divendres, 27 de febrer del 2015

DESCONNEXIÓ

Diuen els experts en comunicació que l'èxit d'una campanya depèn en gran manera de la capacitat d'establir el camp i les regles del joc i fer que els altres s'hagin d'adaptar a allò ja creat. Amb això el creador sempre porta la iniciativa i els altres van a remolc. I em ve al cap precisament això quan penso en el Procés català cap a la, per alguns, somiada independència. 
Efectivament, un s'ha de treure el barret davant la capacitat que han tingut els líders d'aquest moviment per donar un nou sentit a paraules d'ús comú que, en el nou context, creen una estranya sensació d'irrealitat capaç de captar l'atenció de tots aquells qui d'una manera o altra han estat influïts pel tema. No es tracta de cants de sirenes, sinó de dobles sentits que han arribat al cor de la gent per la porta del darrere, vencent defenses i reticències, acostant als profans nous significats que introduïen les idees més complexes a través de mots la mar de senzills. En el fons el llenguatge simple i simplista ha estat capaç d'exercir de veritable cavall de Troia del missatge emès pels gurús del procés català.
La introducció dels nous significats ha anat en paral·lel a l'avanç del procés. Vam començar el 2010 amb un "pacte fiscal" de contingut indefinit, que amagava la manca de valentia de dir-li clarament "concert econòmic". Començàvem a escalfar motors... El cop de porta del president Rajoy en aquell moment va ser rebut amb l'augment de pressió: del "Espanya ens roba" a "l'espoli fiscal". ja no hi havia mitges tintes. Robatori i espoli són dues paraules que contenen mala fe d'aquell qui els exerceix. Espanya deixava de ser insolidària amb nosaltres a ser directament enemiga, una espècie de pirata agressiu i lladre.
El següent pas va ser igual de covard que el primer: per no dir "independència" en van dir "dret a decidir". Sembla que quedava més suau, així. Com sempre, mirant d'entrar per la porta del darrere. Dobles llenguatges, expressions a mig camí. Però fàcils d'entendre, ja que qualsevol ciutadà es podia preguntar "Per què no he de tenir dret a decidir?". Confusió i més confusió entre el tot i el mig camí. Tothom està d'acord en el dret a decidir, però no tothom quan s'identifica a independència. Jugar amb les paraules...
A continuació vam començar la contraposició de "legalitat" i "legitimitat". Ai, quin embolic van armar!. Contraposar dos termes que no són oposats. Quin domini del llenguatge!. Dir que la llei no és legítima, ignorant expressament que la llei ha estat elaborada per mecanismes democràtics i això la dota de legitimitat. Es pot estar en desacord amb la llei, i la protesta és legítima, però no es pot qüestionar la legitimitat d'una llei establerta en democràcia! No són conceptes antagònics sinó barrejats, mixtes.
I més, i més... parlar del "poble de Catalunya" quan la població és tan diversa, i sabent que el consens és nul respecte a la independència, excloent de l'expressió els no independentistes i donant la sensació de que només es governa per a la meitat de la població perquè els que no se senten representats per aquest moviment no deuen formar part d'aquest poble... Això ho titllaria de mala fe i divisió social...
I les "estructures d'estat", que només de plantejar-les ratllen la indecència: duplicarem les estructures existents per si de cas? A què es dedicaran unes estructures sense competències? De debò és necessari gastar recursos i esforços en això quan estem sense pagar farmàcies o hospitals concertats? A ningú se li ha passat pel cap que les "estructures d'estat" ja existeixen i que si al final aconsegueixen arribar a Ítaca el que hauran de fer serà negociar el traspàs i no crear-ne de noves?
Però no acaba aquí la cosa: quan sembla que el procés perd empenta perquè se'ls ha vist el llautó i que tot respon a càlculs electorals dels uns (Mas) i els altres (ERC), quan s'esllangueix perquè la ciutadania més crítica ha vist que estem en un carrer sense sortida, ara s'inventen una nova nova expressió: la "desconnexió". Sembla que Mas ha vist que calia inventar una nova paraula perquè les anteriors ja estaven gastades, que calia un nou impuls lingüístic per ampliar el camp de joc. Que havíem de tornar enrere dos anys perquè la paraula "independència" ha espantat la gent més moderada que creien en el dret a decidir i que protestaven buscant un nou "encaix" (una altra expressió del procés).
En fi, acabo aquesta article com el començava: als impulsors del "procés" els he de reconèixer un domini del poder de la lingüística en la comunicació, però ara sembla que aquest recurs ja no dóna més de si. A veure com ho resolen, perquè això de la "desconnexió" ja és implica una certa baixada de nivell.

dilluns, 16 de febrer del 2015

HERÈNCIES: Un punt d'injustícia històrica

Sento parlar aquests dies de pre-escalfament electoral diversos líders polítics reivindicant-se com a veritables i únics hereus de líders i moviments d'un passat més o menys proper, creient que la nostàlgia dels votants farà que dipositin la seva confiança en ells. Crec que aquesta estratègia mereix almenys alguna reflexió i la introducció de certs elements de debat que, espero, facin reflexionar els lectors d'aquest article.
El primer que haurien de posar sobre la taula els pretesos hereus és si accepten l'herència completa o esperen poder fer-la a inventari. Aquesta no és una qüestió menor perquè les herències polítiques de personatges complexos i molt transversals com, per exemple, el reivindicat Pasqual Maragall, vistes amb la perspectiva del temps, admeten diferents interpretacions i un cert oblit de les causes que van tenir com a conseqüència la seva manera de pensar i d'actuar.
El temps passa de manera implacable i tendim a oblidar allò que no ens interessa. Ens quedem amb la part bonica del passat i dotem el record d'una superficialitat que mata els detalls i n'elimina els matisos. Amb la distància desapareix la controvèrsia, la crítica i els aspectes amb que no hi estàvem d'acord. És el mateix efecte que es produeix en un enterrament on tothom parla bé del difunt fins i tot havent-li fet la guitza tota la vida. I si el temps elimina les arestes més agudes, només falta que a sobre seleccionem estrictament allò que ens beneficia o allò en el que estàvem d'acord!.
Però no només això. No em sembla correcte oblidar precisament tots aquests matisos. Recordeu  els furibunds atacs de part del nacionalisme català a la persona d'en Pasqual, o com li feien la guitza els "companys" d'ERC al govern quan va ser President?. I ara quan alguns el reivindiquen des del sobiranisme, potser obliden que ell treballava per l'encaix de Catalunya i no pel trencament. No hi ha certa traïció dels seus ideals, quan es reivindica la seva herència des d'ERC o fins i tot de certs ex-socialistes ara passats al sobiranisme?
Afegiré també que em grinyola molt l'aspecte hereditari del tema. Al meu entendre, les persones han de valdre per si mateixes, pel que fan i pel que proposen, i no per allò que hagin pogut heretar del passat. Els projectes polítics són una cosa viva, amb necessitat de renovació constant perquè la societat canvia, enfrontant nous reptes amb noves solucions. Les problemàtiques actuals de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa són radicalment diferents de les de fa 7 o 8 anys. Sento parlar d'herències però no de renovació dels llegats o de les noves solucions. I si les adaptem als nous moments, tindrà algun sentit dir-ne herències? O és que aquesta reivindicació només és utilitzada per apel·lar a la nostàlgia d'aquells qui van confiar en la figura d'en Pasqual? O només ens volem quedar en el que ens interessa?
En fi, no em sembla encertat aquest interès per apropiar-se d'una figura que, tot i ser socialista del PSC, pertany a la memòria col·lectiva de tots i totes els catalans i catalanes, tant dels que hi estaven d'acord com dels que no. Perquè la seva idea d'una Catalunya integradora, progressista i lligada a la resta de pobles d'Espanya és molt més transversal i no es mereix el reduccionisme a la que la volen sotmetre. Si us plau, no s'apropiïn d'allò que és de tots, pràctica que sembla estar de moda entre certs grups polítics.
Mirem endavant, proposem noves sortides als problemes del 2015. En política no val la cèlebre frase de Manrique "Cómo,/ a nuestro parecer,/ cualquiera tiempo/ pasado fue mejor". Les trajectòries són noves i per tant ho han de ser els respostes, com en el seu moment ho van ser els d'en Pasqual. Venia d'una tradició i això va marcar els seus actes i la seva manera de pensar. Ara partim de llocs de sortida diferents i hem d'anar a llocs diferents. 
I una darrera recomanació: Sigueu qui sigueu però sigueu vosaltres mateixos. Si voleu realment fer-li un honor a en Pasqual Maragall, no el reduïu a una opció política determinada i deixeu que sigui el que ha de ser per a la història: President de tots els catalans i catalanes i Alcalde de tots els barcelonins i barcelonines. Un personatge històric. Sigueu justos amb ell. 

diumenge, 8 de febrer del 2015

EQUILIBRIS

Conforme ens anem acostant al moment de decidir el proper govern municipal, van sorgint algunes reflexions que crec interessant compartir amb els lectors per afegir el meu granet de sorra a l'apassionant debat ciutadà sobre el model de ciutat que volem. Avui he cregut convenient parlar de l'equilibri, d'una manera de treballar que no trenqui la cohesió social decantant-se excessivament cap a un costat o altre. M'explico:
Barcelona és una ciutat diversa, amb vocació cosmopolita i un dinamisme social enorme. En aquest context apareixen contínuament fortes tensions en totes direccions que tendeixen a trencar la cohesió, ja sigui en uns casos per l'empobriment d'una part de la societat, per altres per la manca d'escrúpols d'alguns operadors econòmics, en d'altres per la compatibilitat entre els nous usos i els residents, altres casos per la pressió turística, etc.
Aquestes tensions en totes direccions configuren la ciutat com una mena de tauler en equilibri sobre un sol punt de recolzament al centre. Tots intenten portar el pes cap a la seva banda, desequilibrant-lo, i la funció de l'Ajuntament és mantenir el balanç, que el tauler no es decanti excessivament cap a cap dels costats perquè acabaria caient, i trencant-se la cohesió social en un o altre sentit. L'equilibri és dinàmic, el tauler per l'horitzontalitat i es decanta momentàniament quan algun dels agents apreta, fins que l'autoritat municipal intervé i recupera l'estat de les coses. I així una i altra vegada... mentre l'Ajuntament tingui la voluntat de que el tauler no caigui definitivament.
No estic parlant d'un assumpte menor sinó de la política ciutadana a grans trets, i em serveix per analitzar una mica el paper de cadascú en aquest tauler, que políticament a la nostra ciutat no es pot abstraure del clima general i es mou amb dos eixos principals: l'eix dreta-esquerra i l'eix nacional.  
El govern de Trias diu mantenir-se en la zona centre de l'eix dreta-esquerra, però es desequilibra en l'eix nacional. Aquest desequilibri està tombant el tauler de joc perquè ha deixat de defensar la ciutat davant els incompliments de la Generalitat, perquè ha convertit Barcelona en un titella al servei de l'anomenat procés, fomentant només una visió molt limitada de la cultura i amagant i perjudicant el sectors dinàmics culturals que no comparteixen aquesta visió natural. En aquest eix ha trencat l'equilibri totalment, i correm el risc de convertir Barcelona en l'expressió màxima del "meliquisme" de certs sectors de la Catalunya més nacionalista. Una llàstima en una ciutat oberta i plural.
En l'eix dreta-esquerra, o diguem-ne social-liberal, manté un miratge d'equilibri amb grans oscil·lacions a una i altra banda, sense trobar un punt intermig que doni seguretat i continuitat a les polítiques. Un dia permet qualsevol cosa en favor de lobbies com La Maquinista, i l'endemà anuncia ajuts socials. Enlloc de buscar moure's a prop del centre, un dia se'n va cap a la dreta més recalcitrant i el dia després intenta compensar-ho amb grans anuncis socials. Aquest puja i baixa acaba sempre fent caure el més dèbil del tauler, i no són precisament els lobbies, de manera que voluntària o involuntàriament en l'eix dreta-esquerra acabarà afavorint la dreta i els més rics. Així no podem seguir.
Entre els altres, ERC no sabem on es troba en l'eix social, el seu suport al pressupost de CiU i les retallades socials els posen en quarantena, però en tot cas un govern seu desequilibraria encara més la balança cap el sector més nacionalista i tancat de la nostra societat. Barcelona es convertiria encara més en la punta de llança de la seva estratègia nacional. una Barcelona utilitzada i manipulada a la seva conveniència. Personalment, això no ho vull per a la meva ciutat, jo vull una ciutat autònoma, amb vocació pròpia d'universalitat, forta i diversa i que no formi part de l'estratègia de ningú per altres fins. 
Les CUP tampoc semblen ser una bona mostra d'equilibri. En l'eix nacional no estan precisament en una zona moderada. Però en el dreta esquerra em pregunto: Es pot governar una ciutat com Barcelona des del dogmatisme? Pot sobreviure una ciutat com la nostra emmanillant també part de la iniciativa privada? Entenc que un Ajuntament ha de ser capaç de regular per evitar desequilibris, però no d'emmanillar certs sectors dinàmics de la societat. En l'eix dreta-esquerra el govern ha d'estar a l'esquerra, però no anar-se'n a l'extrem per no engegar-ho tot a rodar.
Ah, i Guanyem? Una gran incògnita: ICV s'hi ha incorporat, i durant molts anys ha estat capaç de treballar amb el PSC entenent que la ciutat és equilibri, però no sé si ara estan en aquest lloc. Si es deixen portar per la marea i obliden que ells també van ser còmplices d'un model de ciutat moderna, d'esquerres i cohesionada, potser acceptaran que la ciutat s'ha de descompensar cap a un costat i perdran aquesta posició de governar per a tothom. 
I em queda el PSC. Al llarg dels anys hem demostrat que es podia mantenir la ciutat cohesionada, en un equilibri dinàmic però no inestable, amb polítiques d'esquerres però sense limitar la iniciativa i el dinamisme de la ciutat. En l'eix dreta-esquerra som d'esquerres nítidament, però sabent que cal entendre's amb els sectors generadors de riquesa, regulant-los i posant-los límits, fent-los col·laborar per poder mantenir la cohesió i les polítiques socials, sense tallar a ningú les ales però sense deixar que ningú voli sol deixant els altres enrere. Amb els valors del socialisme democràtic. Però no només això: la nostra posició en el tema nacional reivindica una ciutat amb personalitat pròpia, mirant al món i no al melic, fomentant la cultura pròpia sense contraposar-la a l'aliena, obertat a tots els que vulguin participar. Sincerament, estic convençut de que el PSC representa millor que ningú els valors que ha de tenir Barcelona, i que som els únics capaços de garantir una ciutat equilibrada en els nous temps que s'acosten.