diumenge, 31 d’octubre de 2010

Inquietud per l'endemà

Dijous passat, des de la sectorial de salut del PSC vam organitzar un acte amb les entitats de pacients i familiars i la consellera Marina Geli. El format de l'acte era el mateix que el del programa de televisió "Tinc una pregunta per a vostè", de manera que enlloc d'un discurs de la consellera, les associacions van poder preguntar i rebre resposta a les seves inquietuds. Hi va assistir 36 entitats, i van preguntar totes.
No us explicaré aquí quines van ser les preguntes que van fer. La meva intenció és parlar d'un tema que va ser bastant recurrent: les entitats van explicar que la conselleria de salut ha estat fent un enorme esforç durant els 7 anys de govern del PSC per aproximar-se a elles, per parlar, per resoldre els seus problemes, i ells aprecien que s'han fet grans avenços. Moltes de les entitats agrupen usuaris amb patologies poc freqüents, que sovint queden apartades de l'agenda política, però a les que aquests darrers anys s'ha donat una rellevància molt important. En 7 anys molt més que en els anteriors 23. Totes van apreciar la sensibilitat demostrada durant aquest temps per la consellera Marina Geli, totes van coincidir en que havia millorat la seva situació.
I aquí ve la meva reflexió: les malalties poc freqüents o aquelles que tenen un cost enorme per al sistema sanitari, no tindrien resposta en un sistema que primés l'atenció privada. Només un sistema públic, que assumeixi la solidaritat com un dels seus principis bàsics, pot atendre correctament aquests pacients. Només un sistema que posi les persones per davant dels números pot ajudar-los. L'aposta per un sistema de salut públic és l'única esperança que tenen aquestes persones.
Les entitats van mostrar-se d'acord amb aquesta reflexió, i van anar més enllà: si en 23 anys no s'havia avançat en aquesta direcció, si en 23 anys s'havia descapitalitzat el sistema sanitari públic, què passarà amb ells si guanya una opció política de caire neoliberal el proper 28 de novembre? Què passarà si tiren endavant la política de xecs que buida el sistema públic? La majoria d'aquestes entitats no creuen que els pugui ser positiu un canvi d'aquest tipus. Totes expressen incertesa i neguit.
Amb la salut no s'hi pot jugar, amb la solidaritat del sistema públic tampoc. Els ciutadans tenim la paraula, sistema públic o xecs per reforçar el privat? El PSC defensa el primer. CiU el segon. Ens juguem molt més que saber qui serà el president. Ens juguem el model de país.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Els ciutadans també els coneixen

Ahir a la tarda vaig assistir a la inauguració de la VI Setmana del Tren, al centre Cívic de La Sagrera. Enguany el tema escollit és la vertebració del territori, i a través d'aquest bloc hi vull afegir algunes reflexionsque em semblen interessants, principalment perquè amb la discussió sobre la el túnel de la Sagrada Família ens hem deixat detalls que no s'haurien d'oblidar.
L'enormitat de les inversions que signifiquen les polítiques ferroviàries les converteixen en un punt fonamental en qualsevol transformació d'un país, i són una demostració d'allò més palpable del model de territori que té cadascú. M'explico:
En general associem el tren amb comunicació, economia, sostenibilitat. Una ciutat sense tren té moltes menys probabilitats de prosperar, i el creixement econòmic industrial està íntimament lligat amb ell. Només cal veure que són els països més industrialitzats els que tenen xarxes de ferrocarril més completes. L'aposta pel tren és l'aposta pel futur. Avui en dia ningú no dubta de que tard o d'hora haurem d'abandonar el model poc sostenible del transport massiu per carretera a grans distàncies, i ni l'avió ni el vaixell resolen el problema.
El ferrocarril bén planificat uneix, però mal planificat o utilitzat amb malícia pot separar. Només cal veure exemples com les vies de tren que separen les ciutats del Maresme del mar, o les cicatrius que encara persisteixen a la ciutat de Barcelona pel pas de les vies, o el model radial del TAV que es va decidir oblidant eixos com el mediterrani, etc.
A Catalunya, durant 23 anys de governs de CiU no es va apostar per aquest medi de transport. Va ser amb l'arribada dels governs d'esquerres que es van aconseguir les rodalies, que es va projectar la línia orbital de rodalies per la segona corona metropolitana, que s'ha treballat per aconseguir també els regionals. Però encara pitjor:
Amb l'arribada a l'oposició, CiU va utilitzar el tren per a separar enlloc d'unir. Van utilitzar el túnel del TAV pel centre de Barcelona per lluitar contra l'Ajuntament de la ciutat. Però el pitjor és que ho van fer sabent que aquest túnel és necessari no només pel TAV, sinó perquè per ell s'hi desviaran els regionals, permetent augmentar l'ús de les vies de rodalies en un 20%. Així doncs, el creixement dels trens de rodalies està íntimament lligat al túnel del TAV. I també sabien que el desenvolupament de pla Sant Andreu-La Sagrera depenia totalment de que hi passés el TAV. Quina irresponsabilitat. Aquesta lluita política només es pot entendre en aquells que ni creuen en el futur de Barcelona, ni en La Sagrera ni tampoc en el tren (recordeu qui va fer les autopistes de peatge del Garraf, el túnel del Cadí, la Terrassa-Manresa i la de Mataró?).
En el seu moment deien que no calia travessar el centre de Barcelona perquè podíem tenir dues "estacions terme" a Sants i a La Sagrera, com hi havia a Madrid. Sabeu que a Madrid estan construïnt ja el túnel que les uneix per sota la ciutat perquè el model d'estacions-terme no funciona? La realitat és que ells volien la gran inversió a Sant Cugat, ciutat que governen, marginant (com van fer sempre mentre governaven Catalunya), la ciutat de Barcelona. Heu vist el que li ha passat a Tarragona amb una estació del TAV a 12 quilòmetres? Què hauria passat si cap tren procedent de Madrid cap a França hagués pogut travessar Barcelona sinó que passés pel Vallès? No veien que això era contraproduent? O bé no tenen model de país, o no el tenen de transport, o la malícia que desenvolupen amb la nostra ciutat no té límits. ¿Són capaços de posar en perill el futur de la capital de Catalunya simplement perquè el govern de Barcelona és socialista i el volen fer fora? 
I ara les enquestes diuen que tornen. Ja ho veurem, els ciutadans també els coneixen.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

L'Alcalde fa balanç del pla d'ascensors

Si bé ja he explicat al bloc "Parlant de Congrés-Indians" el contingut de la roda de premsa sobre els ascensors que ha fet l'Alcalde Jordi Hereu, aquí us voldria explicar com he viscut com a conseller del barri de Congrés-Indians tot el procés:
A principis del 2008, l'escala de Pardo 9 va demanar posar un ascensor exterior. Com a veí sabia que moltes altres escales havien volgut posar-lo però no els donaven permís, així que vam portar el problema al Districte. Recollint aquesta sensibilitat, la Regidora Gemma Mumbrú i el gerent Miquel A Valdueza van encarregar un estudi de totes les escales del barri per veure si hi cabia ascensor. Aquest primer estudi va ser força decebedor, no podíem resoldre el problema a la major part de les comunitats.
Quan el mes de setembre es va presentar a nivell de ciutat el nou pla d'ajuts, vam portar el tema a l'oficina de l'Habitatge, la qual es va posar en marxa per trobar-ne una solució. Van reunir bombers, emergències, urbanisme i habitatge per donar a llum un decret del tinent d'alcalde Ramon García-Bragado pel qual una reinterpretació de la norma permetia posar ascensors al 100% de les escales del Congrés.
Junt amb el director de l'oficina de l'Habitatge de Sant Andreu, Fede García al qual agraeixo moltíssim l'esforç, ens vam posar en marxa per informar a tots els veïns, escala per escala, i si fos necessari veí per veí.
Vam fer dues assemblees veïnals a l'Associació de Veïns, vam convocar totes les escales del barri, i després les hem seguit atenent al casal i a l'Oficina, i fins i tot aquest conseller ha anat a més de vint reunions de veïns a les seves comunitats per explicar el pla.
De la importància social dels ascensors ja vaig parlar-ne en un altre post. Ara només vull fer una valoració de tot el procés.
Durant tot aquest temps, en aquest barri hem practicat la proximitat DE DEBÒ, no aquella proximitat amb la que s'omplen la boca els qui no governen. Hem resolt directament, amb el contacte persona a persona, els problemes reals de veïns que no podien de vegades ni sortir al carrer. Tot és millorable, és cert, però haver parlat com a conseller sense intermediaris amb centenars de veïns, està sent una experiència meravellosa. Hem estat fent de mediadors, treballant per evitar conflictes, sentint a persones per a les quals no poder sortir era un verdader desastre, i també sentint els arguments dels qui no volien l'ascensor. La proximitat és diversitat, i la diversitat és enriquiment.
I en tot aquest procés només he trobat ajut i comprensió, he trobat persones que han aguantat la meva perseverància (de vegades em feia molt pesat), per tirar endavant els ascensors. I sabeu perquè? Doncs perquè amb aquesta gent compartim la mateixa manera de veure els problemes dels ciutadans, la mateixa sensibilitat i la mateixa proximitat. Som gent que compartim un mateix projecte, persones d'esquerres que treballem per aquesta ciutat, gent del PSC.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Cants de sirenes

Ahir al migdia vam celebrar la jornada del soci del Centre Andalús del Bon Pastor. Aquesta entitat, que duu a terme les seves activitats al Centre Cívic del barri, és un model d'integració social en un Bon Pastor que els darrers anys ha fet un esforç enorme per guanyar en qualitat de vida.
La força de les entitats i de les persones que han lluitat des d'elles durant anys i anys, sumada a la preocupació per la cohesió social en el barri que ha mostrat sempre l'Ajuntament de Barcelona, han portat el Bon Pastor a una renovació i uns plans de futur que el fan entrar en aquest segle XXI amb grans perspectives i amb serveis del mateix nivell que qualsevol altre barri de Barcelona. De ser una illa al costat de la Ronda Litoral, només connectada amb la ciutat per l'autobús, ara estan a només 5 minuts de La Sagrera en metro.
Quan vaig arribar ahir al Bon Pastor, en sortir del metro el primer que em va venir al cap va ser la normalitat del barri: quina diferència hi ha ara entre anar al Bon Pastor o anar a qualsevol altre barri? Ja no estem lluny, les Cases Barates estan en procés de desaparèixer, i la gent, la seva gent, són tan acollidors (de vegades més, fins i tot) com la de qualsevol altre lloc. Us recomano una passejada per allà. Us asseguro que us sentireu com a casa, especialment si entreu en contacte amb les entitats. La gent que no ho ha tingut fàcil és sempre la més oberta i la que vol ser coneguda i reconeguda pels altres ciutadans.
Però la meva intenció en aquest bloc no és explicar què és el Bon Pastor. El que us vull comentar és el segon pensament que em va venir al cap en sortir del metro i quan vaig arribar al centre cívic:
A les properes eleccions municipals, en aquests barris és on ens juguem, de veritat, el model de ciutat. No estic parlant dels vots, estic parlant de la Barcelona que volem. M'explico: Els barris més rics de la ciutat, que al llarg de la història ho han tingut sempre molt més fàcil, no poden notar gaire qui governa, ja que tenen equipaments, carrers, i una necessitat menor d'intervenció en la cohesió social i en els serveis socials. Curiosament (o no) en ells predominen els votants conservadors, que veuen com l'Ajuntament dedica molts  recursos a millorar la vida d'aquells que per si mateixos no poden, mentre ells voldrien un repartiment diferent (potser: qui més aporta ha de rebre almenys el mateix??). 
En canvi, als barris com el Bon Pastor, el Baró de Viver, la Trinitat Vella, cal tenir una especial sensibilitat. Cal intervenir activament en la seva millora, fugint de les teories liberals del "campi qui pugui". És aquí on es nota de veritat la diferència entre dretes i esquerres, entre progressistes i liberals, entre els qui volem una ciutat compensada socialment i els que volen deixar-ho tot a la sort de cadascú.  Aquest és el treball que porten fent els governs d'esquerres durant 30 anys. Algú es pot imaginar com serien avui en dia aquests barris si haguéssim tingut governs de dretes a Barcelona durant tant de temps? De veritat algú és tan ilús com per creure que haurien arribat a on han arribat? Aquest és el model de veritat, aquesta és la partida més important i el partit que cal jugar. La resta són cants de sirenes.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Un barri en transformació

El 3 d'octubre passat, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va presentar un vídeo en el que es recullen les transformacions del barri dels darrers quatre anys. 
Des de l'any 2007, en que va començar l'actual legislatura amb l'alcalde Jordi Hereu i la Regidora de Sant Andreu, Gemma Mumbrú, hem anat veient com canviava la fesomia del nostre barri d'una manera gradual. Hem arreglat carrers, obert espais com el Canòdrom, recuperat d'altres com les Pistes Vèlia, etc, etc. Com que s'han anat fent a poc a poc, és difícil de tenir una perspectiva global dels canvis que s'han realitzant. En canvi, quan mires el vídeo de l'Associació te n'adones de la gran transformació que han vist els nostres carrers: hem peatonalitzat Matanzas, renovat Vèlia, convertit Garcilaso en un passeig, adaptat i peatonalitzat el Pas de Sant Tarsici, creat un parc infantil a l'Espiga, renovat Cep, enjardinat les pistes de patinatge, refet els parterres de Felip II (per desgràcia no la van encertar amb les plantes). També hem inaugurat l'escola bressol de Manigua, el casal de barri de Congrés-Indians, el centre d'art del Canòdrom. Hem fet un pla d'ascensors específic per al Congrés, amb ajuts mai donats abans. 
És veritat que ens queden moltes coses per fer, acabar Havaneres, resoldre l'aparcament, un casal de gent gran, equipaments esportius, etc, però ningú no pot negar que durant aquests quatre anys hem impulsat unes reformes i uns plans que el nostre barri feia temps que necessitava.
L'Associació de Veïns ho presenta al seu vídeo com les fites que han aconseguit com a entitat. Estic d'acord, totalment. I això és per molts motius. Principalment perquè moltes de les actuacions han sortit de reivindicacions del veïns per a les quals l'Ajuntament ha mostrat sensibilitat, però també en aquelles que no han estat directament idea seva s'ha treballat amb ells en el desenvolupament i en els resultats. La ciutat és això: les propostes poden sortir dels veïns, de les entitats o dels polítics, però en tot cas s'han de dur a terme amb la col·laboració de tots plegats. De vegades compartint interessos i de vegades no, però des d'una perspectiva o des de l'altra sempre per millorar la vida dels veïns. Al final, entre les entitats veïnals i l'Ajuntament hi pot haver diferències de forma, de prioritats, però tant els uns com els altres compartim els objectius últims de millorar la ciutat per als seus ciutadans.
Ara bé, em queden unes preguntes en el tinter: Aquesta col·laboració és natural? depèn de les persones? depèn de l'orientació política dels qui governin? Aquestes preguntes les haureu de respondre vosaltres mateixos. Jo ho tinc molt clar.