dilluns, 13 d’abril de 2015

AMNÈSIA I VOLUNTAT D'OBLIDAR

Un dels problemes més greus que afecten al nostre país és la voluntat d'oblidar. Generació darrere generació, enlloc d'utilitzar l'experiència acumulada per les generacions anteriors ens llancem a cometre els mateixos errors que ja van cometre els que ens van precedir. També repetim els mateixos èxits pensant què grans que som i què bé que ho fem. Però tant si l'encertem com si ens equivoquem, cada vegada comencem des de zero i perdem molt de temps i esforços refent tot el camí.
Sembla mentida, però gairebé mai en aquest país aprofitem el que han fet els predecessors. Semblem tenir una necessitat imperiosa per fer canvis generacionals enlloc de relleus, per tapar ràpidament el que ja es va fer o es va començar. Cada generació sembla ser l'única que existeix, cadascuna creu que ha de fer una revolució...
Això no pot ser. Ens porta a avançar sempre però sense moure'ns del lloc. En algun moment caldrà donar valor a l'experiència i considerar que l'existència mateixa és una carrera de relleus en que un parteix del punt on ho han deixat els altres. Sempre venim d'algun lloc, sempre algú ha començat a caminar les nostres passes i sempre tenim algú que ens pot explicar on ho va haver de deixar o per on hi ha camí obert. El nostre país sembla haver oblidat la paraula VETERÀ i l'ha substituïda gairebé sempre per VELL. Hem canviat EXPERIMENTAT per OBSOLET. Quins errors més greus! 
Com pot ser que haguem arribat  a tenir aquesta miopia? Només per les regles del mercat? No: fixeu-vos en el discurs polític: els vells partits, el vell sistema, el vell bipartidisme, les velles ideologies, el vell model Barcelona... Volem tirar terra sobre tot allò que ens ha fet com som, que ens ha col·locat on estem i que ens ha donat l'oportunitat de canviar-ho ara. 
No estic gens d'acord en que calgui tornar a començar. Ara són temps de relleus, però sense oblidar d'on venim. Quan sento polítics d'ICV renegant de la seva participació en el Model Barcelona, penso en com d'injustos són i com d'equivocats estan. És clar que ara toca reformar-lo! Els temps han canviat, però el model dels governs d'esquerres dels que ells en formaven part va canviar una ciutat que sortia del franquisme empobrida i degradada en un espai modern i amb menys desigualtats. No podem dir que allò no va ser bo perquè perdrem la nostra pròpia identitat. Perquè allò que vam crear és la base del que serem capaços de fer si no ens distraiem amb cants de sirenes de grups que sempre han estat alternatius i minoritaris i ara creuen que podran canviar el món des de propostes radicals d'impossible posada en pràctica. 
Nosaltres (i ells) vam fer aquesta Barcelona i hem de ser nosaltres els que actualitzem el model i el fem respondre als reptes del segle XXI. Saber d'on venim i reconèixer els nostres encerts (i de vegades fracassos, com no!) ens permet tenir l'experiència i barrejar-la amb les noves formes de pensament per renovar la ciutat. Trias ho ha començat a desmuntar mitjançant un "no model" de ciutat. Ara cal que aquells qui vam saber donar un rumb tornem a agafar el timó, sent lleials als que ens van precedir i recuperant els seus valors principalment socialistes. 
Ens hem renovat en persones i en idees, hem agafat aire fresc, i per això el nostre candidat del PSC Jaume Collboni proposa una nova Barcelona però alhora afirma sentir-se hereu dels grans alcaldes socialistes. Els socialistes no hem marxat mai, i ara tornem amb més il·lusió i noves idees que mai, però sense renegar del que som. Sembla que altres ho volen ocultar. Allà ells si volen oblidar la seva història i començar de zero!