dimecres, 16 de juny de 2010

Proximitat i pedagogia

Quantes vegades heu sentit que una obra s'ha fet perquè uns veïns l'han demanada i en canvi uns altres hi estan en contra? Al nostre barri hi ha molts exemples: des de l'arrencament dels bancs de les placetes que es va fer fa tres anys, passant per la poda o tal·la d'alguns arbres, o fins i tot la ínstal·lació d'un ascensor i la peatonalització del Pas de Sant Tarsici.
És gairebé impossible aconseguir la unanimitat dels ciutadans quan es fan treballs a petita escala. La gran majoria de les obres provoquen opinions completament enfrontades, però totes amb el mateix valor. Sovint sento que això desgasta els polítics que treballen en la proximitat, ja que aquells que no estan d'acord amb les actuacions tendeixen a allunyar-se de qui no els dóna la raó.
Aquest és un dels riscos de la proximitat, que es pot convertir en una oportunitat si s'encara de la manera correcta.
El problema no sorgeix de la diversitat d'opinions, sinó d'una limitació de la comunicació, que és difícilment evitable: en general les actuacions en l'espai públic les demanen aquelles persones que hi tenen un interès directe, ja sigui per a ells mateixos o per als altres. Les demandes no les fan mai aquells als quals els sembla que les coses ja estan bé ni aquells que no en resulten afectats. Tots aquests es mouen el dia que veuen que per la petició d'algú altre les coses s'estan canviant, i sovint arriben tard i ja no es pot fer res per tornar enrera.
Es pot fer alguna cosa per evitar aquest problema? La solució teòricament més simple, però inviable en la realitat, seria anunciar el que es va a fer, esperant que qui no hi estigui d'acord es manifesti. Això allargaria les obres i provocaria una paralització de qualsevol cosa que es volgués fer, a més tampoc no es garantiria que s'expressessin totes les opinions.
Així doncs només queda una possibilitat: les actuacions puntuals han de respondre a una política de fons, a unes idees clares i un projecte de barri, sense anar canviant contínuament de direcció. Els representants dels ciutadans han de ser prou pròxims com per distingir quan les peticions xoquen amb la idea de barri que ells defensen i també quan les motivacions responen només a paràmetres egoïstes de defensa d'interessos personals per sobre de l'interès públic.
Així, la feina del polític de proximitat ha de ser destriar el gra de la palla, i aplicar la seva idea de com ha de ser el barri. Els ciutadans han de decidir si el model que ell proposa és el que s'ajusta al que volen, i després donar-li la confiança d'aplicar-lo. Tenint un model clar, el polític pot denegar peticions d'una manera raonada, desenvolupant amb els ciutadans un vessant pedagògic amb els qual els pugui explicar el què i el perquè, a on es vol anar, com s'hi vol arribar. Al final, el ciutadà podrà compartir o no la decisió sobre allò que ha demanat, però en tot cas coneixerà les raons que han portar a aquesta decisió.
Aquesta ha de ser la base de la proximitat. No es pot dir que si a tot aquell que arriba el primer a fer una petició, s'ha d'analitzar en funció dels paràmetres de barri i de l'interès públic. Només així agafen sentit les polítiques de proximitat, ja que el contrari porta a enfrontaments innecessaris entre veïns i a actuacions del tot incoherents entre si.