dimarts, 17 de setembre de 2013

#JOVULLVOTAR però... #NOVULLQUEMENGANYIN

Si, soc un dels convençuts que hem arribat a un punt de no-retorn i que cal fer alguna cosa. Tinc molt clar que arribats fins aquí vull votar. Però també tinc molt clar que no vull que m'enganyin, i sento que em volen enganyar. Uns i altres. I això ni ho accepto ni crec que sigui la millor manera d'exercir el Dret a Decidir.
Pot exercir un veritable dret a decidir algú que no està ben informat?, algú a qui no li ofereixen alternatives?, algú a qui intenten manipular (insisteixo, uns i altres)?
Sento molta gent dir: vull ser lliure per decidir. És una elecció lliure aquella que es pren sense estar ben informat dels pros i dels contres?, aquella en la que només et donen la possibilitat de "faixa o caixa"?, aquella en que ningú et dona alternatives? NO. En absolut. La llibertat es basa en el coneixement, la decisió només pot ser responsable si se sap a on condueixen els diferents camíns. I ara per ara no estem en aquest punt. Jo vull votar, però quan haguem fet aquesta part del procés, quan tothom hagi dit la seva i s'hagin ofert diverses alternatives. Només llavors sabré si la independència és la millor sortida o no. Però que no em diguin que és l'única perquè no m'ho crec.
Sento que m'enganyen els que, ignorant les més essencials normes de la democràcia, volen impedir que expressi la meva voluntat. M'enganyen quan diuen que la Constitució no es pot reformar, que l'Estat de les autonomies és inamovible, que Espanya és una "unitat de destí en allò universal". Quan em diuen que Espanya és la nació més antiga d'Europa. M'enganyen quan no tenen més arguments que la por, que el pes de la llei. I sobretot m'enganyen quan amb tot això oculten que l'Estat espanyol es pot reformar, que Espanya pot canviar i acceptar la seva pluralitat, que es pot fer un nou estat que reconegui les diferents nacions que composen el país, que les respecti i que les tracti a totes igual. M'enganyen quan diuen que és impossible una reforma federal. I no me'ls crec. Hauran de moure fitxa, treballar molt i fer-me propostes intel·ligents perquè tingui una alternativa viable, real i atractiva al camí que em proposen els altres. La resposta dels que volen que no ho engeguem tot a rodar només pot ser una, i tothom ho sap encara que pocs ho acceptin: convertir aquest país en una república federal.
Ah, i els altres? Un engany de la mateixa magnitud. M'enganyen quan em diuen que no hi ha més sortida que ser independents, que amb Espanya no hi ha diàleg possible, quan reben negatives de la Unió Europea i em diuen que són fàcilment superables, quan amaguen els problemes de la independència, quan diuen que Espanya em roba i oculten el que gasten en despeses innecessàries, quan tapen retallades socials amb una bandera i quan em fan mirar a un horitzó llunyà perquè no miri les seves vergonyes. Quan em diuen que la independència és el problema que més preocupa als catalans obviant les desigualtats i l'atur. També quan mantenen que es mouran dintre o fora de la llei i després reculen. M'enganyen quan diuen que la gran majoria dels catalans està amb ells o que el poble català és menys divers del que realment és, quan em diuen que seré més lliure si soc independent. Quina llibertat m'ofereixen els que manipulen d'aquesta manera? Quan posen tots els seus mitjans de comunicació públics al servei d'una causa que no comparteix tota la població, quan em diuen que a l'estranger és fàcil aconseguir suports. I m'enganyen quan no em diuen quin model de país volen per al futur, deixant la decisió per a més endavant. Tampoc no me'ls crec quan em diuen que els drets històrics determinen els meus drets actuals. La història ens ha de servir per aprendre, però no ens ha de fer esclaus. Els drets històrics han estat diferents segons el moment que vulguem mirar, posem l'ull només sobre l'instant que ens interessa i obviem tots aquells que no van en la nostra línia.
Ni uns ni altres. I torno a la meva. Jo vull votar en una consulta en que se m'ofereixin dues alternatives prou atractives: d'una banda una reforma en profunditat de l'Estat Espanyol, de caire federal, on em pugui sentir a gust, lliure, senti que ens regim pels valors de la igualtat i la solidaritat. De l'altra banda vull que m'ofereixin una independència amb els seus ets i uts, sabent el que perdré i el que guanyaré. Amb un debat profund i asserenat.
I arribat el moment, molt probablement la gran majoria pensarem que som catalans, que n'estem orgullosos, que ens estimem Catalunya però per construir la nostra identitat no ens cal atacar una altra, no deixarem de sentir apreci per la gent d'altres pobles, ni oblidarem els lligams sentimentals que hi tenim. Tampoc no ens sentirem millors ni pitjors que qualsevol altre. Valorarem que la unió fa la força, i que no serem més lliures per viure en un país més petit ni més gran. Ens cal que es posin a treballar, que facin una bona contraoferta per poder decidir lliurament, i finalment seguir junt amb aquells que ens reconeguin i ens apreciïn.
Però per aconseguir tot això calen dues coses: Creure que hi ha sortida i tenir la determinació per trobar-la. Els primers passos comencen a fer tard, però són necessaris. Alguns es mouen però d'altres encara no. les seves pors, intoleràncies, rigideses els impedeixen prendre la iniciativa. No serà fàcil el camí. A Catalunya qualsevol proposta que no sigui de màxims o proposada per la coalició CiU-ERC serà desqualificada i esmicolada pels mitjans afins, per això mateix caldrà audàcia i intel·ligència. És l'hora de la política, o millor dit, dels grans polítics. Potser és això el que més em preocupa.