dijous, 10 de juny de 2010

Diners, diners

Dilluns a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tancar la primera jornada de la setmana sobre les malalties neuromusculars que cada any convoca l'entitat ASEM Catalunya. En els temes escollits es veia clarament quins són els problemes que preocupen a les persones que pateixen malaties complexes i de pronòstic fatal. Però no vull entrar a discutir aquests temes, sinó que m'agradaria comentar alguna cosa sobre unes conclusions que vaig treure i que crec interessants.
El públic eren usuaris i cuidadors, i es palpava l'interès que tenien pel que es parlava de temes tan transcendentals com el testimoni vital, el pacient expert i la decisió sobre suspendre tractaments en pacients terminals (l'erròniament anomenat acarnissament terapèutic).
Em van agradar vàries coses de la sessió: el que vaig aprendre, les reflexions que em va generar, l'nterès del debat, etc. Però me'n vaig quedar una en particular que em va agradar molt: allà, on només hi havia experts, usuaris i pacients no es va parlar en cap moment de la salut en termes econòmics. Hi ha molts temes a resoldre en la salut, moltes preocupacionsi incerteses que s'han d'entomar sense parlar de diners.
En canvi, només sortir de la sessió em vaig trobar amb titulars de diaris que parlaven de sostenibilitat, de copagament, d'economia en la salut. Sembla que tot ho haguem de mesurar en funció del seu cost, que tot el discurs ha de ser en funció de l'economia, que els diners valen més que la salut.
Per a mi, això causa angoixa, decepció. Els gestors han de fer la seva feina, buscar que el sistema sigui sostenible, proposar les reformes que calguin i buscar la complicitat també dels usuaris, però no podem estar parlant sempre de diners. Parlem dels problemes que preocupen els ciutadans, parlem de salut com a dret, hi ha moltes reformes que poden millorar l'estat de salut sense incrementar costos, però sisplau no centrem la discussió només en l'economia. 
Expliquem que el pacient expert serveix per millorar l'atenció i donar seguretat a un altre ciutadà amb la mateixa patologia. De retruc baixarà el cost, però no ha de ser el centre de la discussió. Parlem de com reduir la demanda, si cal un copagament que ens ho diguin clarament, però no centrem tota la discussió sobre això.
Si escoltem la gent, els ciutadans i veïns, veurem que centrar tot el que es discuteix en l'economia només causa allunyament, desil·lusió. Veure que es dóna tanta importància a un tema com els diners, dels quals molts no en tenen gaires, ens allunya de les discussions de fons, del debat i les propostes que poden millorar la nostra qualitat de vida. Sempre s'ha dit que els diners no fan la felicitat. Jo afegiria que els discurs continu i absolut sobre economia provoca desil·lusió i allunyament. 
La vara de mesurar han de ser les persones, no les butxaques. Encara que les butxaques calgui vigilar-les perquè no acabin perjudicant a les persones.