dilluns, 17 de maig de 2010

Lligams

Dissabte passat tenien lloc les festes de primavera de Congrés-Indians. Unes festes que s'han estat treballant durant mesos des de la Coordinadora de Congrés-Indians, que formen totes les entitats amb ganes de desenvolupar un projecte comú per al nostre barri. Per sort, enguanyhem trobat una localització ideal a la plaça del Canòdrom, el temps ens ha acompanyat i la gent ha vingut a gaudir de la festa. Fins aquí tot rodó.
El que us vull explicar des d'aquí és com ho he viscut personalment.
La mala sort va fer que dimecres a la tarda patís un accident prou lleu com perquè no tingui conseqüències importants, però prou greu com per no permetre'm posar un peu a terra durant quinze dies. Des d'aquí vull agrair el suport que he rebut d'amics, companys, veïns i entitats. No te n'adones de l'important que és aquest suport fins que t'hi trobes. De tota manera aquí em vull referir a una cosa molt concreta:
Tots aquells dels que he rebut suport em deien que delegués la representació del Districte en altres companys, que la salut és el primer, que de vegades cal mirar per un mateix. Sobre això és sobre el que vull discutir avui.
És evident que la salut és el primer. No n'hi ha dubte però quan estàs treballant colze a colze amb les entitats i els veïns, quan comparteixes els seus problemes i els fas teus,  la relació entre un conseller i la gent deixa de ser una qüestió de feina. Apareix una implicació emocional, una estimació profunda per la gent que ho fa i també per allò que fa. Som persones, establim lligams més enllà de la feina. Sents que per aquests amics és important sentir-se recolzats per la institució de l'Ajuntament, i també creus que l'important per a ells és que vingui la màxima institució (Regidora o Alcalde) però sents que tu no els pots fallar. Ells no t'ho retrauran mai, entenen que per motius de salut no hi pots anar, però tu personalment sents que en aquests moments no els pots fallar, passant per davant de les teves circumstàncies individuals del moment.
Algú em va comentar dissabte, a les festes de primavera, on m'hi vaig presentar amb una aparatosa cadira de rodes, que no hi hauria d'haver anat, que si dintre d'un any ja no soc conseller ningú s'enrecordarà d'això, que en canvi el turmell és per a tota la vida. Estic convençut de que qui m'ho va dir està equivocat, té raó pel que fa a quan ja no sigui conseller, també pel que fa al turmell, però el que no té en compte és que per sobre de totes les consideracions, vaig sentir que feia el que el cor em demanava, així que la satisfacció de poder compartir aquells moments amb els meus amics de la Coordinadora ja valen més per si mateixos que les molèsties o possibles problemes per moure'm en les meves circumstàncies. En aquell moment no em vaig sentir com un càrrec polític, em vaig sentir com un amic.
Crec que aquest és el futur de la política de proximitat, crear lligams profunds, humanitzar les institucions, convertir l'Ajuntament en un col·laborador i sentir-se part d'un mateix projecte que és el nstre barri, la nostra gent i la nostra ciutat.