diumenge, 16 de setembre del 2012

RESPOSTA A UN AMIC

Un amic del barri de Congrés-Indians em va enviar fa uns dies un correu en el que em deia el següent (literal):

Hola Enric,
Han passat uns mesos, pot-ser ja l’any que vam parlar del rumb que prendria el PSC i que veiem mes PSOE que PSC, em vas di llavors que esperaríeu, crec a Octubre per veure els corrents crítics quina posició adoptaven. Veig, passats els mesos que els diguem “oficialistes” encara han guanyat mes terrens, arraconant gent realment identificada amb el veritable PSC i d’una talla política inqüestionable; i ¿, dons per seguir les pautes del PSOE.
Segons m’han dit, esta creixen un corrent intern que pot arribar inclús a formar un nou partit.
Noi, on està aquell PSC fort amb conviccions pròpies, a prop de la nostra terra i defensor a Madrid de les nostres necessitats, il·lusions i amb grup propi i no integrat al PSOE amb disciplina de vot?
En aquell moment t’ho vaig dir, ara ho repeteixo el PSC no es el que era, diguem-li PSOE i s’ajustarà mes a la realitat- Es una pena, una gran pena, però això es així.
 
Doncs bé, vull compartir amb tots vosaltres la resposta que li vaig enviar. El text és una mica llarg, però crec que val la pena llegir-lo:


Bon dia xxxxxx,
La realitat és que en els moments més difícils per a aquest país, el tema nacional ha desbordat completament al tema de les retallades i la crisi. Moltíssima gent creu que ens en sortiríem millor d'ella si Catalunya emprengués el camí tota sola, i això passa a tots els racons de la nostra societat inclòs el PSC. Això ha provocat que apareguin sectors que posen per davant el "fet nacional" abans que la lluita contra les desigualtats, i sectors que opinen precisament el contrari. Per a la manera de pensar socialista, és un debat purament instrumental: per on comencem a canviar la societat? Creiem que podem començar per Catalunya i continuar després per Espanya, o pensem que necessitem transformar Espanya per canviar Catalunya? Quin és l'ordre correcte? Potser no hi ha una resposta única i correcta, el món és molt més complex i interrelacionat del que de vegades pensem.
Per desgràcia, la premsa ha venut això com l'existència d'un sector catalanista ben diferenciat d'un sector espanyolista i pro-PSOE. Especialment un grup mediàtic molt dretà (9 milions d'euros de subvenció de la Generalitat enguany, i poc sospitós de ser pro-socialista) ha fet una campanya molt forta per deixar clar que aquest suposat sector catalanista era matxacat per l'actual direcció. Quan ho veus des de dintre te n'adones de que tot això no és cert. En el PSC no hi ha un sector catalanista perquè el partit ho és per definició i per la voluntat compartida dels nostres militants (ho diuen els nostres estatuts). Si el partit fes fora aquest "sector" no quedaria li la senyora de la neteja, ja que catalanistes ho som tots. Els que veus als diaris no són un sector, són companys amb rellevància mediàtica que mantenen encara un fort pes a l'organització.
Respecte de la relació amb el PSOE, no som el mateix partit, i així ho diuen també els nostres estatuts. Jo no soc ni més ni menys del PSOE que fa uns mesos: simplement no ho soc, jo soc militant del PSC. Ara bé, mentre estiguem a Espanya, ens hem d'entendre amb ells, són un partit germà, igual que mentre estiguem a Europa ens entendrem amb el Partit socialista francès, l'alemany o el de qualsevol altre país. La nostra capacitat d'influir en el govern i el parlament espanyols es basa en la capacitat d'arribar a consensos amb el PSOE.
En el tema nacional, nosaltres creiem en una Catalunya que no distingeixi entre bons i mals catalans, oberta i integradora. Que faci bo allò de "és català aquell qui viu i treballa a Catalunya". Si això passa o no per la independència, no és el terreny en el que nosaltres situem la discussió. Per a nosaltres cal veure quin model de societat volem, cal treballar en eliminar les desigualtats i cal que un repartiment just del creixement. Si prioritzar això ens converteix en "ser del PSOE" o "ser menys catalans" o "no ser bons catalans", llavors creiem que potser el model nacionalista no és tan obert ni tolerant com diu, i en aquesta societat no ens trobaran. Però que no t'enganyin, en aquest model de societat tampoc no hi trobaràs tot aquest suposat “sector catalanista”. Aquesta gent són tan socialistes com ho soc jo, i l'únic que demanen és que en l’agenda prioritzem un tema, el nacional, que als socialistes ens resulta una mica aliè.
El PSC és un partit transversal, que representa moltes sensibilitats diferents, i per tant treballa en un equilibri permanent i difícil. Això fa que en molts temes (especialment els nacionals) haguem de ser prudents i de vegades no tan clars com caldria, però això no pot ser confós mai, mai, amb que siguem menys catalans o menys catalanistes. Això ho portem a la sang i en els origens del partit, i sap molt de greu que l'interès de la premsa sigui desvirtuar-ho dient que existeix un sector catalanista, cosa que deixa la resta del partit a fora d'aquesta qualificació. I personalment, jo soc profundament catalanista, i profundament socialista alhora. Són dues idees compatibles i jo visc i treballo fent que així sigui. Em doldria tant que em diguessin que soc del sector catalanista (i m'excloguessin de ser socialista) com que em diguessin que soc del sector socialista o més PSOE (excloent-me de ser catalanista). Per això tota aquesta polèmica artificial em dol.
Una abraçada

Enric 

dimecres, 5 de setembre del 2012

ELS PALS I LA PASTANAGA

Avui pensava sobre l'enrenou polític que ha ocasionat la manifestació de l'11 de setembre. No em vull referir a la participació en ella o no, doncs cada partit té una manera de veure el país, i alhora la seva militància és prou diversa com perquè tots els sentiments s'hi vegin representats. No, em vull referir al fet de que la manifestació ocupi tants titulars i tant de temps en els mitjans de comunicació.
La que va començar com una crida a defensar un pacte fiscal per a Catalunya, i que hauria estat poc polèmica perquè hauria estat unitària, va ser  segrestada de manera ràpida i maliciosa per part d'un dels partits del govern català, que esperava ser reconegut pels sectors independentistes i restar-li força en aquest flanc a d'altres partits d'aquest moviment.
La realitat és que se'ls va escapar de les mans, i la proposta d'una mostra de força independentista va entusiasmar ràpidament a tots aquells qui volen aquest estatus per a Catalunya. Quan el Govern va veure l'èxit, va decidir donar recolzament explícit però amb una ambigüitat calculada del president Mas . Això és "tirar la pedra i amagar la mà". Donen cobertura mediàtica, suport polític, però a la manifestació s'amagaran rere una senyera no estelada. I perquè, això?
S'amagaran perquè la coalició de CiU no és independentista. Un dels dos partits, Unió, no ho és de manera explícita, però a més hem de recordar que el soci preferent de CiU fins ara és el Partit Popular, i amb aquest hi pot haver tensions però mai no trencaran la parella de debò, pot ser que per motius electorals ho escenifiquin com el duo Pimpinela, però mai no trencaran definitivament. A més, recordeu que necessitem un rescat!. Estan units per una concepció del país profundament de dretes. La pela abans que la pàtria!!!.
I quina és la conclusió que en podem treure de tot això? Per desgràcia és molt clara i transparent com l'aigua: es tracta de l'antiquíssima estratègia del pal i la pastanaga. Mentre el govern ens està matant a pals per les retallades que porta fent des que va començar a governar, amb una laminació de les nostres condicions de vida que a poc a poc es van fent insuportables, presenta la pastanaga de la independència sabent que només és un esquer perquè mirem a una altra banda. I per desgràcia gran part de la societat catalana ha picat i ha deixat de mirar els problemes reals que reflecteixen la impotència total i absoluta del govern davant la crisi. Només retallen i ajusten i això no millora. No tenen lideratge ni propostes, però això si, la solució diuen que és la pastanaga. Una tàctica utilitzada a Catalunya per la gent de CiU durant moltíssims anys, que li ha funcionat electoralment (i diria que socialment), però que ha entrat en una espiral inflacionista en la qual com més grans són els pals a amagar, més gran ha de ser la pastanaga. Avui és la independència.
El dia 11, cadascú decidirà si va o no va a la manifestació. Només espero que tant els uns com els altres el dia 12 tornin a la realitat del dia a dia i recordin que per molta pastanaga que ens posi al davant, el govern de CiU ens està molent a pals.