dimarts, 31 d’agost de 2010

La força del treball conjunt de les entitats

Els que esteu atents al que passa al barri, haureu vist que en el bloc de notícies esmentava una recollida de signatures per posar un camp de futbol al Canòdrom. La meva intenció no és jutjar si està bé o no, ni tampoc posicionar-me a favor o en contra d'aquest camp. El que us vull explicar són algunes reflexions a les que m'ha portat el saber d'aquesta recollida.
Fa uns quatre anys, sent ja alcalde en Jordi Hereu, l'Ajuntament va comprar el Canòdrom Meridiana, i va proposar a les entitats del barri treballar conjuntament per planificar-ne els usos futurs. Recollint el guant, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va liderar la constitució d'una taula de treball a la que va convidar a totes les entitats del barri. A partir d'aquí va començar una tasca que va culminar fa uns mesos amb un pla d'equipaments de consens.
El treball conjunt de les entitats, prop de 40, va demostrar com d'enriquidor pot ser el debat colze a colze entre veïns amb diferents interessos i expectatives, però el més important és que va ser la demostració de que es podia crear una xarxa veritablement de barri que podia pensar i projectar què volien pel nostre futur. Hem viscut debats, discussions, hem vist com alguna entitat estava en contra de tot equipament, com alguna altra semblava sumar-s'hi sense trencar del tot amb la taula. Hem vist com l'interès comú i de barri acabava imposant-se als particulars dels assistents.
Però ha fallat alguna cosa.
Si, les entitats han treballat i pensat, discutit i acordat, però no han estat capaces de transmetre al veïnat quina havia estat aquesta feina, quant els havia costat i a quin resultat havien arribat. La major part dels veïns segueixen desconeixent què s'hi farà al Canòdrom i, pitjor encara, com s'hi ha arribat a aquesta definició. És llàstima que un treball tan enriquidor i demostratiu de la importància de les entitats de Congrés-Indians no hagi calat en el veinatge. I encara pitjor, ha deixat la porta oberta a que veïns individuals facin les seves propostes sense haver sentit res de les que ja hi havia.
Aquest és el cas del camp de futbol. La recent resurrecció de l'equip del Congrés ha portat als seus promotors a demanar que al Canòdrom s'hi construeixi un camp de futbol, i han buscat el recolzament dels veïns per la via d'una recollida de signatures. És una via totalment legítima, la llàstima és que se separa de la resta d'entitats del barri i, en certa manera, si aconsegueix els seus objectius pot convertir el treball de quatre anys en paper mullat. Tots els esforços i les discussions corren el risc de perdre's en no res si al final la voluntat de la nova entitat s'imposa per la via de les signatures.
Sense jutjar si això és correcte o no, el que em semblaria molt trist i difícil de pair seria que l'esforç fet pels membres de les entitats de Congrés-Indians es convertís al final en paper mullat. Significaria una cruel patacada a la força de les entitats com a interlocutors dels veïns i també com a elements de cohesió social, però sobretot xocaria amb la meva manera d'entendre el barri i la societat.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Apa, Sant Tornem-hi Gloriós

Aquesta setmana he tornat a la feina. Enrere queden uns dies de descans en els que el més aprop que he estat de la política ha estat a través dels diaris i de la televisió. Quin batibull d'informacions, la majoria molt parcials i que deixaven entreveure l'opció política del periodista o del medi que les explicava.ç
Com a ciutadà he llegit articles i articles en els que els comentaristes deixaven entreveure un menyspreu per la política i els polítics, deixant entreveure que la dedicació als afers públics i els valors de la lleialtat, la veritat, la responsabilitat, el compromís i molts d'altres no són compatibles.
Com que em dedico a aquest tema moltes hores al dia, he pogut experimentar un veritable enuig contra tots aquells que volen desil·lusionar els ciutadans. Què busquen? Què volen? Potser la resposta està en que han d'obeir els mandats de grups de pressió, o potser creuen que per millorar les seves taxes d'audiència o lectura els cal escampar dubtes sobre tots els altres. No ho sé, però la veritat és que aquests dies he notat a faltar en els medis de comunicació un cert vessant pedagògic, la crítica constructiva. Si creuen que el sistema no funciona, que proposin canvis, que crein opinió i que convencin la gent, però no contribuïnt al desànim i l'abstenció. Que treballin per crear il·lusió, que busquin els polítics en qui es pot confiar, que ajudin la gent a triar, però que no la desanimin perquè els temps no necessiten d'aquesta actitud.
No hi ha democràcia sense bon periodisme, però els professionals han d'entendre que a més de les responsabilitats d'informar i investigar, tenen la responsabilitat de crear una ciutadania informada i crítica, donant-li eines de coneixement, però també l'ha de convèncer de que cal implicar-se si es volen canviar les coses. No només cal donar coneixements sinó també valors, als ciutadans. Cal explicar-los que en democràcia tot es possible si la gent participa, i que està en les mans de la gent triar qui val la pena i qui no.
Espero que algun dia els que m'envolten entenguin que la major part dels que dediquem algunes hores del dia a la política no ho fem ni per un càrrec, ni per una cadira, ni per una pensió, ni tampoc canviem d'opinió tan aviat com els nostres líders ens ho diuen. Espero que entenguin que la meva opinió no té perquè coincidir sempre amb la del meu partit. I perquè ells ho entenguin, cal que els medis també facin pedagogia.