divendres, 7 de desembre de 2012

UNA CRUÏLLA? NO, UN CARRERÓ SENSE SORTIDA

Em preguntava quina expressió definiria millor la situació del nostre país, Catalunya, en aquests moments d'incògnites polítiques, embolics, pactes i sobretot d'una crisi galopant que està fent trontollar totes aquelles seguretats en les que havíem estat vivint i que confiàvem serien poc menys que eternes. 
Si, aquests dies he estat sentint opinadors professionals que van des dels més recalcitrants partidaris de l'estat monolític esclafador de la diferència, que han vist en el resultat de les eleccions del 25-N la gran derrota del nacionalisme-independentisme català, fins els no menys radicals independentistes que han vist un Parlament format per un 80% de diputats favorables a les seves tesis. No és la meva intenció donar-los la raó ni als uns ni als altres en aquestes línies. Crec que hi ha un tema més important per parlar: el nostre futur immediat.
No és aquest un tema senzill, però he sentit darrerament que Catalunya es troba en una cruïlla en la que ha de decidir cap a on tira. Doncs bé, aquí és a on no hi estic d'acord. No crec en absolut que estiguem en una cruïlla, sinó més bé en un camí sense sortida. La fugida endavant del President Mas i el seu equip, intentant córrer més que la crisi que el persegueix, intentant-se desmarcar de la ruïna a la que ha portat aquest país en només dos anys, i buscant a la desesperada una majoria absoluta que li permetés quatre anys de tranquil·litat  amb un canvi de model social radicalment liberal, ens ha portat a un embolic sense solució, a aquest camí sense sortida possible. M'explico:
La política catalana té dos reptes principals. El primer és reconstruir el país fent front a la brutal crisi, i el segon és reconstruir les relacions amb l'Estat per poder millorar el finançament i avançar en l'autogovern. Penso que gràcies a en Mas hem quedat paralitzats en els dos vessants. En política interior perquè el Parlament ha quedat molt més fragmentat, la posició del primer partit debilitada i la credibilitat del President molt mermada. Això significa que per aplicar els ajustos pressupostaris del 2013, els pactes a que es veu obligat el govern es compliquen, doncs ERC té uns objectius molt clars que inclouen en tot cas dirigir el país cap a la independència. Tot i que aquesta tasca la poden compartir, la lluita contra la crisi no pot basar-se només en ella, i entre CiU i ERC les diferències programàtiques són enormes (mentre ERC no ho sacrifiqui tot per la cèlebre consulta). Anem cap a un període d'inestabilitat? Qui serà presoner de qui? La consulta taparà les retallades i ERC deixarà de ser d'esquerres o ERC es negarà a retallar i CiU no podrà aprovar el pressupost? Massa preguntes en un entorn tan difícil.
Però les incògnites no són menys en política espanyola. El possible pacte CiU-ERC ja està sent contestat amb un major centralisme per part del PP. Mireu l'embolic del ministre Wert. L'enfrontament està servit, i el diàleg de sords sembla ser el futur més pròxim. Recordem que aquest diàleg de sords el va començar en Mas anant a la Moncloa sense ànim de pacte, només a dir que volia marxar d'Espanya. I si Mas no pot aprovar uns pressupostos intervinguts per l'Estat perquè ERC es manté forta com a alternativa d'esquerres, intentarà recomposar els ponts amb el PP? Segurament, quan vagi a la Moncloa a demanar un pacte, una revisió del finançament o una no agressió al català, Rajoy l'obligui a posar-se de genolls i a renunciar a les aventures secessionistes. No és així com jo vull veure el president de la Generalitat.
En resum, al meu entendre Mas ens ha ficat en un carreró sense sortida. Ara només té la possibilitat de continuar la carrera endavant amb ERC, cap a una consulta amb la que estavellarà el poble català contra la doble paret de la crisi i l'estat espanyol, o bé desfer el camí i tornar enrere a buscar els seus aliats del Partit Popular. Una cosa o l'altra seran una derrota per als ciutadans de Catalunya, i una paràlisi que en aquests moments no ens podem permetre.