dilluns, 22 de juny de 2015

PER LA PORTA DEL DARRERE

Probablement sigueu d'aquells als quals el debat monogràfic al Parlament de Catalunya sobre l'estat del sistema sanitari català de la passada setmana us hagi passat desapercebut. Segurament haureu vist la notícia en algun lateral d'una pàgina del diari o en un titular fugaç de la TV3, donant-vos una idea falsa de que el tema no era gens important. Així doncs gairebé segur no us haureu adonat de que els parlamentaris estaven discutint sobre com l'actual govern de la Generalitat està desmuntant a poc a poc la xarxa pública d'atenció sanitària, i de com els seus socis d'ERC li han donat recolzament tombant gairebé totes les propostes de l'oposició.
Mireu, una de les coses més importants de les que s'acusa el govern és d'estar privatitzant la sanitat pública. I el conseller es defensa dient que no ha privatitzat cap empresa i que als ciutadans l'únic que els importa és ser ben atesos i a temps de les seves malalties. Sense acusar-lo de mentir, si que vull fer algunes "correccions" a aquests arguments, perquè són del tot inacceptables des de la defensa del sistema sanitari públic:
1- No ha privatitzat cap empresa: Encara que fos cert, la realitat és que està debilitant les empreses públiques com l'ICS per la via de la fragmentació i de l'estrangulament financer. D'altra banda, per deixadesa culpable està postposant dramàticament reformes de modernització, transparència i agilització de la gestió que podrien fer de l'ICS i d'altres empreses públiques eines eficaces que ara només troben impediments legals i rigideses que les col·loquen en inferioritat de condicions respecte a les empreses privades. Més bé al contrari, ha estès els dubtes sobre la correcta gestió sobre l'eficiència de tot allò que és públic. 
2- Ha utilitzat les llistes d'espera també de manera culpable per, una vegada incrementades de manera desesperant, procedir a la derivació de pacients cap a centres concertats (o no) privats. Aquesta derivació es produeix especialment en les malalties amb tractaments de baixa complexitat, que són els més rendibles econòmicament. D'aquesta manera s'assegura que els centres privats rebin pacients amb balanç econòmic positiu, mentre els públics es queden amb aquells més complexos i sovint menys ben pagats. No és això una altra privatització encoberta?
3- El sistema públic està perdent transparència i per tant control: la derivació de pacients a centres privats, que no tenen l'obligació de retre comptes de les seves activitats, ni de la seva organització, ni dels beneficis que obtinguin afegeix dificultats al control de la despesa pública i de com arriba a mans privades, així com també de qui s'emporta el benefici econòmic i quants diners suposa.
4- A la població li importa la seva atenció sanitària eficaç i a temps. Això és cert, però amb aquest argument expressat així s'està manipulant la realitat d'una manera també culpable: Els centres públics es regeixen per criteris estrictes d'ordre en l'atenció segons gravetat i urgència, en cap cas no hi ha prioritats segons qui paga. Es pot assegurar això en centres privats, siguin concertats o no? La resposta és rotunda: NO. Sense una tasca d'inspecció estricta, i una llei que prohibeixi les dobles llistes d'espera, no es pot assegurar de cap manera que una persona procedent del sistema públic no anirà a una llista d'espera més llarga en el mateix centre. I això apart d'injust per al principal pagador (el Servei Català de la Salut), és discriminatori. I es donen casos, massa casos de que això està passant.
5- Acceptar que els centres privats estan millor gestionats és la crònica del fracàs d'un conseller de salut, que hauria de posar els mitjans perquè això no passés. El primer que ha d'aconseguir és que tots els centres tinguin igualtat de condicions, obligar els centres privats a ser transparents en resultats igual que els públics, prohibir dobles llistes d'espera, obligar a mantenir uns drets laborals equiparables, a acceptar el control públic, a ser igual de transparents.  I quan tots tinguin les mateixes eines, veurem quins són realment més eficients, i segur que tindrem sorpreses. No fer totes aquestes reformes és discriminar el públic i, per tant, empobrir-lo i fer-lo treballar en inferioritat.

En fi, no sé si de manera estricta o no el conseller Ruiz està privatitzant, però no tinc cap dubte de que està debilitant els centres públics d'atenció sanitària, i per tant el sistema en general. També està obrint la porta a un nou sistema menys transparent, i on les dobles llistes d'espera seran incontrolables. Per tant està afavorint el privat davant del públic, tot el contrari del que seria d'esperar en un conseller de salut que, no ho oblidem, gestiona els diners públics.

dimecres, 10 de juny de 2015

NO SÓN TEMPS DE MATISOS

Blanc o negre, esquerra o dreta, sobiranisme o unionisme, públic o privat. Les posicions intermèdies han perdut el seu espai en l'actualitat. Vivim en moments de titulars, i només s'aconsegueixen amb plantejaments clars, sovint exagerats, sectaris o extremistes. Matisar les opinions afegeix dubte, s'entén com a justificació i no com a explicació. Vivim en l'era del twitter, dels missatges curts, on el que passi de dues línies és excessiu i no es llegeix. L'època de la imatge i la simplificació...
Ha desaparegut el vessant pedagògic de la política, els ciutadans ja no són persones a les que calgui explicar, informar i fer partíceps des del coneixement profund. Ara són simples consumidors de titulars, un rere l'altre, fàcils de llegir i d'assimilar. El que importa és arribar-hi, sobresortir del maremàgnum informatiu oferint espectacle: uns són casta, altres màfia, els polítics corruptes, els impostos són un robatori, els funcionaris ganduls, els sindicalistes només miren per ells, els espanyols antidemocràtics, els catalans suïssos del sud, el finançament espoli, els pactes baixades de pantalons, la col·laboració públic-privat és vendre-s'ho tot, els empresaris explotadors. El llenguatge extrem està dominant la comunicació política per aconseguir rellevància. Quina llàstima.
Les paraules afecten l'ànim de la gent. La moderació convida a la reflexió, i per desgràcia això no cotitza gaire en aquests temps en que estem confonent claredat amb exageració. Defenso que es pot ser molt clar, defensar postures nítides i mantenir la coherència sense haver de recórrer a l'excessiva simplificació i esquematització. Mantinc que la vida és plena de matisos i que precisament aquests l'enriqueixen especialment. No podem portar totes les discussions a l'"estàs amb mi o estàs contra mi", perquè les adhesions en cos i ànima són pròpies del sectarisme més radical, i les posicions contràries sense punts de trobada només porten a l'enfrontament. No pot ser que la negació d'una posició sempre hagi de significar estar en l'altre extrem. Hi ha termes intermitjos!
Espero que aquesta situació millori, però no hi tinc gaire esperança. En un món on estem permanentment connectats, rebent missatges i informació de la que el nostre cervell n'ha de triar la més rellevant, cada cop ens introduïm més en una bombolla hipercomunicada, però només amb aquells qui sintonitzen amb nosaltres. On seguim o només veiem aquells qui pensen de la mateixa manera.
En un món on l'espectador no és passiu sinó que decideix què vol sentir o veure en cada moment, on les empreses d'internet decideixen què ens mostren en funció dels nostres interessos, cada vegada ens tanquem més en els nostres cercles i les nostres posicions, amb menys contacte amb els que no en formen part, i som menys capaços d'argumentar i discutir amb els que pensen de manera diferent. Quan et dirigeixes als teus, sents la temptació de ser més radical. Anem a un món més fragmentat en cel·les tancades, on la comunicació és molt més contínua, però a dintre d'aquestes cel·les. Molta informació circulant però només som sensibles a la que ens interessa i que està d'acord amb la nostra manera de veure el món. 
Sembla mentida aquesta gran contradicció: més interconnexió per estar més tancats en els nostres cercles.