divendres, 30 de juliol de 2010

Enquestes, enquestes

Periòdicament apareixen enquestes, més o menys fiables, que intenten fer un diagnòstic sobre el que pensen els ciutadans en cada moment. En concret, aquesta setmana es van publicar els resultats del sondeig semestral que fa l’Ajuntament de Barcelona. Un dels aspectes dels que més s’ha parlat és el de les expectatives electorals, que semblen castigar el PSC, del qual formo part.
No qüestionaré els resultats del sondeig ni el moment en que va ser feta l’enquesta. Les qüestions tècniques i l’anàlisi dels resultats les deixo per als experts, de manera que la meva aportació es restringirà a què vaig pensar i sentir quan vaig veure l’estudi.
Com us podeu imaginar, en els primers moments vaig experimentar un sentiment de desil•lusió en veure que el treball que estem portant a terme no està sent entès per gran part dels ciutadans. Però a aquest sentiment el va seguir una sensació diferent, que és la que us vull explicar:
De cop i volta van sorgir les preguntes més importants que un s’ha de fer quan està en un equip de govern: Estàs fent bé la feina?, hi poses prou esforç?  t’hi sents implicat i identificat? I la darrera: estàs complint els objectius que et vas marcar?
La resposta que em vaig donar a mi mateix em va omplir de satisfacció: quan vaig acceptar ser conseller em vaig posar com a objectius treballar per la gent, amb la gent i a prop de la gent. Ajudar-los en allò que fos possible, i millorar la vida dels veïns del meu barri i la meva ciutat. Hi estic posant el màxim esforç que m’és possible, i em segueixo sentint identificat al 100% amb el nostre projecte i els nostres objectius. Segueixo sentint una gran satisfacció quan resolc un problema que plantegen els veïns, i no defallejo en aquesta tasca.
Els veïns ens jutjaran d’aquí a uns mesos, és cert, i molts d’ells es deixaran arrossegar pels medis de comunicació i els grans eslògans, però tinc la seguretat de que aquells que han percebut la tasca que estem fent en el dia a dia ens donaran recolzament. I al final, si guanyen uns altres, deixaré de ser el conseller del meu barri i miraré enrere amb la satisfacció de veure que vaig tenir el privilegi de poder treballar per als meus veïns i la meva ciutat, que ho vaig fer amb tenacitat i que vaig fer feliços per uns instants a molts dels meus conciutadans.
Ara bé, en els meus pensaments tinc la forta convicció de que, diguin el que diguin les enquestes, al final el treball que estem fent servirà perquè la majoria dels barcelonins ens tornin a donar la seva confiança per continuar treballant pel barri uns anys més.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Discrepància i lleialtat

El títol del post no està escollit a l'atzar. Posar les dues paraules en una mateixa frase em fa plantejar-me diverses preguntes, com ara "És possible discrepar i alhora ser lleial?", "Quins límits té la discrepància per no ser confosa amb la deslleialtat?".
En política sovint les opinions particulars o individuals no es corresponen amb la postura oficial del partit, i en molts casos les actuacions dels governs amb els que es comparteix la pertinença a una ideologia no coincideixen amb el que un podria esperar. Té dret, doncs, a discrepar? Fins a on pot arribar aquesta discrepància?
El fet de no compartir determinats postulats o actuacions, sovint posa al polític entre les cordes, ja que el fa haver d'escollir entre la lleialtat a un mateix o a les sigles del partit al qual pertany. Aquest conflicte sovint no és ben entès pels ciutadans, per la gent que no ho viu en primera persona. Jo mateix m'he trobat amb comentaris que donaven per suposat que la meva opinió seria l'oficial del PSC, i que tot el que fa el govern ho defensaria sense qüestionar si és correcte, coherent o conseqüent amb el que diem defensar.
Des d'aquest article vull reivindicar el dret a la discrepància, a l'opinió personal. L'autocrítica és bona especialment en els partits de caire progressista. Tot és millorable i per tant tot admet una certa crítica.
Criticar no és dolent, ens permet proposar noves solucions, examinar on ens hem equivocat i perquè, corregir errors de cara al futur. Però... és entesa com a enriquidora, la crítica?
Per desgràcia, no. Vivim en un sistema on el que diuen o fan els líders no s'ha de qüestionar. Un sistema en el que és més comú és tancar files per demostrar una infal·libilitat pròpia que, des del meu punt de vista, és irracional i antinatural. Aquest és un dels motius que hem de buscar en la "desafecció" per la política que estem patint.
Cal dona importància a la discrepància, valorar la disensió sempre que sigui constructiva, utilitzar-la com a un enriquiment pels propis partits, per englobar més punts de vista diferents i fer que es visualitzin, per demostrar que la política no és més que un joc d'equilibris entre el que es voldria fer i el que és possible, i que en aquest joc de vegades cometem errors que els nostres ens han de mostrar sempre, sempre, amb ànim de construir.
Per a mi, la deslleialtat està amagada darrera de la crítica destructiva. la crítica constructiva només és un exercici de lleialtat per donar sortida a les idees i millorar les nostres decisions. Però, com sempre, això només és la meva opinió.

dijous, 1 de juliol de 2010

Ón són els polítics?

Les notícies que ens arriben per la premsa i la televisió semblen apuntar totes en una mateixa direcció, fent culpables els polítics de tots els mals de la societat, i tacant-los amb l'ombra de la sospita generalitzada. La sensació que estan provocant és que tots són iguals i només actuen pel benefici propi i dels seus partits.
En la meva opinió, és veritat que darrerament la política ha perdut el nord, no hi ha un horitzó clar ni plans de futur a llarg termini, han desaparegut els ideòlegs i el seu lloc l'han ocupat els gestors purs i durs. Això ha allunyat els polítics del cor de la gent. Els ciutadans veuen la política més com una professió que com una vocació, i d'alguna manera burocratitzen la imatge del polític.
Doncs bé, uns fets que han passat aquests dies m'han dut a escriure aquest article per explicar-vos el que veig al meu voltant en les llargues estones que puc dedicar a la política. Tinc la sort de viure entre els dos mons, entre els polítics per la meva dedicació al Districte, i entre la gent del carrer i els treballadors per la meva feina habitual que no hi té res a veure amb la política.
Ahir a la tarda, una companya que m'estimo molt, plorava per una discussió sobre l'honradesa d'un càrrec polític que havia estat imputat pel jutge ahir mateix (atenció: imputat no vol dir acusat, de manera que no hi pesen càrrecs contra ell). No plorava per l'amistat que la uneix amb aquest càrrec sinó sobretot perquè ella està vivint la política des de que s'aixeca al matí fins que se'n va, sempre tard, a dormir. De dilluns a diumenge, els 365 dies de l'any. Aquesta companya pateix pels problemes dels ciutadans, lluita contra tot i contra tothom per ajudar-los, hi posa el cor, la  seva vida familiar i totes les seves forces en això, i només veu que al voltant la imatge de la política és cada vegada més negativa.
Algú podria preguntar-se perquè ho fa, si tant de patiment li produeix. Aquí hi ha la primera equivocació: no li produeix patiment perquè sap que el seu sacrifici serveix per ajudar les persones. La satisfacció de veure que ha canviat, encara que només sigui una miqueta, la seva part del món li serveix per seguir endavant amb més forces encara.
El que jo voldria és que entenguéssiu que hi ha molta gent així, persones que necessiten sentir que aquest món tan injust pot ser canviat per la seva acció, persones que no es ressignen a veure la injustícia, petits Quixots que lluiten contra els molíns de vent del sistema, i que la seva única recompensa és mirar enrera i veure que en algun moment van canviar el destí d'altres persones.
El problema és que el soroll mediàtic i el nostre propi sistema eviten que aquests polítics siguin percebuts amb claredat per la gent, que hi pugui apostar per ells. Aquests polítics són els únics que poden arribar directament al cor dels ciutadans perquè ells hi posen el cor. Busqueu-los, acosteu-vos, confieu en ells, veureu que n'hi ha molts més dels que sembla. Jo us en proposo dos: la Gemma Mumbrú i en Jordi Hereu. Els altres els haureu de buscar vosaltres.