divendres, 29 de maig del 2015

APRENENTS DE BRUIXOT

No sé vosaltres, però jo estic al·lucinant amb la resposta de la maquinària mediàtica nacional-conservadora a l'elecció d'Ada Colau com alcaldessa de Barcelona. Encara no ha començat a  governar i ja estant sembrant seriosos dubtes sobre la capacitat de Barcelona en Comú de gestionar la nostra ciutat d'una manera equilibrada però amb un gir a l'esquerra que l'electorat ha demanat. En el fons, aquesta campanya destil·la una certa convicció de que la ciutadania que l'ha votat no era prou conscient del que feia, i ells si que saben el que li convé a Barcelona.
A qui representen aquests mitjans? Possiblement, quan fan servir aquests arguments de caire força elitista, estan prenent la paraula per cercles econòmics, grups d'interessos i certa "Barcelona benpensant" que tradicionalment s'ha considerat amb un dret gairebé diví per decidir el que a la ciutat li convenia. Doncs bé, volent influir en la decisió de l'electorat, han provocat precisament allò que volien evitar: La victòria de l'Ada Colau a les eleccions municipals.
El resultat de diumenge és una manifestació molt clara d'un principi no escrit pel qual totes les actuacions guiades per la por a que succeeixi un fet acaben provocant-lo. Si, van treballar de valent utilitzant la cuina d'enquestes, amagant rivals, tensant la campanya i fent aparèixer BComú com el dimoni pelut, per reforçar Trias i fer-lo guanyar aquestes eleccions. I els va sortir malament...
Els polítics, tant els guanyadors com especialment els perdedors del 24M, hem de fer una reflexió profunda dels quès i dels perquès, però crec absolutament indispensable una autèntica autocrítica en profunditat dels mitjans periodístics que manipulant la informació han provocat l'efecte contrari del que buscaven.
Efectivament, tant La Vanguardia com El Periódico s'han dedicat a pregonar la dicotomia Trias o el Caos. Els electors només podien escollir entre dues opcions, la resta érem poc o menys que irrellevants. Creien que els calia tensar la corda perquè la Barcelona "assenyada" es dirigís cap a CiU i així revalidar el govern conservador. Les enquestes donaven un Trias feble i aquesta era una manera de reforçar-lo. Les que es feien al principi de la campanya donaven un escenari fragmentat i volàtil, on tots teníem opcions, però voluntària i intencionadament van apretar l'accelerador de la polarització. Calia que els altres partits no comptessin per no dispersar aquest vot benpensant i que anés a Trias. I aquest va ser el seu greu error i la seva responsabilitat:
No van calibrar bé que Trias no ha estat un bon alcalde, que mitja ciutat s'ha sentit abandonada per ell, i que passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats. I aquesta Barcelona emprenyada i cansada, afectada per la crisi i la manca de credibilitat de les institucions, va sortir al carrer per dir prou. Va anar a votar per fer fora Trias, i va votar aquells qui creia que serien garantia d'aquesta expulsió. Si els diaris deien Trias o Colau, seria Colau. Quin error de visió van tenir!. Intentant reforçar un alcalde no volgut van donar ales a l'extrem contrari. Van eliminar els matisos per fer veure que Trias era el sentit comú, i els matisos érem els altres. Blanc o negre. Què es pensaven?. Ara es troben amb un plenari de Ciutat més radical del que hauria estat si haguessin fet bé la seva feina: explicar la realitat tal com era i no tal com ells volien que fos. Volien manipular i els ha sortit el tret per la culata. Espero que aprenguin la lliçó.
No em fan cap llàstima, jo vull un govern d'esquerres a la Ciutat. M'hauria agradat que el lideréssim els socialistes, però no serà així. Espero que el govern no fracassi pensant en la ciutat i el futur, i també pensant en la necessitat de demostrar que les esquerres som capaces de governar bé en un entorn desfavorable a les classes populars. La resta són anècdotes de la campanya.

dijous, 14 de maig del 2015

BAJANADES

Sembla ser que ens temps electorals l'exigència d'intel·ligència i responsabilitat queda suspesa en els llimbs i alguns creuen poder dir el que vulguin i quan vulguin. Només en aquest context es pot entendre la majúscula bajanada d'Albert Rivera, no-candidat de Ciutadans a les municipals però que omple els cartells del seu partit a Barcelona, de "jubilar" tots els polítics nascuts abans de la Constitució del 1979.
Apart de sentir-me directament al·ludit per haver nascut el 1968, i per tant ser sospitós segons el senyor Rivera de no tenir criteri democràtic ja que vaig "viure" els darrers anys del franquisme, em sembla que aquest afany d'eliminar tot el que ens precedeix és un dels problemes més greus que ha tingut sempre aquest país, que a cada generació ha de construir des de zero i repetir els mateixos errors una i altra vegada simplement perquè ens neguem a aprofitar l'experiència dels que han passat o estan passant pels mateixos problemes. Aquesta cultura del curt-terminisme que menysté l'experiència i només creu en l'impuls de la renovació és el que fa que les empreses no contractin treballadors de més de 45 anys, o que el llenguatge utilitzat en política sigui tan poc reflexiu. M'explico:
Primer de tot, dir-li a l'Albert que en política precisament, l'experiència ha d'anar unida a l'impuls. Una sense l'altre és poc productiva, i l'altre sense la primera provoca haver d'aprendre pels errors que cometem sense tenir referències. El problema en la vida d'una persona és que les dues coses coses acostumen a evolucionar en sentits contraris, i a mesura que augmenta l'experiència generalment decreix la impulsivitat.
I com es pot solucionar, si no evolucionen igual? Doncs es pot fer de dues maneres: una molt poc recomanable seria donar les responsabilitats a aquells qui es troben en un rang d'edats que estigui en el terme mig de les dues característiques. Dic poc recomanable perquè si bé seria una posició d'equilibri, perdríem la força de la joventut que porta a tirar endavant projectes difícils o novedosos, i a encarar amb idees noves problemes vells, i també perdríem la gran experiència d'aquells qui poden reflexionar en profunditat perquè "les han vist de tots els colors".
Quina és la solució, doncs? Al meu entendre és molt clara: LA BARREJA. Tenir gent de totes les edats en llocs de responsabilitat on es treballi en equip compartint idees, força i experiència alhora. On uns enriqueixin els altres: joves i grans, persones de mitjana edat. Tots i totes junts. Especialment en política hem de ser capaços de coordinar uns i altres per treure'n el millor partit. El contrari és perdre capital humà. Proposo seny, que les noves generacions s'enriqueixin de les anteriors i les anteriors vegin que allò que han après és tingut en compte per evolucionar i no repetir errors.
Penso que el sr Rivera parteix d'un greu error conceptual: considera que tots aquells i aquelles que van néixer abans que ell són obsolets, no serveixen per a res. Encara no ha entès que el que fa vella una persona no és l'edat sinó que l'apartin, que perdi la il·lusió o que es deixi portar per la rutina d'haver exercit unes determinades responsabilitats durant molt de temps. Advoco per la integració de gent gran en llocs d'importància que no hagin patit el desgast de molts anys de responsabilitats, perquè aportaran experiència i en molts casos també la il·lusió i la força dels que tornen a sentir que es creu en ells. També perquè coneixen els problemes de la gent gran, que és un 25% de la població. I també perquè saben el que va ser viure altres temps, temps de silenci, repressió i pobresa, i saben el que podem perdre.
També advoco perquè estiguin en política els que tenim edats en que la combinació entre bagatge i futur és equilibri, nascuts en temps convulsos, d'il·lusió i canvis, que hem estat els primers en viure la joventut en llibertat i gaudir d'uns drets pels que els nostres pares van lluitar molt. Sr Rivera, els de 40 a 60 anys tampoc no estem obsolets.
I advoco també per la incorporació de joves, amb noves idees, sense records del passat, que permetin encarar els nous reptes d'un món en contínua i accelerada evolució mentre van agafant experiència per al futur. I que, no ho oblidem, tard o d'hora també passaran per la maduresa i passaran per totes les etapes de la vida, i que tampoc no voldran ser apartats per gent qui enlloc d'entrar amb prudència i educació vol entrar amb un bulldòzer arrasant-ho tot al seu pas..
En resum, Sr Rivera, deixi's d'ocurrències i bajanades i faci propostes assenyades si vol que algú el prengui seriosament. Ara l'ha emprès amb els que són més grans que vostè, qui seran els propers?

divendres, 8 de maig del 2015

dilluns, 4 de maig del 2015

JA HEM PROVAT. I ARA QUÈ?

Recordeu com es trobava l'ànim de la ciutat cap el maig del 2011? Veníem d'una autèntica cacera d'alguns mitjans de comunicació contra el govern de la ciutat, estenent la idea de que 32 anys de PSC ja n'eren prou i que calia un canvi per donar un nou impuls. Donaven per finiquitat el "Model Barcelona", i portaven Trias a l'alcaldia recollint per una banda la necessitat de canvi i també les ganes de veure com aniria a la ciutat un govern diferent. Crec que cal dir que van acompanyar Trias sense entusiasme, amb la sensació de que era l'única possibilitat en aquell moment, però no de que fos ni una solució de futur ni molt menys que il·lusionés la ciutat. I a la vista està el resultat.
Ara ja hem provat. I què? Doncs res... Trias no ha aconseguit en quatre anys quallar un projecte il·lusionant. De fet no ha estat de crear cap projecte de ciutat clar. Qui sap cap a on la vol portar? Hem avançat en privatitzacions i desigualtats, hem patit una manca de comprensió i de gestió de la diversitat territorial, hem vist com la defensa del petit comerç ha estat tot el contrari, i hem convertit Barcelona en una simple marca comercial incapaç d'encarar nous reptes com el turisme de masses. Les obres de la Diagonal i les Glòries han servit per ocultar els grans fracassos de l'alcalde en la gestió del dia a dia, la seva incapacitat per defensar Barcelona davant de les altres administracions (i no em refereixo només davant de la Generalitat), i la greu apagada cultural que ens ha deixat com a ciutat de segona fila.
Penso que ha estat un mandat més aviat trist, esllanguit. Tants anys preparant-se per governar i quan hi han arribat no han estat a l'alçada. I penso també que és degut a la incapacitat de CiU de gestionar la diversitat. Perquè Barcelona és un món en petita escala. Territorialment i social, des del gresol multicultural de Ciutat Vella als barris acomodats de la part alta, des dels empobrits barris del Besòs als de classe mitjana de l'Eixample, i així podria seguir i seguir. Barcelona no és quatre obres en un mandat per molta propaganda que se'n faci des de l'Ajuntament. Aquesta tristor del mandat de Trias, un alcalde difícil de veure (per no dir impossible de veure) en actes populars als barris, arribarà a la seva fi el 24 de maig. Segur. La Ciutat no pot seguir vivint adormida perquè la vida, aquest món que evoluciona tan ràpidament, ens passarà al davant si seguim a pas de tortuga mirant-nos el melic. Cal un nou impuls, i no vindrà ni del mateix alcalde ni de la mateixa coalició de govern.
Ara què? Ara els barcelonins i les barcelonines podem escollir. Excepte CiU i el PP, tots els altres partits presentem noves cares i nous impulsos, nous projectes amb il·lusió, moderns i la major part progressistes. D'aquesta qualificació només trauria Ciutadans, ja que la candidata que presenten ve del Partit Popular i per tant és de preveure que seguirà en la mateixa línia. Els altres PSC, BCN Comú, ERC i les CUP representem la força d'aquella ciutat combativa, innovadora i feta a si mateixa al llarg de la seva història.
La ciutadania que vulgui mirar endavant i tornar a engegar els motors de la ciutat té aquests quatre projectes. El meu, el del PSC amb Jaume Collboni, ofereix solvència, coneixement i renovació. És un projecte que sap d'on bé per recollir la millor tradició barcelonina, amb els peus a terra i ganes de liderar els propers anys de la ciutat, i amb la idea d'utilitzar el passat només com a referència per construir un nou futur ambiciós per als nous temps que ja han començat. 
En resum, ara què? Ara PSC, ara Jaume Collboni.