divendres, 21 de maig del 2010

UN EXEMPLE DE POLÍTICA SOCIAL AL BARRI.

Ahir a la tarda vaig rebre dues veïnes en el meu despatx d'atenció al ciutadà. Venien a preguntar sobre el pla d'ascensors del Congrés. Parlant amb elles van sorgir una sèrie de reflexions que m'agradaria compartir amb vosaltres:
No acabo d'entendre perquè el pla d'ascensors no ha tingut un major ressò mediàtic. Per molta gent del Congrés és un tema transcendental, no menor. Fins a l'aprovació dels actuals ajuts la major part de les vivendes no podien assumir el cost de l'elevador, i les que podien es trobaven amb la dificultat d'obtenir les llicències d'obres. Algú podria pensar que els ascensors tampoc no són tan importants. I jo us pregunto: no ho són?
Vivim en un barri amb un 30% de població major de 65 anys, i amb un índex de sobreenvelliment que duplica el de la Ciutat. Els pisos del Congrés van ser pioners en la seva concepció, però estaven pensats per a gent jove, no per a persones de 80 anys que haguessin de pujar 3 o 4 pisos arrossegant-se per les escales.
La realitat és més dura del que sembla. M'han vingut a veure veïns i veïnes plorant perquè no podien sortir de casa seva, demanant que intercedís amb els seus veïns per arribar a acords i posar els ascensors. Aquest problema humà obligava fins fa poc a les persones grans a marxar del que havia estat el seu pis de tota la vida, degut a que al no poder sortir de casa havien perdut la seva autonomia personal.
Per a molta gent això no era un problema, era un drama. Els nous ajuts ens han servit per fer dels ascensors una infraestructura assequible. De cop i volta ningú ha pogut negar-s'hi a posar-los per problemes econòmics, ja que hi ha ajuts a mida. Amb la nostra intermediació, fins i tot escales que tenien un conflicte sever han pogut arribar a acords. Ara al Congrés molta gent gran veu que podrà viure una vellesa independent durant més anys, que no hauran d'abandonar el seu ambient, les seves relacions, les seves amistats. Aquest entorn dóna un suport d'importància cabdal quan s'enviuda o quan les capacitats minven.
Aquest pla d'ascensors no ha estat al Congrés un simple ajut a la rehabilitació, ha estat una política o millor dit un fenomen social de suma importància.
No us podeu imaginar la felicitat que suposa tenir un ascensor per a aquelles persones que, ja fos pels genolls, la cadera, l'esquena o les forces, ja no podien arribar a casa seva. Això no té preu. Si parléssiu amb ells veuríeu què significa un simple ascensor quan ja les forces flaquegen. Quan una persona se t'acosta plorant i suplicant una solució perquè no vol marxar d'allà on ha viscut 50 anys, on ha vist créixer els seus fills o de vegades morir el seu cònjuge, li hem de donar-li una solució. No podem permetre que els darrers anys de vida d'un ser humà es converteixin en un exili o en un desarrelament. No és just. El nostre món actual els el devem a les generacions anteriors, hem de ser agraïts.
Ens queda algun problema per resoldre, però. En algunes escales o bé no s'ha pogut pactar o bé s'ha arribat a un enfrontament molt greu entre veïns. La llei no ajuda en aquest cas, i de vegades la intermediació fracassa. De tota manera seguirem intentant que s'arribi a acords. És la nostra obligació com a Ajuntament, però jo diria que és el meu compromís com a veí, com a persona i com a socialista.
Aquesta sí que és uns política social de primer ordre.

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Enric, m'han agradat molt les teves reflexions perquè relaten molt d'aprop la realitat d'un important col.lectiu de PERSONES. Eixecar barreres no és fàcil, i no només parlo de les físiques, escoltar,acompanyar, mediar, empatitzar, comprendre, en definitiva ser-hi, és trencar una de les barreres més complexes que sovint abandonem. Estic d'acord amb tu que això és proximitat,però en essència és huma.És en definitiva construir ponts d'assossec per uns temps que corren complicats, a vegades una mica autistes...

Enric Fernández-Velilla ha dit...

Pilar, crec que has dit les paraules exactes: "és humà". Quan tenim una certa responsabilitat pública no hem d'oblidar MAI aquesta expressió. La ciutat és prou deshumanitzada com perquè nosaltres hi contribuïm a fer-la més. Per a les persones grans que viuen soles o no, el suport social és imprescindible, i l'obligació de tots (moral) és donar-les-el.