dijous, 27 de maig de 2010

De les teves a les meves

Fa un parell de mesos, quan estàvem acabant les obres del carrer Felip II, l'Espiga i d'altres, em van arribar missatges de diferents veïns (encara m'arriben) criticant la instal·lació de l'ascensor del Pas de Sant Tarsici i la construcció de passos de vianants adaptats entre la plaça del Congrés i els carrers de l'Espiga i del Cep. També hi havia molta discussió sobre el pas nou entre l'Espiga i els jardíns de Massana.
Tot és opinable i criticable, però us vull donar la meva opinió personal, quan em trobo en una situació molt particular que m'ha fet veure les coses des d'un altre punt de vista. Efectivament, per un accident (de conseqüències lleus) durant tres setmanes m'he de bellugar pels carrers del barri en una cadira de rodes. Estic provant jo mateix l'accessibilitat dels carrers, les facilitats que posa la nostra ciutat al desplaçament d'aquelles persones que per un motiu o altre tenen dificultats per desplaçar-se. I he après moltes coses:
La primera és que quan camines sobre unes crosses o vas en una cadira de rodes, una volta de 100 o 150 metres se't pot fer molt dura, cansada i llarga. Fins a la construcció dels passos de la plaça del Congrés, les persones que havien de travessar la plaça havien d'anar o bé fins on està el llac o bé fins a Cardenal Tedeschini, ja que era impossible travessar recte entre els ponts de l'Espiga i els del Cep. Ara ja es pot anar en línia recta, però... s'han perdut quatre places d'aparcament. Reflexiono: ha valgut la pena? Ara, vista l'experiència, ho afirmo amb rotunditat.
Més enllà, al Pas de Sant Tarsici s'ha instal·lat un ascensor, que funcionarà aviat. També ha estat i està sent molt qüestionat. Perquè? doncs perquè una de les escales que hi havia s'ha hagut d'enderrocar. Era una escala de pedra amb els esglaons molt gastats, que havien produït més d'una caiguda. Fins ara, les persones amb problemes de mobilitat que no podien pujar les escales (i en aquest cas s'inclouen persones grans amb el carro de la compra, gent amb crosses, cadires de rodes, etc), si volien anar d'Alexandre Galí a Felip II o viceversa (recordeu que aquest camí porta a la farmàcia d'Acàcies o a la gent de Jardíns Massana al metro de Maragall, per exemple) havien de donar tota la volta per Ramon Albó o per la plaça del Dr Modrego. Aquest recorregut és un verdader suplici. I aquí em pregunto: no val la pena perdre una escala i reformar l'estètica per millorar la vida de molta gent? Segueixo dient que si. A més unes escales automàtiques no haurien resolt el problema a la gent que va en cadira de rodes.
Algú m'ha comentat que en fem un gra massa, que no hi ha tanta gent que necessiti aquestes facilitats, i que no hi ha dret a que eliminem aparcament per facilitar el pas de discapacitats. No? Mireu al vostre voltant, observeu i compteu. Des de persones grans que no poden caminar bé i que necessiten ajut d'algun familiar o cuidador, passant per veïns amb discapacitats que els obliguen a anar en cadira (recordeu que al nostre barri tenim entitats com AFAP al carrer Manigua o la Fedesarió Catalana d'Esports de Minusvàl·lids, o la Federació ASEM de malalties neuromusculars o fins fa poc AMIBA), i molta gent gran que va amb crosses o bastó, i a les que sovint les veiem creuar els carrers fora dels passos per no fer la volta. De veritat, observeu, i us n'adonareu que aquestes persones no es mereixen una societat que els oblidi o els maltracti. Per això hem treballat tant en la millora de l'accessibilitat des del Districte de Sant Andreu. Aquest compromís és un dels que ens fa vertaderament socialistes. O almenys aquesta és la meva opinió.