dimecres, 25 d’agost de 2010

Apa, Sant Tornem-hi Gloriós

Aquesta setmana he tornat a la feina. Enrere queden uns dies de descans en els que el més aprop que he estat de la política ha estat a través dels diaris i de la televisió. Quin batibull d'informacions, la majoria molt parcials i que deixaven entreveure l'opció política del periodista o del medi que les explicava.ç
Com a ciutadà he llegit articles i articles en els que els comentaristes deixaven entreveure un menyspreu per la política i els polítics, deixant entreveure que la dedicació als afers públics i els valors de la lleialtat, la veritat, la responsabilitat, el compromís i molts d'altres no són compatibles.
Com que em dedico a aquest tema moltes hores al dia, he pogut experimentar un veritable enuig contra tots aquells que volen desil·lusionar els ciutadans. Què busquen? Què volen? Potser la resposta està en que han d'obeir els mandats de grups de pressió, o potser creuen que per millorar les seves taxes d'audiència o lectura els cal escampar dubtes sobre tots els altres. No ho sé, però la veritat és que aquests dies he notat a faltar en els medis de comunicació un cert vessant pedagògic, la crítica constructiva. Si creuen que el sistema no funciona, que proposin canvis, que crein opinió i que convencin la gent, però no contribuïnt al desànim i l'abstenció. Que treballin per crear il·lusió, que busquin els polítics en qui es pot confiar, que ajudin la gent a triar, però que no la desanimin perquè els temps no necessiten d'aquesta actitud.
No hi ha democràcia sense bon periodisme, però els professionals han d'entendre que a més de les responsabilitats d'informar i investigar, tenen la responsabilitat de crear una ciutadania informada i crítica, donant-li eines de coneixement, però també l'ha de convèncer de que cal implicar-se si es volen canviar les coses. No només cal donar coneixements sinó també valors, als ciutadans. Cal explicar-los que en democràcia tot es possible si la gent participa, i que està en les mans de la gent triar qui val la pena i qui no.
Espero que algun dia els que m'envolten entenguin que la major part dels que dediquem algunes hores del dia a la política no ho fem ni per un càrrec, ni per una cadira, ni per una pensió, ni tampoc canviem d'opinió tan aviat com els nostres líders ens ho diuen. Espero que entenguin que la meva opinió no té perquè coincidir sempre amb la del meu partit. I perquè ells ho entenguin, cal que els medis també facin pedagogia.