dimarts, 17 de desembre de 2013

MANDRA

La ment humana sempre busca la solució més simple als seus problemes. Aquella que li suposa un menor esforç intel·lectual, defugint les que impliquen un reflexió profunda i no sempre amb sortida evident. Hem de reconèixer que les persones som naturalment mandroses de pensament i no ens agrada donar gaire voltes a les coses. Si a aquesta dificultat per al raonament profund li afegim pretesos gurús que ens ofereixen solucions prou simples, tenim un còctel de sortides imprevisibles.
I dic això pensant en les paraules del President Mas d'ahir a la nit. No és la meva intenció desqualificar ni a independentistes ni a unionistes, ni a defensors de l'estatu quo. Però cal reconèixer que la senzillesa dels uns i dels altres comença a ser com a mínim una mica cansadora.
Els uns ens diuen que a l'encaix de Catalunya només li queda una solució: la sortida. Els altres que la solució és seguir igual: la Constitució. Ni els uns ni els altres ens donen cap argument profund, meditat ni comparatiu. Tots apel·len a la mandra intel·lectual: no importa gens el que digui l'altra banda, només el que diu la nostra. Per uns, els arguments dels altres són sempre els de la por. Pels altres, els arguments dels uns són els del trencament i la negació de la realitat. Cap d'ells raona els perquès, cap no explica cap a on anem si seguim el seu camí. Les seves raons van directament al cor, no al cervell: No volen deixar que l'intel·lecte surti victoriós, cal decidir sense pensar, cal escollir per l'impuls. Uns no volen Espanya, perquè "no els estima" i "els roba"i "són més rics". Els altres no volen que marxin perquè "Espanya és indisoluble", "sense Espanya no sou res", etc. Penso que ens cal alguna cosa més, algú que es dediqui a convèncer més enllà de missatges simples però contundents, que expliqui pros i contres, els contrasti i ofereixi vies alternatives.
No parlo de la via federal, parlo de la via de la reflexió profunda. A mi no em val que em diguin que tenim dèficit fiscal quan som una comunitat rica i sempre he pensat que els rics han de pagar més que els pobres, si de cas que algú valori sota quines condicions i límits hem de ser solidaris. Tampoc no em val que em diguin que la barrera és una Constitució inamovible, quan aquesta pretesa divinitat xoca amb el meu concepte de democràcia. No vull que em diguin que els espanyols no ens estimen, quan la meva experiència em demostra que la majoria de la gent no té res contra nosaltres. Ni vull que em vulguin espanyolitzar, quan això en realitat vol dir castellanitzar. Ni que cal recentralitzar quan tots sabem que les autonomies han estat un dels grans motors de distribució del creixement al país. Però tampoc no accepto que em diguin que per ser català soc diferent dels espanyols, quan penso que totes les persones són iguals. I molt menys superior.
Com la major part de la gent, només vull ser feliç. Vull contribuir en tot el que pugui a que els altres ho siguin també, ser lliure i que es respecti la meva cultura i la meva llengua. Això ho podem aconseguir dintre d'Espanya o a fora. SI és a dintre, millor que millor, doncs hi ha llaços sentimentals més enllà dels governs, a nivell de les persones, que no voldria trencar. Per això espero una solució. Complexa, difícil de parir. Caldran moltes renúncies dels uns i dels altres, però crec que és l'única sortida. Trencar no és mai bo, crea cicatrius difícils de tancar, incomprensions duraderes i tensions que només ens fan més infeliços a tots. 
No sé si la solució ideal és la via federal. És possible, però no és l'única. Ara mateix és possiblement la més visible de les alternatives a la paràlisi actual o a la independència, però no té perquè ser la millor si algú és capaç de trobar-ne una. Fins que aquest moment arribi pot ser l'única manera de resoldre l'embolic amb un projecte mínimament viable. Serà difícil gestar-la, però només caldrà vèncer les presses i la mandra intel·lectual. El repte és complicat, però són temps per a la política en majúscules.