dijous, 23 de setembre del 2010

Un vídeo per sentir Barcelona

Mireu el vídeo que he penjat a la capçalera de la pàgina. Mentre el veieu i el sentiu, penseu en la nostra ciutat. Suposo que compartireu el que jo sento cada vegada que el veig: Quina ciutat tenim!.
Jo em sento orgullós de viure a Barcelona, i crec que és una ciutat atractiva per a tot el món. Però no crec que això hagi estat una casualitat del destí. Barcelona l'hem feta entre tots, l'ha construida la nostra gent, els barcelonins. Però per a això ha calgut que algú liderés aquest desenvolupament, que ordenés el creixement i li donés forma. Penseu qui ho ha estat fent durant molts anys, i penseu també si esteu disposats a posar-ho en perill amb projectes indefinits que no savem cap a on apunten.
Quan us parlin de privatitzar, de reduir l'administració, de reduir el sector públic, intenteu pensar com seria aquesta ciutat si tot allò que és públic deixés de ser-ho. Si tota la iniciativa es deixés en mans privades i si el lideratge de la ciutat el portés el capital privat. Penseu-ho. Realment creieu que val la pena arricar-s'hi?
Per cert, a veure si veieu algú que conegueu, al vídeo.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Nedar contra corrent

Avui llegia al diari els resultats de les eleccions sueques, en les que ha guanyat el centre-dreta però ha pujat força l'ultra-dreta. Entre les anàlisis que hi havia, n'hi havia una que parlava de la decadència del centre-esquerra a tota Europa. A poc a poc sembla que els europeus es van deixant convèncer per postures més conservadores i, en molts casos, per postures radicalment xenòfobes.
Mireu, no és la meva intenció rebatre aquests arguments. Ni tan sols dir si és cert o no. Això ho deixo per als sociòlegs i els estudiosos. El que us vull explicar és perquè jo he decidit nedar contra aquest corrent que sembla arossegar-ho tot cap a un retall de l'estat del benestar i que porta la gent a postures cada vegada més individualistes.
Des del meu punt de vista, jo no vull ser ric en un món en el que quan miri al meu voltant només vegi la pobresa dels que no s'han pogut pujar al carro de la properitat. Vull que se'm valori pel que soc capaç de fer, no per qui soc ni per de qui soc fill o amic, no vull que la meva cartera pesi més que la meva forma de ser. No vull viure en un món on a mi m'atengui un metge que pugui pagar però al carrer vegi morir algú que no va poder pagar-lo, no vull un món on el que no té recursos no pot anar al metge, no vull que la vacuna contra les malalties estigui feta de bitllets.
Tampoc no vull un món on només puguin estudiar els que tenen diners, no vull tenir un títol universitari per haver de llegir els documents als que no saben llegir perque no ho podien pagar. No vull un món en que es digui gandul a qui no pot treballar ni on em diguin cada dia que l'economia s'enfonsa perquè a aquells que van cotitzar tota una vida ara els ho estem retornant.
I tantes, tantes coses té aquest món que no funcionen com a mi m'agradaria... La tendència és a que ningú pensi en tot això, només hem de pensar en nosaltres mateixos. Doncs no, m'hi nego. Crec que el món ha d'avançar, mai retrocedir. Soc un progressista convençut. Si, progressista de progrés en el sentit de millora de la societat, en el sentit de l'inconformisme profund.
El meu món està composat per mi, la meva família, els que m'envolten, els meus veïns, conciutadans, i per tots aquells que vivim en aquest planeta. Una persona sola no és res, cal la societat. L'individualisme no mira de millorar la societat, més bé al contrari, tendeix a desmembrar-la. Doncs bé, jo crec en la societat, crec en que tots junts hem de treballar per garantir la igualtat d'oportunitats, aquest és el meu socialisme.
Ja ho sé que no està de moda ser socialista. M'és igual, prefereixo nedar contracorrent, prefereixo lluitar a quedar-me quiet, la meva consciència no m'ho permetria. Sóc socialista i amb molt d'orgull puc dir que la meva ideologia em fa mirar el futur com una tasca col·lectiva. Ara només cal trobar gent que vulgui compartir el camí.

divendres, 3 de setembre del 2010

L'aposta pel sistema públic de salut

El proper dimecres inaugurem el CAP de Cotxeres. Ja era hora. Hem estat anys esperant la descongestió del CAP Maragall. Semblava que no arribava, però per fi el tenim.
Hem de ser conscients, però, de que aquest equipament no ha estat construït perquè si, ni tampoc ha arribant per si mateix. La seva construcció ha estat possible gràcies a la forta aposta de la Conselleria de Salut dirigida per la Consellera Marina Geli, d'oferir serveis sanitaris públics suficients i de qualitat als ciutadans de Barcelona.
Durant els anys que van del 2003 al 2010, només al nostre districte i entorns s'han construït el CAP de La Sagrera al carrer Garcilaso, el CAP de Cotxeres, s'ha començat el nou CAP de la Trinitat i el de les Casernes de Sant Andreu, i ara es transformarà el del Bon Pastor. També es començarà el del Guinardó. Els governs anteriors no havien tingut temps de fer-ho, en 23 anys?
Pensem-ho. Si això s'ha fet en 7 anys, vol dir que temps si que n'havien tingut, i llavors potser la pregunta és: una altra: havien tingut voluntat? No respondré aquesta pregunta, cadascú ha de treure'n les seves conclusions, però si que us vull donar alguns altres elements de judici perquè us en feu una idea: 
L'ICS és una empresa pública que gestiona gran part de l'Atenció Primària a Catalunya. Durant 23 anys no es va fer cap esforç per modernitzar la seva estructura, que administrativament era complexa i lenta. L'ICS es va anar deixant morir, ofegant el seu pressupost i dificultant la seva capacitat d'innovació. I això perquè? Potser perquè els qui van portar durant aquells anys la Conselleria no creien en el sistema públic de Salut. De fet, sempre han defensat les mútues i beneficis fiscals per aquells qui les contractin. Ara l'ICS és una empresa moderna i amb molta més flexibilitat, però transformar-la ha estat tasca del govern actual.
Durant aquells 23 anys vam veure com s'atapeïa el CAP Maragall (abans Clínica Victòria), però no ens donaven solucions als veïns dels voltants ni tampoc de la resta de Barcelona, mentre anaven construïnt nous centres a petits pobles de tot Catalunya. S'havien oblidat dels ciutadans de Barcelona. El 2003 partíem de molt enrere. I en això hi va col·laborar algú que era conseller de salut i ara vol ser alcalde de la nostra ciutat. Recordeu qui?
L'aposta pel sistema públic de salut que s'ha fet els darrers 7 anys ha estat molt forta. El pressupost d'inversions s'ha multiplicat, però sobretot ho ha fet el pressupost per ciutadà. Ara ja és una realitat la recepta electrònica i s'està treballant en la història clínica compartida. Com han canviat les coses. El mes d'agost van sortir estudis que situen la Sanitat Pública del nostre país com la tercera en qualitat del món, però hi ha encara qui no hi creu, en el nostre sistema. Cal que els ciutadans valorin, ja que la salut és un dels pilars de l'estat del benestar, i entre els partits hi ha qui defensa el sistema públic però també qui ha demostrat defensar altres sistemes. Cadascú ha de decidir què prefereix, però posem blanc sobre negre i la valoració serà molt fàcil de fer.