dilluns, 16 de febrer de 2015

HERÈNCIES: Un punt d'injustícia històrica

Sento parlar aquests dies de pre-escalfament electoral diversos líders polítics reivindicant-se com a veritables i únics hereus de líders i moviments d'un passat més o menys proper, creient que la nostàlgia dels votants farà que dipositin la seva confiança en ells. Crec que aquesta estratègia mereix almenys alguna reflexió i la introducció de certs elements de debat que, espero, facin reflexionar els lectors d'aquest article.
El primer que haurien de posar sobre la taula els pretesos hereus és si accepten l'herència completa o esperen poder fer-la a inventari. Aquesta no és una qüestió menor perquè les herències polítiques de personatges complexos i molt transversals com, per exemple, el reivindicat Pasqual Maragall, vistes amb la perspectiva del temps, admeten diferents interpretacions i un cert oblit de les causes que van tenir com a conseqüència la seva manera de pensar i d'actuar.
El temps passa de manera implacable i tendim a oblidar allò que no ens interessa. Ens quedem amb la part bonica del passat i dotem el record d'una superficialitat que mata els detalls i n'elimina els matisos. Amb la distància desapareix la controvèrsia, la crítica i els aspectes amb que no hi estàvem d'acord. És el mateix efecte que es produeix en un enterrament on tothom parla bé del difunt fins i tot havent-li fet la guitza tota la vida. I si el temps elimina les arestes més agudes, només falta que a sobre seleccionem estrictament allò que ens beneficia o allò en el que estàvem d'acord!.
Però no només això. No em sembla correcte oblidar precisament tots aquests matisos. Recordeu  els furibunds atacs de part del nacionalisme català a la persona d'en Pasqual, o com li feien la guitza els "companys" d'ERC al govern quan va ser President?. I ara quan alguns el reivindiquen des del sobiranisme, potser obliden que ell treballava per l'encaix de Catalunya i no pel trencament. No hi ha certa traïció dels seus ideals, quan es reivindica la seva herència des d'ERC o fins i tot de certs ex-socialistes ara passats al sobiranisme?
Afegiré també que em grinyola molt l'aspecte hereditari del tema. Al meu entendre, les persones han de valdre per si mateixes, pel que fan i pel que proposen, i no per allò que hagin pogut heretar del passat. Els projectes polítics són una cosa viva, amb necessitat de renovació constant perquè la societat canvia, enfrontant nous reptes amb noves solucions. Les problemàtiques actuals de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa són radicalment diferents de les de fa 7 o 8 anys. Sento parlar d'herències però no de renovació dels llegats o de les noves solucions. I si les adaptem als nous moments, tindrà algun sentit dir-ne herències? O és que aquesta reivindicació només és utilitzada per apel·lar a la nostàlgia d'aquells qui van confiar en la figura d'en Pasqual? O només ens volem quedar en el que ens interessa?
En fi, no em sembla encertat aquest interès per apropiar-se d'una figura que, tot i ser socialista del PSC, pertany a la memòria col·lectiva de tots i totes els catalans i catalanes, tant dels que hi estaven d'acord com dels que no. Perquè la seva idea d'una Catalunya integradora, progressista i lligada a la resta de pobles d'Espanya és molt més transversal i no es mereix el reduccionisme a la que la volen sotmetre. Si us plau, no s'apropiïn d'allò que és de tots, pràctica que sembla estar de moda entre certs grups polítics.
Mirem endavant, proposem noves sortides als problemes del 2015. En política no val la cèlebre frase de Manrique "Cómo,/ a nuestro parecer,/ cualquiera tiempo/ pasado fue mejor". Les trajectòries són noves i per tant ho han de ser els respostes, com en el seu moment ho van ser els d'en Pasqual. Venia d'una tradició i això va marcar els seus actes i la seva manera de pensar. Ara partim de llocs de sortida diferents i hem d'anar a llocs diferents. 
I una darrera recomanació: Sigueu qui sigueu però sigueu vosaltres mateixos. Si voleu realment fer-li un honor a en Pasqual Maragall, no el reduïu a una opció política determinada i deixeu que sigui el que ha de ser per a la història: President de tots els catalans i catalanes i Alcalde de tots els barcelonins i barcelonines. Un personatge històric. Sigueu justos amb ell.