diumenge, 28 d’abril de 2013

BARCELONA: LA BARRA LLIURE DE MAS

Comença a ser molt preocupant la lleugeresa amb la qual l'Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tira de la cartera de tots els ciutadans per pagar les despeses del seu col·lega Artur Mas. Des de fa dos anys la plaça de Sant Jaume ha deixat de tenir un govern a cada banda i ha passat a tenir-ne un de sol, la Generalitat, i un caixer automàtic, l'Ajuntament.
Aquesta vocació de submissió de Trias, que comença a semblar vassallatge a l'estil medieval, havia servit fins ara sobretot per pagar equipaments a la Ciutat, escoles i museus, la qual cosa tenia una certa justificació perquè al final els diners revertien en els propis ciutadans. La lletra petita, però, era força més desagradable, ja que el senyor Trias està pagant també 4 milions d'euros anuals al Circuit de Montmeló i també altres despeses poc justificables. Tot i així, i estant totalment en desacord amb aquesta política de prestamisme, algú ho podria trobar justificat. Suposo que aquest algú hauria de saber també que en aquests moments el deute de la Generalitat amb l'Ajuntament arriba als més de 240 milions d'euros (diu el PP que més de 300) i que l'Alcalde no ha subscrit cap conveni per cobrar-los quan la situació millori. O sigui, la Ciutat els ha regalat. I no és una quantitat petita: el recent acord de les inversions entre CiU i PP ha desbloquejat una quantitat similar. Dit d'una altra manera, l'Ajuntament de Trias ha regalat el pressupost d'inversions d'un any a la Generalitat i no espera que li retornin (o potser que li retornin als ciutadans?)
Però el que és més emprenyador de tot, i el que ha fet que redactés aquest article, ha estat la sensació de que ens hem convertit en la barra lliure de Mas. I què ha fet que ho pensés? Doncs les imatges d'ahir en la presentació dels fastos per a l'any de celebració del tricentenari de la derrota del 1714. 
Ens van explicar actes, conferències, inauguracions, però... no ens van dir qui ho pagaria. I aquí arriba la preocupació: tenim una Generalitat en fallida econòmica, i penso que seria moralment reprovable que es gastés els diners en aquestes celebracions quan no pot pagar els deutes ni tampoc serveis com la sanitat o l'educació. Llavors... qui ho pagarà? És fàcil d'endevinar mirant la foto de l'acte, amb un Trias totalment sotmès als desitjos de Mas. De fet, ja han començat: en les subvencions a les entitats barcelonines enguany es premiava treballar per al tricentenari. 
En fi, quan s'acabarà aquesta dinàmica? Vam començar pels equipaments i ara arribem a regalar els diners dels barcelonins per a celebracions. Barcelona aguanta econòmicament per una bona gestió heretada dels governs anteriors i per una càrrega impositiva alta. No és just que els diners dels barcelonins vagin a pagar els fastos d'altres administracions simplement perquè tenim un Alcalde sense iniciativa i sense capacitat de defensar la Ciutat davant d'un govern de la Generalitat que l'hi demana submissió i calers. Espero que els barcelonins se'n cansin aviat perquè dubto que la Ciutat pugui aguantar aquesta dinàmica gaire temps sense entrar en fallida. On és aquella Barcelona lluitadora i amb orgull de ciutat? On ens està portant Trias? S'ha d'acabar el vassallatge de Trias, s'ha d'acabar la barra lliure.

divendres, 19 d’abril de 2013

ELS CATALANS I LA SIMPLIFICACIÓ

La simplificació dels conceptes i les idees té avantatges i també inconvenients. Si bé és un recurs per fer-se entendre fàcilment i donar arguments clars i contundents, acostuma a portar emparellat un empobriment dels matisos i de la riquesa argumental. Simplificar dóna molta força als qui volen negar l'existència de divergències, a tots aquells qui volen silenciar la pluralitat i les minories. En resum, ajuda aquells qui volen mostrar-se com a únics representants d'un pensament pur i poc contestat. 
I explico això perquè una i altra vegada sentim tertulians i gurús polítics que s'atorguen la representació monolítica dels catalans. Així doncs, només sentim dir "els catalans volem la independència", "els catalans estem pel dret a decidir", "los catalanes son españoles", "los catalanes son insolidarios", "els espanyols no ens volen", i tantes i tantes frases tan simples com ximples que només són simplificacions manipulades d'una realitat molt més diversa del que alguns voldrien. 
No sé si els partidaris del dret a decidir som majoria, com tampoc no sé si ho són els partidaris de la independència. Tampoc no sé si hi ha més catalans o menys que se sentin només espanyols, etc, etc. Del que si estic completament segur, completament, és de que cap opció no és unànime, i que entre els set milions i mig de catalans i catalanes hi ha minories o majories discrepants amb qualsevol d'aquests arguments. 
Així doncs, l'expressió "ELS CATALANS" utilitzada en els termes que es fan servir actualment per parlar de Catalunya és francament desafortunada, i hauríem de començar ja a trencar definitivament amb ella. Els catalans i les catalanes som TOTS/ES aquells/es qui ens sentim d'aquesta terra, aquells que hi vivim i l'estimem, independentment de com volem conviure amb la resta d'Espanya. Crec que podem parlar dels catalans en general quan parlem de temes que tots i cadascun de nosaltres compartim. Podem parlar d'ELS CATALANS quan parlem de la por a l'atur, dels problemes de la crisi, de la incertesa per la salut, del futur de les pensions, del futur dels nostres fills. N'estic ben segur de que tots compartim la incertesa per aquests temes. 
Però no vull que a mi m'incloguin en "ELS CATALANS" quan parlin de coses en les quals no hi ha unanimitat ni consens. No vull que m'utilitzin ni els uns ni els altres, no vull entrar en un conjunt al qual li posin una etiqueta i no vull que per estar en aquest conjunt em posin l'etiqueta a mi. No ens hem de deixar. És el moment d'aixecar la veu contra les simplificacions. No volem més manipulacions. 
Els catalans no som un producte uniforme que es pot utilitzar a gust de qui sigui. Demano als senyors Junqueras, Mas, Rajoy, que comencin a parlar d'"ELS CATALANS QUE REPRESENTO". Potser així quedarà tot més clar i començarem a entendre com de complex és el nostre país i com per avançar haurem d'entendre que cal posar-se d'acord. Només reconeixent la diversitat el nostre país tirarà endavant.