dimarts, 29 de gener de 2013

RASCADA, FERIDA, FRACTURA?

Parteixo d'un fet: sempre havíem estat convençuts de que el PSC ocupava un espai central en la societat catalana. Compte, no vull dir que fos un partit "de centre" ideològicament parlant, sinó d'ocupar un espai majoritari i de consens amb una tasca molt important: mantenir la cohesió social al nostre país i evitar la divisió en dues comunitats separades. A la vista del que està passant en aquests moments, n'estic absolutament segur de que això és així. Probablement mai no ho havia vist tan clar com fins ara.
Fixeu-vos: el resultat (intencionat o no) de la forta tensió nacionalista-independentista a Catalunya ha estat fracturar la societat entre els que volen la independència i els que no la volen. En l'imaginari pro-independència, els que no la volen són mals catalans, titelles del poder central i titllats d'espanyols d'una manera despectiva. En la banda oposada, els qui volen exercir el dret a decidir són catalans tancats, antiespanyols i insolidaris amb la resta d'Espanya.
I a on és el PSC? Doncs ho tinc molt clar: al mig. Ni a un lloc ni a l'altre, i a tots dos alhora. Nosaltres creiem en el dret a decidir perquè creiem en la democràcia, però no som sobiranistes perquè creiem que les coses s'han de pactar amb aquells qui resultarien afectats per la nostra separació. Creiem que ser bon català és compatible amb ser espanyol, i que cadascú ho pot sentir com vulgui des del respecte i evitant les posicions "anti". I pensem també que el "problema català" només és un problema de valentia política i respecte, que es pot resoldre de manera satisfactòria tant per a Catalunya com per a Espanya agafant el toro per les banyes i reformant la Constitució amb l'objectiu d'arribar a un estat Federal.
La diferència entre nosaltres i tots els altres és que no som "anti" res, i que tenim una solució per al problema de l'autogovern. Una solució difícil, si, però... no és més difícil encara la via secessionista?
Aquí ve el problema: l'estratègia del bloc sobiranista ha estat fracturar la societat per comprovar quina força tenen. I a Catalunya aquesta fractura és si fa no fa, de la meitat de la població en cada banda. Pel centre. El tradicionals seny, la proverbial prudència i la coneguda tolerància de la manera de ser dels catalans els ha situat sempre en posicions més moderades, ni aventures independentistes ni seguir igual. I aquest és el terreny a on es mou el PSC per la seva condició de partit central. Per això la fractura ens ha afectat tant com a partit. Evidentment no correran perill ni els immobilistes i centralistes del PP, ni tampoc els independentistes d'ERC, perquè no es mouen en  aquest espai central.
Qui corre el risc de trencar-se? Doncs el PSC i CiU. Si, si, també CiU. Perquè CiU també es mou en l'espai central de la política catalana. Per això han aparegut les tensions entre Convergència i Unió, les quals ja veurem com es resoldran. És clar que CDC vol que vagin a postures sobiranistes i UDC no. La tàctica de fracturar la societat possiblement també trenqui la coalició governant a mesura que la tensió vagi augmentant.
Dit això, l'única força política que no és una coalició separable de partits i que pot ser la sutura que eviti la fractura social, és el PSC. Per això l'estratègia de tots els mitjans de comunicació sobiranistes o afins al govern és aprofundir en les divergències internes del partit. L'objectiu és trencar el PSC per evitar que pugui tirar endavant propostes creïbles (l'estat federal) que siguin un vertader obstacle a la secessió pel camí del consens. Si no fos així, no s'entendria l'acarnissament del "tots contra el mateix" que estem vivint. Pels mitjans de comunicació, en aquest moment a Catalunya hi ha dos esports: el tir contra el polític en general i el tir contra el PSC. El raonament és fàcil: si el PSC pot ser la sutura, tallem-la.
I davant d'aquestes tensions què podem fer? Mantenir la unitat. Entendre que tenim un projecte en comú i que la societat catalana ens torna a necessitar més que mai. Hem d'evitar fer el joc als que ens volen trencar. Hem de demostrar que podem dissentir a dintre de casa, però hem d'evitar exposar les nostres vergonyes al Twitter i altres xarxes socials. Cal deixar de tirar-se els plats pel cap. Acceptar les ofertes d'acord dels companys, buscar solucions de consens. Recordar que moltes de les nostres divergències són purament tàctiques o instrumentals. Ser conscients de que tots els militants som socialistes, catalanistes i federalistes. Manifestar que tenim tots els mateixos objectius encara que no estiguem del tot d'acord en el camí per arribar-hi. La nostra vocació és de servei a la societat, i ara és l'hora de la veritat.

dimarts, 15 de gener de 2013

EL MANUAL DEL MANIPULADOR

Una veritat a mitges pot ser una gran mentida. I quan la informació es retalla per donar una idea falsa de la realitat, estem entrant en el terreny de la manipulació.
I dic això perquè ahir llegia amb certa indignació al diari El País unes declaracions de la Regidora de l'Ajuntament Maite Fandos en les que afirmava que les dades de desigualtat creixent en la Ciutat de Barcelona són una herència dels governs de PSC i ICV. Per desgràcia, una anàlisi tan superficial de les dades no és més que un "jo no he estat", excusa freqüent en els governs de CiU a la Generalitat i l'Ajuntament. Penso que el tema mereix afegir-hi la part d'informació que la Senyora Fandos va preferir oblidar quan parlava de les xifres.
Primer de tot cal fixar-se en que les informacions de l'estudi reflecteixen sobretot una tendència greu que afecta a Espanya en particular: som el país d'Europa en que les desigualtats han crescut més en els darrers anys, i Barcelona no és una torre de marbre allunyada d'aquesta problemàtica, sinó un reflex nítid del que està passant. O és que l'enriquiment exagerat de les classes altes no ha passat aquí? O l'impacte de l'atur i l'empobriment de les classes mitjanes i baixes? 
Aquest argument em porta a fer la pregunta: Els governs de PSC i ICV van fer alguna cosa per amortir els efectes d'aquest desastre social? Una resposta negativa, com insinua la senyora Fandos és d'una desmemòria culpable que cal aclarir:
Ningú no pot negar que un Ajuntament ha de vetllar per compensar les desigualtats en els seus àmbits de competència. I en aquest sentit s'ha treballat molt i s'han invertit molts esforços. O no són polítiques anti desigualtat la promoció de les escoles bressol públiques a preus assequibles? O l'apropament de la cultura als ciutadans amb l'extensió de les biblioteques? O la construcció d'equipaments per millorar la socialització de les persones? I la descentralització i pensar en escala de barri per dotar els ciutadans de tota Barcelona de serveis dignes i de qualitat? O la dignificació i millora de l'espai públic? I ser els únics que construien habitatge públic a Catalunya?Tampoc no és una lluita contra la desigualtat el manteniment d'uns serveis socials modèlics? I el suport a la cohesió social per la promoció de les entitats? i el fer una ciutat adaptada a la discapacitat? O el manteniment d'una Agència de Salut Pública de referència a tot Europa, els plans d'ocupació de Barcelona Activa, l'impuls dels nous sectors d'activitat per crear ocupació de qualitat, i tantes i tantes coses que aquí no hi caben... Els governs de Barcelona de PSC amb ICV van treballar per la DIGNITAT de la gent, per la QUALITAT de l'entorn, per la IGUALTAT d'oportunitats en l'educació i la cultura, per la COHESIÓ SOCIAL. Mireu enrere, valoreu i veureu que va ser així, diguin el que diguin els que governen ara. I quan parlin d'herència, que parlin també d'aquesta. A veure com la gestionen. L'esquerra segueix sent esquerra a Barcelona, i la dreta (ells) segueix sent la dreta. No ho oblideu mai.
Les paraules de la senyora Fandos haurien d'indignar a qualsevol ciutadà amb SENSIBILITAT social i MEMÒRIA. No resisteixen cap mena d'anàlisi seriosa. Cal veure com entomaran el problema de les desigualtats en aquesta legislatura. De moment, la millora de l'espai públic ha estat apartada, els plans d'ocupació ja no existeixen, els equipaments oblidats, la millora urbanística desapareguda, la descentralització administrativa comença a recular, l'habitatge públic ha deixat de planificar-se... Ja veurem si amb els seus aires no faran més que empitjorar l'efecte de les desigualtats.

divendres, 4 de gener de 2013

EL NEGOCI D'EN ROBERTO I LES CABRES

Ho confesso: de vegades no entenc res de res. Amb els meus simples (que no ximples) coneixements sobre economia no soc capaç d'acceptar que algú es vagi a vendre un negoci quan comenci a donar beneficis, i més encara quan aquest benefici el donaria una empresa pública en un entorn en el que qualsevol entrada d'ingressos estable seria aigua de maig per a les administracions. I em refereixo concretament a la moratòria anunciada pel govern del Sr Trias en la intenció de privatitzar el Parc d'Atraccions del Tibidabo.
A veure si som capaços de simplificar el que ens diuen: no el privatitzen perquè encara no guanya diners i per tant no és prou atractiu per a cap inversor. Guaita! quines coses hem de sentir i ningú no hi reacciona:
L'equip de Trias accepta que B:SM, una empresa pública, pot conduir el parc a una situació de benefici econòmic. O sigui, que una empresa pública pot gestionar bé allò que se li encarregui i treure-li rendiment allà on sigui possible. Llavors, perquè hem de privatitzar-ne la gestió? 
La resposta és simple i molt clara: si B:SM guanya diners, aquests van a parar a l'Ajuntament de Barcelona de manera indirecta, ja sigui a base de capacitat per fer noves inversions o per les moltes vies que proporciona el fet de que els diners els guanyi una entitat pública. Si B:SM guanya diners, els guanya el milió i mig dels ciutadans. En canvi, amb la privatització de la gestió, aquest benefici es concentra en poques mans, les dels inversors de l'empresa encarregada. És com si enlloc de donar un euro a cada barceloní (o que hagi de pagar un euro menys d'impostos), els ajuntéssim tots i li donéssim el milió i mig d'euros a tres, quatre o cinc. Evidentment és molt més sucós per a ells, però molt negatiu per a la Ciutat.
Diuen per justificar-se que un Ajuntament no ha de gestionar un parc d'atraccions. Ah, no? A on ho diu, això? La Generalitat gestiona les pistes d'esquí que són deficitàries i aquí ningú no obre la boca. Podríem dir que hi ha un benefici social i territorial en això, no? Doncs a Barcelona passa exactament igual, el superàvit d'una empresa municipal pot ser utilitzat per alleugerir la càrrega als ciutadans de Barcelona. O per compensar el dèficit d'altres serveis de l'Ajuntament. I aquests diners han d'anar a les mans de quatre?
També s'excusen dient que les empreses públiques són ineficients. Vaja, quina manera d'entrar en contradicció! Si resulta que B:SM és de l'Ajuntament i és capaç de dur el Tibidabo a proporcionar beneficis! Visca la ineficiència!. I més encara, és molt fàcil enganyar la gent dient que l'empresa pública és sempre deficitària. De fet és un argument trampós: Si quan té beneficis és venuda, l'Ajuntament només es queda en propietat les que perden diners. Una mica pervers, això. A mi em sembla simplement que la paraula PÚBLIC li fa sortir una urticària a molts neoliberals de CiU.
Un altre argument curiós és el de que amb la privatització l'Ajuntament es dedicaria només a cobrar un cànon. A veure, no enganyem. Si la gestió dóna un superàvit inferior al cànon, l'empresa el renegociarà a la baixa per no fer fallida i seguir donant beneficis als accionistes. Mai no perdrà diners, per tant qui els perdrà? I si els beneficis són superiors al cànon, perquè punyetes la Ciutat ha de renunciar a aquests ingressos extres???? Simplement per una ideologia anti-públic?
I finalment, ara que ja us he confessat la meva ignorància absoluta amb arguments que fàcilment seran desmuntats (o no) per qualsevol gurú neoliberal del primer curs d'un màster d'ESADE, acabo dient que trobo absolutament indecent, immoral i poca-vergonya que quan una empresa té dèficit l'haguem de pagar entre tots, i quan tingui beneficis se'ls reparteixin entre quatre. SOCIALITZAR LES PÈRDUES I PRIVATITZAR ELS BENEFICIS. Aquesta és la Barcelona de Trias. Cada vegada més indignant.

dimarts, 1 de gener de 2013

ANY NOU: SE'NS GIRA FEINA

Ja hi som, hem arribat al 2013. Uns dies de festa, família i amics, i ja estem preparats i amb energies renovades per encarar aquest any amb ganes de lluita per revertir tot allò que ens han estat fent perdre durant els dos darrers anys. Ara és el moment de fixar-se els objectius pels propers dotze mesos, i en aquest curt article us vull explicar quins crec que seran els que, si voleu, podrem compartir.
Començarem per intentar combatre les mentides amb les que ens intenten convèncer de que el darrer quart del segle XX va ser una il·lusió: hem de trobar les paraules per explicar que ens menteixen quan volen fer-nos creure que la societat no pot ser més justa, que la salut no pot arribar a tothom perquè no ens ho podem permetre, que l'educació universal és massa cara. Hem de desemmascarar tots aquells que ens amaguen que els treballadors paguen més impostos que els rics, que no diuen que els diners que manquen estan en el frau fiscal i el bon tractament a les grans fortunes.
Lluitarem contra aquells qui volen escatimar en el dret a la salut. Tindrem molta feina a demostrar que el nostre sistema sanitari té els millors resultats sent el més barat d'Europa. Haurem de posar en evidència els qui donen per feta la necessitat d'un sistema amb més gestió privada, aquells qui volen amagar que al darrera d'això hi ha una desviació del benefici econòmic cap a les butxaques dels inversors i no cap el propi sistema de salut. Haurem de treballar per convèncer els ciutadans que els qui retallen en salut en realitat només retallen als qui tenen pocs recursos econòmics, i que el resultat final serà una vida més curta i pitjor per a la gent humil en contrast amb la longevitat dels que tinguin diners. Aquesta lluita serà difícil, però haurem d'aconseguir aliats entre els afectats: usuaris, pensionistes i treballadors. Aquest serà un dels reptes més importants, trobar camíns i objectius comuns entre aquests col·lectius per defensar el sistema de salut.
I l'educació? Mireu, per la meva professió em dedico al sector sanitari, i desenvolupo gran part de la meva tasca política en aquest sector. Però per damunt de la salut (i sento que potser em llenço pedres sobre la meva pròpia teulada), el gran atac a les classes populars es dóna en l'educació. Aquest és el principal camp de batalla. Perquè? Doncs si bé la desigualtat en salut afecta a la persona com a individu, retallant-li l'esperança de vida o la seva qualitat per raons econòmiques, la desigualtat en educació afecta a l'individu i també a les futures generacions. Retallar en educació perpetua la desigualtat: qui no té recursos no pot tenir bona educació, per tant no generarà recursos perquè els seus fills la tinguin, i així... Inquietant. No ho podem permetre. Els governs de Catalunya i Espanya es barallen per un tema important, la llengua, però coincideixen en el més important: tant els uns com els altres estan asfixiant l'escola pública i complicant l'accés als estudis superiors. Caldrà lluitar molt dur per canviar aquesta tendència, però en l'educació ens juguem el futur com a societat, la justícia social i la igualtat d'oportunitats.
En resum, se'ns gira feina. Ara no podem defallir. Hem d'evitar que ens distreguin, que ens facin mirar a una altra banda mentre ataquen frontalment a les classes populars. Són temps difícils, amb grans reptes. Però els grans reptes requereixen grans lluitadors, polítics a l'alçada i complicitats amb la societat. A grans problemes, grans solucions.