtats que els seus governs disparen, allà estarem els socialistes li agradi o no.
Per al regidor Blasi i els seus, som incòmodes. Han confós la sana rivalitat amb l'enemistat. El joc democràtic entre govern i oposició amb la guerra. I la possible victòria amb l'aniquilació de l'adversari. I per aconseguir aquesta finalitat hi posen tot l'aparell municipal.
Arribats a aquest punt, i vista la desmesurada tendència del Regidor Blasi a l'enfrontament i al conflicte enlloc del pacte i la rivalitat, s'acosta el moment de demanar-li a l'Alcalde Trias que el rellevi del Districte de Sant Andreu o se'n faci responsable de les seves actuacions. Exigim una rectificació en aquesta manera de fer política. Aquest era el canvi de formes que prometien quan es va presentar com a candidat a l'alcaldia? Potser si que ho és, però a pitjor. A molt pitjor. En cas que segueixi donant suport a aquesta manera d'actuar, haurà de comptar que en les eleccions municipals del 2015 li passaran factura tots els conflictes que ha creat gratuïtament a Sant Andreu, des de la gestió del casal de barri de la Fabra i Coats, passant per l'enfrontament amb els veïns del carrer Barcelonesa, o el xoc amb els altres grups municipals.
Sant Andreu no es mereix un regidor així. Senyor Alcalde, té la paraula.

dimecres, 21 de maig del 2014

OSTATGES

Sembla que per fi anem veient quina és la nova política de l'equip de govern de l'Alcalde Trias. Efectivament, noves maneres de governar que tenen poc a veure amb les anteriors. Pensàvem que això significaria una millora de la participació, més democràcia, escoltar els ciutadans... en resum, la gent creia que serien canvis en positiu i que després d'una alcaldia molt abocada a la proximitat amb l'Alcalde Jordi Hereu (al qual, per cert, ara se li comença a reconèixer la feina) vindria una mena de "pax romana" amb Trias gestionant un Ajuntament heretat amb solvència financera, i pocs conflictes gràcies a la feina dels governs anteriors. 
Ai, quina sorpresa s'ha emportat la ciutadania quan ha obert els ulls! Trias i els seus regidors no són el que els semblava. S'han trobat un alcalde inexistent, sense lideratge, que ha allargat un "model" que deien ells mateixos que havia mort... però sobretot, que aquest llarg supervivent de la política intenta ser més astut que proper. I dic astut perquè s'ha instal·lat en una nova forma de fer política basada en el xantatge i l'enfrontament. Allà on no és capaç de prendre decisions perquè serien inacceptables, utilitza veïns o entitats com a hostatges, creant discòrdia per practicar aquella dita de "a mares revueltos ganancia de pescadores". Políticament això li permet governar amb el suport d'un Partit Popular que a Barcelona oblida banderes i les substitueix per bitllets d'euros. Junts aproven privatitzacions d'equipaments, marines de luxe, privatitzacions de serveis funeraris, d'aparcaments, ampliacions de centres comercials, i de tot allò que produeix beneficis a la ciutat, hipotecant el futur a canvi d'un present d'or. Quina vergonya.
Però el pitjor de tot és fomentar l'enfrontament entre veïns utilitzant la política del xantatge, prenent hostatges per posar entre l'espasa i la paret a la ciutadania i els partits de l'oposició. A Sant Andreu en tenim exemples molt clars. Un n'explicaré dos:
El primer és la construcció de la nova escola La Maquinista, al barri del Bon Pastor. Un Ajuntament que presumeix de 140 milions de superàvit, que es gasta el que es gasta al circuit de Catalunya (4M), que enderroca la plaça de les Glòries (40M), etc, diu que no pot gastar 4 milions per construir la nova escola. Diu que no els té. I que la podran pagar amb els diners que doni el centre comercial de La Maquinista a canvi de convertir en vivendes el que havien de ser oficines i d'augmentar la superfície comercial en un 25%. O sigui, les famílies dels escolars passen a ser hostatges de l'aprovació d'un pla urbanístic que és un "pelotazo" en tota regla. Si el pla no s'aprova, no tindran escola. Pares i mares ostatges, i l'oposició entre l'espasa i la paret: perjudicar les famílies o perjudicar el model de comerç de la ciutat. És intolerable. I la gent ho ha de saber. Si la Generalitat no pot fer l'escola, l'Ajuntament ha d'avançar els diners. Però sembla que el que importa de debò és el Centre Comercial, passant per sobre de famílies i dels veïns del carrer Barcelonesa.
El segon conflicte amb ostatges, és el de la gestió del nou casal de barri de la Fabra i Coats. El Districte de Sant Andreu va declarar desert un concurs al qual s'havien presentat dues entitats del barri. Enlloc d'esperar al termini d'al·legacions o obrir un nou concurs, ara omplen el casal amb entitats decidides "a dit". Aquestes entitats són hostatges. Si algú pretén gestionar el casal se les trobarà ocupant els espais amb les seves activitats i per tant no podrà desenvolupar el pla funcional que hagi presentat. D'aquesta manera enfronten unes entitats de Sant Andreu amb les que volen gestionar l'equipament. "Si vols gestionar-lo, t'has d'adaptar al que ja hem col·locat". Quina vergonya, actuar amb política de fets consumats.
N'hi ha més de conflictes com aquests, amb ostatges. Per exemple l'edifici de les urgències de l'Hospital del Mar, que estan en molt mal estat. Als treballadors se'ls diu que no poden posar els diners que costa (27M d'euros) si no es privatitzen els serveis funeraris. Volen tornar a col·locar els partits de l'oposició entre l'espasa i la paret. En aquest cas els treballadors són els hostatges de la privatització d'un servei de ciutat.
És inacceptable que l'Ajuntament de Barcelona s'hagi instal·lat en aquest tipus de política. No ho havíem vist mai. Generen enfrontaments entre entitats, entre veïns i veïnes, i amb els grups de l'oposició. No en tinc cap dubte que aquesta manera de fer ha estat la responsable de que Trias hagi aguantat tants anys en la primera línia de la política. Si la ciutadania de Barcelona no vol aquestes males arts, el maig del 2015 tindrà l'oportunitat de fer-lo fora de l'Ajuntament. Barcelona no se'l mereix, i els barcelonins i barcelonines tampoc.

dilluns, 3 de març del 2014

CIMENT DE COLORS

CIl·lusióu que el ciment només pot ser gris? Sí penseu que si, potser heu de llegir aquest article, doncs intentaré fer-vos entendre que no sempre és així. A veure si me'n surto:
Per un moment penseu quins sentiments o quines sensacions us fa venir l'enderroc de l'anella de la plaça de les Glòries.  Probablement pensareu que és lleig i que queda com un bunyol en un espai que ha de ser centre de la Barcelona Metropolitana. Però... Us sentiu afectats/des directament? Es possible que penseu que fa la seva funció, o que no... sigui com sigui de ben segur que tots són arguments filosòfics o pràctics,  difícilment aquesta obra despertarà en vosaltres una adhesió incondicional perquè us captivi sentimentalment.  Pot ser que fins i tot sigui necessària (cosa que dubto), però no crec que us faci sentir ni millor ni pitjor. Tant si es fa com si no, la vostra vida seguirà igual l'endemà d'inaugurar-la. Això és el que anomeno CIMENT GRIS.
Què és doncs el CIMENT DE COLORS? Per contraposició és aquella obra que canvia les vides de les persones.  La que els fa sentir-se ciutadans de ple dret, la que els assegura un futur amb igualtat d'oportunitats, que els il.lusiona i demostra que la ciutat arriba fins a ells. De Ciment de colors era l'arribada del metro al Bon Pastor, amb les cares de felicitat dels seus habitants perquè els lligava a Barcelona, o la biblioteca de la Trinitat Vella... Els colors del ciment els donen els cors de les persones, els seus anhels, les seves esperances. D'aquest material es fan petits equipaments de barri, però també actuacions que no són obres en edificis. Poseen ser intervencions en cohesió social sense construcció material,  inversions en persones. El ciment de colors lliga la societat, n'ha de ser l'element essencial de construcció.
Per més inversió en grans obres que s'anunciï,  no es fa ciutat sense inversió en ciment de colors. Estem veient massa ciment gris, a Barcelona. Estem perdent la il.lusió d'una ciutat propera per convertir-la en un aparador. Privatitzem espais públics, fem pagar pel patrimoni emblemàtic. Barreres de ciment gris. I mentrestant en aquest camí estem perdent l'essència barcelonina. Estem perdent allò que ens feia diferents, singulars.  I una Ciutat de ciment gris a la llarga no serà atractiva ni pels de fora ni pels de dins. 
Espero que els barcelonins tornem a reivindicar el color, la imaginació,  la llibertat, la igualtat. Que tornem a sentir Il.lusió i orgull per la nostra ciutat. Que no ens conformem i que fem allò que les generacions anteriors han fet sempre: lluitar per Barcelona. La nostra Ciutat s'ho mereix, no traïm la seva història!

dimarts, 25 de febrer del 2014

LA PARTICIPACIÓ NO SÓN NOMÉS REGLAMENTS

Avui hem assistit al consell ciutadà del Districte de Sant Andreu, on ens han presentat el projecte de modificació de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona. Vagi per endavant que la participació de la ciutadania havia estat patint a poc a poc un lent però progressiu procés d'apagament que requeria reformes importants per evitar un allunyament progressiu de la gent de les tasques de govern.
Efectivament, la multiplicació d'espais de participació ciutadana tant sectorials com territorials ha estat acompanyada d'un abandonament progressiu per part de ciutadans i entitats, que no veien realitzades les seves expectatives respecte al que ha de ser la relació amb l'administració. En molts casos la sensació de que a aquests espais cada vegada hi anaven menys ciutadans, afegida a la de que sempre hi anaven els mateixos, i a un cert desencant municipal que ha portat en molts casos a ordres del dia buits o poc interessants, feien necessària una reforma en profunditat.
Dit això, voldria fer algunes reflexions de les quals algunes les he pogut expressar en el consell municipal. 
1- Cal una definició nova de participació. Per més que reformem reglaments, eliminem espais, canviem ordres del dia, etc, no serem capaços de fer interessant la participació a la ciutadania si no som capaços d'entendre que la vertadera participació es basa en el principi de l'EMPODERAMENT. Participar no és només opinar, és també fer co-responsables de les decisions. Quantes vegades hem sortit de consells o comissions amb la sensació de que allò que s'havia discutit no arribaria enlloc o de que simplement anàvem per ser informats. Aquesta és la clau. Participar és compartir responsabilitats amb els ciutadans. Ja sé que això pot ser vist com una pèrdua de control o poder pels governants, però hem d'entendre que els nous temps i una població formada i informada, obliguen a comptar amb ella a l'hora de decidir. No és una pèrdua de poder sinó un reforçament de la capacitat d'incidir en la realitat per la via de fer xarxa, amb el suport de la comunitat.
2- Parlem de participació de la gent a nivell de districte o de barri, o sigui, de proximitat. Això vol dir que el discurs de la participació pot quedar buit si allunyem l'administració de la ciutadania per la via de la centralització de les decisions. Quin sentit pot tenir per a un ciutadà o una entitat anar a un consell o comissió de Districte si les decisions es prenen a la plaça Sant Jaume o més lluny? No es pot separar el debat de la participació del de la descentralització. Si volem que el ciutadà se senti útil, ha de sentir que el govern està al seu abast i que hi pot influir. Això només és possible si es reforça l'estructura dels districtes i se'ls dota de més competències, bastant al contrari del que porta fent el govern municipal els dos darrers anys. La gent que sent més lluny el seu ajuntament es creurà que participar pot ser útil?
3- Hem parlat també de la supressió d'audiències públiques i consells ciutadans de districte. La idea seria portar la participació directa del ciutadà als consells de barri i als consells sectorials. Respecte d'això només voldria fer una reflexió: si tanquem els cercles tant que els veïns només vegin el que passa al seu entorn més immediat, no estarem perdent visió global de l'acció municipal en l'estructura més propera que és el Districte? La ciutadania no podrà conèixer que es fa més enllà de dos o tres carrers de casa seva, el següent pas serà directament la Ciutat a través dels mitjans de comunicació. Com podrà valorar la feina del seu regidor? Com la podrà controlar? Com coneixerà les realitats, les necessitats de la gent que té la mateixa administració de Districte?
4- Aquesta no és meva sinó de la consellera Blanca Port: No caldria establir també mecanismes de control de les actuacions municipals com una forma de donar contingut a la participació ciutadana?

Bé, aquí us he explicat algunes de les incògnites de fons que el debat presenta, més enllà de reglaments, consells o comissions. N'hi ha moltes més que anirem desgranant a poc a poc. Però en tot cas penso que es pot perdre una oportunitat única d'aprofitar l'experiència de la Ciutat en els mecanismes de participació per orientar Barcelona com una gran capital pionera en govern compartit i proximitat de la ciutadania a l'administració. I, recordem, Barcelona ha estat des de sempre una ciutat feta a si mateixa amb l'esforç dels seus ciutadans i ciutadanes. Siguem lleials a aquesta tradició, i mantinguem-nos en la primera fila de les ciutats modernes i pioneres.Potser aquest és el lloc que hem d'ocupar en un món globalitzat, fred i llunyà.

dijous, 6 de febrer del 2014

ÉS QUAN MIRO QUE HI VEIG CLAR

He escollit el nom d'aquesta obra de la Isabel-Clara Simó per titular l'article d'avui. La raó no ha estat, evidentment, cap paral·lelisme amb el fons de l'obra sinó que la frase expressa molt bé allò que he sentit aquesta tarda en la presentació de l'Informe Social 2013 de la Fundació Rafael Campalans: la realitat del nostre país la tenim al davant, és clarament manifesta, però si no la mirem cara a cara correm el risc de que passi desapercebuda mentre ens distraiem amb temes més eteris. I em temo que això és exactament el que ens està passant ara mateix.
L'Informe Social que hem presentat aquesta tarda retrata amb dades i detalls la demolició intencionada, ràpida i letal d'allò que alguns han estat anomenant ESTAT DE BENESTAR. I dic alguns, perquè realment al nostre país aquest estat no ha existit mai. Com a màxim ha estat un objectiu que hem estat perseguint, però al que mai hi hem arribat. I precisament quan més progressos fèiem, quan més a prop estàvem de l'objectiu, l'hem perdut i hem tornat greument enrere deixant pel camí els més febles de la societat, destruint les classes mitjanes, i convertint-nos en el país d'Europa on les desigualtats són més punyents.
L'Informe Social 2013 retrata una societat en ràpida decadència, on l'atur i la pobresa avancen perillosament i destrueixen ràpidament la cohesió social. On les retallades en serveis públics rematen la feina i perpetuen i agreugen les desigualtats. Un panorama on la pobresa i l'exclusió creixen pels efectes d'aquesta crisi que sembla no acabar mai i que, per alguns condemnats a quedar exclosos del sistema per les desigualtats, mai no arribarà a la seva fi. En resum, retrata una Catalunya que no és ja aquell oasi de pretesa prosperitat ni de desenvolupament superior, sinó la Catalunya real desigual, amb uns serveis públics en agonia permanent i amb pocs motius per sentir-se'n orgullosos aquells qui creuen en els valors de l'equitat i la solidaritat.
Pot semblar que aquest article és molt negatiu. Penso que és real. O no heu vist les necessitats dels recaptes d'aliments, els increments de les llistes d'atur, les persones que no reben prestacions o els increments de la pobresa que minen les classes mitjanes en general però especialment els segments més baixos?. És evident que aquest discurs no agradarà als que ens volen vendre el miratge d'una Catalunya pròspera, envejada i orgullosa de si mateixa. Ja ho sé. La finalitat de l'escrit no és defensar que el nostre país és superior a ningú, ans al contrari: els que ens expliquen que vivim en una nació pretesament superior a altres pobles d'Espanya, i a la mateixa alçada que els països més rics d'Europa, ignoren d'una manera culpable que Catalunya és, avui en dia, una comunitat desigual i empobrida que ha de mirar el seu interior abans de comparar-se amb d'altres.
Tenim més possibilitats que d'altres per sortir-nos-en, però no ho farem si no mirem la nostra realitat enlloc de fugir endavant, si no llegim documents com aquest Informe Social abans que seguir rutes d'incert destí. Hem de mirar com estem per veure el món amb humilitat, acceptant que potser no som ni tan bons ni tan envejats. Només així veurem clar el nostre futur: emprendre altra vegada el camí de l'estat del benestar procurant una societat més justa sense esmerçar esforços en carrers sense sortida.
Tal i com deia un dels ponents en la presentació de l'informe, les societats més desiguals del món són precisament aquelles que més fomenten l'orgull de formar-ne part. Us he de confessar que jo no sentiré aquest orgull mentre les dades de l'informe siguin reals, i reclamo que tots ens les mirem. Deixem de mirar el pal de la bandera i mirem el que tenim al voltant. És clar, és visible, és palpable. Està aquí i cal que lluitem per canviar aquesta realitat. D'aquesta lluita en depèn el futur dels nostres fills, i si l'abandonem haurem traït els nostres pares. La nostra generació no ha de ser jutjada en el futur com la culpable de permetre l'enfonsament de les esperances d'igualtat i cohesió social del nostre país. I l'única manera és  ccntrar-nos en aquests problemes i lluitar-hi sense desviar la mirada. 

dimarts, 7 de gener del 2014

2014: COMENCEM A TREBALLAR EN (PRO)POSITIU

No sé si el 2014 serà un bon any o no, però del que n'estic completament segur és de que serà un any que ens demanarà a tots/es nosaltres de prendre partit a un costa o altre en múltiples temes. S'ha acabat navegar entre dues aigües i capejar els temporals mantenint-se a recer de les tormentes. Enguany aquells qui vulguin fer equilibris viuran mals temps, perquè la societat voldrà que es mullin. La necessitat de decidir a quin costat estem obre panorames nous i molt interessants en el món de la política, però no exempts de riscos que caldrà valorar en cada qüestió. Per això, de ben segur, el 2014 serà un any apassionant.
A l'hora de comprometre's públicament a un o altre costat cal tenir en compte no només l'objectiu final sinó també quins seran els nostres companys de viatge. Amb qui farem camí i com ens desmarcarem dels nostres acompanyants perquè no sembli que tots som iguals. I aquí apareix la primera dificultat, amb la que penso que hem d'anar molt amb compte. I em refereixo molt especialment a la postura del PSC, el meu partit, entorn de la possible (encara que, al meu entendre, molt improbable) consulta sobre la sobirania de Catalunya.
Per a nosaltres el risc no és defensar clarament la nostra postura. Penso que a més d'estar molt clara i que és compartida per gran part de la militància i persones properes, hem de defensar allò en què creiem tot i que en algun moment no sigui una postura majoritària. Un partit ha de defensar allò en el que creu, com es diu popularment "caigui qui caigui i peti qui peti", tot i sabent que el nostre model no està de moda i que les postures extremes l'estan arraconant. No, aquest no és el principal risc. 
El problema principal és que si no anem amb molt de compte, principalment en les maneres, se'ns pot confondre amb altres que d'una manera més radical i sense models alternatius comparteixen amb nosaltres la creença de que la sortida als problemes de Catalunya no estan en agafar un camí propi. Ja sabeu a qui em refereixo: al PP i Ciutadans. Amb aquests dos partits no compartim ni formes, ni ideologia, ni orientacions, ni res de res. PP i C's són els partits de l'immobilisme, ja estem bé com estem, de la uniformitat contra la diversitat, Montoro i lleis Wert, de crear problemes on no n'hi ha, de l'Estat contra Catalunya, de la por a l'abisme, de l'aïllament de Catalunya. El PSC no pot moure's en aquests registres, i per això cal que deixem clara la nostra postura i ens desmarquem molt clarament d'ells. No anem pel mateix camí i no tenim els mateixos objectius. No som companys de ruta. 
Nosaltres creiem que Catalunya no ha d'anar per lliure, però que Espanya no pot seguir sense canvis. No creiem que la Constitució sigui una torre de marbre inabastable sinó que pot tenir futur si es reforma, no creiem en la por de suspensions d'autonomies ni en profecies apocalíptiques si canviem el marc, i sobretot no creiem que Catalunya tingui problemes de convivència ni interna ni externa. I no som de dretes. Mai. Però tot això ha de quedar claríssim, i aquí ve la meva petita aportació al discurs.
Com podem separar-nos d'ells? No es feina fàcil, perquè intenten fagocitar-nos a través de la creació d'un pressumpte "bàndol espanyolista". Nosaltres podem ser espanyolistes o no, però en cap cas podem estar en un bàndol i menys encara en un que intenta ser un bloc uniforme liderat pel Partit Popular.
Penso que quant abans comencem a desmarcar-nos clarament, molt millor. I podem començar per una cosa molt senzilla: fins ara hem sostingut que la consulta no se celebrarà. És cert, i cada vegada és més clar que tenim raó i serà així. Però ja és moment de deixar de repetir-ho i repetir-ho com si fos una excusa per no fer els nostres deures o perquè sembli un desig que, a base de dir-lo una i altra vegada, es faci realitat. Ja ho hem advertit, ara cal que mirem endavant.
Quin ha de ser, doncs, el nostre paper? Està molt clar, el PSC ha de treballar un terreny que políticament està verge, que ningú no ha tocat encara: l'explicació als ciutadans de perquè nosaltres pensem que és millor per a la ciutadania mantenir-se dintre d'Espanya. Si realment ens ho creiem, hem de tenir raons de pes per convèncer la gent amb un missatge positiu, creatiu, que ens recordi que no cal trencar per millorar, que la unió fa la força i la divisió et fa petit. Toca parlar en positiu, demostrar que som capaços de liderar un canvi a Espanya dotant de contingut realista, quantificable, les propostes federals. No hem d'avisar dels mals, això ja ho faran altres, hem de parlar dels avantatges. A hores d'ara ningú ens els ha explicat. 
Els que volen la separació i els que volen l'estatu quo ens van molt al davant. Han aconseguit que el si i el no a la independència es nodreixin d'arguments simples i fàcilment comprensibles. Dicotomies maniquees que cal desmuntar. La nostra feina ara és fer el mateix, trobar el nostre eslògan, el nostre discurs simple, comprensible i, sobretot, factible. Recuperar la credibilitat de la nostra postura sense maximalismes. Recobrar l'orgull de tenir una posició pròpia i un aliat gran a nivell espanyol. La nostra posició és privilegiada, no estem ni amb els uns ni amb els altres, no estem en els extrems i tenim l'horitzó ben clar. Només cal posar-se a treballar. 
I si al final la consulta es fa o no, no ens ha de preocupar. La tasca que proposo és independent del soroll mediàtic que s'està provocant. Nosaltres hem d'establir les bases perquè si al final es posen d'acord els governs i es tira endavant, el resultat sigui el que nosaltres proposem, i si no es fa, que no serveixi com a excusa per evitar els canvis que el país necessita. Els socialistes hem de mirar endavant, i sobretot, sempre, sempre, en positiu.