ANIM DE LUCRE

Totum Revolutum. Està tan embolicada la situació del sistema sanitari català que les simplificacions i els estereotips ens estan impedint veure el que realment tenim de bo per així poder extreure tot allò que no ha funcionat o és susceptible de no funcionar. Uns diuen que qualsevol intent de canvi és privatització encoberta, els altres aprofiten de sotamà per privatitzar sense escrúpols. I el resultat és una enorme confusió de la ciutadania, que només espera tenir un sistema sanitari resolutiu que li resolgui els problemes de salut quan el necessiti, sense esperes i amb la millor qualitat.

Intentaré descriure d'una manera senzilla les quatre tipologies principals d'empreses que intervenen com a proveïdores del sistema a Catalunya. A partir d'aquesta curta descripció intentaré arribar a una primera conclusió que voldria compartir amb els lectors.

1) L'Institut Català de la Salut (ICS): és l'empresa pública més gran del país, i depèn directament de la Generalitat de Catalunya. L'ICS és el que anomenem pública-pública. El seu personal és funcionari (i estatutari), amb els avantatges i els inconvenients que això comporta (no és el meu objectiu analitzar-ho aquí). L'ICS està implantat a tot el territori, i abasta des de l'atenció primària en petits centres de salut fins a l'hospital més gran de Catalunya (Vall d'Hebron). 

L'ICS és l'empresa que ha patit més retallades en el nostre sistema sanitari. A l'escanyament econòmic s'hi afegeix un progressiu desballestament: a poc a poc el govern de CiU el va fragmentant i subsumint en consorcis que pretenen desmuntar-lo completament. Enlloc de reformar-lo per enfortir-lo, reclamant el traspàs del seu patrimoni a la Generalitat i dotant-lo d'eines de gestió àgils, els governs de Mas busquen la seva desaparició.

2) Els centres concertats públics: A Catalunya el món local (ajuntaments) ha tingut sempre la vocació d'intervenir en la planificació i execució del sistema sanitari des de la proximitat, per donar un bon servei als ciutadans tenint en compte les especificitats locals, que són moltes. En aquest sentit s'han creat consorcis públics en els que hi intervenen per una banda la Generalitat i per l'altra els municipis. Un exemple n'és el Parc de Salut Mar, a Barcelona. Aquests centres s'han de regir per criteris de transparència econòmica i de resultats, i també de servei públic, però cal deixar clar que es tracta d'empreses públiques, sense cap ànim de lucre, i que reinverteixen els possibles excedents (quan n'hi ha) en la salut de la població. Estan sotmeses a control públic total, i els mecanismes de gestió són els permesos per la legislació a les empreses públiques, amb el que això significa de principis de concurrència, publicitat, transparència i retiment de comptes.

Estigmatitzar els consorcis és trencar una via de participació del món local en la salut de la ciutadania. Cal triar el gra de la palla, i eliminar mecanismes pels quals no s'ha actuat amb prou transparència o s'ha trencat la vocació de servei públic. Si bé és cert que han estat paraigua de comportaments poc ètics (alguns constitutius de corrupció, però que aquí no analitzaré), com a eina de gestió i proximitat han estat molt útils.

3) Els centres concertats privats sense ànim de lucre: Aquesta és l'altra especificitat del sistema català. Tradicionalment hem tingut un tercer sector potent que ha intervingut també en l'atenció sanitària, sense repartir beneficis entre accionistes ni inversors. Les diferències principals amb els centres concertats públics és la propietat del patrimoni (privada) i les eines de gestió pròpies de l'empresa privada. Aquest sector té diversos exponents al país, entre els quals cal destacar l'Hospital Plató, a Barcelona.

Els centres privats concertats amb el Servei Català de la Salut han de ser sotmesos a les mateixes condicions de transparència en resultats de salut i econòmics, de servei públic i de qualitat i accessibilitat que tots els altres centres del sistema sanitari públic. En aquest cas cal evitar subcontractacions poc transparents, compatibilitats amb atenció privada que comprometin l'accessibilitat o la igualtat de tracte o condicions, dobles llistes d'espera, etc. O sigui, cal exercir un control públic més clar i ben realitzat, que fins ara o no ha existit o bé no ha acabat de funcionar en alguns casos.

4) Proveïdors privats amb ànim de lucre: Aquest és el gran problema que està introduïnt CiU en el sistema sanitari català. Empreses comercials que reparteixen els segurs beneficis entre accionistes i inversors. Fons de capital risc, estrangers, que compren centres de salut per extreure'n rèdits econòmics. Tenir un sistema sanitari asfixiat pressupostàriament és incompatible amb repartir beneficis. Acceptar que algú pot guanyar diners amb el pressupost que es paga per sanitat implica acceptar una de dues coses: a) Que els centres públics són ineficients o b) que aquests centres juguen amb la precarietat laboral o sanitària per produir excedents. En el primer cas, l'administració accepta la seva incapacitat gestora enlloc de posar-hi remei. En el segon es produeixen resultats inacceptables des del punt de vista laboral o social.

En fi, en conclusió: Penso que s'ha d'eliminar l'ànim de lucre del sistema sanitari català. S'ha d'acabar d'una vegada per totes la política de Boi Ruiz i Artur Mas de vendre-s'ho tot a fons d'inversió i societats anònimes. Aquest és el perill més urgent d'aturar en el nostre sistema de salut. I contra això ens hem d'oposar tots els que encara creiem en el servei públic i en el futur d'un sistema que s'ha demostrat eficaç i reductor de desigualtats.

Apartat l'ànim de lucre, haurem de parlar de com millorar resultats, eficiència i transparència dels proveïdors públics i sense ànim de lucre. Però això serà en altres articles.