dilluns, 21 de setembre de 2015

DESMUNTANT MITES (1): LA DINAMARCA DEL SUD

Només donant una ullada ràpida a les dades publicades dels Productes Interiors Bruts (PIB) dels països de la UE, sembla que enxampem els nostres amics de Junts pel Si i de l'ANC en un dels mites que han fet córrer i que més enorgulleix el sector independentista: La Catalunya independent serà la Dinamarca o l'Austria del sud. Home, potser en Rull era una miqueta optimista, o potser volia enganyar el personal. El problema és que hi ha gent que s'ho creu i després passen les coses que passen.
Bé, la realitat és que no serem ni la Dinamarca, ni l'Àustria ni la Suïssa del sud ni res que s'hi assembli. Començo amb les dades: PIB per càpita del 2015 en els països EURO:


Vaja, sembla ser que això que ens diuen de que Espanya serà molt pobra sense Catalunya ho desmenteixen les xifres. De fet, en el rànking europeu Euro, el seu lloc no canvia més que pel fet d'aparèixer Catalunya al davant. I Catalunya queda molt lluny dels països com Àustria: de fet ni tan sols s'acosta a França. Només aconseguim adelantar i per molt poc a Itàlia. Oh, desil·lusió: si ens quedéssim a l'Europa de l'Euro seguiríem tenint una economia DEL SUD D'EUROPA. Sisplau, no enganyem la gent dient-los que serem un Nord dintre del Sud.
Ah, i no entrem ja en comparacions amb els països de tota la UE, Euro i no Euro:


Resulta que Dinamarca ens queda molt i molt lluny també. Sento desil·lusionar els que s'ho havien cregut, però no serem tampoc la Dinamarca del Sud. També entren altres països del nord que ens superen de molt. L'economia catalana s'aproxima més a l'espanyola i a la italiana que a cap altra. Que no ens venguin motos ni ens expliquin milongues. Som un país del Sud i tenim una economia del Sud d'Europa. Ah, i si algú s'enorgulleix de superar Itàlia, potser li haurem de recordar les enormes desigualtats entre regions d'aquell país. Per desgràcia per a nosaltres, estem lluny d'economies com les de Turí o Milà. Una mica de realisme per part dels representants de Junts pel Si seria recomanable.

dilluns, 22 de juny de 2015

PER LA PORTA DEL DARRERE

Probablement sigueu d'aquells als quals el debat monogràfic al Parlament de Catalunya sobre l'estat del sistema sanitari català de la passada setmana us hagi passat desapercebut. Segurament haureu vist la notícia en algun lateral d'una pàgina del diari o en un titular fugaç de la TV3, donant-vos una idea falsa de que el tema no era gens important. Així doncs gairebé segur no us haureu adonat de que els parlamentaris estaven discutint sobre com l'actual govern de la Generalitat està desmuntant a poc a poc la xarxa pública d'atenció sanitària, i de com els seus socis d'ERC li han donat recolzament tombant gairebé totes les propostes de l'oposició.
Mireu, una de les coses més importants de les que s'acusa el govern és d'estar privatitzant la sanitat pública. I el conseller es defensa dient que no ha privatitzat cap empresa i que als ciutadans l'únic que els importa és ser ben atesos i a temps de les seves malalties. Sense acusar-lo de mentir, si que vull fer algunes "correccions" a aquests arguments, perquè són del tot inacceptables des de la defensa del sistema sanitari públic:
1- No ha privatitzat cap empresa: Encara que fos cert, la realitat és que està debilitant les empreses públiques com l'ICS per la via de la fragmentació i de l'estrangulament financer. D'altra banda, per deixadesa culpable està postposant dramàticament reformes de modernització, transparència i agilització de la gestió que podrien fer de l'ICS i d'altres empreses públiques eines eficaces que ara només troben impediments legals i rigideses que les col·loquen en inferioritat de condicions respecte a les empreses privades. Més bé al contrari, ha estès els dubtes sobre la correcta gestió sobre l'eficiència de tot allò que és públic. 
2- Ha utilitzat les llistes d'espera també de manera culpable per, una vegada incrementades de manera desesperant, procedir a la derivació de pacients cap a centres concertats (o no) privats. Aquesta derivació es produeix especialment en les malalties amb tractaments de baixa complexitat, que són els més rendibles econòmicament. D'aquesta manera s'assegura que els centres privats rebin pacients amb balanç econòmic positiu, mentre els públics es queden amb aquells més complexos i sovint menys ben pagats. No és això una altra privatització encoberta?
3- El sistema públic està perdent transparència i per tant control: la derivació de pacients a centres privats, que no tenen l'obligació de retre comptes de les seves activitats, ni de la seva organització, ni dels beneficis que obtinguin afegeix dificultats al control de la despesa pública i de com arriba a mans privades, així com també de qui s'emporta el benefici econòmic i quants diners suposa.
4- A la població li importa la seva atenció sanitària eficaç i a temps. Això és cert, però amb aquest argument expressat així s'està manipulant la realitat d'una manera també culpable: Els centres públics es regeixen per criteris estrictes d'ordre en l'atenció segons gravetat i urgència, en cap cas no hi ha prioritats segons qui paga. Es pot assegurar això en centres privats, siguin concertats o no? La resposta és rotunda: NO. Sense una tasca d'inspecció estricta, i una llei que prohibeixi les dobles llistes d'espera, no es pot assegurar de cap manera que una persona procedent del sistema públic no anirà a una llista d'espera més llarga en el mateix centre. I això apart d'injust per al principal pagador (el Servei Català de la Salut), és discriminatori. I es donen casos, massa casos de que això està passant.
5- Acceptar que els centres privats estan millor gestionats és la crònica del fracàs d'un conseller de salut, que hauria de posar els mitjans perquè això no passés. El primer que ha d'aconseguir és que tots els centres tinguin igualtat de condicions, obligar els centres privats a ser transparents en resultats igual que els públics, prohibir dobles llistes d'espera, obligar a mantenir uns drets laborals equiparables, a acceptar el control públic, a ser igual de transparents.  I quan tots tinguin les mateixes eines, veurem quins són realment més eficients, i segur que tindrem sorpreses. No fer totes aquestes reformes és discriminar el públic i, per tant, empobrir-lo i fer-lo treballar en inferioritat.

En fi, no sé si de manera estricta o no el conseller Ruiz està privatitzant, però no tinc cap dubte de que està debilitant els centres públics d'atenció sanitària, i per tant el sistema en general. També està obrint la porta a un nou sistema menys transparent, i on les dobles llistes d'espera seran incontrolables. Per tant està afavorint el privat davant del públic, tot el contrari del que seria d'esperar en un conseller de salut que, no ho oblidem, gestiona els diners públics.

dimecres, 10 de juny de 2015

NO SÓN TEMPS DE MATISOS

Blanc o negre, esquerra o dreta, sobiranisme o unionisme, públic o privat. Les posicions intermèdies han perdut el seu espai en l'actualitat. Vivim en moments de titulars, i només s'aconsegueixen amb plantejaments clars, sovint exagerats, sectaris o extremistes. Matisar les opinions afegeix dubte, s'entén com a justificació i no com a explicació. Vivim en l'era del twitter, dels missatges curts, on el que passi de dues línies és excessiu i no es llegeix. L'època de la imatge i la simplificació...
Ha desaparegut el vessant pedagògic de la política, els ciutadans ja no són persones a les que calgui explicar, informar i fer partíceps des del coneixement profund. Ara són simples consumidors de titulars, un rere l'altre, fàcils de llegir i d'assimilar. El que importa és arribar-hi, sobresortir del maremàgnum informatiu oferint espectacle: uns són casta, altres màfia, els polítics corruptes, els impostos són un robatori, els funcionaris ganduls, els sindicalistes només miren per ells, els espanyols antidemocràtics, els catalans suïssos del sud, el finançament espoli, els pactes baixades de pantalons, la col·laboració públic-privat és vendre-s'ho tot, els empresaris explotadors. El llenguatge extrem està dominant la comunicació política per aconseguir rellevància. Quina llàstima.
Les paraules afecten l'ànim de la gent. La moderació convida a la reflexió, i per desgràcia això no cotitza gaire en aquests temps en que estem confonent claredat amb exageració. Defenso que es pot ser molt clar, defensar postures nítides i mantenir la coherència sense haver de recórrer a l'excessiva simplificació i esquematització. Mantinc que la vida és plena de matisos i que precisament aquests l'enriqueixen especialment. No podem portar totes les discussions a l'"estàs amb mi o estàs contra mi", perquè les adhesions en cos i ànima són pròpies del sectarisme més radical, i les posicions contràries sense punts de trobada només porten a l'enfrontament. No pot ser que la negació d'una posició sempre hagi de significar estar en l'altre extrem. Hi ha termes intermitjos!
Espero que aquesta situació millori, però no hi tinc gaire esperança. En un món on estem permanentment connectats, rebent missatges i informació de la que el nostre cervell n'ha de triar la més rellevant, cada cop ens introduïm més en una bombolla hipercomunicada, però només amb aquells qui sintonitzen amb nosaltres. On seguim o només veiem aquells qui pensen de la mateixa manera.
En un món on l'espectador no és passiu sinó que decideix què vol sentir o veure en cada moment, on les empreses d'internet decideixen què ens mostren en funció dels nostres interessos, cada vegada ens tanquem més en els nostres cercles i les nostres posicions, amb menys contacte amb els que no en formen part, i som menys capaços d'argumentar i discutir amb els que pensen de manera diferent. Quan et dirigeixes als teus, sents la temptació de ser més radical. Anem a un món més fragmentat en cel·les tancades, on la comunicació és molt més contínua, però a dintre d'aquestes cel·les. Molta informació circulant però només som sensibles a la que ens interessa i que està d'acord amb la nostra manera de veure el món. 
Sembla mentida aquesta gran contradicció: més interconnexió per estar més tancats en els nostres cercles.

divendres, 29 de maig de 2015

APRENENTS DE BRUIXOT

No sé vosaltres, però jo estic al·lucinant amb la resposta de la maquinària mediàtica nacional-conservadora a l'elecció d'Ada Colau com alcaldessa de Barcelona. Encara no ha començat a  governar i ja estant sembrant seriosos dubtes sobre la capacitat de Barcelona en Comú de gestionar la nostra ciutat d'una manera equilibrada però amb un gir a l'esquerra que l'electorat ha demanat. En el fons, aquesta campanya destil·la una certa convicció de que la ciutadania que l'ha votat no era prou conscient del que feia, i ells si que saben el que li convé a Barcelona.
A qui representen aquests mitjans? Possiblement, quan fan servir aquests arguments de caire força elitista, estan prenent la paraula per cercles econòmics, grups d'interessos i certa "Barcelona benpensant" que tradicionalment s'ha considerat amb un dret gairebé diví per decidir el que a la ciutat li convenia. Doncs bé, volent influir en la decisió de l'electorat, han provocat precisament allò que volien evitar: La victòria de l'Ada Colau a les eleccions municipals.
El resultat de diumenge és una manifestació molt clara d'un principi no escrit pel qual totes les actuacions guiades per la por a que succeeixi un fet acaben provocant-lo. Si, van treballar de valent utilitzant la cuina d'enquestes, amagant rivals, tensant la campanya i fent aparèixer BComú com el dimoni pelut, per reforçar Trias i fer-lo guanyar aquestes eleccions. I els va sortir malament...
Els polítics, tant els guanyadors com especialment els perdedors del 24M, hem de fer una reflexió profunda dels quès i dels perquès, però crec absolutament indispensable una autèntica autocrítica en profunditat dels mitjans periodístics que manipulant la informació han provocat l'efecte contrari del que buscaven.
Efectivament, tant La Vanguardia com El Periódico s'han dedicat a pregonar la dicotomia Trias o el Caos. Els electors només podien escollir entre dues opcions, la resta érem poc o menys que irrellevants. Creien que els calia tensar la corda perquè la Barcelona "assenyada" es dirigís cap a CiU i així revalidar el govern conservador. Les enquestes donaven un Trias feble i aquesta era una manera de reforçar-lo. Les que es feien al principi de la campanya donaven un escenari fragmentat i volàtil, on tots teníem opcions, però voluntària i intencionadament van apretar l'accelerador de la polarització. Calia que els altres partits no comptessin per no dispersar aquest vot benpensant i que anés a Trias. I aquest va ser el seu greu error i la seva responsabilitat:
No van calibrar bé que Trias no ha estat un bon alcalde, que mitja ciutat s'ha sentit abandonada per ell, i que passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats. I aquesta Barcelona emprenyada i cansada, afectada per la crisi i la manca de credibilitat de les institucions, va sortir al carrer per dir prou. Va anar a votar per fer fora Trias, i va votar aquells qui creia que serien garantia d'aquesta expulsió. Si els diaris deien Trias o Colau, seria Colau. Quin error de visió van tenir!. Intentant reforçar un alcalde no volgut van donar ales a l'extrem contrari. Van eliminar els matisos per fer veure que Trias era el sentit comú, i els matisos érem els altres. Blanc o negre. Què es pensaven?. Ara es troben amb un plenari de Ciutat més radical del que hauria estat si haguessin fet bé la seva feina: explicar la realitat tal com era i no tal com ells volien que fos. Volien manipular i els ha sortit el tret per la culata. Espero que aprenguin la lliçó.
No em fan cap llàstima, jo vull un govern d'esquerres a la Ciutat. M'hauria agradat que el lideréssim els socialistes, però no serà així. Espero que el govern no fracassi pensant en la ciutat i el futur, i també pensant en la necessitat de demostrar que les esquerres som capaces de governar bé en un entorn desfavorable a les classes populars. La resta són anècdotes de la campanya.

dijous, 14 de maig de 2015

BAJANADES

Sembla ser que ens temps electorals l'exigència d'intel·ligència i responsabilitat queda suspesa en els llimbs i alguns creuen poder dir el que vulguin i quan vulguin. Només en aquest context es pot entendre la majúscula bajanada d'Albert Rivera, no-candidat de Ciutadans a les municipals però que omple els cartells del seu partit a Barcelona, de "jubilar" tots els polítics nascuts abans de la Constitució del 1979.
Apart de sentir-me directament al·ludit per haver nascut el 1968, i per tant ser sospitós segons el senyor Rivera de no tenir criteri democràtic ja que vaig "viure" els darrers anys del franquisme, em sembla que aquest afany d'eliminar tot el que ens precedeix és un dels problemes més greus que ha tingut sempre aquest país, que a cada generació ha de construir des de zero i repetir els mateixos errors una i altra vegada simplement perquè ens neguem a aprofitar l'experiència dels que han passat o estan passant pels mateixos problemes. Aquesta cultura del curt-terminisme que menysté l'experiència i només creu en l'impuls de la renovació és el que fa que les empreses no contractin treballadors de més de 45 anys, o que el llenguatge utilitzat en política sigui tan poc reflexiu. M'explico:
Primer de tot, dir-li a l'Albert que en política precisament, l'experiència ha d'anar unida a l'impuls. Una sense l'altre és poc productiva, i l'altre sense la primera provoca haver d'aprendre pels errors que cometem sense tenir referències. El problema en la vida d'una persona és que les dues coses coses acostumen a evolucionar en sentits contraris, i a mesura que augmenta l'experiència generalment decreix la impulsivitat.
I com es pot solucionar, si no evolucionen igual? Doncs es pot fer de dues maneres: una molt poc recomanable seria donar les responsabilitats a aquells qui es troben en un rang d'edats que estigui en el terme mig de les dues característiques. Dic poc recomanable perquè si bé seria una posició d'equilibri, perdríem la força de la joventut que porta a tirar endavant projectes difícils o novedosos, i a encarar amb idees noves problemes vells, i també perdríem la gran experiència d'aquells qui poden reflexionar en profunditat perquè "les han vist de tots els colors".
Quina és la solució, doncs? Al meu entendre és molt clara: LA BARREJA. Tenir gent de totes les edats en llocs de responsabilitat on es treballi en equip compartint idees, força i experiència alhora. On uns enriqueixin els altres: joves i grans, persones de mitjana edat. Tots i totes junts. Especialment en política hem de ser capaços de coordinar uns i altres per treure'n el millor partit. El contrari és perdre capital humà. Proposo seny, que les noves generacions s'enriqueixin de les anteriors i les anteriors vegin que allò que han après és tingut en compte per evolucionar i no repetir errors.
Penso que el sr Rivera parteix d'un greu error conceptual: considera que tots aquells i aquelles que van néixer abans que ell són obsolets, no serveixen per a res. Encara no ha entès que el que fa vella una persona no és l'edat sinó que l'apartin, que perdi la il·lusió o que es deixi portar per la rutina d'haver exercit unes determinades responsabilitats durant molt de temps. Advoco per la integració de gent gran en llocs d'importància que no hagin patit el desgast de molts anys de responsabilitats, perquè aportaran experiència i en molts casos també la il·lusió i la força dels que tornen a sentir que es creu en ells. També perquè coneixen els problemes de la gent gran, que és un 25% de la població. I també perquè saben el que va ser viure altres temps, temps de silenci, repressió i pobresa, i saben el que podem perdre.
També advoco perquè estiguin en política els que tenim edats en que la combinació entre bagatge i futur és equilibri, nascuts en temps convulsos, d'il·lusió i canvis, que hem estat els primers en viure la joventut en llibertat i gaudir d'uns drets pels que els nostres pares van lluitar molt. Sr Rivera, els de 40 a 60 anys tampoc no estem obsolets.
I advoco també per la incorporació de joves, amb noves idees, sense records del passat, que permetin encarar els nous reptes d'un món en contínua i accelerada evolució mentre van agafant experiència per al futur. I que, no ho oblidem, tard o d'hora també passaran per la maduresa i passaran per totes les etapes de la vida, i que tampoc no voldran ser apartats per gent qui enlloc d'entrar amb prudència i educació vol entrar amb un bulldòzer arrasant-ho tot al seu pas..
En resum, Sr Rivera, deixi's d'ocurrències i bajanades i faci propostes assenyades si vol que algú el prengui seriosament. Ara l'ha emprès amb els que són més grans que vostè, qui seran els propers?

divendres, 8 de maig de 2015

dilluns, 4 de maig de 2015

JA HEM PROVAT. I ARA QUÈ?

Recordeu com es trobava l'ànim de la ciutat cap el maig del 2011? Veníem d'una autèntica cacera d'alguns mitjans de comunicació contra el govern de la ciutat, estenent la idea de que 32 anys de PSC ja n'eren prou i que calia un canvi per donar un nou impuls. Donaven per finiquitat el "Model Barcelona", i portaven Trias a l'alcaldia recollint per una banda la necessitat de canvi i també les ganes de veure com aniria a la ciutat un govern diferent. Crec que cal dir que van acompanyar Trias sense entusiasme, amb la sensació de que era l'única possibilitat en aquell moment, però no de que fos ni una solució de futur ni molt menys que il·lusionés la ciutat. I a la vista està el resultat.
Ara ja hem provat. I què? Doncs res... Trias no ha aconseguit en quatre anys quallar un projecte il·lusionant. De fet no ha estat de crear cap projecte de ciutat clar. Qui sap cap a on la vol portar? Hem avançat en privatitzacions i desigualtats, hem patit una manca de comprensió i de gestió de la diversitat territorial, hem vist com la defensa del petit comerç ha estat tot el contrari, i hem convertit Barcelona en una simple marca comercial incapaç d'encarar nous reptes com el turisme de masses. Les obres de la Diagonal i les Glòries han servit per ocultar els grans fracassos de l'alcalde en la gestió del dia a dia, la seva incapacitat per defensar Barcelona davant de les altres administracions (i no em refereixo només davant de la Generalitat), i la greu apagada cultural que ens ha deixat com a ciutat de segona fila.
Penso que ha estat un mandat més aviat trist, esllanguit. Tants anys preparant-se per governar i quan hi han arribat no han estat a l'alçada. I penso també que és degut a la incapacitat de CiU de gestionar la diversitat. Perquè Barcelona és un món en petita escala. Territorialment i social, des del gresol multicultural de Ciutat Vella als barris acomodats de la part alta, des dels empobrits barris del Besòs als de classe mitjana de l'Eixample, i així podria seguir i seguir. Barcelona no és quatre obres en un mandat per molta propaganda que se'n faci des de l'Ajuntament. Aquesta tristor del mandat de Trias, un alcalde difícil de veure (per no dir impossible de veure) en actes populars als barris, arribarà a la seva fi el 24 de maig. Segur. La Ciutat no pot seguir vivint adormida perquè la vida, aquest món que evoluciona tan ràpidament, ens passarà al davant si seguim a pas de tortuga mirant-nos el melic. Cal un nou impuls, i no vindrà ni del mateix alcalde ni de la mateixa coalició de govern.
Ara què? Ara els barcelonins i les barcelonines podem escollir. Excepte CiU i el PP, tots els altres partits presentem noves cares i nous impulsos, nous projectes amb il·lusió, moderns i la major part progressistes. D'aquesta qualificació només trauria Ciutadans, ja que la candidata que presenten ve del Partit Popular i per tant és de preveure que seguirà en la mateixa línia. Els altres PSC, BCN Comú, ERC i les CUP representem la força d'aquella ciutat combativa, innovadora i feta a si mateixa al llarg de la seva història.
La ciutadania que vulgui mirar endavant i tornar a engegar els motors de la ciutat té aquests quatre projectes. El meu, el del PSC amb Jaume Collboni, ofereix solvència, coneixement i renovació. És un projecte que sap d'on bé per recollir la millor tradició barcelonina, amb els peus a terra i ganes de liderar els propers anys de la ciutat, i amb la idea d'utilitzar el passat només com a referència per construir un nou futur ambiciós per als nous temps que ja han començat. 
En resum, ara què? Ara PSC, ara Jaume Collboni.

dimecres, 29 d’abril de 2015

ANIM DE LUCRE

Totum Revolutum. Està tan embolicada la situació del sistema sanitari català que les simplificacions i els estereotips ens estan impedint veure el que realment tenim de bo per així poder extreure tot allò que no ha funcionat o és susceptible de no funcionar. Uns diuen que qualsevol intent de canvi és privatització encoberta, els altres aprofiten de sotamà per privatitzar sense escrúpols. I el resultat és una enorme confusió de la ciutadania, que només espera tenir un sistema sanitari resolutiu que li resolgui els problemes de salut quan el necessiti, sense esperes i amb la millor qualitat.
Intentaré descriure d'una manera senzilla les quatre tipologies principals d'empreses que intervenen com a proveïdores del sistema a Catalunya. A partir d'aquesta curta descripció intentaré arribar a una primera conclusió que voldria compartir amb els lectors.
1) L'Institut Català de la Salut (ICS): és l'empresa pública més gran del país, i depèn directament de la Generalitat de Catalunya. L'ICS és el que anomenem pública-pública. El seu personal és funcionari (i estatutari), amb els avantatges i els inconvenients que això comporta (no és el meu objectiu analitzar-ho aquí). L'ICS està implantat a tot el territori, i abasta des de l'atenció primària en petits centres de salut fins a l'hospital més gran de Catalunya (Vall d'Hebron). 
L'ICS és l'empresa que ha patit més retallades en el nostre sistema sanitari. A l'escanyament econòmic s'hi afegeix un progressiu desballestament: a poc a poc el govern de CiU el va fragmentant i subsumint en consorcis que pretenen desmuntar-lo completament. Enlloc de reformar-lo per enfortir-lo, reclamant el traspàs del seu patrimoni a la Generalitat i dotant-lo d'eines de gestió àgils, els governs de Mas busquen la seva desaparició.
2) Els centres concertats públics: A Catalunya el món local (ajuntaments) ha tingut sempre la vocació d'intervenir en la planificació i execució del sistema sanitari des de la proximitat, per donar un bon servei als ciutadans tenint en compte les especificitats locals, que són moltes. En aquest sentit s'han creat consorcis públics en els que hi intervenen per una banda la Generalitat i per l'altra els municipis. Un exemple n'és el Parc de Salut Mar, a Barcelona. Aquests centres s'han de regir per criteris de transparència econòmica i de resultats, i també de servei públic, però cal deixar clar que es tracta d'empreses públiques, sense cap ànim de lucre, i que reinverteixen els possibles excedents (quan n'hi ha) en la salut de la població. Estan sotmeses a control públic total, i els mecanismes de gestió són els permesos per la legislació a les empreses públiques, amb el que això significa de principis de concurrència, publicitat, transparència i retiment de comptes.
Estigmatitzar els consorcis és trencar una via de participació del món local en la salut de la ciutadania. Cal triar el gra de la palla, i eliminar mecanismes pels quals no s'ha actuat amb prou transparència o s'ha trencat la vocació de servei públic. Si bé és cert que han estat paraigua de comportaments poc ètics (alguns constitutius de corrupció, però que aquí no analitzaré), com a eina de gestió i proximitat han estat molt útils.
3) Els centres concertats privats sense ànim de lucre: Aquesta és l'altra especificitat del sistema català. Tradicionalment hem tingut un tercer sector potent que ha intervingut també en l'atenció sanitària, sense repartir beneficis entre accionistes ni inversors. Les diferències principals amb els centres concertats públics és la propietat del patrimoni (privada) i les eines de gestió pròpies de l'empresa privada. Aquest sector té diversos exponents al país, entre els quals cal destacar l'Hospital Plató, a Barcelona.
Els centres privats concertats amb el Servei Català de la Salut han de ser sotmesos a les mateixes condicions de transparència en resultats de salut i econòmics, de servei públic i de qualitat i accessibilitat que tots els altres centres del sistema sanitari públic. En aquest cas cal evitar subcontractacions poc transparents, compatibilitats amb atenció privada que comprometin l'accessibilitat o la igualtat de tracte o condicions, dobles llistes d'espera, etc. O sigui, cal exercir un control públic més clar i ben realitzat, que fins ara o no ha existit o bé no ha acabat de funcionar en alguns casos.
4) Proveïdors privats amb ànim de lucre: Aquest és el gran problema que està introduïnt CiU en el sistema sanitari català. Empreses comercials que reparteixen els segurs beneficis entre accionistes i inversors. Fons de capital risc, estrangers, que compren centres de salut per extreure'n rèdits econòmics. Tenir un sistema sanitari asfixiat pressupostàriament és incompatible amb repartir beneficis. Acceptar que algú pot guanyar diners amb el pressupost que es paga per sanitat implica acceptar una de dues coses: a) Que els centres públics són ineficients o b) que aquests centres juguen amb la precarietat laboral o sanitària per produir excedents. En el primer cas, l'administració accepta la seva incapacitat gestora enlloc de posar-hi remei. En el segon es produeixen resultats inacceptables des del punt de vista laboral o social.
En fi, en conclusió: Penso que s'ha d'eliminar l'ànim de lucre del sistema sanitari català. S'ha d'acabar d'una vegada per totes la política de Boi Ruiz i Artur Mas de vendre-s'ho tot a fons d'inversió i societats anònimes. Aquest és el perill més urgent d'aturar en el nostre sistema de salut. I contra això ens hem d'oposar tots els que encara creiem en el servei públic i en el futur d'un sistema que s'ha demostrat eficaç i reductor de desigualtats.
Apartat l'ànim de lucre, haurem de parlar de com millorar resultats, eficiència i transparència dels proveïdors públics i sense ànim de lucre. Però això serà en altres articles.

dilluns, 27 d’abril de 2015

QUI OCUPA EL TERRENY EN DISPUTA?

Mirant la situació política a Barcelona, de cop m'ha vingut al cap un tema que vaig estudiar de ben jovenet quan anava a l'escola: el que anomenàvem la Marca Hispànica.
Efectivament, en l'Edat Mitjana les Marques eren terrenys en disputa, zones de seguretat que permetien arrecerar-se al darrere i que omplint-les de persones colonitzadores podien barrar el pas a l'enemic. Aquest va ser l'origen dels comtats catalans, l'ocupació d'unes terres al nord-oest de la Península per oferir una zona de protecció a l'imperi Carolingi. Gràcies a la Marca, els musulmans tenien molt més difícil travessar els Pirineus, però per desgràcia eren terres en constant conflicte i patidores de contínues incursions.
Possiblement us preguntareu a on vull arribar i quina relació pot tenir aquest tema amb la política a Barcelona. De vegades aquestes associacions d'idees poden semblar estranyes, però estic segur de que podeu compartir la lògica que les uneix.
Susbtituïu els francs per l'esquerra política i els musulmans per la dreta. La nostra ciutat es mou sempre en un equilibri entre unes forces i les altres: si bé hem tingut 32 anys de governs progressistes amb PSC, ICV i en algunes temporades ERC, aquest equilibri es va trencar en favor de la dreta en les darreres eleccions municipals, on la suma de CiU i PP van resultar majoritàries. Així doncs, posats sobre el tauler els dos bàndols, apareix una zona que pot fluctuar entre uns i altres, és la que anomenem "centre polític", i que és el terreny en que es dirimeixen totes les lluites polítiques. Fixeu-vos, un territori que pot canviar de mans si no és colonitzat per algú que barri el pas a un els dos contendents. Veieu el paral·lelisme amb les antigues "Marques"?
Doncs ara toca descriure què ha de passar si volem que les opcions d'esquerres governin aquesta ciutat. A la dreta seguim tenint PP i CiU, amb la incursió de Ciutadans, i a l'esquerra PSC, ERC, Barcelona en Comú i les CUP. No parlaré de l'opció conservadora sinó del paper que té cadascuna de les forces progressistes en aquest tauler de joc.
El panorama del que ens volen convèncer els grans grups mediàtics és que BCN en Comú serà hegemònica en el terreny de l'esquerra, i que és una formació prou radical (com les CUP) com per deixar el territori central, la Marca, en mans de Trias. Vist així, tota la moderació dels electors centrals de la política barcelonina aniria a assegurar la victòria de Trias, que guanyaria així un "espai" de seguretat. Una estratègia que els pot sortir bé si la ciutadania no mira cap aquest terreny del mig i hi veu una possibilitat de capgirar la situació. 
Aquests càlculs només podrien funcionar si aquesta zona tan àmplia del centre no fos ocupada per un partit d'esquerres que no deixi buit el centre sinó que el "colonitzi". Aquest partit central és el PSC. Si el nostre partit assoleix un bon resultat en les eleccions municipals serà per la via d'ocupar en la zona de l'esquerra amb capacitat de govern i també la zona de transició, i arrabassant d'aquesta manera l'espai d'electors més progressistes a CiU. 
Ocupar el centre és l'única possibilitat de governar que té l'esquerra a Barcelona, i aquest espai del progressisme sensat és el natural del PSC. Només amb un PSC fort tindrem la possibilitat de fer perdre a Trias l'alcaldia. Sense ocupar l'espai de transició que BCN en Comú deixa lliure, no hi haurà possibilitat de canvi. Però aquest és precisament el terreny en disputa, i el PSC rebrà atacs dels uns i dels altres: els uns buscant una "apagada mediàtica" o ningunejant el partit i el candidat Jaume Collboni, dient que cal barrar el pas a l'Ada Colau i que al mig no hi ha ningú, i els altres dient que no som "nova política".
En fi, el PSC és fonamental en aquestes eleccions municipals, i de la nostra força dependran les possibilitats i l'èxit d'un pacte d'esquerres. Si tenim prou pes, en Jaume Collboni serà el proper Alcalde de Barcelona, i la ciutat serà dirigida des de les nostres posicions d'esquerra clara però sensata. 
Crec que la gent ho entendrà així. 

dimarts, 21 d’abril de 2015

PRESIDENCIALISME DE SALÓ

He de dir que no m'ha sorprès gens la notícia de que la foto d'Ada Colau anirà a la capçalera de les llistes electorals de Barcelona en Comú, però no per esperada ha estat menys decebedora. El logo, o en aquest cas la foto, que apareix a la part de dalt de les paperetes serveix per identificar el projecte que representen i tiraran endavant les persones que componen la candidatura. La foto de la que encapçala dilueix la significància de la resta i impedeix distingir matisos que les diferents personalitats representen.
Votar una foto no és votar un projecte compartit, és votar un projecte personal. Es miri com es miri. I això és el que busca Ada Colau, que la gent la voti a ella independentment dels que porta al darrera en la seva candidatura. En la meva opinió es tracta d'un exercici de personalisme que en poques paraules els està dient als electors d'una manera molt clara: "El projecte soc jo". Tota la gent de la candidatura està d'acord en seguir l'Ada Colau sense fissures? Comparteixen els seus punts de vista completament? Estan disposats a que la nit del 24M els digui "Ep, m'han votat a mi".
On queda l'equip?, aquella Barcelona "en comú" que ofereix, si a la primera de canvi ja es presenta ella sola? Ens està indicant quina és la seva manera d'entendre la política? Equips o persones? Com prendrà les decisions una persona que ha aconseguit els vots perquè la gent la vota "a ella"? Penso que ens trobem davant d'un fenomen força inquietant, d'un presidencialisme camuflat d'un "ho consultarem tot". En els manuals de política bàsica s'explica que quanta més gent és consultada, menys gent pren la decisió final perquè la gran diversitat és difícil de gestionar. El seu projecte és consultar-ho tot i a tothom, potser perquè al final de la cadena només hi ha la seva decisió?
I anant una mica més enllà: Suposar que l'electorat no és capaç de conèixer Barcelona en Comú em sembla menystenir la cultura política de la ciutadania. Els i les que la vulguin votar, si el seu projecte és tan majoritari com diu, ja saben quina papereta han de posar al sobre. No estem parlant d'una república bananera amb un 50% d'analfabetisme, estem parlant de la ciutat de Barcelona, sisplau!. I personalment em sembla un exercici de paternalisme innecessari, la ciutadania és major d'edat i sap què ha de fer per votar-la si realment creuen en ella. 
El tema de la foto no és més que un detall. Potser molts direu que estic exagerant. És possible, però la política es nodreix de detalls, i l'Ada Colau ja en porta dos. I els dos van en la mateixa direcció: la convicció de creure's la nova diva de l'esquerra. Primer va dir que no es presentaria mai a unes eleccions en una formació política... però la situació l'ha fet canviar d'opinió ja que ella pot ser la salvació dels barcelonins/es. I ara es presenta en una llista amb la seva cara com a imatge.
No em vull fer pesat amb el tema, però m'agradaria saber què en pensen els amics/gues d'ICV que s'han incorporat a la llista de Barcelona en Comú. Persones que venen d'una tradició de treball en equip que ara és usurpada pel personalisme de la seva candidata. No sé, potser no haurien tret millors resultats presentant-se sols, però penso que de vegades la coherència i el fet no acceptar determinades renúncies o actituds pot tenir un alt cost electoral però alhora referma el projecte propi també per a la seva gent.     

divendres, 17 d’abril de 2015

VOLUNTARIS: CONFIANÇA I PROXIMITAT

Sembla que el tema de moda és parlar dels polítics en negatiu: xoriços, allunyats de la gent, sense capacitat d'escoltar... Com sempre, quant més se simplifica un argument més s'allunya de la realitat. Doncs bé, avui vull reivindicar el paper de la legió dels polítics de carrer, d'aquells i aquelles que es trenquen les banyes per acostar-se als seus veïns i les seves veïnes, ja sigui dedicant-se professionalment o a temps parcial, i que estan patint aquesta desqualificació general amb resignació i disgust, sentint que la injustícia dels arguments provoca que ningú no els estigui reconeixent la feina que fan.
Si, els polítics de carrer són militants (una altra paraula menystinguda en els darrers temps) o simpatitzants que hi posen gran part del seu temps lliure per aconseguir millorar el món en el que viuen, amb gran lleialtat a les seves idees i defensant-les en el seu veïnat. Senten com es critica, moltes vegades gratuïtament, la seva manera de veure el món i també a aquelles persones en les que confien per dur a terme el seu projecte polític. Aporten idees, es mantenen en contacte amb persones i entitats, donen temps i il·lusió sense més recompensa, moltes vegades, que la de veure governar el seu partit.
La societat valora les persones que fan voluntariat en entitats socials, però se n'oblida amb massa freqüència d'aquestes que el fan en entitats polítiques. Uns canvien la seva parcel·la del món des de baix, els altres aspiren a canviar governs per canviar el món. Però a tots els mou un objectiu comú, ser la força humana que busca un món millor. I no es mereixen que ningú se n'oblidi d'ells. 
Els trobem en entitats, en taules de campanya electoral, en actes polítics, en consells de participació dels Ajuntaments, en les taules electorals els dies de les eleccions. Sense cap compensació més enllà de sentir-se formar part d'un projecte, d'un equip o d'un grup. I fan les coses pels altres, per a la societat en general.
Aquests dies previs a la campanya electoral cal que ens en recordem, de tots ells. Perquè mantenen els partits lligats al territori, mantenen les relacions amb l'entorn i permeten que la política real es nodreixi d'informació, propostes i resultats propers. Ara faran un esforç addicional, un sprint en tota regla sortint al carrer donant propaganda i parlant amb molta gent, entre la qual de vegades es troben reaccions poc amigables quan no menyspreu. I no se'l mereixen. Des d'aquí vull demanar aquell somriure, aquell "gràcies" a tothom quan rebin un fulletó o se'ls adrecin per parlar-los d'un candidat.
Per sort, també aquests dies podem recollir els fruits del que han fet aquestes persones durant aquests anys. Les entitats els aprecien perquè els han tingut a les dures i a les madures. Quan des dels partits truquem persones per convidar-los a actes electorals veiem l'afecte que han aconseguit i l'agraïment de les associacions cap a ells. Pot ser que això no es tradueixi en vots, però la satisfacció que produeix veure com mantenim l'amistat de presidents, secretaris i altres persones del teixit social no té preu, i en gran part els ho devem als voluntaris, afiliats o no.
Espero que aquest article serveixi per fer-los arribar el meu agraïment personal a totes aquestes persones, de les quals jo també me'n sento part. Han estat moltes tardes d'actes, festes, reunions, taules al carrer, preocupacions i propostes. Espero que tothom entengui la seva importància i que en els propers dies de campanya electoral els facin sentir-se importants i especials. Ells i elles s'ho mereixen.

dimarts, 14 d’abril de 2015

¿VALOR?: SE LE SUPONE

Probablement als més veterans la frase del títol us recorda temps, feliçment, passats. Es tracta d’una de les suposades aptituds que marcaven a qualsevol que feia el servei militar obligatori: el valor. Com que no hi havia manera de demostrar-lo, en els expedients dels quintos hi posava sempre “se le supone”.
M’ha vingut al cap aquesta frase quan he llegit la notícia de que Ernest Maragall aniria a la llista “calaix de sastre” d’ERC a Barcelona. Però no ha estat un aconteixement únic, de fet en les darreres setmanes m’ha anat anant i venint del cap en veure aparèixer coalicions d’Avancem, MES i fins i tot Barcelona en Comú.
On és el paral•lelisme? Us podríeu preguntar... Intentaré explicar-me:
La fragmentació del panorama electoral i sobretot de l’esquerra ha tingut com a conseqüència la creació de partits i partidets que reclamen ser dipositaris d’alguna virtut o d’algun reclam ideològic. Han decidit diferenciar-se per anar tancant també el seu espectre, convertint-se d’aquesta manera en grups de pensament més homogeni encara que aquells dels que van partir. Aquest reduccionisme ideològic, que permet molta més varietat als electors per escollir, amaga d’altra manera la incapacitat de treballar la diversitat però també té com a conseqüència una reorganització d’aliances entorn d’eixos polítics diferents. En altres paraules, sectors sortits d’uns partits poden marxar cap a d’altres on se senten més còmodes. Però em pregunto... Si realment creuen ser majoritaris com diuen, per què no es presenten sols?
Com sabem el valor en termes de potencial electoral d’aquestes forces polítiques? Aquí si, el valor “se les supone”. Quan ERC accepta incloure candidats/es de MES , Avancem o Nova Esquerra Catalana, els estan donant un valor que en realitat no ha estat mai mesurat. Poden valer molt, però també pot ser que no aportin res.
En política hi ha dos valors: l’ideològic-propositiu i l’electoral. Sostinc que no han demostrat ni l’un ni l’altre: Algú pot dir què han aportat aquests grups al panorama polític general? Hi ha alguna contribució en idees o propostes de valor que haguem conegut? Crec que no. I potser les tenen, però com que no s’han presentat mai a unes eleccions sense el paraigua d’una força més gran, l’electorat desconeix qui són, què volen o què aporten. I en termes electorals desconeixem el seu valor en termes de vot, quanta gent els dóna suport o què representen realment per a la nostra societat.
Sabem quants vots arrossega Ernest Maragall? És només pel seu nom? Ah, potser és pel terme Maragallisme... Però és Maragallista l'Ernest Maragall? Era independentista en Pasqual? Sembla que parlem d'una formació que juga a la confusió en alguns termes... No hauria estat millor que poguéssim contrastar el seu projecte per separat enlloc de trobar-lo difuminat en una llista d'un altre partit?
Personalment m’hauria agradat que donessin el pas de presentar-se sols, que poguéssim saber quins són els seus projectes propis, que poguéssim parlar de qui són i coneixe’ls millor. Em temo que això ja no passarà perquè han preferit aixoplugar-se sota candidatures més grans. Fan més gran el que ja ho és, però ells es dilueixen al seu interior. No serveix allò de que ho fan per fer més fort algú i que “la unió fa la força”, no. Un partit polític ha de ser capaç primer de dir qui és i d'aglutinar recolzaments i vots. Si no, no els coneixerem mai. Tenen algun valor? No sé, ERC els el suposa...

dilluns, 13 d’abril de 2015

AMNÈSIA I VOLUNTAT D'OBLIDAR

Un dels problemes més greus que afecten al nostre país és la voluntat d'oblidar. Generació darrere generació, enlloc d'utilitzar l'experiència acumulada per les generacions anteriors ens llancem a cometre els mateixos errors que ja van cometre els que ens van precedir. També repetim els mateixos èxits pensant què grans que som i què bé que ho fem. Però tant si l'encertem com si ens equivoquem, cada vegada comencem des de zero i perdem molt de temps i esforços refent tot el camí.
Sembla mentida, però gairebé mai en aquest país aprofitem el que han fet els predecessors. Semblem tenir una necessitat imperiosa per fer canvis generacionals enlloc de relleus, per tapar ràpidament el que ja es va fer o es va començar. Cada generació sembla ser l'única que existeix, cadascuna creu que ha de fer una revolució...
Això no pot ser. Ens porta a avançar sempre però sense moure'ns del lloc. En algun moment caldrà donar valor a l'experiència i considerar que l'existència mateixa és una carrera de relleus en que un parteix del punt on ho han deixat els altres. Sempre venim d'algun lloc, sempre algú ha començat a caminar les nostres passes i sempre tenim algú que ens pot explicar on ho va haver de deixar o per on hi ha camí obert. El nostre país sembla haver oblidat la paraula VETERÀ i l'ha substituïda gairebé sempre per VELL. Hem canviat EXPERIMENTAT per OBSOLET. Quins errors més greus! 
Com pot ser que haguem arribat  a tenir aquesta miopia? Només per les regles del mercat? No: fixeu-vos en el discurs polític: els vells partits, el vell sistema, el vell bipartidisme, les velles ideologies, el vell model Barcelona... Volem tirar terra sobre tot allò que ens ha fet com som, que ens ha col·locat on estem i que ens ha donat l'oportunitat de canviar-ho ara. 
No estic gens d'acord en que calgui tornar a començar. Ara són temps de relleus, però sense oblidar d'on venim. Quan sento polítics d'ICV renegant de la seva participació en el Model Barcelona, penso en com d'injustos són i com d'equivocats estan. És clar que ara toca reformar-lo! Els temps han canviat, però el model dels governs d'esquerres dels que ells en formaven part va canviar una ciutat que sortia del franquisme empobrida i degradada en un espai modern i amb menys desigualtats. No podem dir que allò no va ser bo perquè perdrem la nostra pròpia identitat. Perquè allò que vam crear és la base del que serem capaços de fer si no ens distraiem amb cants de sirenes de grups que sempre han estat alternatius i minoritaris i ara creuen que podran canviar el món des de propostes radicals d'impossible posada en pràctica. 
Nosaltres (i ells) vam fer aquesta Barcelona i hem de ser nosaltres els que actualitzem el model i el fem respondre als reptes del segle XXI. Saber d'on venim i reconèixer els nostres encerts (i de vegades fracassos, com no!) ens permet tenir l'experiència i barrejar-la amb les noves formes de pensament per renovar la ciutat. Trias ho ha començat a desmuntar mitjançant un "no model" de ciutat. Ara cal que aquells qui vam saber donar un rumb tornem a agafar el timó, sent lleials als que ens van precedir i recuperant els seus valors principalment socialistes. 
Ens hem renovat en persones i en idees, hem agafat aire fresc, i per això el nostre candidat del PSC Jaume Collboni proposa una nova Barcelona però alhora afirma sentir-se hereu dels grans alcaldes socialistes. Els socialistes no hem marxat mai, i ara tornem amb més il·lusió i noves idees que mai, però sense renegar del que som. Sembla que altres ho volen ocultar. Allà ells si volen oblidar la seva història i començar de zero! 

dilluns, 23 de març de 2015

SISTEMA SANITARI I DESIGUALTAT

S'atribueix al sistema sanitari públic del nostre país haver estat un dels factors més importants per reduir les desigualtats entre la població. Si bé aquesta contribució ha estat certa durant molts anys, ara ens trobem en una nova realitat en la que la mala gestió duta a terme -molt possiblement de manera intencionada- pel Departament de Salut del Conseller Boi Ruiz i el President Mas pot no només incrementar les desigualtats, sinó també consolidar-les d'una manera dramàtica a la Ciutat de Barcelona. Aquest serà un dels reptes del nou govern municipal sorgit de les urnes el proper 24-M, plantant-se al davant del govern de la Generalitat i fent valer el seu pes en la planificació de la salut a la Ciutat. En salut no s'hi valdrà el dir que si a tot el que ve de l'altra banda de la Plaça Sant Jaume.
Efectivament, els governs de progrés dels anys 2003-2010, amb el PSC al capdavant, van servir per recapitalitzar el sistema sanitari després d'anys de deixadesa dels governs de CiU amb Jordi Pujol. En aquest període es va dur a terme el rescat de Sant Pau (posant a zero el deute), el pla de xoc dels hospitals de l'ICS, etc, etc. Però sobretot es va impulsar la visió territorial equitativa amb la participació dels ajuntaments, que va possibilitar l'absorció de més d'un milió i mig d'habitants sense incrementar llistes d'espera i mantenint la igualtat territorial.
L'entrada de Mas i Ruiz en el govern va venir acompanyada de grans retallades indiscriminades, en les que la pitjor part se la va emportar l'ICS, i en particular l'Hospital de la Vall d'Hebron. A Barcelona l'altre hospital molt perjudicat va ser l'hospital del Mar, que fins i tot va haver de recórrer al primer expedient de regulació d'ocupació (ERO) dels hospitals públics catalans. El resultat en termes de llistes d'espera a la ciutat de Barcelona va ser dramàtic: Es van disparar en els districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, que són les zones amb aquests dos hospitals com a referència. Curiosament (o no), aquests districtes reuneixen la major part dels barris de renda més baixa de la Ciutat de Barcelona. Per tant, qui ha patit més la retallada? La resposta és clara: la gent que més necessita un sistema sanitari públic fort degut a la seva incapacitat econòmica per ser derivats a sistemes privats. En resum, el sistema públic enlloc de disminuir les desigualtats les ha incrementat dintre de la nostra ciutat.Més encara, l'enquesta de salut ja ha reflectit una disminució de l'esperança de vida a la Ciutat, especialment als barris més pobres!
Per a desgràcia de la gent d'aquests districtes, la ciutat de Barcelona està dividida en sectors sanitaris estancs, la qual cosa empresona els seus habitants de cara a l'atenció sanitària i impedeix que puguin ser atesos en altres àrees o hospitals que no els pertoquen. Així, si una persona està inclosa en una patologia que a Vall d'Hebron li suposa 6 mesos d'espera, no es pot dirigir a un altre hospital que només en tingui un. El pacient és captiu del seu hospital de referència i del seu sector sanitari. I recordem que els més afectats han estat els dels barris de menys renda, que no tenen alternativa!
En la meva opinió, el nou govern municipal hauria de fer valer el seu pes en el Consorci Sanitari de Barcelona (que té una composició 60% Generalitat i 40% Ajuntament) per impulsar dues mesures a fi i efecte de trencar aquesta dinàmica perversa:
1) Convertir la Ciutat en sector únic hospitalari, en el que les persones puguin ser derivades als hospitals públics amb menor llista d'espera. Això avui ja és possible amb les històries clíniques compartides. Però a més penso que caldria una llista d'espera única per als procediments quirúrgics i diagnòstics.
2) Donar transparència i publicitat a les llistes d'espera dels hospitals en temps quasi-real, a fi i efecte de que els propis pacients puguin exercir la pressió sobre el sistema per poder ser derivats allà on menys s'hagin d'esperar.
I sobretot, cal defensar amb força els habitants de la ciutat davant el govern, demanant que es resolgui l'infrafinançament de la Vall d'Hebron i l'Hospital del Mar perquè aquests dos hospitals són fonamentals en els barris del nord i l'est de la Ciutat. No s'hi val a badar ni justificar el govern. La submissió de Trias i el no qüestionament del govern de Mas no poden continuar perquè hi ha una part de Barcelona que necessita que l'Ajuntament doni la cara per ells.
És essencial preservar la igualtat d'accés de tota la ciutadania al sistema hospitalari, de la mateixa manera que cal reforçar l'atenció primària i les seves eines per reduir la pressió sobre l'atenció especialitzada i l'hospitalària. En la meva opinió, cal elaborar un Pla de Salut específica per a la Ciutat de Barcelona, liderat pel Consorci Sanitari i l'Ajuntament, que tingui uns objectius clars i propis de la Ciutat, i que en molts casos poden ser diferents dels de la resta del país per la particularitat de la nostra població, que en 92Km2 engloba un petit món amb una diversitat enorme que no es produeix en altres contrades del territori.

divendres, 27 de febrer de 2015

DESCONNEXIÓ

Diuen els experts en comunicació que l'èxit d'una campanya depèn en gran manera de la capacitat d'establir el camp i les regles del joc i fer que els altres s'hagin d'adaptar a allò ja creat. Amb això el creador sempre porta la iniciativa i els altres van a remolc. I em ve al cap precisament això quan penso en el Procés català cap a la, per alguns, somiada independència. 
Efectivament, un s'ha de treure el barret davant la capacitat que han tingut els líders d'aquest moviment per donar un nou sentit a paraules d'ús comú que, en el nou context, creen una estranya sensació d'irrealitat capaç de captar l'atenció de tots aquells qui d'una manera o altra han estat influïts pel tema. No es tracta de cants de sirenes, sinó de dobles sentits que han arribat al cor de la gent per la porta del darrere, vencent defenses i reticències, acostant als profans nous significats que introduïen les idees més complexes a través de mots la mar de senzills. En el fons el llenguatge simple i simplista ha estat capaç d'exercir de veritable cavall de Troia del missatge emès pels gurús del procés català.
La introducció dels nous significats ha anat en paral·lel a l'avanç del procés. Vam començar el 2010 amb un "pacte fiscal" de contingut indefinit, que amagava la manca de valentia de dir-li clarament "concert econòmic". Començàvem a escalfar motors... El cop de porta del president Rajoy en aquell moment va ser rebut amb l'augment de pressió: del "Espanya ens roba" a "l'espoli fiscal". ja no hi havia mitges tintes. Robatori i espoli són dues paraules que contenen mala fe d'aquell qui els exerceix. Espanya deixava de ser insolidària amb nosaltres a ser directament enemiga, una espècie de pirata agressiu i lladre.
El següent pas va ser igual de covard que el primer: per no dir "independència" en van dir "dret a decidir". Sembla que quedava més suau, així. Com sempre, mirant d'entrar per la porta del darrere. Dobles llenguatges, expressions a mig camí. Però fàcils d'entendre, ja que qualsevol ciutadà es podia preguntar "Per què no he de tenir dret a decidir?". Confusió i més confusió entre el tot i el mig camí. Tothom està d'acord en el dret a decidir, però no tothom quan s'identifica a independència. Jugar amb les paraules...
A continuació vam començar la contraposició de "legalitat" i "legitimitat". Ai, quin embolic van armar!. Contraposar dos termes que no són oposats. Quin domini del llenguatge!. Dir que la llei no és legítima, ignorant expressament que la llei ha estat elaborada per mecanismes democràtics i això la dota de legitimitat. Es pot estar en desacord amb la llei, i la protesta és legítima, però no es pot qüestionar la legitimitat d'una llei establerta en democràcia! No són conceptes antagònics sinó barrejats, mixtes.
I més, i més... parlar del "poble de Catalunya" quan la població és tan diversa, i sabent que el consens és nul respecte a la independència, excloent de l'expressió els no independentistes i donant la sensació de que només es governa per a la meitat de la població perquè els que no se senten representats per aquest moviment no deuen formar part d'aquest poble... Això ho titllaria de mala fe i divisió social...
I les "estructures d'estat", que només de plantejar-les ratllen la indecència: duplicarem les estructures existents per si de cas? A què es dedicaran unes estructures sense competències? De debò és necessari gastar recursos i esforços en això quan estem sense pagar farmàcies o hospitals concertats? A ningú se li ha passat pel cap que les "estructures d'estat" ja existeixen i que si al final aconsegueixen arribar a Ítaca el que hauran de fer serà negociar el traspàs i no crear-ne de noves?
Però no acaba aquí la cosa: quan sembla que el procés perd empenta perquè se'ls ha vist el llautó i que tot respon a càlculs electorals dels uns (Mas) i els altres (ERC), quan s'esllangueix perquè la ciutadania més crítica ha vist que estem en un carrer sense sortida, ara s'inventen una nova nova expressió: la "desconnexió". Sembla que Mas ha vist que calia inventar una nova paraula perquè les anteriors ja estaven gastades, que calia un nou impuls lingüístic per ampliar el camp de joc. Que havíem de tornar enrere dos anys perquè la paraula "independència" ha espantat la gent més moderada que creien en el dret a decidir i que protestaven buscant un nou "encaix" (una altra expressió del procés).
En fi, acabo aquesta article com el començava: als impulsors del "procés" els he de reconèixer un domini del poder de la lingüística en la comunicació, però ara sembla que aquest recurs ja no dóna més de si. A veure com ho resolen, perquè això de la "desconnexió" ja és implica una certa baixada de nivell.

dilluns, 16 de febrer de 2015

HERÈNCIES: Un punt d'injustícia històrica

Sento parlar aquests dies de pre-escalfament electoral diversos líders polítics reivindicant-se com a veritables i únics hereus de líders i moviments d'un passat més o menys proper, creient que la nostàlgia dels votants farà que dipositin la seva confiança en ells. Crec que aquesta estratègia mereix almenys alguna reflexió i la introducció de certs elements de debat que, espero, facin reflexionar els lectors d'aquest article.
El primer que haurien de posar sobre la taula els pretesos hereus és si accepten l'herència completa o esperen poder fer-la a inventari. Aquesta no és una qüestió menor perquè les herències polítiques de personatges complexos i molt transversals com, per exemple, el reivindicat Pasqual Maragall, vistes amb la perspectiva del temps, admeten diferents interpretacions i un cert oblit de les causes que van tenir com a conseqüència la seva manera de pensar i d'actuar.
El temps passa de manera implacable i tendim a oblidar allò que no ens interessa. Ens quedem amb la part bonica del passat i dotem el record d'una superficialitat que mata els detalls i n'elimina els matisos. Amb la distància desapareix la controvèrsia, la crítica i els aspectes amb que no hi estàvem d'acord. És el mateix efecte que es produeix en un enterrament on tothom parla bé del difunt fins i tot havent-li fet la guitza tota la vida. I si el temps elimina les arestes més agudes, només falta que a sobre seleccionem estrictament allò que ens beneficia o allò en el que estàvem d'acord!.
Però no només això. No em sembla correcte oblidar precisament tots aquests matisos. Recordeu  els furibunds atacs de part del nacionalisme català a la persona d'en Pasqual, o com li feien la guitza els "companys" d'ERC al govern quan va ser President?. I ara quan alguns el reivindiquen des del sobiranisme, potser obliden que ell treballava per l'encaix de Catalunya i no pel trencament. No hi ha certa traïció dels seus ideals, quan es reivindica la seva herència des d'ERC o fins i tot de certs ex-socialistes ara passats al sobiranisme?
Afegiré també que em grinyola molt l'aspecte hereditari del tema. Al meu entendre, les persones han de valdre per si mateixes, pel que fan i pel que proposen, i no per allò que hagin pogut heretar del passat. Els projectes polítics són una cosa viva, amb necessitat de renovació constant perquè la societat canvia, enfrontant nous reptes amb noves solucions. Les problemàtiques actuals de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa són radicalment diferents de les de fa 7 o 8 anys. Sento parlar d'herències però no de renovació dels llegats o de les noves solucions. I si les adaptem als nous moments, tindrà algun sentit dir-ne herències? O és que aquesta reivindicació només és utilitzada per apel·lar a la nostàlgia d'aquells qui van confiar en la figura d'en Pasqual? O només ens volem quedar en el que ens interessa?
En fi, no em sembla encertat aquest interès per apropiar-se d'una figura que, tot i ser socialista del PSC, pertany a la memòria col·lectiva de tots i totes els catalans i catalanes, tant dels que hi estaven d'acord com dels que no. Perquè la seva idea d'una Catalunya integradora, progressista i lligada a la resta de pobles d'Espanya és molt més transversal i no es mereix el reduccionisme a la que la volen sotmetre. Si us plau, no s'apropiïn d'allò que és de tots, pràctica que sembla estar de moda entre certs grups polítics.
Mirem endavant, proposem noves sortides als problemes del 2015. En política no val la cèlebre frase de Manrique "Cómo,/ a nuestro parecer,/ cualquiera tiempo/ pasado fue mejor". Les trajectòries són noves i per tant ho han de ser els respostes, com en el seu moment ho van ser els d'en Pasqual. Venia d'una tradició i això va marcar els seus actes i la seva manera de pensar. Ara partim de llocs de sortida diferents i hem d'anar a llocs diferents. 
I una darrera recomanació: Sigueu qui sigueu però sigueu vosaltres mateixos. Si voleu realment fer-li un honor a en Pasqual Maragall, no el reduïu a una opció política determinada i deixeu que sigui el que ha de ser per a la història: President de tots els catalans i catalanes i Alcalde de tots els barcelonins i barcelonines. Un personatge històric. Sigueu justos amb ell. 

diumenge, 8 de febrer de 2015

EQUILIBRIS

Conforme ens anem acostant al moment de decidir el proper govern municipal, van sorgint algunes reflexions que crec interessant compartir amb els lectors per afegir el meu granet de sorra a l'apassionant debat ciutadà sobre el model de ciutat que volem. Avui he cregut convenient parlar de l'equilibri, d'una manera de treballar que no trenqui la cohesió social decantant-se excessivament cap a un costat o altre. M'explico:
Barcelona és una ciutat diversa, amb vocació cosmopolita i un dinamisme social enorme. En aquest context apareixen contínuament fortes tensions en totes direccions que tendeixen a trencar la cohesió, ja sigui en uns casos per l'empobriment d'una part de la societat, per altres per la manca d'escrúpols d'alguns operadors econòmics, en d'altres per la compatibilitat entre els nous usos i els residents, altres casos per la pressió turística, etc.
Aquestes tensions en totes direccions configuren la ciutat com una mena de tauler en equilibri sobre un sol punt de recolzament al centre. Tots intenten portar el pes cap a la seva banda, desequilibrant-lo, i la funció de l'Ajuntament és mantenir el balanç, que el tauler no es decanti excessivament cap a cap dels costats perquè acabaria caient, i trencant-se la cohesió social en un o altre sentit. L'equilibri és dinàmic, el tauler per l'horitzontalitat i es decanta momentàniament quan algun dels agents apreta, fins que l'autoritat municipal intervé i recupera l'estat de les coses. I així una i altra vegada... mentre l'Ajuntament tingui la voluntat de que el tauler no caigui definitivament.
No estic parlant d'un assumpte menor sinó de la política ciutadana a grans trets, i em serveix per analitzar una mica el paper de cadascú en aquest tauler, que políticament a la nostra ciutat no es pot abstraure del clima general i es mou amb dos eixos principals: l'eix dreta-esquerra i l'eix nacional.  
El govern de Trias diu mantenir-se en la zona centre de l'eix dreta-esquerra, però es desequilibra en l'eix nacional. Aquest desequilibri està tombant el tauler de joc perquè ha deixat de defensar la ciutat davant els incompliments de la Generalitat, perquè ha convertit Barcelona en un titella al servei de l'anomenat procés, fomentant només una visió molt limitada de la cultura i amagant i perjudicant el sectors dinàmics culturals que no comparteixen aquesta visió natural. En aquest eix ha trencat l'equilibri totalment, i correm el risc de convertir Barcelona en l'expressió màxima del "meliquisme" de certs sectors de la Catalunya més nacionalista. Una llàstima en una ciutat oberta i plural.
En l'eix dreta-esquerra, o diguem-ne social-liberal, manté un miratge d'equilibri amb grans oscil·lacions a una i altra banda, sense trobar un punt intermig que doni seguretat i continuitat a les polítiques. Un dia permet qualsevol cosa en favor de lobbies com La Maquinista, i l'endemà anuncia ajuts socials. Enlloc de buscar moure's a prop del centre, un dia se'n va cap a la dreta més recalcitrant i el dia després intenta compensar-ho amb grans anuncis socials. Aquest puja i baixa acaba sempre fent caure el més dèbil del tauler, i no són precisament els lobbies, de manera que voluntària o involuntàriament en l'eix dreta-esquerra acabarà afavorint la dreta i els més rics. Així no podem seguir.
Entre els altres, ERC no sabem on es troba en l'eix social, el seu suport al pressupost de CiU i les retallades socials els posen en quarantena, però en tot cas un govern seu desequilibraria encara més la balança cap el sector més nacionalista i tancat de la nostra societat. Barcelona es convertiria encara més en la punta de llança de la seva estratègia nacional. una Barcelona utilitzada i manipulada a la seva conveniència. Personalment, això no ho vull per a la meva ciutat, jo vull una ciutat autònoma, amb vocació pròpia d'universalitat, forta i diversa i que no formi part de l'estratègia de ningú per altres fins. 
Les CUP tampoc semblen ser una bona mostra d'equilibri. En l'eix nacional no estan precisament en una zona moderada. Però en el dreta esquerra em pregunto: Es pot governar una ciutat com Barcelona des del dogmatisme? Pot sobreviure una ciutat com la nostra emmanillant també part de la iniciativa privada? Entenc que un Ajuntament ha de ser capaç de regular per evitar desequilibris, però no d'emmanillar certs sectors dinàmics de la societat. En l'eix dreta-esquerra el govern ha d'estar a l'esquerra, però no anar-se'n a l'extrem per no engegar-ho tot a rodar.
Ah, i Guanyem? Una gran incògnita: ICV s'hi ha incorporat, i durant molts anys ha estat capaç de treballar amb el PSC entenent que la ciutat és equilibri, però no sé si ara estan en aquest lloc. Si es deixen portar per la marea i obliden que ells també van ser còmplices d'un model de ciutat moderna, d'esquerres i cohesionada, potser acceptaran que la ciutat s'ha de descompensar cap a un costat i perdran aquesta posició de governar per a tothom. 
I em queda el PSC. Al llarg dels anys hem demostrat que es podia mantenir la ciutat cohesionada, en un equilibri dinàmic però no inestable, amb polítiques d'esquerres però sense limitar la iniciativa i el dinamisme de la ciutat. En l'eix dreta-esquerra som d'esquerres nítidament, però sabent que cal entendre's amb els sectors generadors de riquesa, regulant-los i posant-los límits, fent-los col·laborar per poder mantenir la cohesió i les polítiques socials, sense tallar a ningú les ales però sense deixar que ningú voli sol deixant els altres enrere. Amb els valors del socialisme democràtic. Però no només això: la nostra posició en el tema nacional reivindica una ciutat amb personalitat pròpia, mirant al món i no al melic, fomentant la cultura pròpia sense contraposar-la a l'aliena, obertat a tots els que vulguin participar. Sincerament, estic convençut de que el PSC representa millor que ningú els valors que ha de tenir Barcelona, i que som els únics capaços de garantir una ciutat equilibrada en els nous temps que s'acosten. 

dimarts, 13 de gener de 2015

LA FI DE LA POLÍTICA A CATALUNYA

Sembla que no ens n'estiguem adonant. El país de les meravelles del futur que ens venen l'Artur Mas i l'Oriol Junqueras ens fa mirar lluny mentre no veiem el que passa aquí mateix. El mercadeig amb les llistes amb independents amunt i personalitats avall amaga dues conseqüències molt preocupants: (1) el descrèdit sobre el que significa pertànyer a una llista i al Parlament, i (2) l'anul·lació política del Parlament com a poder legislatiu.
No és de rebut que es pugui farcir una llista amb personalitats notables sense demanar-los una mínima dedicació anterior a la cosa pública, sense tenir clars els seus posicionaments ideològics i sense saber quina és la seva capacitat per formar part d'una càmara legislativa, amb un únic nexe d'unió: voler la independència de Catalunya.
Posem-nos en el probable cas de que no aconsegueixin una majoria absoluta que els permeti tirar endavant amb el seu projecte de secessió. Aquestes persones hauran de dedicar-se a temps complet durant quatre anys a l'activitat legislativa del Parlament, sense tenir coneixements, experiència, filiació ni orientació ideològica. Com podran proposar lleis, negociar-les, discutir-les? Quina sentit donaran? Seran de dretes, esquerres? Coneixeran camps que potser els queden del tot allunyats? Quin control faran sobre la tasca de govern?
Però... i si l'aconsegueixen? El país seguirà necessitant ser governat, caldrà discutir molt i molt al Parlament abans de que facin cada pas. Això ho hauran de fer aquestes persones? Déu n'hi do quin encàrrec per gent que no han viscut mai la política en primera línia.
Aquest afany per omplir les llistes amb persones de l'anomenada "societat civil" només amaga l'anul·lació completa del Parlament com a càmara de discussió política. O us imagineu la Núria Feliu, el Toni Albà, el Joel Joan discutint sobre la llei de protecció de dades o sobre les retallades en salut? Sincerament, jo no m'ho imagino.
El problema és una volta de cargol més del descrèdit de la política partidista i del trist espectacle d'un president acorralat i un cap de l'oposició envalentit però desorientat. És un atac frontal al sistema polític català per als propers anys. Un descrèdit total de com es construeixen les llistes de diputats i diputades, de la seva valua i dels propis partits que les presenten. La idea és que el Parlament es pot omplir amb polítics o amb gent de la faràndula, les arts, les ciències perquè realment no serveix per a res. No seria millor presentar una llista de persones amb experiència, amb capacitat política (siguin o no independents) i contrastada, i buscar el recolzament extern dels altres notables? Com pot ser capaç un President de muntar un Parlament de costellada format per persones que només defensen una bandera? Renunciarà a legislar si guanya? O bé el que vol és tenir les mans lliures per governar, amb un Parlament ple de famosos però buit de contingut? 
Sincerament, crec que Mas està patint una deriva cap a un règim presidencialista que no quadra amb el que hem viscut fins ara ni amb el que volem. Es vol presentar com a President sense partit a les eleccions i desballestar el Parlament per ser ell qui governi sense oposició ni discussió ni, sobretot, control. Una altra fugida endavant d'algú que ha perdut la noció de la realitat i que es veu a si mateix com un salvador-fundador de la pàtria. Aquest messianisme no ens portarà enlloc, ja ho veureu.

UN ANY DE CANVIS

Començant el 2015, sembla un bon moment per aturar-nos un segon i mirar de pensar què ens portarà aquest any, que promet ser políticament molt interessant en tots els àmbits i molt especialment en el municipal. Em referiré a ell en concret, per la seva proximitat i també perquè és el que conec de primera mà.
Acabem el mandat d'en Xavier Trias, el primer d'un govern conservador des de l'any 1979, amb un regust certament amarg, veient com l'autoritat de l'Ajuntament s'ha diluït en conflictes com el de Can Vies, com han estat incapaços de crear un nou model de ciutat, de petit comerç, d'espai públic, de convivència. Problemes com el mal resolt dels horaris comercials han demostrat manca d'idees i propostes, indecisió, manca de planificació. La Ciutat també s'ha allunyat dels barris, els districtes han perdut pes i el tracte amb les entitats s'ha convertit en més distant. De la política de la relació i comprensió hem passat a la política del client.
Hem vist com la Ciutat avança sense lideratge municipal i a mercè de qualsevol grup econòmic que vulgui fer la seva pròpia llei, i hem vist també com Barcelona ha sucumbit al vassallatge de l'Alcalde davant el president de la Generalitat, amb la desaparició total de la ciutat com a subjecte polític autònom. 
En fi, si hagués de fer-ne un balanç dels gairebé 4 anys de Trias, diria que hem tingut un alcalde fantasma, sense aparicions públiques en actes de barri, només dedicat a petites reunions on accepta totes les peticions sense tenir un full de ruta, i sense lideratge. Trias ha fet desaparèixer la figura de l'Alcalde i amb ell, de l'Ajuntament. La gestió pura i dura ha substituït la política, i la Ciutat, tot i ser una marca potent, camina com un zombie en no sabem quina direcció. Ara si, la seva inexistència ha fet que no sigui antipàtic. Ha jugat més a evitar l'animadversió que a liderar. Qui no decideix mai, no s'enfronta a ningú. Ja veurem com ho jutjarà la ciutadania. 
I els altres? Uf, una qüestió complicada. Tot sembla indicar que hi haurà una forta fragmentació del vot, però m'agradaria explicar-vos la meva opinió al respecte: Vaig a intentar fer un exercici d'imaginació per començar a preveure com pot ser l'escenari post electoral a la nostra ciutat, amb una fragmentació del vot molt important i l'entrada al consell municipal d'un grapat de forces polítiques (PSC, CiU, PP, ERC, CUP, Guanyem, Ciutadans). Com que es tracta d'un petit "divertimento", no el faig en base a enquestes ni anàlisis d'altres sinó simplement guiant-me per la intuïció. Del que diré a continuació no cal que en cregueu ni una sola paraula. És simplement una opinió basada en les meves reflexions particulars, esbiaixades per la meva pertinença a un dels partits implicats i gens objectives. Espero que no ofenguin a ningú! 
Començo pel Partit Popular de l'incombustible Alberto Fernández Díaz. En principi cap canvi, si segueix el mateix líder des de fa tants anys, no és previsible cap canvi de full de ruta. A més el govern del PP s'ha fet molt antipàtic, a Catalunya. Suposo que patiran un cert desgast, però no serà gaire perquè el seu vot és molt fidel. Mateix líder-mateix programa-mateixos resultats o una mica inferiors. Imagino que seguiran sent una de les 3 forces més votades si Ciutadans no irromp amb més força de amb la que penso que ho farà. 
ICV, en canvi, espera tenir un gran resultat amb la marca blanca de Guanyem Barcelona. No sé si serà així o no. ICV pertany a aquells grups que tant critiquen Ada Colau i la gent de Podem. Ells també han governat a Barcelona durant 32 anys, i la gent ho sap. Aquest lastre i el fet que l'electorat de la ciutat és prou madur poden fer que s'identifiqui massa Guanyem amb ICV i que el seu creixement no sigui tan gran. Ja veurem. En tot cas, com a partit d'esquerres els desitjo molta sort, però veig un risc de dissolució important en un projecte massa heterogeni.
Les CUP poden fer gala de coherència i radicalitat d'esquerres. Vagi per endavant el meu respecte i certa simpatia amb part dels seus postul·lats (no tots, és clar). Suposo que avançaran bastant i potser entraran a l'Ajuntament. En tot cas en detriment sobretot de Guanyem, ja que en cert electorat poden actuar com vasos comunicants, especialment entre l'electorat més a l'esquerra. En tot cas, si haguessin sumat amb ells, potser el resultat hauria estat millor, però el projecte global s'hauria diluït molt per les diferències entre els components.
Pel que fa a Ciutadans, ja ho veurem. Segur que tindran una irrupció important, però crec que el seu moment culminant ha passat una mica des de l'aparició de Podem. Pot ser que captin una part del vot del PP i fins i tot del PSC, però no em fa la sensació de que siguin l'estrella del moment. Ja ho veurem. Entraran en el consistori però possiblement amb menys força de la que esperàvem fa un parell d'anys.
Cas apart ERC. Serà interessant veure'n l'evolució. Presenten un candidat llunyà de la vida municipal. Suposo que esperen un gran creixement a remolc del moviment sobiranista i és possible que obtinguin un gran resultat gràcies a això. Però ja veurem. Per a mi és una gran incògnita saber fins a on pujaran, ja que per un costat CiU els barra el pas, i per l'altra les CUP. Em fa l'efecte que poden pujar bastant, però no prou com per ser segona força política a l'Ajuntament. En tot cas sento curiositat per saber-ho.
I el PSC, el meu partit... Va, intentaré fer una predicció: tenim un bon candidat, probablement el millor dels que es presenten a l'Alcaldia, però que no tothom coneix. Ens presentem amb la solvència contrastada d'haver governat molts anys amb ICV i amb la lliçó ben apresa de quins errors vam cometre quan ho fèiem. Penso que també som una gran incògnita, i espero que poguem arrabassar a CiU el lloc de llista més votada tot i que és una tasca difícil i que la fragmentació del vot a l'esquerra ens és un problema. Sincerament, tot i que no és fàcil la tasca, espero que els barcelonins i les barcelonines considerin el nostre projecte com el més sòlid i el nostre candidat, Jaume Collboni, com el millor per representar-los. Ja sé que la previsió no és molt agosarada, però espero que entengueu que amb el PSC no puc ser objectiu! 
Ara bé, el que sembla més probable és que per tornar a fer una Barcelona progressista caldrà un ampli pacte d'esquerres. També ho veurem!