dimecres, 29 d’abril del 2015

ANIM DE LUCRE

Totum Revolutum. Està tan embolicada la situació del sistema sanitari català que les simplificacions i els estereotips ens estan impedint veure el que realment tenim de bo per així poder extreure tot allò que no ha funcionat o és susceptible de no funcionar. Uns diuen que qualsevol intent de canvi és privatització encoberta, els altres aprofiten de sotamà per privatitzar sense escrúpols. I el resultat és una enorme confusió de la ciutadania, que només espera tenir un sistema sanitari resolutiu que li resolgui els problemes de salut quan el necessiti, sense esperes i amb la millor qualitat.
Intentaré descriure d'una manera senzilla les quatre tipologies principals d'empreses que intervenen com a proveïdores del sistema a Catalunya. A partir d'aquesta curta descripció intentaré arribar a una primera conclusió que voldria compartir amb els lectors.
1) L'Institut Català de la Salut (ICS): és l'empresa pública més gran del país, i depèn directament de la Generalitat de Catalunya. L'ICS és el que anomenem pública-pública. El seu personal és funcionari (i estatutari), amb els avantatges i els inconvenients que això comporta (no és el meu objectiu analitzar-ho aquí). L'ICS està implantat a tot el territori, i abasta des de l'atenció primària en petits centres de salut fins a l'hospital més gran de Catalunya (Vall d'Hebron). 
L'ICS és l'empresa que ha patit més retallades en el nostre sistema sanitari. A l'escanyament econòmic s'hi afegeix un progressiu desballestament: a poc a poc el govern de CiU el va fragmentant i subsumint en consorcis que pretenen desmuntar-lo completament. Enlloc de reformar-lo per enfortir-lo, reclamant el traspàs del seu patrimoni a la Generalitat i dotant-lo d'eines de gestió àgils, els governs de Mas busquen la seva desaparició.
2) Els centres concertats públics: A Catalunya el món local (ajuntaments) ha tingut sempre la vocació d'intervenir en la planificació i execució del sistema sanitari des de la proximitat, per donar un bon servei als ciutadans tenint en compte les especificitats locals, que són moltes. En aquest sentit s'han creat consorcis públics en els que hi intervenen per una banda la Generalitat i per l'altra els municipis. Un exemple n'és el Parc de Salut Mar, a Barcelona. Aquests centres s'han de regir per criteris de transparència econòmica i de resultats, i també de servei públic, però cal deixar clar que es tracta d'empreses públiques, sense cap ànim de lucre, i que reinverteixen els possibles excedents (quan n'hi ha) en la salut de la població. Estan sotmeses a control públic total, i els mecanismes de gestió són els permesos per la legislació a les empreses públiques, amb el que això significa de principis de concurrència, publicitat, transparència i retiment de comptes.
Estigmatitzar els consorcis és trencar una via de participació del món local en la salut de la ciutadania. Cal triar el gra de la palla, i eliminar mecanismes pels quals no s'ha actuat amb prou transparència o s'ha trencat la vocació de servei públic. Si bé és cert que han estat paraigua de comportaments poc ètics (alguns constitutius de corrupció, però que aquí no analitzaré), com a eina de gestió i proximitat han estat molt útils.
3) Els centres concertats privats sense ànim de lucre: Aquesta és l'altra especificitat del sistema català. Tradicionalment hem tingut un tercer sector potent que ha intervingut també en l'atenció sanitària, sense repartir beneficis entre accionistes ni inversors. Les diferències principals amb els centres concertats públics és la propietat del patrimoni (privada) i les eines de gestió pròpies de l'empresa privada. Aquest sector té diversos exponents al país, entre els quals cal destacar l'Hospital Plató, a Barcelona.
Els centres privats concertats amb el Servei Català de la Salut han de ser sotmesos a les mateixes condicions de transparència en resultats de salut i econòmics, de servei públic i de qualitat i accessibilitat que tots els altres centres del sistema sanitari públic. En aquest cas cal evitar subcontractacions poc transparents, compatibilitats amb atenció privada que comprometin l'accessibilitat o la igualtat de tracte o condicions, dobles llistes d'espera, etc. O sigui, cal exercir un control públic més clar i ben realitzat, que fins ara o no ha existit o bé no ha acabat de funcionar en alguns casos.
4) Proveïdors privats amb ànim de lucre: Aquest és el gran problema que està introduïnt CiU en el sistema sanitari català. Empreses comercials que reparteixen els segurs beneficis entre accionistes i inversors. Fons de capital risc, estrangers, que compren centres de salut per extreure'n rèdits econòmics. Tenir un sistema sanitari asfixiat pressupostàriament és incompatible amb repartir beneficis. Acceptar que algú pot guanyar diners amb el pressupost que es paga per sanitat implica acceptar una de dues coses: a) Que els centres públics són ineficients o b) que aquests centres juguen amb la precarietat laboral o sanitària per produir excedents. En el primer cas, l'administració accepta la seva incapacitat gestora enlloc de posar-hi remei. En el segon es produeixen resultats inacceptables des del punt de vista laboral o social.
En fi, en conclusió: Penso que s'ha d'eliminar l'ànim de lucre del sistema sanitari català. S'ha d'acabar d'una vegada per totes la política de Boi Ruiz i Artur Mas de vendre-s'ho tot a fons d'inversió i societats anònimes. Aquest és el perill més urgent d'aturar en el nostre sistema de salut. I contra això ens hem d'oposar tots els que encara creiem en el servei públic i en el futur d'un sistema que s'ha demostrat eficaç i reductor de desigualtats.
Apartat l'ànim de lucre, haurem de parlar de com millorar resultats, eficiència i transparència dels proveïdors públics i sense ànim de lucre. Però això serà en altres articles.

dilluns, 27 d’abril del 2015

QUI OCUPA EL TERRENY EN DISPUTA?

Mirant la situació política a Barcelona, de cop m'ha vingut al cap un tema que vaig estudiar de ben jovenet quan anava a l'escola: el que anomenàvem la Marca Hispànica.
Efectivament, en l'Edat Mitjana les Marques eren terrenys en disputa, zones de seguretat que permetien arrecerar-se al darrere i que omplint-les de persones colonitzadores podien barrar el pas a l'enemic. Aquest va ser l'origen dels comtats catalans, l'ocupació d'unes terres al nord-oest de la Península per oferir una zona de protecció a l'imperi Carolingi. Gràcies a la Marca, els musulmans tenien molt més difícil travessar els Pirineus, però per desgràcia eren terres en constant conflicte i patidores de contínues incursions.
Possiblement us preguntareu a on vull arribar i quina relació pot tenir aquest tema amb la política a Barcelona. De vegades aquestes associacions d'idees poden semblar estranyes, però estic segur de que podeu compartir la lògica que les uneix.
Susbtituïu els francs per l'esquerra política i els musulmans per la dreta. La nostra ciutat es mou sempre en un equilibri entre unes forces i les altres: si bé hem tingut 32 anys de governs progressistes amb PSC, ICV i en algunes temporades ERC, aquest equilibri es va trencar en favor de la dreta en les darreres eleccions municipals, on la suma de CiU i PP van resultar majoritàries. Així doncs, posats sobre el tauler els dos bàndols, apareix una zona que pot fluctuar entre uns i altres, és la que anomenem "centre polític", i que és el terreny en que es dirimeixen totes les lluites polítiques. Fixeu-vos, un territori que pot canviar de mans si no és colonitzat per algú que barri el pas a un els dos contendents. Veieu el paral·lelisme amb les antigues "Marques"?
Doncs ara toca descriure què ha de passar si volem que les opcions d'esquerres governin aquesta ciutat. A la dreta seguim tenint PP i CiU, amb la incursió de Ciutadans, i a l'esquerra PSC, ERC, Barcelona en Comú i les CUP. No parlaré de l'opció conservadora sinó del paper que té cadascuna de les forces progressistes en aquest tauler de joc.
El panorama del que ens volen convèncer els grans grups mediàtics és que BCN en Comú serà hegemònica en el terreny de l'esquerra, i que és una formació prou radical (com les CUP) com per deixar el territori central, la Marca, en mans de Trias. Vist així, tota la moderació dels electors centrals de la política barcelonina aniria a assegurar la victòria de Trias, que guanyaria així un "espai" de seguretat. Una estratègia que els pot sortir bé si la ciutadania no mira cap aquest terreny del mig i hi veu una possibilitat de capgirar la situació. 
Aquests càlculs només podrien funcionar si aquesta zona tan àmplia del centre no fos ocupada per un partit d'esquerres que no deixi buit el centre sinó que el "colonitzi". Aquest partit central és el PSC. Si el nostre partit assoleix un bon resultat en les eleccions municipals serà per la via d'ocupar en la zona de l'esquerra amb capacitat de govern i també la zona de transició, i arrabassant d'aquesta manera l'espai d'electors més progressistes a CiU. 
Ocupar el centre és l'única possibilitat de governar que té l'esquerra a Barcelona, i aquest espai del progressisme sensat és el natural del PSC. Només amb un PSC fort tindrem la possibilitat de fer perdre a Trias l'alcaldia. Sense ocupar l'espai de transició que BCN en Comú deixa lliure, no hi haurà possibilitat de canvi. Però aquest és precisament el terreny en disputa, i el PSC rebrà atacs dels uns i dels altres: els uns buscant una "apagada mediàtica" o ningunejant el partit i el candidat Jaume Collboni, dient que cal barrar el pas a l'Ada Colau i que al mig no hi ha ningú, i els altres dient que no som "nova política".
En fi, el PSC és fonamental en aquestes eleccions municipals, i de la nostra força dependran les possibilitats i l'èxit d'un pacte d'esquerres. Si tenim prou pes, en Jaume Collboni serà el proper Alcalde de Barcelona, i la ciutat serà dirigida des de les nostres posicions d'esquerra clara però sensata. 
Crec que la gent ho entendrà així. 

dimarts, 21 d’abril del 2015

PRESIDENCIALISME DE SALÓ

He de dir que no m'ha sorprès gens la notícia de que la foto d'Ada Colau anirà a la capçalera de les llistes electorals de Barcelona en Comú, però no per esperada ha estat menys decebedora. El logo, o en aquest cas la foto, que apareix a la part de dalt de les paperetes serveix per identificar el projecte que representen i tiraran endavant les persones que componen la candidatura. La foto de la que encapçala dilueix la significància de la resta i impedeix distingir matisos que les diferents personalitats representen.
Votar una foto no és votar un projecte compartit, és votar un projecte personal. Es miri com es miri. I això és el que busca Ada Colau, que la gent la voti a ella independentment dels que porta al darrera en la seva candidatura. En la meva opinió es tracta d'un exercici de personalisme que en poques paraules els està dient als electors d'una manera molt clara: "El projecte soc jo". Tota la gent de la candidatura està d'acord en seguir l'Ada Colau sense fissures? Comparteixen els seus punts de vista completament? Estan disposats a que la nit del 24M els digui "Ep, m'han votat a mi".
On queda l'equip?, aquella Barcelona "en comú" que ofereix, si a la primera de canvi ja es presenta ella sola? Ens està indicant quina és la seva manera d'entendre la política? Equips o persones? Com prendrà les decisions una persona que ha aconseguit els vots perquè la gent la vota "a ella"? Penso que ens trobem davant d'un fenomen força inquietant, d'un presidencialisme camuflat d'un "ho consultarem tot". En els manuals de política bàsica s'explica que quanta més gent és consultada, menys gent pren la decisió final perquè la gran diversitat és difícil de gestionar. El seu projecte és consultar-ho tot i a tothom, potser perquè al final de la cadena només hi ha la seva decisió?
I anant una mica més enllà: Suposar que l'electorat no és capaç de conèixer Barcelona en Comú em sembla menystenir la cultura política de la ciutadania. Els i les que la vulguin votar, si el seu projecte és tan majoritari com diu, ja saben quina papereta han de posar al sobre. No estem parlant d'una república bananera amb un 50% d'analfabetisme, estem parlant de la ciutat de Barcelona, sisplau!. I personalment em sembla un exercici de paternalisme innecessari, la ciutadania és major d'edat i sap què ha de fer per votar-la si realment creuen en ella. 
El tema de la foto no és més que un detall. Potser molts direu que estic exagerant. És possible, però la política es nodreix de detalls, i l'Ada Colau ja en porta dos. I els dos van en la mateixa direcció: la convicció de creure's la nova diva de l'esquerra. Primer va dir que no es presentaria mai a unes eleccions en una formació política... però la situació l'ha fet canviar d'opinió ja que ella pot ser la salvació dels barcelonins/es. I ara es presenta en una llista amb la seva cara com a imatge.
No em vull fer pesat amb el tema, però m'agradaria saber què en pensen els amics/gues d'ICV que s'han incorporat a la llista de Barcelona en Comú. Persones que venen d'una tradició de treball en equip que ara és usurpada pel personalisme de la seva candidata. No sé, potser no haurien tret millors resultats presentant-se sols, però penso que de vegades la coherència i el fet no acceptar determinades renúncies o actituds pot tenir un alt cost electoral però alhora referma el projecte propi també per a la seva gent.     

divendres, 17 d’abril del 2015

VOLUNTARIS: CONFIANÇA I PROXIMITAT

Sembla que el tema de moda és parlar dels polítics en negatiu: xoriços, allunyats de la gent, sense capacitat d'escoltar... Com sempre, quant més se simplifica un argument més s'allunya de la realitat. Doncs bé, avui vull reivindicar el paper de la legió dels polítics de carrer, d'aquells i aquelles que es trenquen les banyes per acostar-se als seus veïns i les seves veïnes, ja sigui dedicant-se professionalment o a temps parcial, i que estan patint aquesta desqualificació general amb resignació i disgust, sentint que la injustícia dels arguments provoca que ningú no els estigui reconeixent la feina que fan.
Si, els polítics de carrer són militants (una altra paraula menystinguda en els darrers temps) o simpatitzants que hi posen gran part del seu temps lliure per aconseguir millorar el món en el que viuen, amb gran lleialtat a les seves idees i defensant-les en el seu veïnat. Senten com es critica, moltes vegades gratuïtament, la seva manera de veure el món i també a aquelles persones en les que confien per dur a terme el seu projecte polític. Aporten idees, es mantenen en contacte amb persones i entitats, donen temps i il·lusió sense més recompensa, moltes vegades, que la de veure governar el seu partit.
La societat valora les persones que fan voluntariat en entitats socials, però se n'oblida amb massa freqüència d'aquestes que el fan en entitats polítiques. Uns canvien la seva parcel·la del món des de baix, els altres aspiren a canviar governs per canviar el món. Però a tots els mou un objectiu comú, ser la força humana que busca un món millor. I no es mereixen que ningú se n'oblidi d'ells. 
Els trobem en entitats, en taules de campanya electoral, en actes polítics, en consells de participació dels Ajuntaments, en les taules electorals els dies de les eleccions. Sense cap compensació més enllà de sentir-se formar part d'un projecte, d'un equip o d'un grup. I fan les coses pels altres, per a la societat en general.
Aquests dies previs a la campanya electoral cal que ens en recordem, de tots ells. Perquè mantenen els partits lligats al territori, mantenen les relacions amb l'entorn i permeten que la política real es nodreixi d'informació, propostes i resultats propers. Ara faran un esforç addicional, un sprint en tota regla sortint al carrer donant propaganda i parlant amb molta gent, entre la qual de vegades es troben reaccions poc amigables quan no menyspreu. I no se'l mereixen. Des d'aquí vull demanar aquell somriure, aquell "gràcies" a tothom quan rebin un fulletó o se'ls adrecin per parlar-los d'un candidat.
Per sort, també aquests dies podem recollir els fruits del que han fet aquestes persones durant aquests anys. Les entitats els aprecien perquè els han tingut a les dures i a les madures. Quan des dels partits truquem persones per convidar-los a actes electorals veiem l'afecte que han aconseguit i l'agraïment de les associacions cap a ells. Pot ser que això no es tradueixi en vots, però la satisfacció que produeix veure com mantenim l'amistat de presidents, secretaris i altres persones del teixit social no té preu, i en gran part els ho devem als voluntaris, afiliats o no.
Espero que aquest article serveixi per fer-los arribar el meu agraïment personal a totes aquestes persones, de les quals jo també me'n sento part. Han estat moltes tardes d'actes, festes, reunions, taules al carrer, preocupacions i propostes. Espero que tothom entengui la seva importància i que en els propers dies de campanya electoral els facin sentir-se importants i especials. Ells i elles s'ho mereixen.

dimarts, 14 d’abril del 2015

¿VALOR?: SE LE SUPONE

Probablement als més veterans la frase del títol us recorda temps, feliçment, passats. Es tracta d’una de les suposades aptituds que marcaven a qualsevol que feia el servei militar obligatori: el valor. Com que no hi havia manera de demostrar-lo, en els expedients dels quintos hi posava sempre “se le supone”.
M’ha vingut al cap aquesta frase quan he llegit la notícia de que Ernest Maragall aniria a la llista “calaix de sastre” d’ERC a Barcelona. Però no ha estat un aconteixement únic, de fet en les darreres setmanes m’ha anat anant i venint del cap en veure aparèixer coalicions d’Avancem, MES i fins i tot Barcelona en Comú.
On és el paral•lelisme? Us podríeu preguntar... Intentaré explicar-me:
La fragmentació del panorama electoral i sobretot de l’esquerra ha tingut com a conseqüència la creació de partits i partidets que reclamen ser dipositaris d’alguna virtut o d’algun reclam ideològic. Han decidit diferenciar-se per anar tancant també el seu espectre, convertint-se d’aquesta manera en grups de pensament més homogeni encara que aquells dels que van partir. Aquest reduccionisme ideològic, que permet molta més varietat als electors per escollir, amaga d’altra manera la incapacitat de treballar la diversitat però també té com a conseqüència una reorganització d’aliances entorn d’eixos polítics diferents. En altres paraules, sectors sortits d’uns partits poden marxar cap a d’altres on se senten més còmodes. Però em pregunto... Si realment creuen ser majoritaris com diuen, per què no es presenten sols?
Com sabem el valor en termes de potencial electoral d’aquestes forces polítiques? Aquí si, el valor “se les supone”. Quan ERC accepta incloure candidats/es de MES , Avancem o Nova Esquerra Catalana, els estan donant un valor que en realitat no ha estat mai mesurat. Poden valer molt, però també pot ser que no aportin res.
En política hi ha dos valors: l’ideològic-propositiu i l’electoral. Sostinc que no han demostrat ni l’un ni l’altre: Algú pot dir què han aportat aquests grups al panorama polític general? Hi ha alguna contribució en idees o propostes de valor que haguem conegut? Crec que no. I potser les tenen, però com que no s’han presentat mai a unes eleccions sense el paraigua d’una força més gran, l’electorat desconeix qui són, què volen o què aporten. I en termes electorals desconeixem el seu valor en termes de vot, quanta gent els dóna suport o què representen realment per a la nostra societat.
Sabem quants vots arrossega Ernest Maragall? És només pel seu nom? Ah, potser és pel terme Maragallisme... Però és Maragallista l'Ernest Maragall? Era independentista en Pasqual? Sembla que parlem d'una formació que juga a la confusió en alguns termes... No hauria estat millor que poguéssim contrastar el seu projecte per separat enlloc de trobar-lo difuminat en una llista d'un altre partit?
Personalment m’hauria agradat que donessin el pas de presentar-se sols, que poguéssim saber quins són els seus projectes propis, que poguéssim parlar de qui són i coneixe’ls millor. Em temo que això ja no passarà perquè han preferit aixoplugar-se sota candidatures més grans. Fan més gran el que ja ho és, però ells es dilueixen al seu interior. No serveix allò de que ho fan per fer més fort algú i que “la unió fa la força”, no. Un partit polític ha de ser capaç primer de dir qui és i d'aglutinar recolzaments i vots. Si no, no els coneixerem mai. Tenen algun valor? No sé, ERC els el suposa...

dilluns, 13 d’abril del 2015

AMNÈSIA I VOLUNTAT D'OBLIDAR

Un dels problemes més greus que afecten al nostre país és la voluntat d'oblidar. Generació darrere generació, enlloc d'utilitzar l'experiència acumulada per les generacions anteriors ens llancem a cometre els mateixos errors que ja van cometre els que ens van precedir. També repetim els mateixos èxits pensant què grans que som i què bé que ho fem. Però tant si l'encertem com si ens equivoquem, cada vegada comencem des de zero i perdem molt de temps i esforços refent tot el camí.
Sembla mentida, però gairebé mai en aquest país aprofitem el que han fet els predecessors. Semblem tenir una necessitat imperiosa per fer canvis generacionals enlloc de relleus, per tapar ràpidament el que ja es va fer o es va començar. Cada generació sembla ser l'única que existeix, cadascuna creu que ha de fer una revolució...
Això no pot ser. Ens porta a avançar sempre però sense moure'ns del lloc. En algun moment caldrà donar valor a l'experiència i considerar que l'existència mateixa és una carrera de relleus en que un parteix del punt on ho han deixat els altres. Sempre venim d'algun lloc, sempre algú ha començat a caminar les nostres passes i sempre tenim algú que ens pot explicar on ho va haver de deixar o per on hi ha camí obert. El nostre país sembla haver oblidat la paraula VETERÀ i l'ha substituïda gairebé sempre per VELL. Hem canviat EXPERIMENTAT per OBSOLET. Quins errors més greus! 
Com pot ser que haguem arribat  a tenir aquesta miopia? Només per les regles del mercat? No: fixeu-vos en el discurs polític: els vells partits, el vell sistema, el vell bipartidisme, les velles ideologies, el vell model Barcelona... Volem tirar terra sobre tot allò que ens ha fet com som, que ens ha col·locat on estem i que ens ha donat l'oportunitat de canviar-ho ara. 
No estic gens d'acord en que calgui tornar a començar. Ara són temps de relleus, però sense oblidar d'on venim. Quan sento polítics d'ICV renegant de la seva participació en el Model Barcelona, penso en com d'injustos són i com d'equivocats estan. És clar que ara toca reformar-lo! Els temps han canviat, però el model dels governs d'esquerres dels que ells en formaven part va canviar una ciutat que sortia del franquisme empobrida i degradada en un espai modern i amb menys desigualtats. No podem dir que allò no va ser bo perquè perdrem la nostra pròpia identitat. Perquè allò que vam crear és la base del que serem capaços de fer si no ens distraiem amb cants de sirenes de grups que sempre han estat alternatius i minoritaris i ara creuen que podran canviar el món des de propostes radicals d'impossible posada en pràctica. 
Nosaltres (i ells) vam fer aquesta Barcelona i hem de ser nosaltres els que actualitzem el model i el fem respondre als reptes del segle XXI. Saber d'on venim i reconèixer els nostres encerts (i de vegades fracassos, com no!) ens permet tenir l'experiència i barrejar-la amb les noves formes de pensament per renovar la ciutat. Trias ho ha començat a desmuntar mitjançant un "no model" de ciutat. Ara cal que aquells qui vam saber donar un rumb tornem a agafar el timó, sent lleials als que ens van precedir i recuperant els seus valors principalment socialistes. 
Ens hem renovat en persones i en idees, hem agafat aire fresc, i per això el nostre candidat del PSC Jaume Collboni proposa una nova Barcelona però alhora afirma sentir-se hereu dels grans alcaldes socialistes. Els socialistes no hem marxat mai, i ara tornem amb més il·lusió i noves idees que mai, però sense renegar del que som. Sembla que altres ho volen ocultar. Allà ells si volen oblidar la seva història i començar de zero!