divendres, 27 de febrer de 2015

DESCONNEXIÓ

Diuen els experts en comunicació que l'èxit d'una campanya depèn en gran manera de la capacitat d'establir el camp i les regles del joc i fer que els altres s'hagin d'adaptar a allò ja creat. Amb això el creador sempre porta la iniciativa i els altres van a remolc. I em ve al cap precisament això quan penso en el Procés català cap a la, per alguns, somiada independència. 
Efectivament, un s'ha de treure el barret davant la capacitat que han tingut els líders d'aquest moviment per donar un nou sentit a paraules d'ús comú que, en el nou context, creen una estranya sensació d'irrealitat capaç de captar l'atenció de tots aquells qui d'una manera o altra han estat influïts pel tema. No es tracta de cants de sirenes, sinó de dobles sentits que han arribat al cor de la gent per la porta del darrere, vencent defenses i reticències, acostant als profans nous significats que introduïen les idees més complexes a través de mots la mar de senzills. En el fons el llenguatge simple i simplista ha estat capaç d'exercir de veritable cavall de Troia del missatge emès pels gurús del procés català.
La introducció dels nous significats ha anat en paral·lel a l'avanç del procés. Vam començar el 2010 amb un "pacte fiscal" de contingut indefinit, que amagava la manca de valentia de dir-li clarament "concert econòmic". Començàvem a escalfar motors... El cop de porta del president Rajoy en aquell moment va ser rebut amb l'augment de pressió: del "Espanya ens roba" a "l'espoli fiscal". ja no hi havia mitges tintes. Robatori i espoli són dues paraules que contenen mala fe d'aquell qui els exerceix. Espanya deixava de ser insolidària amb nosaltres a ser directament enemiga, una espècie de pirata agressiu i lladre.
El següent pas va ser igual de covard que el primer: per no dir "independència" en van dir "dret a decidir". Sembla que quedava més suau, així. Com sempre, mirant d'entrar per la porta del darrere. Dobles llenguatges, expressions a mig camí. Però fàcils d'entendre, ja que qualsevol ciutadà es podia preguntar "Per què no he de tenir dret a decidir?". Confusió i més confusió entre el tot i el mig camí. Tothom està d'acord en el dret a decidir, però no tothom quan s'identifica a independència. Jugar amb les paraules...
A continuació vam començar la contraposició de "legalitat" i "legitimitat". Ai, quin embolic van armar!. Contraposar dos termes que no són oposats. Quin domini del llenguatge!. Dir que la llei no és legítima, ignorant expressament que la llei ha estat elaborada per mecanismes democràtics i això la dota de legitimitat. Es pot estar en desacord amb la llei, i la protesta és legítima, però no es pot qüestionar la legitimitat d'una llei establerta en democràcia! No són conceptes antagònics sinó barrejats, mixtes.
I més, i més... parlar del "poble de Catalunya" quan la població és tan diversa, i sabent que el consens és nul respecte a la independència, excloent de l'expressió els no independentistes i donant la sensació de que només es governa per a la meitat de la població perquè els que no se senten representats per aquest moviment no deuen formar part d'aquest poble... Això ho titllaria de mala fe i divisió social...
I les "estructures d'estat", que només de plantejar-les ratllen la indecència: duplicarem les estructures existents per si de cas? A què es dedicaran unes estructures sense competències? De debò és necessari gastar recursos i esforços en això quan estem sense pagar farmàcies o hospitals concertats? A ningú se li ha passat pel cap que les "estructures d'estat" ja existeixen i que si al final aconsegueixen arribar a Ítaca el que hauran de fer serà negociar el traspàs i no crear-ne de noves?
Però no acaba aquí la cosa: quan sembla que el procés perd empenta perquè se'ls ha vist el llautó i que tot respon a càlculs electorals dels uns (Mas) i els altres (ERC), quan s'esllangueix perquè la ciutadania més crítica ha vist que estem en un carrer sense sortida, ara s'inventen una nova nova expressió: la "desconnexió". Sembla que Mas ha vist que calia inventar una nova paraula perquè les anteriors ja estaven gastades, que calia un nou impuls lingüístic per ampliar el camp de joc. Que havíem de tornar enrere dos anys perquè la paraula "independència" ha espantat la gent més moderada que creien en el dret a decidir i que protestaven buscant un nou "encaix" (una altra expressió del procés).
En fi, acabo aquesta article com el començava: als impulsors del "procés" els he de reconèixer un domini del poder de la lingüística en la comunicació, però ara sembla que aquest recurs ja no dóna més de si. A veure com ho resolen, perquè això de la "desconnexió" ja és implica una certa baixada de nivell.