dimarts, 7 de desembre del 2010

Els resultats de les autonòmiques al barri de Congrés-Indians

A l'hora de comentar els resultats de les eleccions, cal començar per la felicitació als vencedors, en aquest cas CiU, que es van beneficiar d'un autèntic tsunami a favor seu. S'ha de reconèixer que quan estàvem fent el recompte a les taules electorals de l'institut l'Alzina, en una darrera l'altra podíem apreciar la magnitud de la tragèdia, cosa que en un primer moment va significar una decepció molt gran.
Després hem anat veient les interpretacions dels resultats que han fet els experts, els diaris, els polítics, i tots aquells qui tenen alguna cosa a dir en els mitjans de comunicació. El cert és que hi ha moltes explicacions, però jo diria que probablement la del "ciutadà cabrejat" sigui la que té més força. Amb la quantitat de pàgines que s'havien escrit sobre la desáfecció dels electors, sobre l'abstenció i sobre la possible inhibició del vot, i resulta que al final va anar a votar més gent que a les anteriors autonòmiques... Això em porta a pensar que sovint els analistes l'encerten només a posteriori, quan busquen justificacions causals a resultats ja definitius, però en canvi les seves previsions fallen més que els pronòstics del temps a llarg termini.
I això em porta a l'extrapolació dels bons resultats de CiU a les municipals del proper mes de maig. Sembla que tothom estigui d'acord en que ens espera una gran victòria de la coalició de centredreta (per a mi, més dreta que centre) a la ciutat de Barcelona. Doncs bé, jo no hi crec en aquesta extrapolació. Algú podria pensar:"ves, què has de dir tu, que ets conseller del PSC". Mireu, no hi crec perquè a la ciutat estem treballant de valent, estem donant la veu als ciutadans, estem canviant la ciutat, estem anant als veïns un a un, estem "picant pedra" com es diu en l'argot polític. No se'ns pot negar aquesta tasca, som un valor segur. 23 anys de govern desgasten, creen molts descontents, però també són una base fiable i sòlida sobre la que edifiquem el nostre projecte.
Igual que les previsions dels analistes, les meves poden ser molt errades. Potser la majoria desitjarà un canvi cap a un futur incert en mans de grups conservadors que prometen privatitzacions i tenen les seves simpaties en els barris més rics de la ciutat. Pot ser. Però espero que els meus veïns del barri, i dels barris de Sant Andreu, almenys reconeguin la nostra feina aquests quatre anys, que votin sense pensar en els 23 anys anteriors, que pensin només en el que ha fet l'actual equip de govern, ja que serà aquest i no altre el que es presentarà a les eleccions. Espero que els meus veïns de Congrés-Indians vagin a votar el 22 de maig recordant que aquests darrers quatre anys hem tirat endavant moltíssimes coses al nostre barri: des del pla d'ascensors al Canòdrom, des del carrer Garcilaso a les pistes de tennis de Can Ros. Mai abans el Congrés-Indians havia estat tant a l'ordre del dia, mai havia estat tan conegut ni se n'havia parlat tant.
Per tot això, crec que almenys aquí tindrem un bon resultat. Si tothom fa la seva feina, el PSC guanyarà a Barcelona, però per a mi, el més important serà veure si els meus veïns agraeixen o no l'enorme esforç que hem fet en aquest barri.  Un esforç humà, organitzatiu i econòmic que millorarà la vida de Congrés-Indians durant molts anys.
I si al final no és reconegut, i altres guanyen l'alcaldia, seguirem treballant pel barri des d'altres llocs. Els lligams que hem creat amb veïns i entitats no decauran per més que algun dia no governem. La política no és només el poder pel poder.

diumenge, 14 de novembre del 2010

El Canvi real a Sant Andreu

L'Agrupació del PSC a Sant Andreu ha creat una pàgina web on podreu veure el que han estat els 7 anys de governs d'esquerres a la Generalitat pels barris del nostre Districte. Penjaran un vídeo per cada barri, amb les actuacions més importants. Si feu l'esforç de recuperar la memòria i mireu una mica enrere, veureu que a Congrés-Indians en els 23 anys anteriors, amb governs de Convergència i Unió, no es va fer ni un sol equipament, ni un de sol.
Com d'abandonats ens tenien...Sembla mentida com se n'havien oblidat, de nosaltres. El més curiós del tema és que ara podem contrastar clarament aquest abandó, perquè quan el govern s'ha posat a treballar realment, ha descobert que teníem mancances i les ha resolt. Abans, quan ens trobàvem en plè "oasi català" no ens n'adonàvem de tot això. Si alguna cosa van tenir va ser la capacitat per alterar la percepció dels ciutadans sobre la realitat. Dient-nos contínuament que treballaven per Catalunya, no podíem veure que ho feien sense treballar pels catalans, especialment pels barcelonins.
Voleu haver d'esperar una altra vegada a que tornem a governar les esquerres per seguir posant al dia equipaments i infraestructures que depenen de la Generalitat? De veritat? O preferiu seguir tirant endavant amb un govern d'esquerres, liderat pel PSC? Jo crec que no hiha color, però com sempre, aqixò és una opinió personal.

dijous, 4 de novembre del 2010

Seguretat, una paraula de dretes?

Darrerament, i especialment amb la proximitat de les eleccions, estem veient com la dreta del nostre país s'està apropiant d'una paraula, SEGURETAT, per guanyar vots especialment en els barris més desafavorits de Barcelona i l'Àrea Metropolitana. Possiblement aquesta tàctica els pot donar resultats, però no vull discutir sobre la tàctica en si, sinó sobre el significat de la paraula per a uns i per a d'altres.
I començo en el contingut que hi donen ells. Per a la gent de dretes seguretat és policia, és també presuposar que els immigrants estrangers (interessant distinció, aquesta) tenen una tendència natural al delicte, és creure que un drogoaddicte és un delinqüent en potència. Seguretat per a ells és amagar el que no agrada de la societat perquè si no ho veiem no patim. És enviar el més lluny possible els problemes enlloc de solucionar-los. És arreglar la superfície dels conflictes sense afrontar la seva causa. 
I per a la gent d'esquerres? Té el mateix significat? La meva opinió és que no. La meva visió del món és completament oposada. Per a mi seguretat significa que quan una persona emmalalteix tindrà la mateixa assistència independentment dels seus ingressos. Seguretat és que si es queda en atur pugui sobreviure sense caure en la marginació. Seguretat és que guanyi el que guanyi els seus fills tindran dret a una educació digna que els donarà oportunitats de futur. Seguretat és també que els barris més marginals tinguin equipaments públics de qualitat. I també que una persona en situació de dependència rebi ajuts (que abans no existien).
Però també és seguretat que un drogoaddicte sigui tractat com un malalt i no com un delinqüent, i que un immigrant romanès no porti a sobre l'etiqueta de lladre per defecte, ni un gitano de traficant. Seguretat és també fer pedagogia, explicar i aconsellar, educar els ciutadans en la comprensió, ajudar-los a distingir entre un delicte i una patologia, entre un delinqüent i un malalt, entre un lladre i un desesperat.
I com s'arriba a aconseguir la seguretat? Mireu, la gent de dretes creu que seguretat és igual a policia, és igual a amenaça de presó, no se n'adonen que la causa del delicte està en la pobresa i en la marginalitat. No veuen que la via del delicte és sovint la via de la desesperació. No recorden que a Barcelona mateix la delinqüència va baixar quan es va incrementar el nivell econòmic general, quan els barris més pobres van començar a rebre ajuts, un urbanisme digne, uns serveis socials suficients.
Tot això costa molts diners, molts, i són diners que no es veuen però que estan. Com que aquests diners són invisibles per als votants, volen estalviar-se'ls i gastar-los en una cosa que si es veu: policia. Diuen que el creixement econòmic s'estrangula si l'estat gasta diners en despesa social. No veuen que un creixement que només arribi a uns quants no és creixement de la societat sinó un avenç en la direcció de la llei del més fort. Quin sentit té que un treballador guanyi més diners si quan tingui algun problema seriós es pot enfonsar per sempre? Què significa el creixement si hi ha molts a qui no arriba? Jo prefereixo que els que creixin ho facin una mica menys si a canvi creixem tots.
Només cal que aneu a ciutats amb governs de dretes des de fa molts anys, i veureu barris on no s'hi pot acostar ni la policia, on no s'ha lluitat contra la marginació, on no s'ha invertit en prevenció. I això perquè? Perquè basar tota la seguretat en la policia porta a tallar les branques del problema, però no les arrels, i per tant tornen a créixer.
En canvi, en ajuntaments d'esquerres com el de Barcelona, es treballa la seguretat com un problema global, es fa més prevenció que repressió, es posen recursos socials, sanitaris i policials, però tots van en la mateixa direcció. Es posa més ènfasi allà on pot aparèixer la fractura social, evitant que barris sencers hi caiguin. Però per desgràcia, aquesta tasca és poc visible, sempre donarà més vots tenir policia al carrer.
Segurament, algun lector m'enviarà un comentari dient que tot això és pura demagògia. No seria la primera vegada, però aquí expresso la meva opinió més personal, i opinar és lliure.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Inquietud per l'endemà

Dijous passat, des de la sectorial de salut del PSC vam organitzar un acte amb les entitats de pacients i familiars i la consellera Marina Geli. El format de l'acte era el mateix que el del programa de televisió "Tinc una pregunta per a vostè", de manera que enlloc d'un discurs de la consellera, les associacions van poder preguntar i rebre resposta a les seves inquietuds. Hi va assistir 36 entitats, i van preguntar totes.
No us explicaré aquí quines van ser les preguntes que van fer. La meva intenció és parlar d'un tema que va ser bastant recurrent: les entitats van explicar que la conselleria de salut ha estat fent un enorme esforç durant els 7 anys de govern del PSC per aproximar-se a elles, per parlar, per resoldre els seus problemes, i ells aprecien que s'han fet grans avenços. Moltes de les entitats agrupen usuaris amb patologies poc freqüents, que sovint queden apartades de l'agenda política, però a les que aquests darrers anys s'ha donat una rellevància molt important. En 7 anys molt més que en els anteriors 23. Totes van apreciar la sensibilitat demostrada durant aquest temps per la consellera Marina Geli, totes van coincidir en que havia millorat la seva situació.
I aquí ve la meva reflexió: les malalties poc freqüents o aquelles que tenen un cost enorme per al sistema sanitari, no tindrien resposta en un sistema que primés l'atenció privada. Només un sistema públic, que assumeixi la solidaritat com un dels seus principis bàsics, pot atendre correctament aquests pacients. Només un sistema que posi les persones per davant dels números pot ajudar-los. L'aposta per un sistema de salut públic és l'única esperança que tenen aquestes persones.
Les entitats van mostrar-se d'acord amb aquesta reflexió, i van anar més enllà: si en 23 anys no s'havia avançat en aquesta direcció, si en 23 anys s'havia descapitalitzat el sistema sanitari públic, què passarà amb ells si guanya una opció política de caire neoliberal el proper 28 de novembre? Què passarà si tiren endavant la política de xecs que buida el sistema públic? La majoria d'aquestes entitats no creuen que els pugui ser positiu un canvi d'aquest tipus. Totes expressen incertesa i neguit.
Amb la salut no s'hi pot jugar, amb la solidaritat del sistema públic tampoc. Els ciutadans tenim la paraula, sistema públic o xecs per reforçar el privat? El PSC defensa el primer. CiU el segon. Ens juguem molt més que saber qui serà el president. Ens juguem el model de país.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Els ciutadans també els coneixen

Ahir a la tarda vaig assistir a la inauguració de la VI Setmana del Tren, al centre Cívic de La Sagrera. Enguany el tema escollit és la vertebració del territori, i a través d'aquest bloc hi vull afegir algunes reflexionsque em semblen interessants, principalment perquè amb la discussió sobre la el túnel de la Sagrada Família ens hem deixat detalls que no s'haurien d'oblidar.
L'enormitat de les inversions que signifiquen les polítiques ferroviàries les converteixen en un punt fonamental en qualsevol transformació d'un país, i són una demostració d'allò més palpable del model de territori que té cadascú. M'explico:
En general associem el tren amb comunicació, economia, sostenibilitat. Una ciutat sense tren té moltes menys probabilitats de prosperar, i el creixement econòmic industrial està íntimament lligat amb ell. Només cal veure que són els països més industrialitzats els que tenen xarxes de ferrocarril més completes. L'aposta pel tren és l'aposta pel futur. Avui en dia ningú no dubta de que tard o d'hora haurem d'abandonar el model poc sostenible del transport massiu per carretera a grans distàncies, i ni l'avió ni el vaixell resolen el problema.
El ferrocarril bén planificat uneix, però mal planificat o utilitzat amb malícia pot separar. Només cal veure exemples com les vies de tren que separen les ciutats del Maresme del mar, o les cicatrius que encara persisteixen a la ciutat de Barcelona pel pas de les vies, o el model radial del TAV que es va decidir oblidant eixos com el mediterrani, etc.
A Catalunya, durant 23 anys de governs de CiU no es va apostar per aquest medi de transport. Va ser amb l'arribada dels governs d'esquerres que es van aconseguir les rodalies, que es va projectar la línia orbital de rodalies per la segona corona metropolitana, que s'ha treballat per aconseguir també els regionals. Però encara pitjor:
Amb l'arribada a l'oposició, CiU va utilitzar el tren per a separar enlloc d'unir. Van utilitzar el túnel del TAV pel centre de Barcelona per lluitar contra l'Ajuntament de la ciutat. Però el pitjor és que ho van fer sabent que aquest túnel és necessari no només pel TAV, sinó perquè per ell s'hi desviaran els regionals, permetent augmentar l'ús de les vies de rodalies en un 20%. Així doncs, el creixement dels trens de rodalies està íntimament lligat al túnel del TAV. I també sabien que el desenvolupament de pla Sant Andreu-La Sagrera depenia totalment de que hi passés el TAV. Quina irresponsabilitat. Aquesta lluita política només es pot entendre en aquells que ni creuen en el futur de Barcelona, ni en La Sagrera ni tampoc en el tren (recordeu qui va fer les autopistes de peatge del Garraf, el túnel del Cadí, la Terrassa-Manresa i la de Mataró?).
En el seu moment deien que no calia travessar el centre de Barcelona perquè podíem tenir dues "estacions terme" a Sants i a La Sagrera, com hi havia a Madrid. Sabeu que a Madrid estan construïnt ja el túnel que les uneix per sota la ciutat perquè el model d'estacions-terme no funciona? La realitat és que ells volien la gran inversió a Sant Cugat, ciutat que governen, marginant (com van fer sempre mentre governaven Catalunya), la ciutat de Barcelona. Heu vist el que li ha passat a Tarragona amb una estació del TAV a 12 quilòmetres? Què hauria passat si cap tren procedent de Madrid cap a França hagués pogut travessar Barcelona sinó que passés pel Vallès? No veien que això era contraproduent? O bé no tenen model de país, o no el tenen de transport, o la malícia que desenvolupen amb la nostra ciutat no té límits. ¿Són capaços de posar en perill el futur de la capital de Catalunya simplement perquè el govern de Barcelona és socialista i el volen fer fora? 
I ara les enquestes diuen que tornen. Ja ho veurem, els ciutadans també els coneixen.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

L'Alcalde fa balanç del pla d'ascensors

Si bé ja he explicat al bloc "Parlant de Congrés-Indians" el contingut de la roda de premsa sobre els ascensors que ha fet l'Alcalde Jordi Hereu, aquí us voldria explicar com he viscut com a conseller del barri de Congrés-Indians tot el procés:
A principis del 2008, l'escala de Pardo 9 va demanar posar un ascensor exterior. Com a veí sabia que moltes altres escales havien volgut posar-lo però no els donaven permís, així que vam portar el problema al Districte. Recollint aquesta sensibilitat, la Regidora Gemma Mumbrú i el gerent Miquel A Valdueza van encarregar un estudi de totes les escales del barri per veure si hi cabia ascensor. Aquest primer estudi va ser força decebedor, no podíem resoldre el problema a la major part de les comunitats.
Quan el mes de setembre es va presentar a nivell de ciutat el nou pla d'ajuts, vam portar el tema a l'oficina de l'Habitatge, la qual es va posar en marxa per trobar-ne una solució. Van reunir bombers, emergències, urbanisme i habitatge per donar a llum un decret del tinent d'alcalde Ramon García-Bragado pel qual una reinterpretació de la norma permetia posar ascensors al 100% de les escales del Congrés.
Junt amb el director de l'oficina de l'Habitatge de Sant Andreu, Fede García al qual agraeixo moltíssim l'esforç, ens vam posar en marxa per informar a tots els veïns, escala per escala, i si fos necessari veí per veí.
Vam fer dues assemblees veïnals a l'Associació de Veïns, vam convocar totes les escales del barri, i després les hem seguit atenent al casal i a l'Oficina, i fins i tot aquest conseller ha anat a més de vint reunions de veïns a les seves comunitats per explicar el pla.
De la importància social dels ascensors ja vaig parlar-ne en un altre post. Ara només vull fer una valoració de tot el procés.
Durant tot aquest temps, en aquest barri hem practicat la proximitat DE DEBÒ, no aquella proximitat amb la que s'omplen la boca els qui no governen. Hem resolt directament, amb el contacte persona a persona, els problemes reals de veïns que no podien de vegades ni sortir al carrer. Tot és millorable, és cert, però haver parlat com a conseller sense intermediaris amb centenars de veïns, està sent una experiència meravellosa. Hem estat fent de mediadors, treballant per evitar conflictes, sentint a persones per a les quals no poder sortir era un verdader desastre, i també sentint els arguments dels qui no volien l'ascensor. La proximitat és diversitat, i la diversitat és enriquiment.
I en tot aquest procés només he trobat ajut i comprensió, he trobat persones que han aguantat la meva perseverància (de vegades em feia molt pesat), per tirar endavant els ascensors. I sabeu perquè? Doncs perquè amb aquesta gent compartim la mateixa manera de veure els problemes dels ciutadans, la mateixa sensibilitat i la mateixa proximitat. Som gent que compartim un mateix projecte, persones d'esquerres que treballem per aquesta ciutat, gent del PSC.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Cants de sirenes

Ahir al migdia vam celebrar la jornada del soci del Centre Andalús del Bon Pastor. Aquesta entitat, que duu a terme les seves activitats al Centre Cívic del barri, és un model d'integració social en un Bon Pastor que els darrers anys ha fet un esforç enorme per guanyar en qualitat de vida.
La força de les entitats i de les persones que han lluitat des d'elles durant anys i anys, sumada a la preocupació per la cohesió social en el barri que ha mostrat sempre l'Ajuntament de Barcelona, han portat el Bon Pastor a una renovació i uns plans de futur que el fan entrar en aquest segle XXI amb grans perspectives i amb serveis del mateix nivell que qualsevol altre barri de Barcelona. De ser una illa al costat de la Ronda Litoral, només connectada amb la ciutat per l'autobús, ara estan a només 5 minuts de La Sagrera en metro.
Quan vaig arribar ahir al Bon Pastor, en sortir del metro el primer que em va venir al cap va ser la normalitat del barri: quina diferència hi ha ara entre anar al Bon Pastor o anar a qualsevol altre barri? Ja no estem lluny, les Cases Barates estan en procés de desaparèixer, i la gent, la seva gent, són tan acollidors (de vegades més, fins i tot) com la de qualsevol altre lloc. Us recomano una passejada per allà. Us asseguro que us sentireu com a casa, especialment si entreu en contacte amb les entitats. La gent que no ho ha tingut fàcil és sempre la més oberta i la que vol ser coneguda i reconeguda pels altres ciutadans.
Però la meva intenció en aquest bloc no és explicar què és el Bon Pastor. El que us vull comentar és el segon pensament que em va venir al cap en sortir del metro i quan vaig arribar al centre cívic:
A les properes eleccions municipals, en aquests barris és on ens juguem, de veritat, el model de ciutat. No estic parlant dels vots, estic parlant de la Barcelona que volem. M'explico: Els barris més rics de la ciutat, que al llarg de la història ho han tingut sempre molt més fàcil, no poden notar gaire qui governa, ja que tenen equipaments, carrers, i una necessitat menor d'intervenció en la cohesió social i en els serveis socials. Curiosament (o no) en ells predominen els votants conservadors, que veuen com l'Ajuntament dedica molts  recursos a millorar la vida d'aquells que per si mateixos no poden, mentre ells voldrien un repartiment diferent (potser: qui més aporta ha de rebre almenys el mateix??). 
En canvi, als barris com el Bon Pastor, el Baró de Viver, la Trinitat Vella, cal tenir una especial sensibilitat. Cal intervenir activament en la seva millora, fugint de les teories liberals del "campi qui pugui". És aquí on es nota de veritat la diferència entre dretes i esquerres, entre progressistes i liberals, entre els qui volem una ciutat compensada socialment i els que volen deixar-ho tot a la sort de cadascú.  Aquest és el treball que porten fent els governs d'esquerres durant 30 anys. Algú es pot imaginar com serien avui en dia aquests barris si haguéssim tingut governs de dretes a Barcelona durant tant de temps? De veritat algú és tan ilús com per creure que haurien arribat a on han arribat? Aquest és el model de veritat, aquesta és la partida més important i el partit que cal jugar. La resta són cants de sirenes.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Un barri en transformació

El 3 d'octubre passat, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va presentar un vídeo en el que es recullen les transformacions del barri dels darrers quatre anys. 
Des de l'any 2007, en que va començar l'actual legislatura amb l'alcalde Jordi Hereu i la Regidora de Sant Andreu, Gemma Mumbrú, hem anat veient com canviava la fesomia del nostre barri d'una manera gradual. Hem arreglat carrers, obert espais com el Canòdrom, recuperat d'altres com les Pistes Vèlia, etc, etc. Com que s'han anat fent a poc a poc, és difícil de tenir una perspectiva global dels canvis que s'han realitzant. En canvi, quan mires el vídeo de l'Associació te n'adones de la gran transformació que han vist els nostres carrers: hem peatonalitzat Matanzas, renovat Vèlia, convertit Garcilaso en un passeig, adaptat i peatonalitzat el Pas de Sant Tarsici, creat un parc infantil a l'Espiga, renovat Cep, enjardinat les pistes de patinatge, refet els parterres de Felip II (per desgràcia no la van encertar amb les plantes). També hem inaugurat l'escola bressol de Manigua, el casal de barri de Congrés-Indians, el centre d'art del Canòdrom. Hem fet un pla d'ascensors específic per al Congrés, amb ajuts mai donats abans. 
És veritat que ens queden moltes coses per fer, acabar Havaneres, resoldre l'aparcament, un casal de gent gran, equipaments esportius, etc, però ningú no pot negar que durant aquests quatre anys hem impulsat unes reformes i uns plans que el nostre barri feia temps que necessitava.
L'Associació de Veïns ho presenta al seu vídeo com les fites que han aconseguit com a entitat. Estic d'acord, totalment. I això és per molts motius. Principalment perquè moltes de les actuacions han sortit de reivindicacions del veïns per a les quals l'Ajuntament ha mostrat sensibilitat, però també en aquelles que no han estat directament idea seva s'ha treballat amb ells en el desenvolupament i en els resultats. La ciutat és això: les propostes poden sortir dels veïns, de les entitats o dels polítics, però en tot cas s'han de dur a terme amb la col·laboració de tots plegats. De vegades compartint interessos i de vegades no, però des d'una perspectiva o des de l'altra sempre per millorar la vida dels veïns. Al final, entre les entitats veïnals i l'Ajuntament hi pot haver diferències de forma, de prioritats, però tant els uns com els altres compartim els objectius últims de millorar la ciutat per als seus ciutadans.
Ara bé, em queden unes preguntes en el tinter: Aquesta col·laboració és natural? depèn de les persones? depèn de l'orientació política dels qui governin? Aquestes preguntes les haureu de respondre vosaltres mateixos. Jo ho tinc molt clar.

dijous, 23 de setembre del 2010

Un vídeo per sentir Barcelona

Mireu el vídeo que he penjat a la capçalera de la pàgina. Mentre el veieu i el sentiu, penseu en la nostra ciutat. Suposo que compartireu el que jo sento cada vegada que el veig: Quina ciutat tenim!.
Jo em sento orgullós de viure a Barcelona, i crec que és una ciutat atractiva per a tot el món. Però no crec que això hagi estat una casualitat del destí. Barcelona l'hem feta entre tots, l'ha construida la nostra gent, els barcelonins. Però per a això ha calgut que algú liderés aquest desenvolupament, que ordenés el creixement i li donés forma. Penseu qui ho ha estat fent durant molts anys, i penseu també si esteu disposats a posar-ho en perill amb projectes indefinits que no savem cap a on apunten.
Quan us parlin de privatitzar, de reduir l'administració, de reduir el sector públic, intenteu pensar com seria aquesta ciutat si tot allò que és públic deixés de ser-ho. Si tota la iniciativa es deixés en mans privades i si el lideratge de la ciutat el portés el capital privat. Penseu-ho. Realment creieu que val la pena arricar-s'hi?
Per cert, a veure si veieu algú que conegueu, al vídeo.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Nedar contra corrent

Avui llegia al diari els resultats de les eleccions sueques, en les que ha guanyat el centre-dreta però ha pujat força l'ultra-dreta. Entre les anàlisis que hi havia, n'hi havia una que parlava de la decadència del centre-esquerra a tota Europa. A poc a poc sembla que els europeus es van deixant convèncer per postures més conservadores i, en molts casos, per postures radicalment xenòfobes.
Mireu, no és la meva intenció rebatre aquests arguments. Ni tan sols dir si és cert o no. Això ho deixo per als sociòlegs i els estudiosos. El que us vull explicar és perquè jo he decidit nedar contra aquest corrent que sembla arossegar-ho tot cap a un retall de l'estat del benestar i que porta la gent a postures cada vegada més individualistes.
Des del meu punt de vista, jo no vull ser ric en un món en el que quan miri al meu voltant només vegi la pobresa dels que no s'han pogut pujar al carro de la properitat. Vull que se'm valori pel que soc capaç de fer, no per qui soc ni per de qui soc fill o amic, no vull que la meva cartera pesi més que la meva forma de ser. No vull viure en un món on a mi m'atengui un metge que pugui pagar però al carrer vegi morir algú que no va poder pagar-lo, no vull un món on el que no té recursos no pot anar al metge, no vull que la vacuna contra les malalties estigui feta de bitllets.
Tampoc no vull un món on només puguin estudiar els que tenen diners, no vull tenir un títol universitari per haver de llegir els documents als que no saben llegir perque no ho podien pagar. No vull un món en que es digui gandul a qui no pot treballar ni on em diguin cada dia que l'economia s'enfonsa perquè a aquells que van cotitzar tota una vida ara els ho estem retornant.
I tantes, tantes coses té aquest món que no funcionen com a mi m'agradaria... La tendència és a que ningú pensi en tot això, només hem de pensar en nosaltres mateixos. Doncs no, m'hi nego. Crec que el món ha d'avançar, mai retrocedir. Soc un progressista convençut. Si, progressista de progrés en el sentit de millora de la societat, en el sentit de l'inconformisme profund.
El meu món està composat per mi, la meva família, els que m'envolten, els meus veïns, conciutadans, i per tots aquells que vivim en aquest planeta. Una persona sola no és res, cal la societat. L'individualisme no mira de millorar la societat, més bé al contrari, tendeix a desmembrar-la. Doncs bé, jo crec en la societat, crec en que tots junts hem de treballar per garantir la igualtat d'oportunitats, aquest és el meu socialisme.
Ja ho sé que no està de moda ser socialista. M'és igual, prefereixo nedar contracorrent, prefereixo lluitar a quedar-me quiet, la meva consciència no m'ho permetria. Sóc socialista i amb molt d'orgull puc dir que la meva ideologia em fa mirar el futur com una tasca col·lectiva. Ara només cal trobar gent que vulgui compartir el camí.

divendres, 3 de setembre del 2010

L'aposta pel sistema públic de salut

El proper dimecres inaugurem el CAP de Cotxeres. Ja era hora. Hem estat anys esperant la descongestió del CAP Maragall. Semblava que no arribava, però per fi el tenim.
Hem de ser conscients, però, de que aquest equipament no ha estat construït perquè si, ni tampoc ha arribant per si mateix. La seva construcció ha estat possible gràcies a la forta aposta de la Conselleria de Salut dirigida per la Consellera Marina Geli, d'oferir serveis sanitaris públics suficients i de qualitat als ciutadans de Barcelona.
Durant els anys que van del 2003 al 2010, només al nostre districte i entorns s'han construït el CAP de La Sagrera al carrer Garcilaso, el CAP de Cotxeres, s'ha començat el nou CAP de la Trinitat i el de les Casernes de Sant Andreu, i ara es transformarà el del Bon Pastor. També es començarà el del Guinardó. Els governs anteriors no havien tingut temps de fer-ho, en 23 anys?
Pensem-ho. Si això s'ha fet en 7 anys, vol dir que temps si que n'havien tingut, i llavors potser la pregunta és: una altra: havien tingut voluntat? No respondré aquesta pregunta, cadascú ha de treure'n les seves conclusions, però si que us vull donar alguns altres elements de judici perquè us en feu una idea: 
L'ICS és una empresa pública que gestiona gran part de l'Atenció Primària a Catalunya. Durant 23 anys no es va fer cap esforç per modernitzar la seva estructura, que administrativament era complexa i lenta. L'ICS es va anar deixant morir, ofegant el seu pressupost i dificultant la seva capacitat d'innovació. I això perquè? Potser perquè els qui van portar durant aquells anys la Conselleria no creien en el sistema públic de Salut. De fet, sempre han defensat les mútues i beneficis fiscals per aquells qui les contractin. Ara l'ICS és una empresa moderna i amb molta més flexibilitat, però transformar-la ha estat tasca del govern actual.
Durant aquells 23 anys vam veure com s'atapeïa el CAP Maragall (abans Clínica Victòria), però no ens donaven solucions als veïns dels voltants ni tampoc de la resta de Barcelona, mentre anaven construïnt nous centres a petits pobles de tot Catalunya. S'havien oblidat dels ciutadans de Barcelona. El 2003 partíem de molt enrere. I en això hi va col·laborar algú que era conseller de salut i ara vol ser alcalde de la nostra ciutat. Recordeu qui?
L'aposta pel sistema públic de salut que s'ha fet els darrers 7 anys ha estat molt forta. El pressupost d'inversions s'ha multiplicat, però sobretot ho ha fet el pressupost per ciutadà. Ara ja és una realitat la recepta electrònica i s'està treballant en la història clínica compartida. Com han canviat les coses. El mes d'agost van sortir estudis que situen la Sanitat Pública del nostre país com la tercera en qualitat del món, però hi ha encara qui no hi creu, en el nostre sistema. Cal que els ciutadans valorin, ja que la salut és un dels pilars de l'estat del benestar, i entre els partits hi ha qui defensa el sistema públic però també qui ha demostrat defensar altres sistemes. Cadascú ha de decidir què prefereix, però posem blanc sobre negre i la valoració serà molt fàcil de fer.

dimarts, 31 d’agost del 2010

La força del treball conjunt de les entitats

Els que esteu atents al que passa al barri, haureu vist que en el bloc de notícies esmentava una recollida de signatures per posar un camp de futbol al Canòdrom. La meva intenció no és jutjar si està bé o no, ni tampoc posicionar-me a favor o en contra d'aquest camp. El que us vull explicar són algunes reflexions a les que m'ha portat el saber d'aquesta recollida.
Fa uns quatre anys, sent ja alcalde en Jordi Hereu, l'Ajuntament va comprar el Canòdrom Meridiana, i va proposar a les entitats del barri treballar conjuntament per planificar-ne els usos futurs. Recollint el guant, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va liderar la constitució d'una taula de treball a la que va convidar a totes les entitats del barri. A partir d'aquí va començar una tasca que va culminar fa uns mesos amb un pla d'equipaments de consens.
El treball conjunt de les entitats, prop de 40, va demostrar com d'enriquidor pot ser el debat colze a colze entre veïns amb diferents interessos i expectatives, però el més important és que va ser la demostració de que es podia crear una xarxa veritablement de barri que podia pensar i projectar què volien pel nostre futur. Hem viscut debats, discussions, hem vist com alguna entitat estava en contra de tot equipament, com alguna altra semblava sumar-s'hi sense trencar del tot amb la taula. Hem vist com l'interès comú i de barri acabava imposant-se als particulars dels assistents.
Però ha fallat alguna cosa.
Si, les entitats han treballat i pensat, discutit i acordat, però no han estat capaces de transmetre al veïnat quina havia estat aquesta feina, quant els havia costat i a quin resultat havien arribat. La major part dels veïns segueixen desconeixent què s'hi farà al Canòdrom i, pitjor encara, com s'hi ha arribat a aquesta definició. És llàstima que un treball tan enriquidor i demostratiu de la importància de les entitats de Congrés-Indians no hagi calat en el veinatge. I encara pitjor, ha deixat la porta oberta a que veïns individuals facin les seves propostes sense haver sentit res de les que ja hi havia.
Aquest és el cas del camp de futbol. La recent resurrecció de l'equip del Congrés ha portat als seus promotors a demanar que al Canòdrom s'hi construeixi un camp de futbol, i han buscat el recolzament dels veïns per la via d'una recollida de signatures. És una via totalment legítima, la llàstima és que se separa de la resta d'entitats del barri i, en certa manera, si aconsegueix els seus objectius pot convertir el treball de quatre anys en paper mullat. Tots els esforços i les discussions corren el risc de perdre's en no res si al final la voluntat de la nova entitat s'imposa per la via de les signatures.
Sense jutjar si això és correcte o no, el que em semblaria molt trist i difícil de pair seria que l'esforç fet pels membres de les entitats de Congrés-Indians es convertís al final en paper mullat. Significaria una cruel patacada a la força de les entitats com a interlocutors dels veïns i també com a elements de cohesió social, però sobretot xocaria amb la meva manera d'entendre el barri i la societat.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Apa, Sant Tornem-hi Gloriós

Aquesta setmana he tornat a la feina. Enrere queden uns dies de descans en els que el més aprop que he estat de la política ha estat a través dels diaris i de la televisió. Quin batibull d'informacions, la majoria molt parcials i que deixaven entreveure l'opció política del periodista o del medi que les explicava.ç
Com a ciutadà he llegit articles i articles en els que els comentaristes deixaven entreveure un menyspreu per la política i els polítics, deixant entreveure que la dedicació als afers públics i els valors de la lleialtat, la veritat, la responsabilitat, el compromís i molts d'altres no són compatibles.
Com que em dedico a aquest tema moltes hores al dia, he pogut experimentar un veritable enuig contra tots aquells que volen desil·lusionar els ciutadans. Què busquen? Què volen? Potser la resposta està en que han d'obeir els mandats de grups de pressió, o potser creuen que per millorar les seves taxes d'audiència o lectura els cal escampar dubtes sobre tots els altres. No ho sé, però la veritat és que aquests dies he notat a faltar en els medis de comunicació un cert vessant pedagògic, la crítica constructiva. Si creuen que el sistema no funciona, que proposin canvis, que crein opinió i que convencin la gent, però no contribuïnt al desànim i l'abstenció. Que treballin per crear il·lusió, que busquin els polítics en qui es pot confiar, que ajudin la gent a triar, però que no la desanimin perquè els temps no necessiten d'aquesta actitud.
No hi ha democràcia sense bon periodisme, però els professionals han d'entendre que a més de les responsabilitats d'informar i investigar, tenen la responsabilitat de crear una ciutadania informada i crítica, donant-li eines de coneixement, però també l'ha de convèncer de que cal implicar-se si es volen canviar les coses. No només cal donar coneixements sinó també valors, als ciutadans. Cal explicar-los que en democràcia tot es possible si la gent participa, i que està en les mans de la gent triar qui val la pena i qui no.
Espero que algun dia els que m'envolten entenguin que la major part dels que dediquem algunes hores del dia a la política no ho fem ni per un càrrec, ni per una cadira, ni per una pensió, ni tampoc canviem d'opinió tan aviat com els nostres líders ens ho diuen. Espero que entenguin que la meva opinió no té perquè coincidir sempre amb la del meu partit. I perquè ells ho entenguin, cal que els medis també facin pedagogia.

divendres, 30 de juliol del 2010

Enquestes, enquestes

Periòdicament apareixen enquestes, més o menys fiables, que intenten fer un diagnòstic sobre el que pensen els ciutadans en cada moment. En concret, aquesta setmana es van publicar els resultats del sondeig semestral que fa l’Ajuntament de Barcelona. Un dels aspectes dels que més s’ha parlat és el de les expectatives electorals, que semblen castigar el PSC, del qual formo part.
No qüestionaré els resultats del sondeig ni el moment en que va ser feta l’enquesta. Les qüestions tècniques i l’anàlisi dels resultats les deixo per als experts, de manera que la meva aportació es restringirà a què vaig pensar i sentir quan vaig veure l’estudi.
Com us podeu imaginar, en els primers moments vaig experimentar un sentiment de desil•lusió en veure que el treball que estem portant a terme no està sent entès per gran part dels ciutadans. Però a aquest sentiment el va seguir una sensació diferent, que és la que us vull explicar:
De cop i volta van sorgir les preguntes més importants que un s’ha de fer quan està en un equip de govern: Estàs fent bé la feina?, hi poses prou esforç?  t’hi sents implicat i identificat? I la darrera: estàs complint els objectius que et vas marcar?
La resposta que em vaig donar a mi mateix em va omplir de satisfacció: quan vaig acceptar ser conseller em vaig posar com a objectius treballar per la gent, amb la gent i a prop de la gent. Ajudar-los en allò que fos possible, i millorar la vida dels veïns del meu barri i la meva ciutat. Hi estic posant el màxim esforç que m’és possible, i em segueixo sentint identificat al 100% amb el nostre projecte i els nostres objectius. Segueixo sentint una gran satisfacció quan resolc un problema que plantegen els veïns, i no defallejo en aquesta tasca.
Els veïns ens jutjaran d’aquí a uns mesos, és cert, i molts d’ells es deixaran arrossegar pels medis de comunicació i els grans eslògans, però tinc la seguretat de que aquells que han percebut la tasca que estem fent en el dia a dia ens donaran recolzament. I al final, si guanyen uns altres, deixaré de ser el conseller del meu barri i miraré enrere amb la satisfacció de veure que vaig tenir el privilegi de poder treballar per als meus veïns i la meva ciutat, que ho vaig fer amb tenacitat i que vaig fer feliços per uns instants a molts dels meus conciutadans.
Ara bé, en els meus pensaments tinc la forta convicció de que, diguin el que diguin les enquestes, al final el treball que estem fent servirà perquè la majoria dels barcelonins ens tornin a donar la seva confiança per continuar treballant pel barri uns anys més.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Discrepància i lleialtat

El títol del post no està escollit a l'atzar. Posar les dues paraules en una mateixa frase em fa plantejar-me diverses preguntes, com ara "És possible discrepar i alhora ser lleial?", "Quins límits té la discrepància per no ser confosa amb la deslleialtat?".
En política sovint les opinions particulars o individuals no es corresponen amb la postura oficial del partit, i en molts casos les actuacions dels governs amb els que es comparteix la pertinença a una ideologia no coincideixen amb el que un podria esperar. Té dret, doncs, a discrepar? Fins a on pot arribar aquesta discrepància?
El fet de no compartir determinats postulats o actuacions, sovint posa al polític entre les cordes, ja que el fa haver d'escollir entre la lleialtat a un mateix o a les sigles del partit al qual pertany. Aquest conflicte sovint no és ben entès pels ciutadans, per la gent que no ho viu en primera persona. Jo mateix m'he trobat amb comentaris que donaven per suposat que la meva opinió seria l'oficial del PSC, i que tot el que fa el govern ho defensaria sense qüestionar si és correcte, coherent o conseqüent amb el que diem defensar.
Des d'aquest article vull reivindicar el dret a la discrepància, a l'opinió personal. L'autocrítica és bona especialment en els partits de caire progressista. Tot és millorable i per tant tot admet una certa crítica.
Criticar no és dolent, ens permet proposar noves solucions, examinar on ens hem equivocat i perquè, corregir errors de cara al futur. Però... és entesa com a enriquidora, la crítica?
Per desgràcia, no. Vivim en un sistema on el que diuen o fan els líders no s'ha de qüestionar. Un sistema en el que és més comú és tancar files per demostrar una infal·libilitat pròpia que, des del meu punt de vista, és irracional i antinatural. Aquest és un dels motius que hem de buscar en la "desafecció" per la política que estem patint.
Cal dona importància a la discrepància, valorar la disensió sempre que sigui constructiva, utilitzar-la com a un enriquiment pels propis partits, per englobar més punts de vista diferents i fer que es visualitzin, per demostrar que la política no és més que un joc d'equilibris entre el que es voldria fer i el que és possible, i que en aquest joc de vegades cometem errors que els nostres ens han de mostrar sempre, sempre, amb ànim de construir.
Per a mi, la deslleialtat està amagada darrera de la crítica destructiva. la crítica constructiva només és un exercici de lleialtat per donar sortida a les idees i millorar les nostres decisions. Però, com sempre, això només és la meva opinió.

dijous, 1 de juliol del 2010

Ón són els polítics?

Les notícies que ens arriben per la premsa i la televisió semblen apuntar totes en una mateixa direcció, fent culpables els polítics de tots els mals de la societat, i tacant-los amb l'ombra de la sospita generalitzada. La sensació que estan provocant és que tots són iguals i només actuen pel benefici propi i dels seus partits.
En la meva opinió, és veritat que darrerament la política ha perdut el nord, no hi ha un horitzó clar ni plans de futur a llarg termini, han desaparegut els ideòlegs i el seu lloc l'han ocupat els gestors purs i durs. Això ha allunyat els polítics del cor de la gent. Els ciutadans veuen la política més com una professió que com una vocació, i d'alguna manera burocratitzen la imatge del polític.
Doncs bé, uns fets que han passat aquests dies m'han dut a escriure aquest article per explicar-vos el que veig al meu voltant en les llargues estones que puc dedicar a la política. Tinc la sort de viure entre els dos mons, entre els polítics per la meva dedicació al Districte, i entre la gent del carrer i els treballadors per la meva feina habitual que no hi té res a veure amb la política.
Ahir a la tarda, una companya que m'estimo molt, plorava per una discussió sobre l'honradesa d'un càrrec polític que havia estat imputat pel jutge ahir mateix (atenció: imputat no vol dir acusat, de manera que no hi pesen càrrecs contra ell). No plorava per l'amistat que la uneix amb aquest càrrec sinó sobretot perquè ella està vivint la política des de que s'aixeca al matí fins que se'n va, sempre tard, a dormir. De dilluns a diumenge, els 365 dies de l'any. Aquesta companya pateix pels problemes dels ciutadans, lluita contra tot i contra tothom per ajudar-los, hi posa el cor, la  seva vida familiar i totes les seves forces en això, i només veu que al voltant la imatge de la política és cada vegada més negativa.
Algú podria preguntar-se perquè ho fa, si tant de patiment li produeix. Aquí hi ha la primera equivocació: no li produeix patiment perquè sap que el seu sacrifici serveix per ajudar les persones. La satisfacció de veure que ha canviat, encara que només sigui una miqueta, la seva part del món li serveix per seguir endavant amb més forces encara.
El que jo voldria és que entenguéssiu que hi ha molta gent així, persones que necessiten sentir que aquest món tan injust pot ser canviat per la seva acció, persones que no es ressignen a veure la injustícia, petits Quixots que lluiten contra els molíns de vent del sistema, i que la seva única recompensa és mirar enrera i veure que en algun moment van canviar el destí d'altres persones.
El problema és que el soroll mediàtic i el nostre propi sistema eviten que aquests polítics siguin percebuts amb claredat per la gent, que hi pugui apostar per ells. Aquests polítics són els únics que poden arribar directament al cor dels ciutadans perquè ells hi posen el cor. Busqueu-los, acosteu-vos, confieu en ells, veureu que n'hi ha molts més dels que sembla. Jo us en proposo dos: la Gemma Mumbrú i en Jordi Hereu. Els altres els haureu de buscar vosaltres.

dimecres, 16 de juny del 2010

Proximitat i pedagogia

Quantes vegades heu sentit que una obra s'ha fet perquè uns veïns l'han demanada i en canvi uns altres hi estan en contra? Al nostre barri hi ha molts exemples: des de l'arrencament dels bancs de les placetes que es va fer fa tres anys, passant per la poda o tal·la d'alguns arbres, o fins i tot la ínstal·lació d'un ascensor i la peatonalització del Pas de Sant Tarsici.
És gairebé impossible aconseguir la unanimitat dels ciutadans quan es fan treballs a petita escala. La gran majoria de les obres provoquen opinions completament enfrontades, però totes amb el mateix valor. Sovint sento que això desgasta els polítics que treballen en la proximitat, ja que aquells que no estan d'acord amb les actuacions tendeixen a allunyar-se de qui no els dóna la raó.
Aquest és un dels riscos de la proximitat, que es pot convertir en una oportunitat si s'encara de la manera correcta.
El problema no sorgeix de la diversitat d'opinions, sinó d'una limitació de la comunicació, que és difícilment evitable: en general les actuacions en l'espai públic les demanen aquelles persones que hi tenen un interès directe, ja sigui per a ells mateixos o per als altres. Les demandes no les fan mai aquells als quals els sembla que les coses ja estan bé ni aquells que no en resulten afectats. Tots aquests es mouen el dia que veuen que per la petició d'algú altre les coses s'estan canviant, i sovint arriben tard i ja no es pot fer res per tornar enrera.
Es pot fer alguna cosa per evitar aquest problema? La solució teòricament més simple, però inviable en la realitat, seria anunciar el que es va a fer, esperant que qui no hi estigui d'acord es manifesti. Això allargaria les obres i provocaria una paralització de qualsevol cosa que es volgués fer, a més tampoc no es garantiria que s'expressessin totes les opinions.
Així doncs només queda una possibilitat: les actuacions puntuals han de respondre a una política de fons, a unes idees clares i un projecte de barri, sense anar canviant contínuament de direcció. Els representants dels ciutadans han de ser prou pròxims com per distingir quan les peticions xoquen amb la idea de barri que ells defensen i també quan les motivacions responen només a paràmetres egoïstes de defensa d'interessos personals per sobre de l'interès públic.
Així, la feina del polític de proximitat ha de ser destriar el gra de la palla, i aplicar la seva idea de com ha de ser el barri. Els ciutadans han de decidir si el model que ell proposa és el que s'ajusta al que volen, i després donar-li la confiança d'aplicar-lo. Tenint un model clar, el polític pot denegar peticions d'una manera raonada, desenvolupant amb els ciutadans un vessant pedagògic amb els qual els pugui explicar el què i el perquè, a on es vol anar, com s'hi vol arribar. Al final, el ciutadà podrà compartir o no la decisió sobre allò que ha demanat, però en tot cas coneixerà les raons que han portar a aquesta decisió.
Aquesta ha de ser la base de la proximitat. No es pot dir que si a tot aquell que arriba el primer a fer una petició, s'ha d'analitzar en funció dels paràmetres de barri i de l'interès públic. Només així agafen sentit les polítiques de proximitat, ja que el contrari porta a enfrontaments innecessaris entre veïns i a actuacions del tot incoherents entre si.

dijous, 10 de juny del 2010

Diners, diners

Dilluns a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tancar la primera jornada de la setmana sobre les malalties neuromusculars que cada any convoca l'entitat ASEM Catalunya. En els temes escollits es veia clarament quins són els problemes que preocupen a les persones que pateixen malaties complexes i de pronòstic fatal. Però no vull entrar a discutir aquests temes, sinó que m'agradaria comentar alguna cosa sobre unes conclusions que vaig treure i que crec interessants.
El públic eren usuaris i cuidadors, i es palpava l'interès que tenien pel que es parlava de temes tan transcendentals com el testimoni vital, el pacient expert i la decisió sobre suspendre tractaments en pacients terminals (l'erròniament anomenat acarnissament terapèutic).
Em van agradar vàries coses de la sessió: el que vaig aprendre, les reflexions que em va generar, l'nterès del debat, etc. Però me'n vaig quedar una en particular que em va agradar molt: allà, on només hi havia experts, usuaris i pacients no es va parlar en cap moment de la salut en termes econòmics. Hi ha molts temes a resoldre en la salut, moltes preocupacionsi incerteses que s'han d'entomar sense parlar de diners.
En canvi, només sortir de la sessió em vaig trobar amb titulars de diaris que parlaven de sostenibilitat, de copagament, d'economia en la salut. Sembla que tot ho haguem de mesurar en funció del seu cost, que tot el discurs ha de ser en funció de l'economia, que els diners valen més que la salut.
Per a mi, això causa angoixa, decepció. Els gestors han de fer la seva feina, buscar que el sistema sigui sostenible, proposar les reformes que calguin i buscar la complicitat també dels usuaris, però no podem estar parlant sempre de diners. Parlem dels problemes que preocupen els ciutadans, parlem de salut com a dret, hi ha moltes reformes que poden millorar l'estat de salut sense incrementar costos, però sisplau no centrem la discussió només en l'economia. 
Expliquem que el pacient expert serveix per millorar l'atenció i donar seguretat a un altre ciutadà amb la mateixa patologia. De retruc baixarà el cost, però no ha de ser el centre de la discussió. Parlem de com reduir la demanda, si cal un copagament que ens ho diguin clarament, però no centrem tota la discussió sobre això.
Si escoltem la gent, els ciutadans i veïns, veurem que centrar tot el que es discuteix en l'economia només causa allunyament, desil·lusió. Veure que es dóna tanta importància a un tema com els diners, dels quals molts no en tenen gaires, ens allunya de les discussions de fons, del debat i les propostes que poden millorar la nostra qualitat de vida. Sempre s'ha dit que els diners no fan la felicitat. Jo afegiria que els discurs continu i absolut sobre economia provoca desil·lusió i allunyament. 
La vara de mesurar han de ser les persones, no les butxaques. Encara que les butxaques calgui vigilar-les perquè no acabin perjudicant a les persones.

dimecres, 9 de juny del 2010

Petites Històries

Parlem sovint de l'allunyament dels polítics respecte de la societat, sense adonar-nos-en de que la pròpia expressió ja porta implícit un cert allunyament, perquè què és la societat sinó una generalització de les vides dels individus?.
La societat no ha de ser només una generalització, sinó la suma de les petites històries de les persones. Els problemes de la societat són els que aquestes petites històries tenen en comú. Però no podem oblidar la resta de les vivències, aquelles que no pertanyen a la societat perquè formen part de l'experiència vital de cadascú, el seu patrimoni individual. Una experiència deixa de ser individual i passa a ser de la societat només quan és compartida per diverses persones.
La política ha de servir per encarar i resoldre els problemes de la societat, sabent que en conseqüència milloraran també els individuals. Però com sabem quins assumptes són socials i quins només individuals?
Aquesta és la qüestió de base. El polític no pot confiar només en estudis fets per especialistes o tècnics, el polític ha de viure les preocupacions dels ciutadans, tenir-ne contacte directe i apreciar-ne el grau d'importància i de rellevància que les persones els otorguen.
El polític ha de tenir contacte amb les petites històries de la gent, ha de viure-les, empatitzar amb elles, ha de ser capaç de mirar les persones a la cara i veure el grau de preocupació pels temes, ha de ser capaç de trobar punts en comú entre les diferents històries, i ha de proposar solucions, que aniran d'acord amb la seva ideologia. D'això en diem proximitat. És la política construida de baix cap a dalt, és l'única manera de respondre a les inquietuds dels ciutadans.  
Algú podria rebatre que això pot servir en una petita comunitat, però no per un país. Crec que res més lluny de la realitat. Hem de crear estructures en les que el ciutadà tingui un polític de referència a petita escala, que respongui davant d'ell. Aquesta figura és la del conseller de barri o regidor. Més amunt, en nivells més alts, els diputats han de tenir una població de referència, i han de respondre per la gent que hi viu. Els relats i petites històries li han d'arribar directament dels seus veïns i de les síntesis que facin els polítics de proximitat que hi hagi al seu àmbit.
Els diputats han de ser referents dels ciutadans, coneguts, i han de tenir contacte directe amb els veïns. Tot veí ha de saber qui és el seu diputat, i com i quan pot dirigir-s'hi. Aquest és en la meva opinió el camí que hem de seguir per recuperar la complicitat entre polítics i ciutadans, i ha de ser l'objectiu de qualsevol reforma que fem del sistema per acostar la política a les persones.

divendres, 4 de juny del 2010

Igualtat d'oportunitats

Us explicaré un cas del que he tingut coneixement aquests dies. Ara fa nou mesos aproximadament, una veïna nostra de 84 anys d'edat que es trobava esperant a ser atesa en un servei mèdic (no vull distreure l'atenció sobre el que explico amb discussions sobre si era públic, privat, mixt), es va aixecar amb tan mala foruna que va tropeçar amb les potes d'una cadira i va caure. 6 mesos ingressada, diverses fractures, hematomes, pèrdua de l'oïda d'un costat, mitja dentadura, etc, etc. La cadira estava tan mal col·locada que el propi personal va admetre que allà hi havia hagut una negligència, i van canviar la distribució dels seients perquè no tornés a passar.
La senyora va posar una reclamació per tots els danys soferts, materials i físics, però va ser desestimada pel propi centre i li van dir que els hauria de denunciar al jutjat. Els mateixos li van dir que si els denunciava, tenia moltes possibilitats de perdre i que llavors hauria de pagar les seves despeses de judici més les del centre.
Fins aquí penso que el sistema és així i que actuï un jutge no té perquè ser dolent. Ara bé, i aquí ve la meva discussió: La nostra veïna no posarà cap denúncia perquè té una paga de 700 euros més 200 que cobra per una invalidesa del 65%. AQUÍ ESTÀ LA INJUSTÍCIA.
La meva veïna no podrà exercir els seus drets de reclamar els danys causats perquè no es pot arriscar a perdre, ja que llavors no podria pagar i els propi sistema la perseguiria. Però... Quina societat hem creat, en la que una persona té menys drets perquè té menys diners?     
Segur que algú que em llegeixi podrà pensar que la senyora té els mateixos drets que tothom, però no hi estic d'acord. Si un dret no es pot exercir és que no se'l té. Si la por de no perdre un pleit pot fer que no denunciï perquè no podrà pagar, aquesta senyora no té realment el dret de pledejar.
Doncs bé, crec que el sistema està anant massa lluny, que els més dèbils de la societat estan perdent drets contínuament, i que això s'ha d'aturar.  Aquest ha de ser el primer pensament que ha d guiar les esquerres del segle XXI. De què serveix el creixement econòmic si cada vegada és més alt el llindar dels que no tenen realment drets? Sovint els representants de partits de dreta (eufemísticament centre-dreta), com el PP i CiU ens diuen que el discurs dreta-esquerra és del segle passat, que ja no existeixen les classes socials i que les esquerres ens hauríem de posar al dia.
Al contrari, ara hem entrat en una dinàmica de pèrdua de drets per als desafavorits, el sistema està potenciant escandalosament les diferències entre rics i pobres, eliminant progressivament les oportunitats del febles. Les enquestes de salut donen xifres esgarrifoses en les que es veu que l'esperança de vida d'un treballador és molt mes baixa que la d'una persona de nivell econòmic alt. Per a mi aquest és un dels objectius a perseguir per les esquerres: LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS. Li en diuen justícia social, però per a mi es diu igualtat d'oportunitats: Quan neix un nadó ha de tenir el mateix dret a la cultura, la salut, l'educació, el treball, etc neixi on neixi i en l'entorn que ho faci. Fixeu-vos que no estic dient que no vull que no hi hagi rics, o que tothom hagi de tenir el mateix nivell econòmic, no. Només estic dient que quan una persona encara la vida ha de tenir les mateixes oportunitats per davant seu. Després ell decidirà si les aprofita. I és per això que hem de treballar les esquerres, perquè les dretes no van en aquest sentit.
Jo crec en això. I vosaltres?

dimecres, 2 de juny del 2010

Sobre líders i lideratges

Sembla que uns dels problemes amb els que ens enfrontem avui en dia és la manca de líders polítics. Ens arriben missatges de totes bandes queixant-se de que no hi ha polítcs de nivell que puguin engrescar la gent, i pel que sembla això ens està passant al nostre país, però també se'ns diu que està passant a tota Europa. Això em porta a fer unes reflexions que vull compartir amb vosaltres.
Per començar distingiré entre líderatge i direcció. Són dues coses ben diferents. La meva opinió és que el lideratge prové de la gent: són els que envolten el líder els que li concedeixen voluntàriament aquesta condició. Existeixen els líders naturals, aquells que allà on es trobin la gent se'ls escolta, fins i tot quan no tenen raó. Al líder la gent li concedeix credibilitat d'una manera no forçada, i les decissions del líder són seguides sense imposició. Tots coneixem gent al nostre voltant que d'alguna manera tenen capacitat de lideratge, i si us fixeu, no hi ha lideratge sense discrepància, sense claredat i independència d'idees ni sense valentia. Líders n'hi ha en totes les capes socials, en tots els entorns i sempre que hi hagi un grup de gent, no cal buscar-los perquè sempre s'acaben trobant.
Crec que no es pot parlar de lideratge sense lligar-lo amb l'autoritat. Però no us confongueu, per aclarir què vull dir, enfrontaré els conceptes d'autoritat i autoritarisme: L'autoritarisme és la defensa de les pròpies decissions que fan aquelles persones que no tenen capacitat de convèncer. Autoritarisme és quan la força venç els arguments. L'autoritarisme és l'eina dels caps o dirigents dèbils, que no tenen recolzament de la gent. En canvi, l'autoritarisme no pot ser una eina pels líders naturals, ja que si realment ho són, no els cal. El líder necessita autoritat, però l'autoritat no se la dóna un mateix, l'autoritat li concedeixen els que l'envolten. Per aconseguir tenir autoritat, cal tenir la valentia de dir la veritat, de pensar per un mateix, de sortir-se dels discursos oficials, tenir capacitat de convicció. L'autoritat es té quan la gent escolta i assenteix, quan segueixen les indicacions sense que se'ls obligui, quan el que es diu té credibilitat, quan es donen males notícies i són acceptades.
El que ens manca en aquest moment són líders naturals amb autoritat. Per desgràcia hem creat un sistema en el que aquest tipus de líders tenen difícil sobresortir. Això és degut a que hem centrat tot el discurs polític en la gestió: el "nosaltres gestionarem millor que vosaltres". Fent un símil, us diria que el nostre sistems alimenta el cos, però no alimenta l'ànima. Però el que necessitem ara és una tornada als valors, a les idees. En un entorn de gestió pura i dura els líders no poden trobar el seu lloc, perquè la capacitat de convicció i d'il·lusió que necessiten per ser considerats líders no tenen cabuda en aquest entorn.
Per gestionar bé no cal liderar, només cal tenir bons tècnics. Els polítics i la política queden en un segon terme. Les idees llangueixen. El que proposo és que la política torni a les idees, a la gent, a conquerir els cors. Si fem aquest canvi, l'aparició de vertaders líders estarà assegurada. Mentre només pensem en la gestió, serà molt difícil que en surtin. I així ens va!.

dissabte, 29 de maig del 2010

El principi d'una nova etapa

Diu la lletra d'una cançó d'en Joan Manuel Serrat: "Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando". Des del meu punt de vista, i veient tot el que està passant amb la política, el partidisme tacticista i la corrupció, crec que hem arribat al fons del pou. Me'n vaig adonar l'altre dia quan una persona molt propera a mi, amb profundes conviccions ideològiques, em va dir que no se sentia amb ganes de seguir simpatitzant amb cap opció política, i que la desil·lusió pels camíns que ha agafat la nostra democràcia l'havia vençut.
Per a mi va ser un cop molt dur, ja que aquesta persona m'ho estava dient directament a mi, que segueixo treballant i lluitant per una concepció del món i per un millor futur pel meu entorn. Li vaig demanar que se n'oblidés de la gran política, que busqués els seus referents en l'entorn més immediat, i que pensés en si aquests referents li mereixien confiança o no. En altres paraules, li vaig demanar que comencés a construir una nova concepció de la política partint de les persones, per a poc a poc estendre-la a tot el món.
Al nostre país tenim una democràcia jove. Les persones de més de 50 anys van viure la dictadura i van veure créixer en ells l'esperança i la il·lusió per la democràcia. Van lluitar d'una manera o d'una altra, i van treballar perquè aquesta democràcia fos forta i duradera. El que no tenien previst era què passaria quan la il·lusió inicial passés, quan el sistema ja estigués consolidat i anés sol, quan els aprofitats apareguessin, quan el motor del sistema deixés de ser la voluntat de llibertat, i quan el sistema representatiu difuminés aquell desig de democràcia participativa primigeni. El resultat és clar: la desil·lusió, la desafecció no contra el sistema sinó contra els polítics.
I així hem arribat al fons del pou. Cal tornar a fer sentir el ciutadà com el centre del sistema. S'ha de mostrar clarament que es treballa per millorar a vida de les persones, cal sobretot ser capaços d'explicar quin model de món volem i per quin model treballem. El canvi de segle ha portat confusió sobre els postulats de l'esquerra. No és el mateix un partit socialista dels anys 20 del segle passat, en que calia treballar pels drets fonamentals dels treballadors que un partit socialista de l'any 2010, en que els drets fonamentals s'han aconseguit però cal esforçar-se en no perdre terreny i en lluitar per la igualtat d'oportunitats. Cal renovar els postulats ideològics, però sobretot, cal clarificar-los al davant de la gent.
I com podem sortir del pou? Començant a treballar la política des de la base, des del ciutadà. Hem de tornar a parlar amb la gent per saber què esperen, què volen, quines són les seves inquietuds. Hem de recuperar la confiança de les persones oferint-los referents polítics pròxims, sensibles i en els que el ciutadà pugui confiar. Quan aquests referents tinguin el suport de la gent, la seva missió serà renovar i canviar la política a major escala, però per això necessitaran el suport d'aquells qui els envolten, els qui els han proclamat referents, els qui confien en el seu lideratge. I això només es pot fer des de la petita escala, on els primers a saber si algú és o no és honrat seran els seus veïns, on els que el coneixen decidiran si treballa per a ells o per a ell mateix, on es poden construir els lideratges naturals (en un altre article us parlaré de lideratges). La primera tria s'ha de fer en la proximitat. L'oportunitat la tenim al davant, potser aquest serà un pas decissiu en la nostra democràcia. O potser només és un somni. Però sigui com sigui, tinc la il·lusió de formar part d'un equip al PSC i al Districte de Sant Andreu que treballa perquè així sigui. Els ciutadans no ens mereixem el que està passant.

dijous, 27 de maig del 2010

De les teves a les meves

Fa un parell de mesos, quan estàvem acabant les obres del carrer Felip II, l'Espiga i d'altres, em van arribar missatges de diferents veïns (encara m'arriben) criticant la instal·lació de l'ascensor del Pas de Sant Tarsici i la construcció de passos de vianants adaptats entre la plaça del Congrés i els carrers de l'Espiga i del Cep. També hi havia molta discussió sobre el pas nou entre l'Espiga i els jardíns de Massana.
Tot és opinable i criticable, però us vull donar la meva opinió personal, quan em trobo en una situació molt particular que m'ha fet veure les coses des d'un altre punt de vista. Efectivament, per un accident (de conseqüències lleus) durant tres setmanes m'he de bellugar pels carrers del barri en una cadira de rodes. Estic provant jo mateix l'accessibilitat dels carrers, les facilitats que posa la nostra ciutat al desplaçament d'aquelles persones que per un motiu o altre tenen dificultats per desplaçar-se. I he après moltes coses:
La primera és que quan camines sobre unes crosses o vas en una cadira de rodes, una volta de 100 o 150 metres se't pot fer molt dura, cansada i llarga. Fins a la construcció dels passos de la plaça del Congrés, les persones que havien de travessar la plaça havien d'anar o bé fins on està el llac o bé fins a Cardenal Tedeschini, ja que era impossible travessar recte entre els ponts de l'Espiga i els del Cep. Ara ja es pot anar en línia recta, però... s'han perdut quatre places d'aparcament. Reflexiono: ha valgut la pena? Ara, vista l'experiència, ho afirmo amb rotunditat.
Més enllà, al Pas de Sant Tarsici s'ha instal·lat un ascensor, que funcionarà aviat. També ha estat i està sent molt qüestionat. Perquè? doncs perquè una de les escales que hi havia s'ha hagut d'enderrocar. Era una escala de pedra amb els esglaons molt gastats, que havien produït més d'una caiguda. Fins ara, les persones amb problemes de mobilitat que no podien pujar les escales (i en aquest cas s'inclouen persones grans amb el carro de la compra, gent amb crosses, cadires de rodes, etc), si volien anar d'Alexandre Galí a Felip II o viceversa (recordeu que aquest camí porta a la farmàcia d'Acàcies o a la gent de Jardíns Massana al metro de Maragall, per exemple) havien de donar tota la volta per Ramon Albó o per la plaça del Dr Modrego. Aquest recorregut és un verdader suplici. I aquí em pregunto: no val la pena perdre una escala i reformar l'estètica per millorar la vida de molta gent? Segueixo dient que si. A més unes escales automàtiques no haurien resolt el problema a la gent que va en cadira de rodes.
Algú m'ha comentat que en fem un gra massa, que no hi ha tanta gent que necessiti aquestes facilitats, i que no hi ha dret a que eliminem aparcament per facilitar el pas de discapacitats. No? Mireu al vostre voltant, observeu i compteu. Des de persones grans que no poden caminar bé i que necessiten ajut d'algun familiar o cuidador, passant per veïns amb discapacitats que els obliguen a anar en cadira (recordeu que al nostre barri tenim entitats com AFAP al carrer Manigua o la Fedesarió Catalana d'Esports de Minusvàl·lids, o la Federació ASEM de malalties neuromusculars o fins fa poc AMIBA), i molta gent gran que va amb crosses o bastó, i a les que sovint les veiem creuar els carrers fora dels passos per no fer la volta. De veritat, observeu, i us n'adonareu que aquestes persones no es mereixen una societat que els oblidi o els maltracti. Per això hem treballat tant en la millora de l'accessibilitat des del Districte de Sant Andreu. Aquest compromís és un dels que ens fa vertaderament socialistes. O almenys aquesta és la meva opinió.

divendres, 21 de maig del 2010

UN EXEMPLE DE POLÍTICA SOCIAL AL BARRI.

Ahir a la tarda vaig rebre dues veïnes en el meu despatx d'atenció al ciutadà. Venien a preguntar sobre el pla d'ascensors del Congrés. Parlant amb elles van sorgir una sèrie de reflexions que m'agradaria compartir amb vosaltres:
No acabo d'entendre perquè el pla d'ascensors no ha tingut un major ressò mediàtic. Per molta gent del Congrés és un tema transcendental, no menor. Fins a l'aprovació dels actuals ajuts la major part de les vivendes no podien assumir el cost de l'elevador, i les que podien es trobaven amb la dificultat d'obtenir les llicències d'obres. Algú podria pensar que els ascensors tampoc no són tan importants. I jo us pregunto: no ho són?
Vivim en un barri amb un 30% de població major de 65 anys, i amb un índex de sobreenvelliment que duplica el de la Ciutat. Els pisos del Congrés van ser pioners en la seva concepció, però estaven pensats per a gent jove, no per a persones de 80 anys que haguessin de pujar 3 o 4 pisos arrossegant-se per les escales.
La realitat és més dura del que sembla. M'han vingut a veure veïns i veïnes plorant perquè no podien sortir de casa seva, demanant que intercedís amb els seus veïns per arribar a acords i posar els ascensors. Aquest problema humà obligava fins fa poc a les persones grans a marxar del que havia estat el seu pis de tota la vida, degut a que al no poder sortir de casa havien perdut la seva autonomia personal.
Per a molta gent això no era un problema, era un drama. Els nous ajuts ens han servit per fer dels ascensors una infraestructura assequible. De cop i volta ningú ha pogut negar-s'hi a posar-los per problemes econòmics, ja que hi ha ajuts a mida. Amb la nostra intermediació, fins i tot escales que tenien un conflicte sever han pogut arribar a acords. Ara al Congrés molta gent gran veu que podrà viure una vellesa independent durant més anys, que no hauran d'abandonar el seu ambient, les seves relacions, les seves amistats. Aquest entorn dóna un suport d'importància cabdal quan s'enviuda o quan les capacitats minven.
Aquest pla d'ascensors no ha estat al Congrés un simple ajut a la rehabilitació, ha estat una política o millor dit un fenomen social de suma importància.
No us podeu imaginar la felicitat que suposa tenir un ascensor per a aquelles persones que, ja fos pels genolls, la cadera, l'esquena o les forces, ja no podien arribar a casa seva. Això no té preu. Si parléssiu amb ells veuríeu què significa un simple ascensor quan ja les forces flaquegen. Quan una persona se t'acosta plorant i suplicant una solució perquè no vol marxar d'allà on ha viscut 50 anys, on ha vist créixer els seus fills o de vegades morir el seu cònjuge, li hem de donar-li una solució. No podem permetre que els darrers anys de vida d'un ser humà es converteixin en un exili o en un desarrelament. No és just. El nostre món actual els el devem a les generacions anteriors, hem de ser agraïts.
Ens queda algun problema per resoldre, però. En algunes escales o bé no s'ha pogut pactar o bé s'ha arribat a un enfrontament molt greu entre veïns. La llei no ajuda en aquest cas, i de vegades la intermediació fracassa. De tota manera seguirem intentant que s'arribi a acords. És la nostra obligació com a Ajuntament, però jo diria que és el meu compromís com a veí, com a persona i com a socialista.
Aquesta sí que és uns política social de primer ordre.

dilluns, 17 de maig del 2010

Lligams

Dissabte passat tenien lloc les festes de primavera de Congrés-Indians. Unes festes que s'han estat treballant durant mesos des de la Coordinadora de Congrés-Indians, que formen totes les entitats amb ganes de desenvolupar un projecte comú per al nostre barri. Per sort, enguanyhem trobat una localització ideal a la plaça del Canòdrom, el temps ens ha acompanyat i la gent ha vingut a gaudir de la festa. Fins aquí tot rodó.
El que us vull explicar des d'aquí és com ho he viscut personalment.
La mala sort va fer que dimecres a la tarda patís un accident prou lleu com perquè no tingui conseqüències importants, però prou greu com per no permetre'm posar un peu a terra durant quinze dies. Des d'aquí vull agrair el suport que he rebut d'amics, companys, veïns i entitats. No te n'adones de l'important que és aquest suport fins que t'hi trobes. De tota manera aquí em vull referir a una cosa molt concreta:
Tots aquells dels que he rebut suport em deien que delegués la representació del Districte en altres companys, que la salut és el primer, que de vegades cal mirar per un mateix. Sobre això és sobre el que vull discutir avui.
És evident que la salut és el primer. No n'hi ha dubte però quan estàs treballant colze a colze amb les entitats i els veïns, quan comparteixes els seus problemes i els fas teus,  la relació entre un conseller i la gent deixa de ser una qüestió de feina. Apareix una implicació emocional, una estimació profunda per la gent que ho fa i també per allò que fa. Som persones, establim lligams més enllà de la feina. Sents que per aquests amics és important sentir-se recolzats per la institució de l'Ajuntament, i també creus que l'important per a ells és que vingui la màxima institució (Regidora o Alcalde) però sents que tu no els pots fallar. Ells no t'ho retrauran mai, entenen que per motius de salut no hi pots anar, però tu personalment sents que en aquests moments no els pots fallar, passant per davant de les teves circumstàncies individuals del moment.
Algú em va comentar dissabte, a les festes de primavera, on m'hi vaig presentar amb una aparatosa cadira de rodes, que no hi hauria d'haver anat, que si dintre d'un any ja no soc conseller ningú s'enrecordarà d'això, que en canvi el turmell és per a tota la vida. Estic convençut de que qui m'ho va dir està equivocat, té raó pel que fa a quan ja no sigui conseller, també pel que fa al turmell, però el que no té en compte és que per sobre de totes les consideracions, vaig sentir que feia el que el cor em demanava, així que la satisfacció de poder compartir aquells moments amb els meus amics de la Coordinadora ja valen més per si mateixos que les molèsties o possibles problemes per moure'm en les meves circumstàncies. En aquell moment no em vaig sentir com un càrrec polític, em vaig sentir com un amic.
Crec que aquest és el futur de la política de proximitat, crear lligams profunds, humanitzar les institucions, convertir l'Ajuntament en un col·laborador i sentir-se part d'un mateix projecte que és el nstre barri, la nostra gent i la nostra ciutat. 

dilluns, 10 de maig del 2010

ENTITATS EN PERILL: Podem fer alguna cosa?

Després d'escoltar les corals que es van reunir ahir a la tarda a la Parròquia del Bon Pastor, us vull explicar les reflexions que em van venir al cap mentre hi pensava en el camí de casa. Pels que coneixeu la situació d'aquestes entitats, probablement res no us vindran de nou, però possiblement als altres us serveixin per conèixer més profundament un tema que pot comprometre, i molt, la continuitat d'un tipus d'expressió cultural que en moments cabdals de la nostra història va ser fonamental per reforçar la nostra identitat de país.
A part d'algunes corals que gaudeixen de bona salut, la majoria estan patint el problema de la manca de joves que hi vulguin col·laborar. Així, a mesura que passen els anys, les corals van reduïnt el nombre de cantaires, principalment masculins, i van perdent magnitud i diversitat de veus. Sembla que als joves no els interessa gens aquest tipus de cant i consideren que el seu temps ha passat.
Res més allunyat de la realitat: els directors de les corals són en la seva gran majoria joves, i estan aportant nous formats i registres al repertori. Si abans la temàtica religiosa era dominant, ara espirituals negres, cançons pop, havaneres, ètnics, i tot tipus de música s'ha incorporat als seus cants, fent que els concerts siguin interessants i atractius. Tot i així, segueixen els problemes.
I aquí se'ns genera la pregunta: Cal o no cal lluitar per revertir la situació? Creiem que el temps de les corals ha passat?
No. Rotundament no. Ahir a la tarda la Parròquia del Bon Pastor era plena. Els veïns venien a donar suport a la seva coral i a les dones que allà hi actuen. Hi ha públic i interès. La tasca social d'aquestes entitats és importantíssima: el treball en equip, el sacrifici, l'interès personal, el compromís, la transmissió del patrimoni cultural, el portar el gust per la música a les oïdes de molta gent que si no fos així no hi tindria contacte, en fi, els valors que la cultura té com a cohesionador de la societat. Aquesta és la seva importància real, més enllà de la qualitat, més enllà de l'interès econòmic, més enllà de l'espectacle. Per això hem de recolzar i potenciar les corals. Però la tasca és difícil i calen solucions imaginatives.
No tinc la solució màgica, m'agradaria tenir-la però no la tinc. Tanmateix crec en la gent, i en el poder del treball en equip. Per això hem creat el grup de corals del consell de cultura del Districte de Sant Andreu. Entre tots hem de buscar el camí, engegar noves iniciatives. Resoldre els problemes actuals per poder encarar les millores futures. Els components dels grups estan molt implicats, tenen ganes de millorar. Així doncs tenim el més important, gent amb il·lusió per allò que fa.
Les primeres aproximacions ens porten a potenciar l'intercanvi, a compartir recursos. Haurem de veure a on ens porta això. Les idees aniran sorgint, i el que serà verdaderament important serà triar aquelles que realment ens facin avançar. Aquesta és la tasca del bon polític. No cal que tingui totes les idees, cal que sigui capaç de distingir i tirar endavant les realment bones.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Sobre un dels drets del ciutadà

Els afiliats i simpatitzants de Congrés-Indians del PSC ens vam trobar ahir a la tarda per parlar de temes del barri. Tot discutint, va sorgir un tema que requeria especial atenció: la capacitat de les administracions de fer arribar als veïns informació fiable i a temps de tot allò que es fa, que es preveu o que pot afectar-los d'alguna manera.
Aquesta discusió tenia el seu origen en una qüestió que ens preocupava especialment: les administracions estan tendint cada vegada més a comunicar-se amb els ciutadans per la via d'Internet. Aquesta via redueix els costos, però obliga a vàries coses: aquell qui vulgui ser informat ha de donar una adreça de correu electrònic o bé buscar ell mateix la informació a través dels buscadors i les webs oficials, però en tot cas obliga a ser usuari d'Internet.
Vist d'una altra manera, l'administració posa la informació a disposició de tot aquell qui vulgui accedir-hi, de manera que ha de ser el ciutadà qui la vagi a buscar d'una manera activa, o bé manifesti la seva disposició a rebre-la a través del correu. La informació en si deixa de ser universal i passa a ser dels ciutadans que la demanin.
Aquesta manera d'accedir a les dades no és dolenta en si mateixa, però altera de manera notable la forma tradicional d'exercir una ciutadania plena, que fins fa poc es basava en una recepció de la informació de forma passiva, esperant que fossin les administracions les que es dirigissin al ciutadà i no a l'inrevés.
I aquí apareixen els problemes: una gran part de la nostra societat és aliena a la realitat de la xarxa, especialment les generacions de major edat, que no han conviscut amb Internet i que en molts casos n'expressen una certa desconfiança o simplement no en volen saber res perquè creuen que els supera.
De cop i volta, aquests ciutadans deixen de poder accedir a tota la informació i per tant no poden exercir com a ciutadans de plè dret, ja que desconeixen una part de la realitat que els afecta en la relació amb les administracions. D'alguna manera l'ús indiscriminat d'Internet està afectant al dret d'una part de la població a ser informats, ja que estan en desavantatge amb les noves tecnologies.
Nosaltres, com a socialistes no podem permetre que això passi, ja que és un factor contrari a la cohesió social, que situa una part dels veïns en una ciutadania que en certa manera és de segona divisió. En això estem treballant, però hi ha molta feina a fer, ja que xoca amb les noves tendències de comunicar a qui ho demana. Aquest problema l'hem de resoldre en una ciutat com Barcelona, en que la població de tercera edat és tan nombrosa, però especialment en el barri de Congrés-Indians, que és un dels més envellits dels 73 que la composen.

dilluns, 26 d’abril del 2010

A qui representem?

Dissabte al matí, junt amb uns quants veïns del barri, vaig assistir a l'acte de presentació del candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC, en José Montilla. Parlant amb ells, i reflexionant sobre Congrés-Indians, sobre la seva gent, sobre les entitats, etc, vaig relacionar el que m'estaven explicant amb el que estava sentint en l'acte.
El nostre barri el forma una barreja de gent de diversos origens, vinguts de la pròpia Catalunya, però també de d'altres punts d'Espanya i, ara també, del món. I què tenen en común tota aquesta gent? Doncs bé, si mireu a les estadístiques el nivell sòcio-econòmic del barri veureu que de mitjana la gran majoria són o han estat treballadors, persones que s'han fet a ells mateixos i que han treballat o treballen molt dur per mantenir un bon nivell de vida. Congrés-Indians és un barri de gent senzilla, treballadora, sense pretensions. No som ni més ni menys que qualsevol altre barri, sense enveges ni supèrvies, amb el nostre esforç com a via per a la superació.
I tot això em porta a pensar amb el meu partit, en si respon a aquest perfil. Penso que si, més fins i tot del que molta gent pot veure. Tenim un candidat a la presidència de la Generalitat que demostra com cap altre que el treball constant i la perseverança ens poden fer arribar al més alt, un candidat al que ningú no li pot negar que ha trencat motlles en aquest sentit. Si alguna cosa li tiren en cara és precisament això, no pertànyer a les classes tradicionalment dirigents d'aquest país. Així doncs, tenim un candidat que resumeix la vocació de treball del barri. Però... se sent representada per ell la major part dels veïns?
En la resposta a aquesta pregunta es barreja un altre tema que trenca la tradicional divisió de la societat entre classes acomodades i treballadores: el catalanisme. El catalanisme és transversal, element vertebrador i cohesionador del nostre país. Però pot ser portat per dues vies: la positiva, mirant endavant i fent-lo servir de pal de paller, utilitzant-lo com a eina d'unió i puntal de fortalesa, i la negativa, utilitzant-lo per reivindicar separatismes i per trencar relacions que d'altra manera podrien ser molt fructíferes.
Jo crec que la major part de la gent del Congrés-Indians és catalanista, però d'aquest catalanisme en positiu, amb orgull de ser catalans, oferint aquest sentiment com a credencial d'amistat amb els altres pobles d'Espanya, sense obligar ningú a trencar amb les seves arrels però reconeixent-nos com a singulars. Crec fermament que aquest és el catalanisme d'en José Montilla, i per això penso que ell pot ser qui millor representi la gran majoria dels veïns del meu barri a la Generalitat.
Per a mi, en Montilla resumeix en una sola persona els dos trets més importants de la gent de Congrés-Indians: la força del treball i el catalanisme en positiu.

divendres, 16 d’abril del 2010

Informació o Comunicació: el poder dels sentiments

Aquesta tarda estava assegut a una cadira de la nova plaça del Canòdrom, pensant en com ha quedat, en com l'estant aprofitant les famílies, i en el futur d'aquell espai amb un entrar i sortir de gent als equipaments que el barri necessita i que s'hi encabiran.
Allà pensant, al meu costat he sentit la conversa d'uns veïns que desconeixien el que es farà allà, i que estaven fent propostes que encaixaven perfectament amb el model de ciutat i de barri que volem: espais per a la gent, un aparcament, equipaments... No he pogut estar-me'n, i m'he acostat a explicar-los el futur, a imaginar com serà tot allò d'aquí a uns anys i, en resum, a fer-los partíceps dels meus pensaments d'aquells instants. 
Suposo que han apreciat la il·lusió amb la que els ho explicava, i m'he emportat la sensació de que compartien els sentiments que em produia imaginar el que ha de venir. Me n'he adonat de que el coneixement els creava una certa sensació de benestar per un instant.
Aquest és el repte que tenim els socialistes a Barcelona. Tenim un projecte il·lusionant, coneixem cada racó d'aquesta ciutat, i tenim propostes per a tots ells. Sentim com senten els veïns, i pensem com pensen ells. Estimem la ciutat i els nostres barris, però alguna cosa no acaba de funcionar en la relació amb mols veïns. Què ens està fallant, doncs?
Al meu parer dues coses: la primera és la que estem perdent la batalla de la informació. Els barcelonins no saben el que s'hi fa ni el que s'hi té previst, i per això tenen la sensació de que no es compta amb ells. Però no ho saben tot i que ho expliquem a tort i a dret. Quin error hi ha?. Doncs bé, crec que hi ha un problema de base: hem de ser capaços de comunicar, no d'explicar. Explicar és fàcil, només cal sortir als medis de comunicació i descriure les actuacions i els plans. Però els veïns reben grans quantitats d' informació de molts origens, i els és difícil triar el gra de la palla, els és impossible trobar un nexe comú per la gran quantitat d'interferències que hi ha a l'ambient.
I aquí ve el segon problema: Intentem explicar el perquè fem les coses basant-nos en la ideologia, en el socialisme, en un pensament general d'esquerres i progressista. En la meva opinió, hem de parlar amb el cor. Som socialistes perquè ho portem molt endins, i tot el que fem portarà el reflex de les nostres idees. Així doncs, no cal que diguem que fem les coses per ser qui som, sinó que expliquem les coses com les sentim, apel·lant als nostres propis sentiments, al que ens diu cada cosa que fem, a com ens fa sentir d'orgullosos i com fem un món millor.
No és la batalla de la informació, la que hem de guanyar, sinó la de la comunicació. A les persones se les enamora pel cor, i la comunicació ha de seguir aquesta via. Hem de tornar a enamorar al ciutadà mostrant-li les nostres emocions sobre les coses que fem.

dimarts, 13 d’abril del 2010

La consulta de la Diagonal, un tema pel consell de barri?

Ahir a la tarda, en el consell de barri, el Comissionat de Participació Ciutadana Ramon Nicolau va presentar la consulta popular sobre la reforma de l'Avinguda Diagonal. Immediatament, els membres de les plataformes de Can Ros Verd i de Pistes Vèlia van expressar la seva disconformitat amb que el tema es tractés en un consell de barri, i van marxar de la sala. Aquí us vull explicar la meva opinió sobre el tema.
El consell de barri serveix per tractar temes que afecten a la seva gent, per arribar a tots i cadascun dels ciutadans i també perquè es pugui sentir la seva veu. La finalitat última és acostar l'administració al ciutadà, esdevenint una eina de participació directa i sense intermediaris.
Perquè la comunicació sigui efectiva, cal que sigui bidireccional: el ciutadà ha de decidir què vol fer arribar a l'Ajuntament, i l'administració què creu que el veí ha de conèixer. No em referiré als problemes que plantegen els veïns, i que poden ser molt variats, sin´als temes que l'Ajuntament pot explicar en un consell de barri.
El més fonamental és explicar els temes que pertanyen estrictament a l'àmbit territorial del barri. Sense aquesta explicació el consell perdria part del seu significat. Però això no és tot: també cal que el ciutadà pugui conèixer temes de la ciutat que l'afectaran directa o indirectament, i en aquest apartat hi col·locaria la consulta de la Diagonal. Ho justifico:
No sé què en penseu, però jo em sento veí de Congrés-Indians i ciutadà de Barcelona. Estic orgullós del meu barri, especialment perquè pertany a aquesta ciutat. No puc separar una cosa de l'altra, i per a mi els problemes de la meva ciutat són també meus. Ara la Ciutat necessita la nostra opinió sobre la reforma d'un carrer que possiblement és el més important que la creua, un carrer en el que ens hi juguem el model de ciutat, el model de transport públic i el model d'espai públic. Estem cridats a opinar, i davant aquesta necessitat de la ciutat hem de respondre participant-hi. Però... podem participar sense conèixer tots els ets i els uts del tema? NO.
Responent a aquesta necessitat d'informació, l'Ajuntament ens acosta un tema de ciutat al consell de barri. No crec que sigui dolent tenir perspectiva de ciutat també quan estem treballant temes locals. Fins i tot quan parlem de com volem els nostres carrers estem parlant d'un model de ciutat, que es posa en joc en la consulta de la Diagonal. SI, SOC CIUTADÀ DE CONGRÉS-INDIANS, PERÒ TAMBÉ HO SOC DE BARCELONA, i no puc pensar en el meu barri sense pensar en la meva ciutat. Així doncs, benvinguts els temes de ciutat en els consells de barri. Una ciutadania de plè dret només és possible si els ciutadans estan ben informats. La perspectiva local no ens ha de fer perdre la global.

dijous, 8 d’abril del 2010

Enfrontament o col·laboració entre institucions: a qui beneficia?

Sovint sentim a dir que l'Alcalde Jordi Hereu no es desmarca prou del govern de la Generalitat, que hauria de defensar més la ciutat i que, en certa manera, l'Alcalde s'ha d'enfrontar al Govern per fer prosperar Barcelona. Sabeu qui ho diu, oi?
Si, aquells que fins l'any 2003 van fer bandera de l'enfrontament entre la Generalitat i l'Ajuntament, aquells que van fer la reforma de l'Atenció Primària de Salut a tot Catalunya excepte a la capital, aquells que li van negar el metro a Montjuïc, aquells que volien l'AVE a Sant Cugat abans que a La Sagrera. Si, si, hem de fer memòria...
I a què ve tot això? Doncs bé, avui m'ho ha fet recordar el fet de que hem aconseguit que el CAP de Cotxeres Borbó atengui una part dels veïns del meu barri, Congrés-Indians. I m'ha fet pensar en coses diverses que no cal oblidar, o us penseu que la saturació del CAP Maragall és nova? O la del CAP de Sant Andreu, o la del de La Sagrera... Si recapitoleu, no teniu la sensació de que durant molts anys no es va invertir NI UN DURO en salut a la ciutat de Barcelona? O més concretament, al Districte de Sant Andreu?
Des del 2003, la conselleria de la socialista Marina Geli ha estat col·laborant amb l'Ajuntament. Han estat 10 anys en que s'ha invertit el temps en planificar la salut de la Ciutat, com no s'havia fet en 23 anys. Han estat 10 anys en que s'han previst i s'han començat obres com el CAP de Cotxeres, s'ha posat la primera pedra del de la Trinitat Vella i aviat es posarà la de Casernes de Sant Andreu.
Realment creieu que hauria estat bo l'enfrontament de l'Alcalde amb els seus companys de la Generalitat? No penseu que potser és més útil per a Barcelona la col·laboració sense interessos polítics pel mig? Jutgeu vosaltres mateixos. Però mireu el que s'havia fet i el que s'està fent. Penseu des de quan s'ha estat planificant en aquesta ciutat. Seguiu creient que és bo per a Barcelona un govern de dretes anti-capital a la Generalitat?
I per a mostra a un nivell més proper, el cas del CAP de Cotxeres. El Consorci Sanitari de Barcelona, depenent de la Generalitat i de l'Ajuntament, ha estat sensible a les demandes del Districte de Sant Andreu perquè una part del Congrés pogués ser assistit allà enlloc d'anar al CAP Maragall. El reslutat de la col·laboració i la bona entesa ha estat una solució imaginativa, que gairebé suposa un canvi en les àrees bàsiques de salut, a cavall entre dos Districtes. Això és col·laborar. Cal l'enfrontament?

dimecres, 17 de març del 2010

Perquè és important un centre d'art al Canòdrom?

La nostra ciutat està fent una aposta molt ferma per no perdre el tren del segle XXI. Una vegada passada l'època industrial, mirar cap el futur és buscar camíns per trobar sectors en que puguem ser competitius i punters. Aquesta tasca només es pot dur a terme intentant imaginar quins seran aquests sectors d'aquí a 15, 20 o 50 anys. No és tasca fàcil, però sembla que hi ha alguns indicis de per on anirà el camí.
El secret està en apostar per activitats de creació, que generin molt de valor afegit, i que serveixin de pol d'atracció per a persones de tot el món que busquin llocs on portar a terme nous i innovadors projectes. I quines són aquestes activitats? Doncs bé, d'un costat la recerca i de l'altre la Cultura.
La Cultura s'ha convertit en un poderós sector econòmic, que fins i tot en temps de crisi no deixa de créixer. La seva fortalesa està en la capacitat d'atraure talent, innovació, joventut i capacitat de reinventar-se. En aquest sector, l'Ajuntament està fent un enorme esforç per portar Barcelona a la primera divisió a escala mundial. En un món globalitzat el futur de la ciutat passa per ser punt de referència mundial. El que no arriba a aquesta escala corre el risc de convertir-se en un simple observador sense oportunitats.
En aquest sentit, calen centres culturals on artistes de categoria internacional, nous creadors que tinguin alguna cosa a dir, puguin presentar i exposar els seus projectes. Aquests centres seran lloc d'atracció per a gent vinguda de tot arreu, afavorint intercanvi i interrelació.
El barri de Congrés-Indians es mereix tenir un centre d'aquest tipus. Crec que ens mereixem que pugui venir gent de tot el món i apropar-se a aquests carrers que nosaltres ens estimem tant. Penso que per segona vegada a la nostra història (la primera va ser el naixement del barri) hem de tornar a estar a la primera plana dels diaris, i que el Canòdrom ens dóna l'oportunitat de ser coneguts arreu i de poder explicar amb orgull que som un dels centres culturals de la Ciutat de Barcelona.
El Centre Cultural del Canòdrom és l'única oportunitat que tindrem al nostre barri de tenir un equipament d'àmbit internacional. I és més, esperem que sigui capaç també de generar un moviment de gent que vulgui residir temporal o definitivament a prop, perquè l'intercanvi amb creadors culturals no pot ser més que enriquidora per a tots nosaltres. El més important serà, però, que totes aquestes possibilitats acabin convertint-se en realitat. Ens ho mereixem.
Ara bé, no em negareu que la idea de fer un centre cultural a l'edifici del canòdrom ha estat una idea audaç del nostre Alcalde, Jordi Hereu. És una idea que només es pot tenir si es té clar l'horitzó de la Ciutat a llarg termini, si realment es creu en les possibilitats de Barcelona, i si realment es tenen idees innovadores. I em pregunto: Això és la paràlisi del govern municipal de la que parlen els nostres rivals?.