dilluns, 24 de novembre del 2014

JO NO TRAURÉ EL CARNET DE LA CARTERA

Llegia avui unes declaracions de la Montserrat Tura en les que deia que trauria el seu carnet del PSC del moneder, però sense llençar-lo per tot allò que ha viscut i en el que ha treballat durant tants anys. Vagi per endavant el meu respecte a qui va defensar en primera línia allò que ha estat sempre la nostra manera de veure el món, però he de dir que no comparteixo les maneres de desmarcar-se'n que ha utilitzat en els darrers temps ni tampoc la conclusió final amb que tancarà la seva militància al partit, així que aprofito el meu bloc per explicar-vos quines raons fan que estigui tan compromès com sempre amb el PSC i la nostra manera de veure el món:
Dissabte a la tarda compartia unes estones amb una amiga que té un càrrec de representació a Esquerra Republicana. Només veure'm em va preguntar si jo encara pensava en continuar al PSC. Com és d'imaginar, la meva resposta va ser afirmativa, a la qual cosa em va contestar amb un primer argument, dient-me: "El PSC ja no és el d'abans, heu deixat de ser catalanistes". Aquesta afirmació em va portar a donar-li una primera resposta: 
- Seguim sent socialistes -li vaig dir-, i un socialista ha d'estar on estan els seus. Amb els meus companys comparteixo el 90% dels plantejaments ideològics i la manera de veure el món. On puc estar més a gust, si no és amb ells? Per nosaltres el primer són les persones, i alguns li donen importància també a les fronteres, però no crec que sigui prou per separar-nos si seguim pensant igual. I respecte de ser catalanistes, no confonguis ser-ho amb ser independentistes. Nosaltres defensem Catalunya com ho hem fet sempre, però sense els extrems que heu posat de moda.
Ràpidament em va etzibar: "Si us separéssiu del PSOE segur que tindríeu més recolzament"
- Jo soc militant del PSC -vaig precisar-, però no tinc cap necessitat de separar-me del PSOE especialment per dos motius: el primer és que compartim la nostra ideologia, passat en comú i lligams emocionals amb ells i amb els altres socialistes del món, i el segon és purament pràctic: Des de Catalunya només es podrà canviar Espanya treballant amb el PSOE, veient que les dretes no volen fer canvis i els nacionalistes no han aconseguit mai res de res fora del "peix al cove". I a més, qui t'ha dit que necessitem el recolzament de tots aquells que no es volen entendre amb els altres socialistes?
En aquest moment va recórrer al gastat argument de que "Som diferents dels espanyols i a més no tenen cap interès per resoldre el problema". Evidentment tenia resposta a això:
- No et diré ni que si ni que no a que tenim trets culturals diferents (tampoc no ho tinc clar), però el que és segur és que no som ni millors ni pitjors -això ens distingeix radicalment dels nacionalistes-. I no confonguis la posició del govern del PP i de gran part dels conservadors espanyols amb la posició dels espanyols en general. Et dic per experiència que al PSOE la major part de la gent entén el problema i el volen resoldre. Allà les persones progressistes també creuen que cal reformar l'estat del 78 perquè ara en surten les mancances. 
Llavors em va treure el tema de la "consulta" dient-me que hi estem en contra...
- No -vaig contestar-, nosaltres no estem en contra d'una consulta. Estem en contra DE LA VOSTRA CONSULTA. Nosaltres no som independentistes i necessitem temps per bastir una reforma de l'Estat que resolgui el problema territorial per molts anys. Quan la tinguem serà el moment de consultar als catalans/es si accepten el nou encaix. Aquesta és LA CONSULTA QUE VOLEM. Només si llavors els catalans diuen que no, caldria passar a d'altres plantejaments.
Va tornar a l'argument que repeteixen sempre... "Tenim pressa". Aquí vaig poder passar al contra-atac:
- I per què teniu tanta pressa? Teniu por de que ho aconseguim?
La seva resposta va ser que si presentem un proposta de reforma de la Constitució, de ben segur els catalans votaran SI, i quedarà aturat el "Procés" durant molts anys. O sigui, va admetre que els fa por, molta por que la posició dels socialistes s'acabi imposant. Això em va fer sentir molt orgullós, del meu carnet, i em va donar un impuls moral perquè estem seguint el camí correcte, encara que ara sigui minoritari.
Respecte això també em va etzibar: "Però la vostra postura és minoritària, ara".
- Mira, la democràcia exigeix que algú defensi les posicions minoritàries, també. Sobretot si aquestes tenen la possibilitat d'esdevenir les de més sentit comú i probablement l'única sortida als grans problemes.I si en això quedem com una força política més petita, ho haurem d'acceptar. Jo no em vaig fer socialista per seguir la majoria sinó per defensar els meus ideals. I si hi ha menys gent que els comparteix, seguiré treballant per convence'ls de que són el camí, però no deixaré els meus companys i companyes abandonats en aquesta tasca. La militància en una causa es demostra quan estàs A LES DURES I A LES MADURES. Ara són dures, però els companys de camí ens serveixen per tirar endavant.
La conversa va acabar com sempre de manera amigable, i ens vam emplaçar a continuar-la a mesura que vagin passant esdeveniments. ja veurem cap a on anirà la cosa!
En fi, Montserrat, guarda el carnet on vulguis. Per a tu és passat, per a mi és present. Quan tu tenies càrrecs de representació jo només era un militant de base. Quan els has deixat has volgut trencar amb tot, cosa que he de respectar. Però jo seguiré aquí i el continuaré portant a la cartera amb molt d'orgull perquè forma part de la meva identitat, i mentre el PSC segueixi defensant el socialisme hi seguiré sent lleial. Pels molts companys i companyes amb els que seguirem la nostra lluita per canviar el món més enllà de pàtries, nacions , fronteres o càrrecs que pugui (o no) ocupar.

dijous, 20 de novembre del 2014

EL RISC DE MERCANTILITZAR LES RELACIONS A LA CIUTAT

El contacte amb les entitats forma part del treball del dia a dia en les tasques que ha de portar a terme un conseller de districte. Les coneixes, comparteixes estones, parles amb socis i juntes, veus les activitats que fan, escoltes problemes, inquietuds i també alegries, com no. A moltes les visites vàries vegades, a d'altres menys, però sempre intentes dedicar-hi prou temps a cadascuna perquè se senti especial i entesa. Amb aquest contacte estàs donant un recolzament al que estan fent, al temps que hi dediquen, als seus esforços. Un Ajuntament ha d'estar sempre al costat d'aquells qui sacrifiquen gran part del seu temps lliure per oferir-lo a la resta de la societat col·laborant amb el teixit associatiu.
Sense aquest teixit, Barcelona no seria el que és. Sense ell la ciutat no podria donar abast a tota la demanda d'activitats que la població genera, ni dur a terme tots els projectes solidaris, ni tenir antenes per detectar els problemes de la societat. Cal que se'ls ofereixi aquest reconeixement, amb gestos com la presència institucional als seus actes o trobades amb les seves juntes.
Explico això perquè durant els darrers mesos, acte rere acte, m'he anat trobant amb entitats que feia molt de temps que no rebien la visita d'un conseller del govern del districte o del mateix regidor. He copsat un sentiment de soledat de les entitats davant l'Ajuntament, de desconfiança cap a l'equip de govern per desconeixement, de decepció amb aquells que deien que volien fer la Barcelona de les persones. No són propers (aquí he de dir que hi ha alguna excepció entre els consellers, no seria just dir que cap no fa la seva feina), i no sembla que s'esforcin gaire per una proximitat que probablement els porta massa feina. Quantes vegades he hagut de sentir "això amb vosaltres no passava"?
És curiós com compensen aquesta manca d'empatia amb la major part d'entitats. El talonari treu fum. No els cal conèixer les inquietuds, els problemes, la vida de les associacions. No. Només els cal treure la bitlletera quan els venen a demanar alguna cosa. Em recorden molt aquells pares malcriadors que no es preocupen dels problemes dels seus fills però quan obren la boca per demanar de seguida els compren allò que volen. Però aquests fills no els estimen més per això. Ans al contrari. L'afecte i la comprensió no poden ser substituïdes pels regals. Les entitats necessiten també altres tipus de recolzament.
Segurament aquesta manera de fer política els anirà molt bé. Sense resoldre els problemes de la ciutat van repartint diners a totes aquelles associacions que ho demanen, sense entrar en consideracions més profundes. "No m'expliquis els teus problemes, quants diners et calen?". Això s'anomena clientelisme, i el resultat és un empobriment de la societat en general. El resultat pot acabar sent la consecució d'un vot captiu, agraït pels favors, però sincerament no és la manera de fer política en la que nosaltres creiem.
Cal acostar-se, parlar, conèixer la ciutat, els problemes, crear sinèrgies i empaties, compartir problemes i solucions. La meva experiència em diu que moltes vegades pots ajudar una entitat només amb dedicació i suport, o donant idees, o recolzant projectes. Parlant, compartint temps, convencent i educant, ajudant. Aquest és el suport que val de veritat per fer una societat més humana. No tot s'ha de mercantilitzar, i tinc la sensació de que Trias i els seus regidors estan mercantilitzant totes les relacions ciutadanes. Aquesta no és la Barcelona que volem ni la que ens mereixem. Espero que no li surti bé i el mes de maig tornem a canviar d'Alcalde. Cal una mica d'AIRE FRESC PER A BARCELONA.