dimecres, 13 de març de 2013

TOT PER AL POBLE, PERÒ SENSE EL POBLE

La frase amb que he decidit titular aquest article em va venir a la ment ahir a la tarda mentre debatia amb el Regidor de Sant Andreu en el Plenari del Districte. Li acabava de preguntar sobre les informacions que ens arriben de que canvien l'estructura administrativa de proximitat unificant les direccions de Serveis Personals i de Territori. Sembla ser (i dic sembla ser perquè el Regidor va defugir qualsevol explicació al respecte dient en un missatge a Twitter que "se n'havia oblidat"), que els tècnics de barri seran "recentralitzats" i deixaran d'estar als seus barris la major part del temps, i també sembla ser que això es posarà en marxa el proper 2 d'abril.
Aquest canvi organitzatiu fa recular el Districte uns quants anys, al punt en el que no hi havia tècnics de proximitat atents al manteniment d'un barri, les entitats, les persones, i que a més en tinguessin una visió integral de territori. Quan es va crear la figura del tècnic de barri es va fer amb la idea d'acostar l'administració als ciutadans, de fer-la sensible a les diferències entre uns barris i d'altres, de respondre a la diversitat de la nostra Ciutat, en la que qualsevol barri té més població que molts pobles i ciutats de Catalunya. Era una volta de rosca més en el model social de Barcelona, aquell model de qualitat en l'espai urbà, de proximitat de l'administració. Un model progressista que intentava ser copiat per les ciutats més avançades del món.
I qui s'hi va oposar? Convergència i Unió, amb el senyor Trias al capdavant. Van acusar els tècnics de barri (funcionaris, als que han après a valorar després però davant dels quals encara no hem sentit cap disculpa) de ser comissaris polítics. Es van negar a que cada barri tingués un funcionari vetllant pels serveis de qualitat, per les persones, i que fos un interlocutor únic amb les entitats. No volien una Ciutat pròxima al ciutadà, demostrant que tenien la manera de fer i pensar de les opcions polítiques més conservadores. Allunyar-se de la gent per manar sense que les persones protestin. De lluny no es veuen els petits problemes, no se senten els crits de les protestes. Aquesta és la idea.
Doncs bé, han trigat dos anys. Els tècnics han esdevingut referents territorials, i ara li treuen la raó de ser a la seva figura:Els allunyen dels barris. Trenquen el model de proximitat per la porta del darrere, sense avisar-ho, sense informar, sense anunciar-ho. Sense discussió ni participació. Si algú vol parlar amb el seu tècnic de barri, que no el busqui al centre cívic o casal de barri més pròxim, que vagi al Districte, a Sant Andreu.
Però la recentralització no acaba aquí. Ja sabeu pel meu bloc de notícies de Congrés-Indians que porten dos anys buidant de contingut els plenaris dels districtes frenant el debat proper als ciutadans i les preses de decisió pròximes. Doncs encara en volen fer una altra que afecta a la informació que reben els barcelonins:
No s'ha de separar tot l'anterior d'un problema que ha passat més desapercebut: la reducció del 50% en el pressupost de Barcelona Televisió als Districtes. Amb aquesta retallada, els deixen sense mitjans per conèixer les petites històries dels ciutadans, els petits problemes, les batalletes i les victòries de la gent. Aquelles històries que només poden ser vistes en una televisió municipal perquè aquesta ha de ser una de les seves missions principals. Tampoc no podran informar de les actuacions dels districtes, del que passa al voltant dels veïns. Ens porten a una visió uniforme i centralista de la Ciutat de Barcelona. A mi aquesta deriva m'entristeix enormement perquè crec en la política de proximitat, en la que resol els problemes quotidians, que actua en el dia a dia més proper. 
Tinc la sensació que aquell model Barcelona, enveja de propis i estranys, l'estan convertint en la Marca Barcelona freda, llunyana, buida d'ànima, mercantil. De ser un model a imitar ens estem convertint en una marca per comprar. Senyor Trias, aquest no és el camí. 

divendres, 8 de març de 2013

EL LLAÇ AL COLL


Reflexionant sobre els impagaments que estan patint les farmàcies, que se suma als que pateixen els hospitals concertats i les entitats del tercer sector, he pensat que podria ser interessant descriure la situació actual amb un símil prou clar:
No teniu la sensació de que han col•locat un nus corredor al voltant del coll de la ciutadania, que es va estrenyent a poc a poc i que l’afluixen quan veuen que estan a punt de provocar l’asfíxia definitiva? Doncs en la meva opinió, la corda ens l’han posada els qui ens han abocat al conflicte frontal contra l’Estat, i aquest l’estreny i el deixa anar buscant un ofegament controlat que ens mantingui espantats sota una amenaça permanent.  M’explico:
El desafiament sobiranista ha estat tensant la corda de les relacions Catalunya-Estat durant el darrer any. El President Mas ha trencat qualsevol via de diàleg entre els dos governs, i a poc a poc ha anat incrementant la tensió per tapar les seves mancances com a governant, on lidera un govern ineficaç i totalment paralitzat. Però la corda no estava ben bé al coll dels catalans i les catalanes, fins ara a CiU li havia anat molt bé políticament el mantenir tensa aquesta corda d’una manera calculada, sempre sense trencar-la i amb una certa ambigüitat. Qui l’ha posada, doncs al nostre coll?
No en tingueu ni el més mínim dubte: el ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro. Paladí de la lluita antisobiranista, el nou Cid Campeador (o hauria de dir Vito Corleone?) i, al meu entendre, un anticatalà de soca-rel. Aquest individu (no trobo una paraula més positiva) no ha dubtat en utilitzar les tàctiques més brutes de la màfia i ha decidit utilitzar el poble català com a ostatge en la seva particular croada contra el sobiranisme. Ell ha decidit que qualsevol estrebada sobre la corda de les relacions Catalunya-espanya es convertiria automàticament en un ofec a la soferta ciutadania. Ell ha posat el llaç de la corda al nostre coll. I en dosifica la pressió per mitjà del Fons de Liquiditat Autonòmica (el cèlebre FLA). Els diners no arriben, el conflicte es fa més profund, la Generalitat no pot pagar els serveis... i quan la situació està a punt d’explotar, afluixa una miqueta el llaç. Que l’ostatge respiri però no massa. Simplement pervers...
En fi, Mas posa la corda i l’estira cap a una banda, i Montoro per fer xantatge posa el nus al nostre coll per amenaçar Mas. És una bogeria. Els ciutadans al mig, en plena crisi, patint retallades de sou, de serveis, atur, minves en les pensions, copagaments... i veient amb perplexitat i una certa resignació que ni un govern ni l’altre estan disposats a treure el llaç i deixar-nos respirar. Fins quan aguantarem? Ho justifica tot la independència? Ho justifica tot la unitat d’Espanya? Algú se’n recorda de la gent? Perquè no deixen de tensar cordes els uns i els altres i es dediquen a col•laborar per sortir d’aquesta maleïda crisi? I quan l’haguem passat, ja parlarem llavors amb serenitat de quin futur tenen les relacions entre Catalunya i Espanya. 
Ara no són moments de sectarismes, la gent demana solucions i no piròmans. Ja sé que molts pensen que Mas fa bé d'estirar cap a la independència perquè no veuen sortida, i també que molts el recolze en aquest tema per l'actitud xulesca del govern espanyol. També hi ha molts que recolzen precisament aquesta darrera. Al final els uns i els altres hauran d'entendre que aquells en qui estan dipositant la seva confiança només busquen distreure'ls dels problemes reals i amagar que són incapaços de trobar-los solució als seus problemes. Ara més que mai cal tornar al tradicional seny català. Espero que amb aquest article hi hagi pogut posar el meu granet de sorra al respecte.

dilluns, 4 de març de 2013

UNA JUGADA BEN PENSADA

Ara que ja fa gairebé una setmana de la votació al Congrés dels Diputats de la resolució sobre el Dret a Decidir en la que el PSC va votar per primera vegada de manera diferent al PSOE, i quan ja s'ha dit gairebé de tot al respecte, he pensat que també podia dir la meva i exercir el dret d'encertar-la o patinar segons el punt de vista del lector. Espero encertar-la.
A veure, en primer lloc m'agradaria expressar el meu suport complet a la decisió que va prendre la direcció del PSC. La van encertar. Aquesta setmana he rebut moltes felicitacions de persones que sempre havien cregut en el nostre partit però que s'havien anat allunyant per la percepció continuada de que el PSC havia perdut la seva personalitat pròpia. Gairebé segur no els hem recuperat, però aquesta gent de cop i volta s'han col·locat en un punt de partida diferent que, si som coherents i seguim en la línia iniciada, potser els faci tornar. I amb això no vull dir que es repeteixi la votació diferenciada de PSC i PSOE. Només vull dir que comencem a caminar pel camí de la coherència i de fer allò a què ens hem compromès. Si això coincideix amb el PSOE (ho farà en el 95% dels temes), votem junts. I quan no coincideixi, llavors haurem de ser lleials als compromisos que haguem adquirit.
I aquest tema es farà cada vegada més important. No oblidem que la resolució portada al Congrés per Ciu només era una trampa posada al PSC. Tenien la seguretat de que ens contradiríem i votaríem No a una proposta (al meu entendre buida de contingut i per tant sense conseqüències reals) sobre el dret a decidir. I vet aquí que el PSC no va caure en la trampa. Sorprenent a propis i estranys. Quin fart de riure. Ara la mateixa resolució, en una maniobra mestra, se la trobaran al Parlament de Catalunya els mateixos que fa un parell de setmanes trobaven indissociables el dret a decidir i la sobirania. Ara què votaran? Es contradiran? Penso que, encara que no ho reconegui ningú, van anar per llana i han sortit esquilats. I mentrestant, el PSC s'ha redimit davant una part del catalanisme polític gràcies a una resolució buida. Quina paradoxa.
I com ho ha vist el PSOE? Sembla que en general no ho han acabat d'entendre. Molts han cregut que el PSC s'havia begut l'enteniment i havia caigut en una trampa sobiranista, convertint-se en una eina del nacionalisme. Quina anàlisi més superficial!. El PSC no és nacionalista ni molt menys independentista. I això no mereix cap mena de discussió. És així simplement. Penso que els nostres amics (germans?) del PSOE, evidentment només els que no ho han entès, hauran de fer-se'n conscients de que l'única opció intel·ligent en aquests moments a Catalunya és el camí que hem agafat en el PSC. Situar-nos en el NO a tot ens allunya de la societat catalana, que considera com un dret democràtic el poder ser consultada. Nosaltres som demòcrates, i com a tals no podem dir no a que la gent expressi la seva voluntat. No podem tenir por del que la gent decideixi. Hem de consultar i intentar convèncer de que l'opció assenyada és la nostra. NO VÈNCER: CONVÈNCER. Situar-nos en un No a la consulta ens col·loca entre Ciutadans i el PP, en una posició irracional de no voler saber, de no deixar opinar. La postura de l'immobilisme total. I aquí no hi pot estar el PSC.
El PSOE ha d'entendre també que les postures inflexibles no tenen lloc en democràcia, i que en una societat que corre el risc de fractura no formen part de la solució sinó del problema. Si no hi ha una opció política sensata, que no doni res per tancat sinó que cregui que es pot trobar un camí assenyat, estarem deixant el país en mans de dos bàndols irreconciliables, trencat entre els independentistes i els unionistes. Ocupar aquest espai central ÚTIL per a la ciutadania obliga el PSC a tenir cintura política, a tenir un ampli grau d'autonomia que li permeti ajustar l'estratègia des d'un punt de vista pròxim i català. El PSOE ha d'entendre que el PSC s'ha de moure amb aquesta autonomia que el pot portar en molts casos a dissentir d'ell.
En el moment en que entenguin això veuran que ells també tenen una tasca a fer: proposar un model d'estat federal amb contingut, atractiu per als catalans, que el PSC pugui oferir sense complexos com a alternativa viable i compartida a la independència. Tots tenim el nostre paper, i la comprensió de quin és el de cadascú pot fer que el PSOE sigui la solució a Espanya i el PSC a Catalunya. A mi m'agradaria arribar a la cèlebre consulta amb una alternativa federal a la independència, i no amb la pregunta "vols seguir igual o ser independent?". Ni immobilisme ni aventures incertes.Per això crec que el PSC s'ha de fer entendre pel PSOE, i que el PSOE ha d'entendre que ha de proposar una reforma de l'estat. Cal seguir junts (també per altres motius) per vertebrar un missatge de futur. Catalunya i Espanya ens necessiten i crec que en la votació de la setmana passada vam començar a recórrer aquest camí.