dilluns, 4 de març de 2013

UNA JUGADA BEN PENSADA

Ara que ja fa gairebé una setmana de la votació al Congrés dels Diputats de la resolució sobre el Dret a Decidir en la que el PSC va votar per primera vegada de manera diferent al PSOE, i quan ja s'ha dit gairebé de tot al respecte, he pensat que també podia dir la meva i exercir el dret d'encertar-la o patinar segons el punt de vista del lector. Espero encertar-la.
A veure, en primer lloc m'agradaria expressar el meu suport complet a la decisió que va prendre la direcció del PSC. La van encertar. Aquesta setmana he rebut moltes felicitacions de persones que sempre havien cregut en el nostre partit però que s'havien anat allunyant per la percepció continuada de que el PSC havia perdut la seva personalitat pròpia. Gairebé segur no els hem recuperat, però aquesta gent de cop i volta s'han col·locat en un punt de partida diferent que, si som coherents i seguim en la línia iniciada, potser els faci tornar. I amb això no vull dir que es repeteixi la votació diferenciada de PSC i PSOE. Només vull dir que comencem a caminar pel camí de la coherència i de fer allò a què ens hem compromès. Si això coincideix amb el PSOE (ho farà en el 95% dels temes), votem junts. I quan no coincideixi, llavors haurem de ser lleials als compromisos que haguem adquirit.
I aquest tema es farà cada vegada més important. No oblidem que la resolució portada al Congrés per Ciu només era una trampa posada al PSC. Tenien la seguretat de que ens contradiríem i votaríem No a una proposta (al meu entendre buida de contingut i per tant sense conseqüències reals) sobre el dret a decidir. I vet aquí que el PSC no va caure en la trampa. Sorprenent a propis i estranys. Quin fart de riure. Ara la mateixa resolució, en una maniobra mestra, se la trobaran al Parlament de Catalunya els mateixos que fa un parell de setmanes trobaven indissociables el dret a decidir i la sobirania. Ara què votaran? Es contradiran? Penso que, encara que no ho reconegui ningú, van anar per llana i han sortit esquilats. I mentrestant, el PSC s'ha redimit davant una part del catalanisme polític gràcies a una resolució buida. Quina paradoxa.
I com ho ha vist el PSOE? Sembla que en general no ho han acabat d'entendre. Molts han cregut que el PSC s'havia begut l'enteniment i havia caigut en una trampa sobiranista, convertint-se en una eina del nacionalisme. Quina anàlisi més superficial!. El PSC no és nacionalista ni molt menys independentista. I això no mereix cap mena de discussió. És així simplement. Penso que els nostres amics (germans?) del PSOE, evidentment només els que no ho han entès, hauran de fer-se'n conscients de que l'única opció intel·ligent en aquests moments a Catalunya és el camí que hem agafat en el PSC. Situar-nos en el NO a tot ens allunya de la societat catalana, que considera com un dret democràtic el poder ser consultada. Nosaltres som demòcrates, i com a tals no podem dir no a que la gent expressi la seva voluntat. No podem tenir por del que la gent decideixi. Hem de consultar i intentar convèncer de que l'opció assenyada és la nostra. NO VÈNCER: CONVÈNCER. Situar-nos en un No a la consulta ens col·loca entre Ciutadans i el PP, en una posició irracional de no voler saber, de no deixar opinar. La postura de l'immobilisme total. I aquí no hi pot estar el PSC.
El PSOE ha d'entendre també que les postures inflexibles no tenen lloc en democràcia, i que en una societat que corre el risc de fractura no formen part de la solució sinó del problema. Si no hi ha una opció política sensata, que no doni res per tancat sinó que cregui que es pot trobar un camí assenyat, estarem deixant el país en mans de dos bàndols irreconciliables, trencat entre els independentistes i els unionistes. Ocupar aquest espai central ÚTIL per a la ciutadania obliga el PSC a tenir cintura política, a tenir un ampli grau d'autonomia que li permeti ajustar l'estratègia des d'un punt de vista pròxim i català. El PSOE ha d'entendre que el PSC s'ha de moure amb aquesta autonomia que el pot portar en molts casos a dissentir d'ell.
En el moment en que entenguin això veuran que ells també tenen una tasca a fer: proposar un model d'estat federal amb contingut, atractiu per als catalans, que el PSC pugui oferir sense complexos com a alternativa viable i compartida a la independència. Tots tenim el nostre paper, i la comprensió de quin és el de cadascú pot fer que el PSOE sigui la solució a Espanya i el PSC a Catalunya. A mi m'agradaria arribar a la cèlebre consulta amb una alternativa federal a la independència, i no amb la pregunta "vols seguir igual o ser independent?". Ni immobilisme ni aventures incertes.Per això crec que el PSC s'ha de fer entendre pel PSOE, i que el PSOE ha d'entendre que ha de proposar una reforma de l'estat. Cal seguir junts (també per altres motius) per vertebrar un missatge de futur. Catalunya i Espanya ens necessiten i crec que en la votació de la setmana passada vam començar a recórrer aquest camí.