dimecres, 18 de desembre de 2013

L'ORDRE DELS FACTORS SI QUE ALTERA EL PRODUCTE

Com és evident, el títol d'aquest article no respon a la llei matemàtica que tothom coneix. Més bé al contrari, doncs sembla ser que estem en temps en que dos i dos no sumen quatre i en que la lògica comença a perdre una mica el nord. En fi, Einstein deia que "les lleis de les matemàtiques no són certes quan es refereixen a la realitat, i quan són certes no es refereixen a ella".
Bromes apart, la meva intenció en aquestes línies és reivindicar la importància de l'ordre a seguir per fer les coses ben fetes i arribar allà on volem arribar. És clar, el nostre objectiu és aconseguir que es permeti la sacralitzada consulta com instrument màxim per arribar a una catarsi extrema en l'ésser del poble català. La fita no és banal, ans al contrari, la seva importància obliga a recórrer sense cometre errors l'enrevessat camí en el que estem ficats.
En el bàndol contrari estan l'immobilisme i la por, la força de la legalitat vigent i un potencial humà enorme que pot trobar en l'oposició a la nostra ambició aquell pal de paller que li permeti tirar endavant sense més discussions internes oblidant-se'n dels seus problemes actuals. Menystenir un rival sempre és un error, però fer-ho amb aquest seria pura bogeria, la garantia d'un final sense sortida que ens sotmetria a una profunda depressió com a país.
Així doncs, què hem de fer? Política. Seguir els passos un darrere l'altre, amb seguretat però no oblidant-ne cap. El nostre Everest particular necessita intel·ligència, força i determinació, però no donar passos en fals que ens farien recular o morir en l'intent. No intentem saltar-nos-en cap perquè ens semblarà que correm molt, però en realitat no ens mourem o bé recularem. I a la vista dels darrers esdeveniments, sembla que no estem seguint aquestes regles. El que caldria saber és si és intencionat o temerari. Si és intencionat, els que ho lideren saben que no es farà cap consulta i el seu objectiu són unes eleccions pseudo-plebiscitàries que els conduirien a majories absolutes i guanyar temps. Si és temerari, l'embolic pot ser monumental perquè creient-se audaços estarien cometent actes d'irresponsabilitat de conseqüències difícils de predir.
I quins són els passos que cal seguir?
El primer és inel·ludible: negociar amb el govern espanyol la possibilitat de fer una consulta sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Tenen el suport de la gran majoria dels catalans, sense fissures. És evident que els tancarien la porta, però s'ha de trucar una i altra vegada, reunint cada vegada més unanimitat i més suport a Catalunya. Al final si les coses es fessin bé la democràcia hauria de prevaldre, i el s'obririen les portes a una consulta. Per desgràcia, trencar aquest mur d'incomprensió no es fa en un o dos anys, però ningú hauria d'entendre aquesta tasca com a senzilla: no hi ha barrera que resisteixi eternament contra el temps i la perseverança. Cal molta paciència. Si algú té pressa és perquè tem que el sentiment no estigui consolidat o que la gent perdi l'interès en el procés. Caldria reflexionar sobre això.
Una vegada obtingut el permís, cal negociar qui està convocat a opinar. Pensem que la resta de ciutadans espanyols tenen o no tenen també dret a opinar sobre un tema en el que s'hi juguen el seu futur? No tinc una resposta definitiva, però el que si veig és que la seva voluntat la poden expressar de dues maneres: la primera és votant en la consulta i la segona deixant en mans dels seus representants (el govern) la defensa del seu punt de vista. En la meva opinió, negociar amb el govern espanyol o haver de passar pel congrés dels diputats ja és una manera de permetre que la resta d'espanyols opinin. Per tant si es negocien el contingut de la pregunta i tots els temes relatius a la consulta amb el govern espanyol ja s'ha donat veu a la resta de ciutadans de manera indirecta.
I el tercer pas ha de ser negociar pregunta i data. I aquí possiblement seria el punt on caldria fer més renúncies per una part i l'altra. La pregunta hauria de ser clara, no aquest nyap que s'ha inventat el president Mas i que generarà una gran quantitat de vot nul. Si el NO portés emparellat un pacte per reformar la Constitució, ambdós bàndols haurien fet renúncies: l'Estat abandonaria l'immobilisme, i els independentistes haurien d'acceptar que existeix una tercera via real i realitzable.
Per a desgràcia de tots nosaltres, ens hem saltat les dues primeres passes, convertint el procés en difícilment realitzable. O algú creu que imposar pregunta i data al govern espanyol li dóna alguna oportunitat d'acceptar-les? Ningú no acceptaria permetre una consulta en la que s'hi juguès el seu propi futur si no se li hagués donat l'oportunitat de negociar els termes!. Penso que anem al xoc de trens perquè els d'aquí així ho han decidit. Amb aquesta estratègia saben que no hi haurà consulta, però seguiran endavant perquè ho utilitzaran políticament en el seu favor per alimentar una crispació que ens acosti a la ruptura definitiva i sense alternativa possible. Personalment no crec que aquesta via sigui la millor, perquè serà molt traumàtica. Esperem que en acostar-s'hi la data sagrada algú hi posi seny, però no sembla que hi vulguin ni ERC ni Mas. Ja veurem.

dimarts, 17 de desembre de 2013

MANDRA

La ment humana sempre busca la solució més simple als seus problemes. Aquella que li suposa un menor esforç intel·lectual, defugint les que impliquen un reflexió profunda i no sempre amb sortida evident. Hem de reconèixer que les persones som naturalment mandroses de pensament i no ens agrada donar gaire voltes a les coses. Si a aquesta dificultat per al raonament profund li afegim pretesos gurús que ens ofereixen solucions prou simples, tenim un còctel de sortides imprevisibles.
I dic això pensant en les paraules del President Mas d'ahir a la nit. No és la meva intenció desqualificar ni a independentistes ni a unionistes, ni a defensors de l'estatu quo. Però cal reconèixer que la senzillesa dels uns i dels altres comença a ser com a mínim una mica cansadora.
Els uns ens diuen que a l'encaix de Catalunya només li queda una solució: la sortida. Els altres que la solució és seguir igual: la Constitució. Ni els uns ni els altres ens donen cap argument profund, meditat ni comparatiu. Tots apel·len a la mandra intel·lectual: no importa gens el que digui l'altra banda, només el que diu la nostra. Per uns, els arguments dels altres són sempre els de la por. Pels altres, els arguments dels uns són els del trencament i la negació de la realitat. Cap d'ells raona els perquès, cap no explica cap a on anem si seguim el seu camí. Les seves raons van directament al cor, no al cervell: No volen deixar que l'intel·lecte surti victoriós, cal decidir sense pensar, cal escollir per l'impuls. Uns no volen Espanya, perquè "no els estima" i "els roba"i "són més rics". Els altres no volen que marxin perquè "Espanya és indisoluble", "sense Espanya no sou res", etc. Penso que ens cal alguna cosa més, algú que es dediqui a convèncer més enllà de missatges simples però contundents, que expliqui pros i contres, els contrasti i ofereixi vies alternatives.
No parlo de la via federal, parlo de la via de la reflexió profunda. A mi no em val que em diguin que tenim dèficit fiscal quan som una comunitat rica i sempre he pensat que els rics han de pagar més que els pobres, si de cas que algú valori sota quines condicions i límits hem de ser solidaris. Tampoc no em val que em diguin que la barrera és una Constitució inamovible, quan aquesta pretesa divinitat xoca amb el meu concepte de democràcia. No vull que em diguin que els espanyols no ens estimen, quan la meva experiència em demostra que la majoria de la gent no té res contra nosaltres. Ni vull que em vulguin espanyolitzar, quan això en realitat vol dir castellanitzar. Ni que cal recentralitzar quan tots sabem que les autonomies han estat un dels grans motors de distribució del creixement al país. Però tampoc no accepto que em diguin que per ser català soc diferent dels espanyols, quan penso que totes les persones són iguals. I molt menys superior.
Com la major part de la gent, només vull ser feliç. Vull contribuir en tot el que pugui a que els altres ho siguin també, ser lliure i que es respecti la meva cultura i la meva llengua. Això ho podem aconseguir dintre d'Espanya o a fora. SI és a dintre, millor que millor, doncs hi ha llaços sentimentals més enllà dels governs, a nivell de les persones, que no voldria trencar. Per això espero una solució. Complexa, difícil de parir. Caldran moltes renúncies dels uns i dels altres, però crec que és l'única sortida. Trencar no és mai bo, crea cicatrius difícils de tancar, incomprensions duraderes i tensions que només ens fan més infeliços a tots. 
No sé si la solució ideal és la via federal. És possible, però no és l'única. Ara mateix és possiblement la més visible de les alternatives a la paràlisi actual o a la independència, però no té perquè ser la millor si algú és capaç de trobar-ne una. Fins que aquest moment arribi pot ser l'única manera de resoldre l'embolic amb un projecte mínimament viable. Serà difícil gestar-la, però només caldrà vèncer les presses i la mandra intel·lectual. El repte és complicat, però són temps per a la política en majúscules.