El principi d'una nova etapa

Diu la lletra d'una cançó d'en Joan Manuel Serrat: "Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando". Des del meu punt de vista, i veient tot el que està passant amb la política, el partidisme tacticista i la corrupció, crec que hem arribat al fons del pou. Me'n vaig adonar l'altre dia quan una persona molt propera a mi, amb profundes conviccions ideològiques, em va dir que no se sentia amb ganes de seguir simpatitzant amb cap opció política, i que la desil·lusió pels camíns que ha agafat la nostra democràcia l'havia vençut.

Per a mi va ser un cop molt dur, ja que aquesta persona m'ho estava dient directament a mi, que segueixo treballant i lluitant per una concepció del món i per un millor futur pel meu entorn. Li vaig demanar que se n'oblidés de la gran política, que busqués els seus referents en l'entorn més immediat, i que pensés en si aquests referents li mereixien confiança o no. En altres paraules, li vaig demanar que comencés a construir una nova concepció de la política partint de les persones, per a poc a poc estendre-la a tot el món.

Al nostre país tenim una democràcia jove. Les persones de més de 50 anys van viure la dictadura i van veure créixer en ells l'esperança i la il·lusió per la democràcia. Van lluitar d'una manera o d'una altra, i van treballar perquè aquesta democràcia fos forta i duradera. El que no tenien previst era què passaria quan la il·lusió inicial passés, quan el sistema ja estigués consolidat i anés sol, quan els aprofitats apareguessin, quan el motor del sistema deixés de ser la voluntat de llibertat, i quan el sistema representatiu difuminés aquell desig de democràcia participativa primigeni. El resultat és clar: la desil·lusió, la desafecció no contra el sistema sinó contra els polítics.

I així hem arribat al fons del pou. Cal tornar a fer sentir el ciutadà com el centre del sistema. S'ha de mostrar clarament que es treballa per millorar a vida de les persones, cal sobretot ser capaços d'explicar quin model de món volem i per quin model treballem. El canvi de segle ha portat confusió sobre els postulats de l'esquerra. No és el mateix un partit socialista dels anys 20 del segle passat, en que calia treballar pels drets fonamentals dels treballadors que un partit socialista de l'any 2010, en que els drets fonamentals s'han aconseguit però cal esforçar-se en no perdre terreny i en lluitar per la igualtat d'oportunitats. Cal renovar els postulats ideològics, però sobretot, cal clarificar-los al davant de la gent.

I com podem sortir del pou? Començant a treballar la política des de la base, des del ciutadà. Hem de tornar a parlar amb la gent per saber què esperen, què volen, quines són les seves inquietuds. Hem de recuperar la confiança de les persones oferint-los referents polítics pròxims, sensibles i en els que el ciutadà pugui confiar. Quan aquests referents tinguin el suport de la gent, la seva missió serà renovar i canviar la política a major escala, però per això necessitaran el suport d'aquells qui els envolten, els qui els han proclamat referents, els qui confien en el seu lideratge. I això només es pot fer des de la petita escala, on els primers a saber si algú és o no és honrat seran els seus veïns, on els que el coneixen decidiran si treballa per a ells o per a ell mateix, on es poden construir els lideratges naturals (en un altre article us parlaré de lideratges). La primera tria s'ha de fer en la proximitat. L'oportunitat la tenim al davant, potser aquest serà un pas decissiu en la nostra democràcia. O potser només és un somni. Però sigui com sigui, tinc la il·lusió de formar part d'un equip al PSC i al Districte de Sant Andreu que treballa perquè així sigui. Els ciutadans no ens mereixem el que està passant.

De les teves a les meves

Fa un parell de mesos, quan estàvem acabant les obres del carrer Felip II, l'Espiga i d'altres, em van arribar missatges de diferents veïns (encara m'arriben) criticant la instal·lació de l'ascensor del Pas de Sant Tarsici i la construcció de passos de vianants adaptats entre la plaça del Congrés i els carrers de l'Espiga i del Cep. També hi havia molta discussió sobre el pas nou entre l'Espiga i els jardíns de Massana.

Tot és opinable i criticable, però us vull donar la meva opinió personal, quan em trobo en una situació molt particular que m'ha fet veure les coses des d'un altre punt de vista. Efectivament, per un accident (de conseqüències lleus) durant tres setmanes m'he de bellugar pels carrers del barri en una cadira de rodes. Estic provant jo mateix l'accessibilitat dels carrers, les facilitats que posa la nostra ciutat al desplaçament d'aquelles persones que per un motiu o altre tenen dificultats per desplaçar-se. I he après moltes coses:

La primera és que quan camines sobre unes crosses o vas en una cadira de rodes, una volta de 100 o 150 metres se't pot fer molt dura, cansada i llarga. Fins a la construcció dels passos de la plaça del Congrés, les persones que havien de travessar la plaça havien d'anar o bé fins on està el llac o bé fins a Cardenal Tedeschini, ja que era impossible travessar recte entre els ponts de l'Espiga i els del Cep. Ara ja es pot anar en línia recta, però... s'han perdut quatre places d'aparcament. Reflexiono: ha valgut la pena? Ara, vista l'experiència, ho afirmo amb rotunditat.

Més enllà, al Pas de Sant Tarsici s'ha instal·lat un ascensor, que funcionarà aviat. També ha estat i està sent molt qüestionat. Perquè? doncs perquè una de les escales que hi havia s'ha hagut d'enderrocar. Era una escala de pedra amb els esglaons molt gastats, que havien produït més d'una caiguda. Fins ara, les persones amb problemes de mobilitat que no podien pujar les escales (i en aquest cas s'inclouen persones grans amb el carro de la compra, gent amb crosses, cadires de rodes, etc), si volien anar d'Alexandre Galí a Felip II o viceversa (recordeu que aquest camí porta a la farmàcia d'Acàcies o a la gent de Jardíns Massana al metro de Maragall, per exemple) havien de donar tota la volta per Ramon Albó o per la plaça del Dr Modrego. Aquest recorregut és un verdader suplici. I aquí em pregunto: no val la pena perdre una escala i reformar l'estètica per millorar la vida de molta gent? Segueixo dient que si. A més unes escales automàtiques no haurien resolt el problema a la gent que va en cadira de rodes.

Algú m'ha comentat que en fem un gra massa, que no hi ha tanta gent que necessiti aquestes facilitats, i que no hi ha dret a que eliminem aparcament per facilitar el pas de discapacitats. No? Mireu al vostre voltant, observeu i compteu. Des de persones grans que no poden caminar bé i que necessiten ajut d'algun familiar o cuidador, passant per veïns amb discapacitats que els obliguen a anar en cadira (recordeu que al nostre barri tenim entitats com AFAP al carrer Manigua o la Fedesarió Catalana d'Esports de Minusvàl·lids, o la Federació ASEM de malalties neuromusculars o fins fa poc AMIBA), i molta gent gran que va amb crosses o bastó, i a les que sovint les veiem creuar els carrers fora dels passos per no fer la volta. De veritat, observeu, i us n'adonareu que aquestes persones no es mereixen una societat que els oblidi o els maltracti. Per això hem treballat tant en la millora de l'accessibilitat des del Districte de Sant Andreu. Aquest compromís és un dels que ens fa vertaderament socialistes. O almenys aquesta és la meva opinió.

UN EXEMPLE DE POLÍTICA SOCIAL AL BARRI.

Ahir a la tarda vaig rebre dues veïnes en el meu despatx d'atenció al ciutadà. Venien a preguntar sobre el pla d'ascensors del Congrés. Parlant amb elles van sorgir una sèrie de reflexions que m'agradaria compartir amb vosaltres:

No acabo d'entendre perquè el pla d'ascensors no ha tingut un major ressò mediàtic. Per molta gent del Congrés és un tema transcendental, no menor. Fins a l'aprovació dels actuals ajuts la major part de les vivendes no podien assumir el cost de l'elevador, i les que podien es trobaven amb la dificultat d'obtenir les llicències d'obres. Algú podria pensar que els ascensors tampoc no són tan importants. I jo us pregunto: no ho són?

Vivim en un barri amb un 30% de població major de 65 anys, i amb un índex de sobreenvelliment que duplica el de la Ciutat. Els pisos del Congrés van ser pioners en la seva concepció, però estaven pensats per a gent jove, no per a persones de 80 anys que haguessin de pujar 3 o 4 pisos arrossegant-se per les escales.

La realitat és més dura del que sembla. M'han vingut a veure veïns i veïnes plorant perquè no podien sortir de casa seva, demanant que intercedís amb els seus veïns per arribar a acords i posar els ascensors. Aquest problema humà obligava fins fa poc a les persones grans a marxar del que havia estat el seu pis de tota la vida, degut a que al no poder sortir de casa havien perdut la seva autonomia personal.

Per a molta gent això no era un problema, era un drama. Els nous ajuts ens han servit per fer dels ascensors una infraestructura assequible. De cop i volta ningú ha pogut negar-s'hi a posar-los per problemes econòmics, ja que hi ha ajuts a mida. Amb la nostra intermediació, fins i tot escales que tenien un conflicte sever han pogut arribar a acords. Ara al Congrés molta gent gran veu que podrà viure una vellesa independent durant més anys, que no hauran d'abandonar el seu ambient, les seves relacions, les seves amistats. Aquest entorn dóna un suport d'importància cabdal quan s'enviuda o quan les capacitats minven.

Aquest pla d'ascensors no ha estat al Congrés un simple ajut a la rehabilitació, ha estat una política o millor dit un fenomen social de suma importància.

No us podeu imaginar la felicitat que suposa tenir un ascensor per a aquelles persones que, ja fos pels genolls, la cadera, l'esquena o les forces, ja no podien arribar a casa seva. Això no té preu. Si parléssiu amb ells veuríeu què significa un simple ascensor quan ja les forces flaquegen. Quan una persona se t'acosta plorant i suplicant una solució perquè no vol marxar d'allà on ha viscut 50 anys, on ha vist créixer els seus fills o de vegades morir el seu cònjuge, li hem de donar-li una solució. No podem permetre que els darrers anys de vida d'un ser humà es converteixin en un exili o en un desarrelament. No és just. El nostre món actual els el devem a les generacions anteriors, hem de ser agraïts.

Ens queda algun problema per resoldre, però. En algunes escales o bé no s'ha pogut pactar o bé s'ha arribat a un enfrontament molt greu entre veïns. La llei no ajuda en aquest cas, i de vegades la intermediació fracassa. De tota manera seguirem intentant que s'arribi a acords. És la nostra obligació com a Ajuntament, però jo diria que és el meu compromís com a veí, com a persona i com a socialista.

Aquesta sí que és uns política social de primer ordre.

Lligams

Dissabte passat tenien lloc les festes de primavera de Congrés-Indians. Unes festes que s'han estat treballant durant mesos des de la Coordinadora de Congrés-Indians, que formen totes les entitats amb ganes de desenvolupar un projecte comú per al nostre barri. Per sort, enguanyhem trobat una localització ideal a la plaça del Canòdrom, el temps ens ha acompanyat i la gent ha vingut a gaudir de la festa. Fins aquí tot rodó.

El que us vull explicar des d'aquí és com ho he viscut personalment.

La mala sort va fer que dimecres a la tarda patís un accident prou lleu com perquè no tingui conseqüències importants, però prou greu com per no permetre'm posar un peu a terra durant quinze dies. Des d'aquí vull agrair el suport que he rebut d'amics, companys, veïns i entitats. No te n'adones de l'important que és aquest suport fins que t'hi trobes. De tota manera aquí em vull referir a una cosa molt concreta:

Tots aquells dels que he rebut suport em deien que delegués la representació del Districte en altres companys, que la salut és el primer, que de vegades cal mirar per un mateix. Sobre això és sobre el que vull discutir avui.

És evident que la salut és el primer. No n'hi ha dubte però quan estàs treballant colze a colze amb les entitats i els veïns, quan comparteixes els seus problemes i els fas teus,  la relació entre un conseller i la gent deixa de ser una qüestió de feina. Apareix una implicació emocional, una estimació profunda per la gent que ho fa i també per allò que fa. Som persones, establim lligams més enllà de la feina. Sents que per aquests amics és important sentir-se recolzats per la institució de l'Ajuntament, i també creus que l'important per a ells és que vingui la màxima institució (Regidora o Alcalde) però sents que tu no els pots fallar. Ells no t'ho retrauran mai, entenen que per motius de salut no hi pots anar, però tu personalment sents que en aquests moments no els pots fallar, passant per davant de les teves circumstàncies individuals del moment.

Algú em va comentar dissabte, a les festes de primavera, on m'hi vaig presentar amb una aparatosa cadira de rodes, que no hi hauria d'haver anat, que si dintre d'un any ja no soc conseller ningú s'enrecordarà d'això, que en canvi el turmell és per a tota la vida. Estic convençut de que qui m'ho va dir està equivocat, té raó pel que fa a quan ja no sigui conseller, també pel que fa al turmell, però el que no té en compte és que per sobre de totes les consideracions, vaig sentir que feia el que el cor em demanava, així que la satisfacció de poder compartir aquells moments amb els meus amics de la Coordinadora ja valen més per si mateixos que les molèsties o possibles problemes per moure'm en les meves circumstàncies. En aquell moment no em vaig sentir com un càrrec polític, em vaig sentir com un amic.

Crec que aquest és el futur de la política de proximitat, crear lligams profunds, humanitzar les institucions, convertir l'Ajuntament en un col·laborador i sentir-se part d'un mateix projecte que és el nstre barri, la nostra gent i la nostra ciutat. 

ENTITATS EN PERILL: Podem fer alguna cosa?

Després d'escoltar les corals que es van reunir ahir a la tarda a la Parròquia del Bon Pastor, us vull explicar les reflexions que em van venir al cap mentre hi pensava en el camí de casa. Pels que coneixeu la situació d'aquestes entitats, probablement res no us vindran de nou, però possiblement als altres us serveixin per conèixer més profundament un tema que pot comprometre, i molt, la continuitat d'un tipus d'expressió cultural que en moments cabdals de la nostra història va ser fonamental per reforçar la nostra identitat de país.

A part d'algunes corals que gaudeixen de bona salut, la majoria estan patint el problema de la manca de joves que hi vulguin col·laborar. Així, a mesura que passen els anys, les corals van reduïnt el nombre de cantaires, principalment masculins, i van perdent magnitud i diversitat de veus. Sembla que als joves no els interessa gens aquest tipus de cant i consideren que el seu temps ha passat.

Res més allunyat de la realitat: els directors de les corals són en la seva gran majoria joves, i estan aportant nous formats i registres al repertori. Si abans la temàtica religiosa era dominant, ara espirituals negres, cançons pop, havaneres, ètnics, i tot tipus de música s'ha incorporat als seus cants, fent que els concerts siguin interessants i atractius. Tot i així, segueixen els problemes.

I aquí se'ns genera la pregunta: Cal o no cal lluitar per revertir la situació? Creiem que el temps de les corals ha passat?

No. Rotundament no. Ahir a la tarda la Parròquia del Bon Pastor era plena. Els veïns venien a donar suport a la seva coral i a les dones que allà hi actuen. Hi ha públic i interès. La tasca social d'aquestes entitats és importantíssima: el treball en equip, el sacrifici, l'interès personal, el compromís, la transmissió del patrimoni cultural, el portar el gust per la música a les oïdes de molta gent que si no fos així no hi tindria contacte, en fi, els valors que la cultura té com a cohesionador de la societat. Aquesta és la seva importància real, més enllà de la qualitat, més enllà de l'interès econòmic, més enllà de l'espectacle. Per això hem de recolzar i potenciar les corals. Però la tasca és difícil i calen solucions imaginatives.

No tinc la solució màgica, m'agradaria tenir-la però no la tinc. Tanmateix crec en la gent, i en el poder del treball en equip. Per això hem creat el grup de corals del consell de cultura del Districte de Sant Andreu. Entre tots hem de buscar el camí, engegar noves iniciatives. Resoldre els problemes actuals per poder encarar les millores futures. Els components dels grups estan molt implicats, tenen ganes de millorar. Així doncs tenim el més important, gent amb il·lusió per allò que fa.

Les primeres aproximacions ens porten a potenciar l'intercanvi, a compartir recursos. Haurem de veure a on ens porta això. Les idees aniran sorgint, i el que serà verdaderament important serà triar aquelles que realment ens facin avançar. Aquesta és la tasca del bon polític. No cal que tingui totes les idees, cal que sigui capaç de distingir i tirar endavant les realment bones.

Sobre un dels drets del ciutadà

Els afiliats i simpatitzants de Congrés-Indians del PSC ens vam trobar ahir a la tarda per parlar de temes del barri. Tot discutint, va sorgir un tema que requeria especial atenció: la capacitat de les administracions de fer arribar als veïns informació fiable i a temps de tot allò que es fa, que es preveu o que pot afectar-los d'alguna manera.

Aquesta discusió tenia el seu origen en una qüestió que ens preocupava especialment: les administracions estan tendint cada vegada més a comunicar-se amb els ciutadans per la via d'Internet. Aquesta via redueix els costos, però obliga a vàries coses: aquell qui vulgui ser informat ha de donar una adreça de correu electrònic o bé buscar ell mateix la informació a través dels buscadors i les webs oficials, però en tot cas obliga a ser usuari d'Internet.

Vist d'una altra manera, l'administració posa la informació a disposició de tot aquell qui vulgui accedir-hi, de manera que ha de ser el ciutadà qui la vagi a buscar d'una manera activa, o bé manifesti la seva disposició a rebre-la a través del correu. La informació en si deixa de ser universal i passa a ser dels ciutadans que la demanin.

Aquesta manera d'accedir a les dades no és dolenta en si mateixa, però altera de manera notable la forma tradicional d'exercir una ciutadania plena, que fins fa poc es basava en una recepció de la informació de forma passiva, esperant que fossin les administracions les que es dirigissin al ciutadà i no a l'inrevés.

I aquí apareixen els problemes: una gran part de la nostra societat és aliena a la realitat de la xarxa, especialment les generacions de major edat, que no han conviscut amb Internet i que en molts casos n'expressen una certa desconfiança o simplement no en volen saber res perquè creuen que els supera.

De cop i volta, aquests ciutadans deixen de poder accedir a tota la informació i per tant no poden exercir com a ciutadans de plè dret, ja que desconeixen una part de la realitat que els afecta en la relació amb les administracions. D'alguna manera l'ús indiscriminat d'Internet està afectant al dret d'una part de la població a ser informats, ja que estan en desavantatge amb les noves tecnologies.

Nosaltres, com a socialistes no podem permetre que això passi, ja que és un factor contrari a la cohesió social, que situa una part dels veïns en una ciutadania que en certa manera és de segona divisió. En això estem treballant, però hi ha molta feina a fer, ja que xoca amb les noves tendències de comunicar a qui ho demana. Aquest problema l'hem de resoldre en una ciutat com Barcelona, en que la població de tercera edat és tan nombrosa, però especialment en el barri de Congrés-Indians, que és un dels més envellits dels 73 que la composen.

A qui representem?

Dissabte al matí, junt amb uns quants veïns del barri, vaig assistir a l'acte de presentació del candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC, en José Montilla. Parlant amb ells, i reflexionant sobre Congrés-Indians, sobre la seva gent, sobre les entitats, etc, vaig relacionar el que m'estaven explicant amb el que estava sentint en l'acte.

El nostre barri el forma una barreja de gent de diversos origens, vinguts de la pròpia Catalunya, però també de d'altres punts d'Espanya i, ara també, del món. I què tenen en común tota aquesta gent? Doncs bé, si mireu a les estadístiques el nivell sòcio-econòmic del barri veureu que de mitjana la gran majoria són o han estat treballadors, persones que s'han fet a ells mateixos i que han treballat o treballen molt dur per mantenir un bon nivell de vida. Congrés-Indians és un barri de gent senzilla, treballadora, sense pretensions. No som ni més ni menys que qualsevol altre barri, sense enveges ni supèrvies, amb el nostre esforç com a via per a la superació.

I tot això em porta a pensar amb el meu partit, en si respon a aquest perfil. Penso que si, més fins i tot del que molta gent pot veure. Tenim un candidat a la presidència de la Generalitat que demostra com cap altre que el treball constant i la perseverança ens poden fer arribar al més alt, un candidat al que ningú no li pot negar que ha trencat motlles en aquest sentit. Si alguna cosa li tiren en cara és precisament això, no pertànyer a les classes tradicionalment dirigents d'aquest país. Així doncs, tenim un candidat que resumeix la vocació de treball del barri. Però... se sent representada per ell la major part dels veïns?

En la resposta a aquesta pregunta es barreja un altre tema que trenca la tradicional divisió de la societat entre classes acomodades i treballadores: el catalanisme. El catalanisme és transversal, element vertebrador i cohesionador del nostre país. Però pot ser portat per dues vies: la positiva, mirant endavant i fent-lo servir de pal de paller, utilitzant-lo com a eina d'unió i puntal de fortalesa, i la negativa, utilitzant-lo per reivindicar separatismes i per trencar relacions que d'altra manera podrien ser molt fructíferes.

Jo crec que la major part de la gent del Congrés-Indians és catalanista, però d'aquest catalanisme en positiu, amb orgull de ser catalans, oferint aquest sentiment com a credencial d'amistat amb els altres pobles d'Espanya, sense obligar ningú a trencar amb les seves arrels però reconeixent-nos com a singulars. Crec fermament que aquest és el catalanisme d'en José Montilla, i per això penso que ell pot ser qui millor representi la gran majoria dels veïns del meu barri a la Generalitat.

Per a mi, en Montilla resumeix en una sola persona els dos trets més importants de la gent de Congrés-Indians: la força del treball i el catalanisme en positiu.

Informació o Comunicació: el poder dels sentiments

Aquesta tarda estava assegut a una cadira de la nova plaça del Canòdrom, pensant en com ha quedat, en com l'estant aprofitant les famílies, i en el futur d'aquell espai amb un entrar i sortir de gent als equipaments que el barri necessita i que s'hi encabiran.

Allà pensant, al meu costat he sentit la conversa d'uns veïns que desconeixien el que es farà allà, i que estaven fent propostes que encaixaven perfectament amb el model de ciutat i de barri que volem: espais per a la gent, un aparcament, equipaments... No he pogut estar-me'n, i m'he acostat a explicar-los el futur, a imaginar com serà tot allò d'aquí a uns anys i, en resum, a fer-los partíceps dels meus pensaments d'aquells instants. 

Suposo que han apreciat la il·lusió amb la que els ho explicava, i m'he emportat la sensació de que compartien els sentiments que em produia imaginar el que ha de venir. Me n'he adonat de que el coneixement els creava una certa sensació de benestar per un instant.

Aquest és el repte que tenim els socialistes a Barcelona. Tenim un projecte il·lusionant, coneixem cada racó d'aquesta ciutat, i tenim propostes per a tots ells. Sentim com senten els veïns, i pensem com pensen ells. Estimem la ciutat i els nostres barris, però alguna cosa no acaba de funcionar en la relació amb mols veïns. Què ens està fallant, doncs?

Al meu parer dues coses: la primera és la que estem perdent la batalla de la informació. Els barcelonins no saben el que s'hi fa ni el que s'hi té previst, i per això tenen la sensació de que no es compta amb ells. Però no ho saben tot i que ho expliquem a tort i a dret. Quin error hi ha?. Doncs bé, crec que hi ha un problema de base: hem de ser capaços de comunicar, no d'explicar. Explicar és fàcil, només cal sortir als medis de comunicació i descriure les actuacions i els plans. Però els veïns reben grans quantitats d' informació de molts origens, i els és difícil triar el gra de la palla, els és impossible trobar un nexe comú per la gran quantitat d'interferències que hi ha a l'ambient.

I aquí ve el segon problema: Intentem explicar el perquè fem les coses basant-nos en la ideologia, en el socialisme, en un pensament general d'esquerres i progressista. En la meva opinió, hem de parlar amb el cor. Som socialistes perquè ho portem molt endins, i tot el que fem portarà el reflex de les nostres idees. Així doncs, no cal que diguem que fem les coses per ser qui som, sinó que expliquem les coses com les sentim, apel·lant als nostres propis sentiments, al que ens diu cada cosa que fem, a com ens fa sentir d'orgullosos i com fem un món millor.

No és la batalla de la informació, la que hem de guanyar, sinó la de la comunicació. A les persones se les enamora pel cor, i la comunicació ha de seguir aquesta via. Hem de tornar a enamorar al ciutadà mostrant-li les nostres emocions sobre les coses que fem.

La consulta de la Diagonal, un tema pel consell de barri?

Ahir a la tarda, en el consell de barri, el Comissionat de Participació Ciutadana Ramon Nicolau va presentar la consulta popular sobre la reforma de l'Avinguda Diagonal. Immediatament, els membres de les plataformes de Can Ros Verd i de Pistes Vèlia van expressar la seva disconformitat amb que el tema es tractés en un consell de barri, i van marxar de la sala. Aquí us vull explicar la meva opinió sobre el tema.

El consell de barri serveix per tractar temes que afecten a la seva gent, per arribar a tots i cadascun dels ciutadans i també perquè es pugui sentir la seva veu. La finalitat última és acostar l'administració al ciutadà, esdevenint una eina de participació directa i sense intermediaris.

Perquè la comunicació sigui efectiva, cal que sigui bidireccional: el ciutadà ha de decidir què vol fer arribar a l'Ajuntament, i l'administració què creu que el veí ha de conèixer. No em referiré als problemes que plantegen els veïns, i que poden ser molt variats, sin´als temes que l'Ajuntament pot explicar en un consell de barri.

El més fonamental és explicar els temes que pertanyen estrictament a l'àmbit territorial del barri. Sense aquesta explicació el consell perdria part del seu significat. Però això no és tot: també cal que el ciutadà pugui conèixer temes de la ciutat que l'afectaran directa o indirectament, i en aquest apartat hi col·locaria la consulta de la Diagonal. Ho justifico:

No sé què en penseu, però jo em sento veí de Congrés-Indians i ciutadà de Barcelona. Estic orgullós del meu barri, especialment perquè pertany a aquesta ciutat. No puc separar una cosa de l'altra, i per a mi els problemes de la meva ciutat són també meus. Ara la Ciutat necessita la nostra opinió sobre la reforma d'un carrer que possiblement és el més important que la creua, un carrer en el que ens hi juguem el model de ciutat, el model de transport públic i el model d'espai públic. Estem cridats a opinar, i davant aquesta necessitat de la ciutat hem de respondre participant-hi. Però... podem participar sense conèixer tots els ets i els uts del tema? NO.

Responent a aquesta necessitat d'informació, l'Ajuntament ens acosta un tema de ciutat al consell de barri. No crec que sigui dolent tenir perspectiva de ciutat també quan estem treballant temes locals. Fins i tot quan parlem de com volem els nostres carrers estem parlant d'un model de ciutat, que es posa en joc en la consulta de la Diagonal. SI, SOC CIUTADÀ DE CONGRÉS-INDIANS, PERÒ TAMBÉ HO SOC DE BARCELONA, i no puc pensar en el meu barri sense pensar en la meva ciutat. Així doncs, benvinguts els temes de ciutat en els consells de barri. Una ciutadania de plè dret només és possible si els ciutadans estan ben informats. La perspectiva local no ens ha de fer perdre la global.

Enfrontament o col·laboració entre institucions: a qui beneficia?

Sovint sentim a dir que l'Alcalde Jordi Hereu no es desmarca prou del govern de la Generalitat, que hauria de defensar més la ciutat i que, en certa manera, l'Alcalde s'ha d'enfrontar al Govern per fer prosperar Barcelona. Sabeu qui ho diu, oi?

Si, aquells que fins l'any 2003 van fer bandera de l'enfrontament entre la Generalitat i l'Ajuntament, aquells que van fer la reforma de l'Atenció Primària de Salut a tot Catalunya excepte a la capital, aquells que li van negar el metro a Montjuïc, aquells que volien l'AVE a Sant Cugat abans que a La Sagrera. Si, si, hem de fer memòria...

I a què ve tot això? Doncs bé, avui m'ho ha fet recordar el fet de que hem aconseguit que el CAP de Cotxeres Borbó atengui una part dels veïns del meu barri, Congrés-Indians. I m'ha fet pensar en coses diverses que no cal oblidar, o us penseu que la saturació del CAP Maragall és nova? O la del CAP de Sant Andreu, o la del de La Sagrera... Si recapitoleu, no teniu la sensació de que durant molts anys no es va invertir NI UN DURO en salut a la ciutat de Barcelona? O més concretament, al Districte de Sant Andreu?

Des del 2003, la conselleria de la socialista Marina Geli ha estat col·laborant amb l'Ajuntament. Han estat 10 anys en que s'ha invertit el temps en planificar la salut de la Ciutat, com no s'havia fet en 23 anys. Han estat 10 anys en que s'han previst i s'han començat obres com el CAP de Cotxeres, s'ha posat la primera pedra del de la Trinitat Vella i aviat es posarà la de Casernes de Sant Andreu.

Realment creieu que hauria estat bo l'enfrontament de l'Alcalde amb els seus companys de la Generalitat? No penseu que potser és més útil per a Barcelona la col·laboració sense interessos polítics pel mig? Jutgeu vosaltres mateixos. Però mireu el que s'havia fet i el que s'està fent. Penseu des de quan s'ha estat planificant en aquesta ciutat. Seguiu creient que és bo per a Barcelona un govern de dretes anti-capital a la Generalitat?

I per a mostra a un nivell més proper, el cas del CAP de Cotxeres. El Consorci Sanitari de Barcelona, depenent de la Generalitat i de l'Ajuntament, ha estat sensible a les demandes del Districte de Sant Andreu perquè una part del Congrés pogués ser assistit allà enlloc d'anar al CAP Maragall. El reslutat de la col·laboració i la bona entesa ha estat una solució imaginativa, que gairebé suposa un canvi en les àrees bàsiques de salut, a cavall entre dos Districtes. Això és col·laborar. Cal l'enfrontament?

Perquè és important un centre d'art al Canòdrom?

La nostra ciutat està fent una aposta molt ferma per no perdre el tren del segle XXI. Una vegada passada l'època industrial, mirar cap el futur és buscar camíns per trobar sectors en que puguem ser competitius i punters. Aquesta tasca només es pot dur a terme intentant imaginar quins seran aquests sectors d'aquí a 15, 20 o 50 anys. No és tasca fàcil, però sembla que hi ha alguns indicis de per on anirà el camí.

El secret està en apostar per activitats de creació, que generin molt de valor afegit, i que serveixin de pol d'atracció per a persones de tot el món que busquin llocs on portar a terme nous i innovadors projectes. I quines són aquestes activitats? Doncs bé, d'un costat la recerca i de l'altre la Cultura.

La Cultura s'ha convertit en un poderós sector econòmic, que fins i tot en temps de crisi no deixa de créixer. La seva fortalesa està en la capacitat d'atraure talent, innovació, joventut i capacitat de reinventar-se. En aquest sector, l'Ajuntament està fent un enorme esforç per portar Barcelona a la primera divisió a escala mundial. En un món globalitzat el futur de la ciutat passa per ser punt de referència mundial. El que no arriba a aquesta escala corre el risc de convertir-se en un simple observador sense oportunitats.

En aquest sentit, calen centres culturals on artistes de categoria internacional, nous creadors que tinguin alguna cosa a dir, puguin presentar i exposar els seus projectes. Aquests centres seran lloc d'atracció per a gent vinguda de tot arreu, afavorint intercanvi i interrelació.

El barri de Congrés-Indians es mereix tenir un centre d'aquest tipus. Crec que ens mereixem que pugui venir gent de tot el món i apropar-se a aquests carrers que nosaltres ens estimem tant. Penso que per segona vegada a la nostra història (la primera va ser el naixement del barri) hem de tornar a estar a la primera plana dels diaris, i que el Canòdrom ens dóna l'oportunitat de ser coneguts arreu i de poder explicar amb orgull que som un dels centres culturals de la Ciutat de Barcelona.

El Centre Cultural del Canòdrom és l'única oportunitat que tindrem al nostre barri de tenir un equipament d'àmbit internacional. I és més, esperem que sigui capaç també de generar un moviment de gent que vulgui residir temporal o definitivament a prop, perquè l'intercanvi amb creadors culturals no pot ser més que enriquidora per a tots nosaltres. El més important serà, però, que totes aquestes possibilitats acabin convertint-se en realitat. Ens ho mereixem.

Ara bé, no em negareu que la idea de fer un centre cultural a l'edifici del canòdrom ha estat una idea audaç del nostre Alcalde, Jordi Hereu. És una idea que només es pot tenir si es té clar l'horitzó de la Ciutat a llarg termini, si realment es creu en les possibilitats de Barcelona, i si realment es tenen idees innovadores. I em pregunto: Això és la paràlisi del govern municipal de la que parlen els nostres rivals?.

Estructurar el barri per reforçar les entitats

A la nostra ciutat estem vivint des de ja fa anys un creixement de diferents col·lectius que es mouen per un interès concret, les anomenades PLATAFORMES. No vull entrar a discutir aquí sobre la legitimitat o no d'aquests moviments associatius, ni de la seva continuïtat més enllà dels objectius que s'han fixat. En aquest article us vull parlar de quina influència pot tenir la seva existència en les altres entitats .
El teixit social del nostre barri de Congrés-Indians està estructurat sobre la base de la coexistència de diferents entitats que comparteixen l'interès pels temes del barri en general i en positiu. Aquestes associacions treballen juntes a dintre d'una Coordinadora l'èxit de la qual es basa en que totes elles comparteixen objectius de barri però no es trepitgen el terreny, és a dir, cada una ocupa un espai ben definit pel que fa a la seva temàtica, socis o actuacions.
No tenim una quantitat d'entitats que pugui suportar per ella mateixa una activitat social intensa al barri, de manera que l'estructura de puzzle en la que les diferents entitats ocupen espais complementaris però no es dupliquen, cobreix la major part del que es fa.
En particular, l'Associació de Veïns treballa els temes d'urbanisme, veïnals, seguretat, i tots aquells que afecten a la vida quotidiana dels ciutadans i pels quals cal una perspectiva de barri per sobre d'interessos particulars, legítims, però allunyats del bé general. Un barri amb una associació de veïns forta aconsegueix portar a terme projectes de major rellevància i molt ben treballats en el colze a colze amb les administracions.
L'aparició de plataformes menja un cert terreny a l'associació de veïns. La seva defensa d'interessos particulars debilita l'associació per la pèrdua d'implantació en determinades àrees o col·lectius, i també fa perdre la veu unitària que ha de tenir el barri per lluitar amb més força per la millora de la seva qualitat de vida i el seu benestar. Sovint, a més, les plataformes eleven el to de la discussió, de manera que aconsegueixen reduir l'impacte del treball de fons que es fa dia a dia des de l'associació de veïns.

Hi ha plataformes que acostumen a cridar molt, a ser hipercrítiques, però en canvi no ofereixen la possibilitat d'un treball de fons, constructiu, amb objectius a curt i llarg termini amb les administracions, ja que sovint trenquen els ponts de diàleg que se'ls ofereixen.
La meva opinió personal és que les plataformes s'haurien d'incorporar a l'Associació de Veïns, per dotar-la de major pluralitat de punts de vista, i incrementar així el seu suport social. Tenir un sol interlocutor per als problemes veïnals és necessari si volem que el nostre barri i els seus representants siguin respectats allà on calgui que se senti la seva veu.

Som tots iguals?

Sovint sentim que tots els polítics són iguals, que no saben rectificar, que no accepten mai un error, etc, etc. En general comentaris negatius que reflecteixen una desconfiança en el que diuen ja que aquestes actituds fan que sigui difícil distingir quan diuen la veritat de quan ens enganyen.

Doncs bé, encara que molt sovint aquests comentaris estan ben fonamentats, crec que a poc a poc hem d'anar introduïnt noves maneres de fer política, amb l'acceptació dels nostres errors. Rectificar només és possible si prèviament s'ha reconegut que s'ha errat, i hem d'acceptar que tots ens equivoquem alguna vegada. Si els ciutadans perceben que som capaços de fer autocrítica, confiaran més en nosaltres.

I a què ve aquesta reflexió? Doncs bé, fa uns dies vaig penjar en aquest blog un post en el que explicava el desenvolupament del darrer Consell de Cultura del Districte. En aquell post feia una dura crítica de l'actitud d'una consellera d'un altre partit, i dels comentaris que havia fet en la sessió.

Ahir a la tarda vam estar parlant sobre aquell article ella i jo. Per la meva banda, amb la tranquil·litat que el moment oferia, vaig poder entendre el perquè d'alguns comentaris que havia fet en el Consell, i vaig acceptar que l'article penjat en el blog era realment molt dur i corresponia a una reacció exagerada respecte del que havia passat. Probablement la causa de la radicalitat dels meus arguments va ser la reacció que els seus comentaris havien provocat en una part (molt minoritària) del Consell.

La percepció que vaig tenir del seu treball en el consell va ser molt negativa. Després de la conversa d'ahir a la tarda, vaig entendre que havia comès un error d'apreciació molt important.

Hi ha maneres i maneres

Ahir a la tarda vam tenir el Consell de Cultura del Districte. Aquest consell l'hem organitzat d'una manera molt original, amb 5 grups de treball autònoms que estan elaborant propostes força interessants per fer actes culturals al llarg de l'any. El més original no és aquesta estructura, sinó que li hem otorgat un pressupost propi, de manera que el consell és la primera experiència de pressupost participatiu al nostre Districte.
Ho hem fet perquè confiem en les entitats, perquè creiem que són capaces d'organitzar-se i preparar actes conjunts, i perquè amb aquesta estructura el Districte assumeix el paper d'impulsor i potenciador de les iniciatives pròpies de les entitats. És la cultura vista com a element cohesionador de la societat, com a element aglutinador de la capacitat de creació dels veïns i com a lloc de relació. Per això el bon funcionament del Consell és tan important. I aquí ve el que us volia explicar:
Fins a data d'ahir, els grups de treball i el plenari havien funcionat en un ambient molt positiu, presentant-se temes que eren de l'interès de les entitats, i deixan la lliure paraulai expressió als assistents. Aquest funcionament només és possible quan hi ha un bon ambient i un ànim constructiu, que és el que en tot moment he trobat en les entitats del Districte de Sant Andreu.
Però ahir va penetrar en el Consell de Cultura una manera de fer política amb la que no ens havíem trobat en aquest entorn. Per primera vegada algú va trencar amb la norma general i va començar a criticar destructivament el que s'estava parlant. Vam presentar el projecte de la Casa de les Aigües de la Trinitat, i després d'acceptar que era un projecte molt engrescador, va començar a dubtar de si ho tiraríem endavant, de que tinguéssim la capacitat econòmica per dur-lo a terme, etc. Amb aquests comentaris va demostrar no haver entès res del que se li havia explicat, ja que en tot moment es va dir quins arranjaments calien i quins recursos es destinaven a un projecte en el que s'hi han compromès vàries àrees de l'Ajuntament. Evidentment aquests comentaris van fer saltar també a una persona del públic que va calcar i exagerar els comentaris que s'havien fet. Això va fer que durant uns moments el debat perdés interès per a les entitats allí presents, fins que un representant ho va expressar i es va queixar.
Puc entendre que un partit d'oposició pugui intentar fer acció política en un lloc destinat a parlar i escoltar les entitats, però no crec que sigui la millor manera utilitzar la destrucció sistemàtica del que s'està fent. Crec que les entitats van poder entendre qui està treballant amb elles i qui les vol utilitzar com a ariet en un camp de batalla que, a la vista dels fets, promet ser molt dur.

Pel bé de les entitats, espero que tornem al clima agradable de treball que teníem, ja que maneres com aquestes són les que provoquen que la gent perdi l'interès en la participació ciutadana i, com no, política.

Aquest dissabte sortim al carrer

Ens hem proposat sortir a explicar què estem fent al nostre barri, així que el proper dissabte 27 de febrer al matí els socialistes del barri posarem una taula informativa a la plaça del Congrés. Tots aquells que us volgueu interessar per les nostres propostes, i aquells que volgueu saber quin futur volem per al barri, podeu acostar-vos al nostre grup. Així podreu compartir amb nosaltres també les vostres opinions, i veure que som l'únic partit que té un projecte clar de futur per a Congrés-Indians, i la voluntat i la gent per tirar-lo endavant. 

I tot això, perquè?

Avui he estat parlant amb un representant d'una entitat del barri. Després de coincidir amb ell en el diagnòstic i les possibles solucions d'alguns dels problemes que van sorgint, m'ha preguntat perquè ho feia, tot això, i a partir d'aquest moment hem començat a reflexionar junts sobre nosaltres mateixos.

Ell m'explicava que fa el que fa perquè se sent a gust fent coses pel seu barri de tota la vida, per no deixar que es mori, però sobretot per sentir-se part d'una comunitat, d'un veinatge amable que el reconeix i l'aixopluga. La compensació que rep pel que fa és que els veïns el saludin, l'aturin per parlar, que els botiguers el coneguin, sentir que és una peça ben encaixada en aquest puzzle que és la societat de Congrés-Indians.

Però... perquè ho faig, jo? Quina satisfacció hi trobo en el treball amb els veïns i les entitats des del Districte de Sant Andreu? Doncs bé, la resposta és complexa. Li comentava al meu interlocutor que tinc el "problema" de ser el conseller del meu barri, al que pertanyo des que vaig néixer. Això fa que senti una forta passió per millorar el meu entorn. Conec fins a l'última pedra d'aquest barri perquè l'estimo, perquè és el meu i sé quines són les seves limitacions però també soc conscient del seu potencial.
I quin és, aquest potencial? LA SEVA GENT. Sento sovint que els veïns del Congrés i els Indians no es mouen, no col·laboren, no participen... però hi ha alguns, potser menys dels que caldria, que tenen un compromís inquebrantable amb el barri i que creuen en una ciutadania activa. Amics que treballen i pateixen per tirar endavant les seves entitats, per organitzar festes i celebracions, per fer d'aquest barri un bon lloc per viure. Són els Francesc, Montses, Pilars, Paulines, i tants i tants noms junt amb els quals val la pena lluitar, perquè la il·lusió s'encomana. Com a veí la meva recompensa és l'amistat d'aquests veïns. Com a socialista, la meva recompensa és veure que entre tots estem canviant aquesta petita parcel·la del món que és Congrés-Indians.

El pla d'ascensors del Congrés: compromís amb l'accessibilitat

Ara fa un any i mig, abans de que la Ciutat aprovés l'ambiciós pla d'ajuts per a la instal·lació d'ascensors, el Districte de Sant Andreu va redactar un pla per permetre que a les cases del Congrés s'hi poguessin posar aquests elevadors. Després ens hem anant convertint en el barri pioner al respecte d'aquesta temàtica, amb assemblees veïnals informatives, cridant a totes les comunitats de veïns una per una per explicar els ajuts i els procediments, fent un seguiment escala per escala per subsanar tots els problemes que sorgeixen i també pressionant per obtenir una interpretació de la norma que permet posar els ascensors a tots els edificis. En aquesta tasca hem col·laborat el Districte de Sant Andreu i l'Oficina de l'Habitatge, arribant moltes vegades al límit de l'extenuació. 

Però hem aconseguit dos objectius: En primer lloc hem facilitat els acords a les comunitats amb un immillorable pla d'ajuts i també que la informació hagi arribat a tothom, i en segon lloc hem accelerat els tràmits fins al límit tècnicament possible.

Ara el barri és cada dia una mica millor, més habitable per a tothom. Els ascensors són necessaris per a joves i per a gent gran, però l'èxit més gran que hem aconseguit és fer que les persones d'avançada edat no hagin de marxar de casa seva perquè no hi poden accedir i puguin mantenir una vida independent en el seu ambient de sempre durant més temps. 

Crec que és molt important que sapigueu que tot aquest enrenou no ha sorgit per casualitat.

Tot aquest procés ha estat treballat per l'equip de govern, tant del Districte com de la Ciutat, però ha estat liderat indiscutiblement pels socialistes. Sovint se'ns acusa d'inactivitat, de no tenir projecte de ciutat, sense adonar-se'n de que la nostra força, les nostres idees i els nostres projectes estan basats, sostinguts i compartits amb tota la ciutadania. Va ser escoltant la gent, fent un diagnòstic precís de la problemàtica dels edificis del barri, pensant en millorar la vida de la majoria dels veïns, implicant-nos i identificant-nos amb tots aquells que demanaven a crits poder pujar a casa seva i que no podien.

Havíeu sentit alguna altra força política parlar d'aquest tema? Havíeu sentit algun altre partit proposar tot el que al final hem fet amb els ascensors? Heu vist algun altre partit anant escala per escala, parlant gairebé veí per veí, lluitant llicència per llicència? Creieu ara que la política de l'Ajuntament de Barcelona està tant lluny dels ciutadans i dels seus problemes? Hem respost a aquest problema amb unes actuacions a l'alçada del que s'esperava de l'Ajuntament? Això és paràlisi? No tenir projectes?

No cal que us doni la resposta a aquestes preguntes. Ja la sabeu. 

Cometem errors, si, però quan els ciutadans ens necessiten allà estem. I per saber quan ens necessiten tenim orelles, ulls, però sobretot tenim el cor posat en la nostra dedicació a aquesta ciutat i en particular al barri de Congrés-Indians. 

És democràtic el Consell de Barri?

El Consell de Barri ha esdevingut en poc temps una eina eficaç per aproximar la gestió de l'Ajuntament als veïns. Hem aconseguit sentir directament el pols dels barris, i hem donat un vehicle senzill i eficaç per canalitzar les demandes dels ciutadans. Si abans algú podia dir que no sabia com fer arribar peticions a la Regidora, ara tothom sap com fer-ho i a més obtenir una resposta en el següent consell. Gràcies al Consell hem apropat l'administració al ciutadà.

El passat 12 de gener vam constituir formalment el Consell de Barri de Congrés-Indians. La descripció de com va anar la sessió la podreu trobar a "Parlant de Congrés-Indians". Aquí vull fer algunes valoracions sobre el funcionament dels consells que han aixecat certa polèmica.

Quan la Ciutat de Barcelona va aprovar el reglament dels consells de barri el mes d'octubre passat, al Districte de Sant Andreu ja portàvem més de dos anys d'experiència en aquest tipus de reunions, amb un gran èxit d'assistència de veïns que, a títol individual, venien a demanar actuacions i a expressar opinions sobre les obres o serveis de l'Ajuntament. El model que havíem escollit era semblant al funcionament de l'Audiència Pública del Districte, però en un àmbit més pròxim als ciutadans.

Amb el nou reglament del Consell de Barri, se segueix un model més semblant al del Consell Ciutadà de Districte, on les entitats assumeixen el paper de representants dels veïns en el moment en que s'han de prendre decissions, o sigui, a l'hora de fer votacions i dictàmens. Això no treu que el sistema d'Audiència segueix funcionant en el punt de Precs i Varis de l'ordre del dia, de manera que se segueix garantint la participació individual dels veïns ja sigui amb el dret a ser escoltats en els debats o bé a fer les seves demandes igual que abans.

Ara bé, alguns ciutadans s'han queixat de que no és democràtic que els veïns no puguin votar a títol personal en el Consell de Barri. Aquí és on cal fer un aclariment, i us ho explicaré amb un exemple:

Posem-nos en un cas que va passar al barri fa tres anys: l'aparcament de les pistes de Vèlia. No entraré en qui tenia raó, sinó en què hauria pogut passar i com hauria influit en el resultat.

Si el consell de barri hagués hagut de dictaminar sobre la conveniència de fer l'aparcament o no, i s'hagués permès el vot individual dels ciutadans, segurament haurien acudit a votar només els veïns més mobilitzats, que eren els contraris a la seva construcció i per tant hauria sortit per una majoria aclaparadora el no a l'equipament. Hauria passat el mateix si haguessin votat les entitats? No ho sabrem mai, però probablement s'hauria reflectit millor el pensament del barri en la seva globalitat. En primer lloc perquè les entitats són diverses i en segon perquè els seus representants han de respondre del sentit dels seus vots davant dels seus associats, que també són diversos.

En resum, obrir el vot en el consell de barri a veïns individuals genera la possibilitat de que només donin la seva opinió els afectats directament, i perdem la visió global de barri. L'única manera de garantir que els ciutadans amb el seu vot a títol personal reflecteixen el sentir general és el vot universal. Com que això és impracticable excepte en casos molt concrets, la millor solució és el vot per representació. Aquest darrer ha estat el sistema escollit pel nou reglament, confiant en el saber fer de les entitats del barri. D'aquesta manera elles també en surten reforçades com a representants dels seus socis.

La força de les entitats és la força del barri

Sovint ens queixem de la despersonalització de la gran ciutat, de la manca de suport social, de la sol·litud quan ens enfrontem als problemes de la vida diària. Però ens hem plantejat si aquest problema és inevitable? Alguna vegada hem reflexionat sobre com podem canviar-ho?

El teixit social d'un barri és essencial per al benestar dels veïns. Alguns dels cops que dóna la vida els amorteix l'entorn social, rebent suport d'allà on no l'esperes, de vegades consol, sovint distraccions. Formar part d'un grup que treballa per fer activitats culturals, per millorar el barri, per fer tasques solidàries, esportives, de lleure, ens fa sentir en societat, notar un entorn amigable amb el que compartim objectius, amb el que ens recolzem per fer-nos tots més forts. El teixit social ens ajuda a millorar quan tot va bé, i esmorteeix els cops quan les coses van malament. Tenim nombrosos exemples: la vídua que troba consol en un grup de dones que fa activitats, l'aturat que dedica unes hores a col·laborar amb una entitat per mantenir l'activitat, el botiguer que es troba amb els seus companys i comparteix experiències quan fan una sortida al carrer, l'avi sol que troba distracció al casal d'avis, i tants i tants casos... Per això les entitats del barri són bàsiques per als socialistes, que volem una ciutat millor i una societat amigable, agradable.

Al barri de Congrés-Indians el teixit associatiu no es caracteritza pel nombre d'entitats que el formen. En aquest aspecte anem força mancats. En canvi tenim la sort de comptar amb veïns molt implicats en la seva tasca associativa. Gràcies a això podem celebrar les festes populars, i treballar en el dia a dia del barri. Les polítiques socialistes en aquest àmbit a Congrés-Indians les estem basant en un recolzament ferm i decidit a les entitats, donant-les suport quan el necessiten i treballant amb elles perquè no defalleixin.

Ha vingut molta gent nova, a Congrés-Indians, però molt poca s'ha dirigit a les entitats. És un mal del nostre temps, si, però no podem deixar que el nostre barri es converteixi simplement en un lloc on viure però no on relacionar-se. El model de barri-dormitori no el volem ni com a veïns ni com a socialistes.

La feina per recolzar les entitats és de llarg recorregut i resultats incerts, però encara hem de fer més. Estem col·laborant en la tasca de difusió de les seves activitats, els ajudem a organitzar-les i també a finançar-les, i hem de donar-les un cop de mà a trobar gent que hi vulgui participar, hem de trobar la manera d'enfortir-les i de que per als veïns que hi col·laboren no signifiquin una pesada càrrega.

El benestar i la cohesió social presents i futurs del barri està en joc, i els socialistes hi estarem al darrera. Treballant, col·laborant, recolzant, ajudant, compartint... És el nostre compromís amb el barri i amb la ciutat.

Què és el Grup del barri?

La ciutat de Barcelona és d'unes dimensions tan grans que dificulta enormement la tasca política de proximitat. Un barri com el nostre, de 14000 habitants, és tan gran com una capital de comarca, i un Districte com el de Sant Andreu supera en habitants a moltes capitals de província.

Els socialistes hem pensat que calia tornar la política als seus origens, que els veïns dels barris han de poder parlar del que hi passa, de com el veuen, de com volen que sigui. Li volem donar un tomb a la inèrcia actual d'allunyament de la gent respecte de la política.

Per això hem pensat a treballar directament amb grups de gent que s'estimin el seu entorn, que vulguin el millor per al seu barri i que tinguin ganes de participar, discutir i proposar parlant amb altres veïns del seu entorn, amb els quals comparteixin una mateixa visió del món. Una visió socialista, progressista, buscant un mon més just i treballant per la igualtat d'oportunitats per a tothom. No busquem només afiliats al partit, ni volem afiliar a ningú. Estem oberts a tots aquells que sense voler entrar en l'estructura orgànica tinguin ganes de treballar amb nosaltres i de pensar amb nosaltres, sense dogmatismes ni idees preconcebudes. El Grup del barri del PSC és un espai obert a tots aquells que vulguin posar el seu granet de sorra per aconseguir un barri millor i, sobretot, més just. Us convido a que vingueu a les nostres reunions. Només cal que m'envieu un correu electrònic i en parlem.