dilluns, 18 de febrer del 2013

OBLIDATS DE LA CRISI

Penseu per un moment en quins col·lectius us venen al cap quan parlem de l'actual crisi. Ràpidament pensareu en aquells qui es van quedar sense feina fa més de dos anys, dels quals molts estan patint el drama del desnonament. Continueu l'exercici, i pensareu en els joves en atur, que trigaran molt de temps a poder tirar endavant un projecte de vida propi, que no podran fer valdre la gran inversió en educació que han fet les generacions anteriors. I si seguiu pensant, arribareu a les persones amb dependència que es quedaran sense ajuts, els malalts que veuen perillar la sanitat pública, els jubilats que a la sanitat afegeixen la carestia de les pensions, els treballadors del sector públic, etc, etc. Però darrerament hi ha un col·lectiu que ha deixat d'ocupar (si és que ho ha fet alguna vegada) els titulars dels diaris i les televisions: aquells qui s'estan quedant en atur amb 45 anys o més. He posat la ratlla en 45, però aquest llindar va baixant de manera preocupant.
Aquest col·lectiu està format per persones que ja tenen una carrera professional, que han estat treballant durant anys i tirant endavant un projecte vital que ja tenien en marxa i que ara veuen descarrilar. Efectivament, són persones que per la seva edat tenen fills en edat encara escolar, als quals fa uns mesos prevèien poder donar una educació de qualitat i uns estudis que els permetrien al seu torn tenir una vida plena. Persones que probablement tenen una hipoteca cara perquè quan van poder comprar una vivenda ja estàvem en ple boom immobiliari, i el més preocupant, persones que difícilment podran tornar a incorporar-se al mercat laboral. Als 45, 50 o 55 anys. Amb molts anys per davant fins la jubilació. Un llarg camí per recórrer, massa llarg per estar sense una feina que permeti cotitzar de cara a la pensió.
Per la seva trajectòria els és difícil reconvertir-se, ja que tenen una carrera professional que els ha especialitzat i per tant els ha tancat en un sector determinat. Persones a les quals se'ls ofereixen feines sovint molt pitjor remunerades que les que tenien o més precàries, que coneixen quin és el valor real de la seva feina i que es veuen infravalorades. Treballadors que veuen esfumar-se immediatament el valor de la seva experiència. Allò que té un treballador, la seva mà d'obra i el seu coneixement, de sobte queda totalment buit de valor. 
És un col·lectiu deprimit, desil·lusionat, que han vist truncats els seus somnis i allò perquè treballaven i lluitaven. Persones que han patit la crisi en el pitjor moment de la seva vida, amb fills al seu càrrec i despeses importants en vivenda. Que de cop i volta es veuen caminant al llindar d'un abisme que els obliga a reconvertir-se completament o a caure. Que anaven millorant i de cop corren el risc de perdreu tot. Que han perdut tota esperança de seguretat i pateixen per no perdre el que els queda.
Ja sé que amb aquest article m'allunyo una mica del discurs oficial, que la gran preocupació del nostre país és el gran percentatge d'atur juvenil. Entenc que això és cert, que acceptar que les noves generacions no poden incorporar-se al mercat laboral és l'acceptació del nostre fracàs col·lectiu, que haurem perdut tota la inversió que hem fet en educació, i que estarem obligant a que la següent generació ja no pugui tenir aquests estudis, perdent el futur com a país. Tot això és així, ho sé, però permeteu-me que expressi el meu recolzament a aquests aturats de més de 45, perquè per la meva edat em veig proper a ells i empatitzo amb aquests problemes que realment avui fan molta por. A més els veig caure l'un darrera l'altre en el meu entorn més immediat. Aquesta tarda n'he conegut a un, el que m'ha fet pensar en aquest post, però entre els meus amics en compto com a mínim tres més, tots amb 44 i 45 anys. Porten ja més de dos anys en atur i ningú no els vol agafar perquè "són massa grans" (amb 45 anys!!!!). Tots ells tenen fills i hipoteca, i viuen l'angoixa del "i si no torno a treballar?". Espanta.