dimecres, 18 de desembre de 2013

L'ORDRE DELS FACTORS SI QUE ALTERA EL PRODUCTE

Com és evident, el títol d'aquest article no respon a la llei matemàtica que tothom coneix. Més bé al contrari, doncs sembla ser que estem en temps en que dos i dos no sumen quatre i en que la lògica comença a perdre una mica el nord. En fi, Einstein deia que "les lleis de les matemàtiques no són certes quan es refereixen a la realitat, i quan són certes no es refereixen a ella".
Bromes apart, la meva intenció en aquestes línies és reivindicar la importància de l'ordre a seguir per fer les coses ben fetes i arribar allà on volem arribar. És clar, el nostre objectiu és aconseguir que es permeti la sacralitzada consulta com instrument màxim per arribar a una catarsi extrema en l'ésser del poble català. La fita no és banal, ans al contrari, la seva importància obliga a recórrer sense cometre errors l'enrevessat camí en el que estem ficats.
En el bàndol contrari estan l'immobilisme i la por, la força de la legalitat vigent i un potencial humà enorme que pot trobar en l'oposició a la nostra ambició aquell pal de paller que li permeti tirar endavant sense més discussions internes oblidant-se'n dels seus problemes actuals. Menystenir un rival sempre és un error, però fer-ho amb aquest seria pura bogeria, la garantia d'un final sense sortida que ens sotmetria a una profunda depressió com a país.
Així doncs, què hem de fer? Política. Seguir els passos un darrere l'altre, amb seguretat però no oblidant-ne cap. El nostre Everest particular necessita intel·ligència, força i determinació, però no donar passos en fals que ens farien recular o morir en l'intent. No intentem saltar-nos-en cap perquè ens semblarà que correm molt, però en realitat no ens mourem o bé recularem. I a la vista dels darrers esdeveniments, sembla que no estem seguint aquestes regles. El que caldria saber és si és intencionat o temerari. Si és intencionat, els que ho lideren saben que no es farà cap consulta i el seu objectiu són unes eleccions pseudo-plebiscitàries que els conduirien a majories absolutes i guanyar temps. Si és temerari, l'embolic pot ser monumental perquè creient-se audaços estarien cometent actes d'irresponsabilitat de conseqüències difícils de predir.
I quins són els passos que cal seguir?
El primer és inel·ludible: negociar amb el govern espanyol la possibilitat de fer una consulta sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Tenen el suport de la gran majoria dels catalans, sense fissures. És evident que els tancarien la porta, però s'ha de trucar una i altra vegada, reunint cada vegada més unanimitat i més suport a Catalunya. Al final si les coses es fessin bé la democràcia hauria de prevaldre, i el s'obririen les portes a una consulta. Per desgràcia, trencar aquest mur d'incomprensió no es fa en un o dos anys, però ningú hauria d'entendre aquesta tasca com a senzilla: no hi ha barrera que resisteixi eternament contra el temps i la perseverança. Cal molta paciència. Si algú té pressa és perquè tem que el sentiment no estigui consolidat o que la gent perdi l'interès en el procés. Caldria reflexionar sobre això.
Una vegada obtingut el permís, cal negociar qui està convocat a opinar. Pensem que la resta de ciutadans espanyols tenen o no tenen també dret a opinar sobre un tema en el que s'hi juguen el seu futur? No tinc una resposta definitiva, però el que si veig és que la seva voluntat la poden expressar de dues maneres: la primera és votant en la consulta i la segona deixant en mans dels seus representants (el govern) la defensa del seu punt de vista. En la meva opinió, negociar amb el govern espanyol o haver de passar pel congrés dels diputats ja és una manera de permetre que la resta d'espanyols opinin. Per tant si es negocien el contingut de la pregunta i tots els temes relatius a la consulta amb el govern espanyol ja s'ha donat veu a la resta de ciutadans de manera indirecta.
I el tercer pas ha de ser negociar pregunta i data. I aquí possiblement seria el punt on caldria fer més renúncies per una part i l'altra. La pregunta hauria de ser clara, no aquest nyap que s'ha inventat el president Mas i que generarà una gran quantitat de vot nul. Si el NO portés emparellat un pacte per reformar la Constitució, ambdós bàndols haurien fet renúncies: l'Estat abandonaria l'immobilisme, i els independentistes haurien d'acceptar que existeix una tercera via real i realitzable.
Per a desgràcia de tots nosaltres, ens hem saltat les dues primeres passes, convertint el procés en difícilment realitzable. O algú creu que imposar pregunta i data al govern espanyol li dóna alguna oportunitat d'acceptar-les? Ningú no acceptaria permetre una consulta en la que s'hi juguès el seu propi futur si no se li hagués donat l'oportunitat de negociar els termes!. Penso que anem al xoc de trens perquè els d'aquí així ho han decidit. Amb aquesta estratègia saben que no hi haurà consulta, però seguiran endavant perquè ho utilitzaran políticament en el seu favor per alimentar una crispació que ens acosti a la ruptura definitiva i sense alternativa possible. Personalment no crec que aquesta via sigui la millor, perquè serà molt traumàtica. Esperem que en acostar-s'hi la data sagrada algú hi posi seny, però no sembla que hi vulguin ni ERC ni Mas. Ja veurem.