Inquietud per l'endemà

Dijous passat, des de la sectorial de salut del PSC vam organitzar un acte amb les entitats de pacients i familiars i la consellera Marina Geli. El format de l'acte era el mateix que el del programa de televisió "Tinc una pregunta per a vostè", de manera que enlloc d'un discurs de la consellera, les associacions van poder preguntar i rebre resposta a les seves inquietuds. Hi va assistir 36 entitats, i van preguntar totes.

No us explicaré aquí quines van ser les preguntes que van fer. La meva intenció és parlar d'un tema que va ser bastant recurrent: les entitats van explicar que la conselleria de salut ha estat fent un enorme esforç durant els 7 anys de govern del PSC per aproximar-se a elles, per parlar, per resoldre els seus problemes, i ells aprecien que s'han fet grans avenços. Moltes de les entitats agrupen usuaris amb patologies poc freqüents, que sovint queden apartades de l'agenda política, però a les que aquests darrers anys s'ha donat una rellevància molt important. En 7 anys molt més que en els anteriors 23. Totes van apreciar la sensibilitat demostrada durant aquest temps per la consellera Marina Geli, totes van coincidir en que havia millorat la seva situació.

I aquí ve la meva reflexió: les malalties poc freqüents o aquelles que tenen un cost enorme per al sistema sanitari, no tindrien resposta en un sistema que primés l'atenció privada. Només un sistema públic, que assumeixi la solidaritat com un dels seus principis bàsics, pot atendre correctament aquests pacients. Només un sistema que posi les persones per davant dels números pot ajudar-los. L'aposta per un sistema de salut públic és l'única esperança que tenen aquestes persones.

Les entitats van mostrar-se d'acord amb aquesta reflexió, i van anar més enllà: si en 23 anys no s'havia avançat en aquesta direcció, si en 23 anys s'havia descapitalitzat el sistema sanitari públic, què passarà amb ells si guanya una opció política de caire neoliberal el proper 28 de novembre? Què passarà si tiren endavant la política de xecs que buida el sistema públic? La majoria d'aquestes entitats no creuen que els pugui ser positiu un canvi d'aquest tipus. Totes expressen incertesa i neguit.

Amb la salut no s'hi pot jugar, amb la solidaritat del sistema públic tampoc. Els ciutadans tenim la paraula, sistema públic o xecs per reforçar el privat? El PSC defensa el primer. CiU el segon. Ens juguem molt més que saber qui serà el president. Ens juguem el model de país.

Els ciutadans també els coneixen

Ahir a la tarda vaig assistir a la inauguració de la VI Setmana del Tren, al centre Cívic de La Sagrera. Enguany el tema escollit és la vertebració del territori, i a través d'aquest bloc hi vull afegir algunes reflexionsque em semblen interessants, principalment perquè amb la discussió sobre la el túnel de la Sagrada Família ens hem deixat detalls que no s'haurien d'oblidar.

L'enormitat de les inversions que signifiquen les polítiques ferroviàries les converteixen en un punt fonamental en qualsevol transformació d'un país, i són una demostració d'allò més palpable del model de territori que té cadascú. M'explico:

En general associem el tren amb comunicació, economia, sostenibilitat. Una ciutat sense tren té moltes menys probabilitats de prosperar, i el creixement econòmic industrial està íntimament lligat amb ell. Només cal veure que són els països més industrialitzats els que tenen xarxes de ferrocarril més completes. L'aposta pel tren és l'aposta pel futur. Avui en dia ningú no dubta de que tard o d'hora haurem d'abandonar el model poc sostenible del transport massiu per carretera a grans distàncies, i ni l'avió ni el vaixell resolen el problema.

El ferrocarril bén planificat uneix, però mal planificat o utilitzat amb malícia pot separar. Només cal veure exemples com les vies de tren que separen les ciutats del Maresme del mar, o les cicatrius que encara persisteixen a la ciutat de Barcelona pel pas de les vies, o el model radial del TAV que es va decidir oblidant eixos com el mediterrani, etc.

A Catalunya, durant 23 anys de governs de CiU no es va apostar per aquest medi de transport. Va ser amb l'arribada dels governs d'esquerres que es van aconseguir les rodalies, que es va projectar la línia orbital de rodalies per la segona corona metropolitana, que s'ha treballat per aconseguir també els regionals. Però encara pitjor:

Amb l'arribada a l'oposició, CiU va utilitzar el tren per a separar enlloc d'unir. Van utilitzar el túnel del TAV pel centre de Barcelona per lluitar contra l'Ajuntament de la ciutat. Però el pitjor és que ho van fer sabent que aquest túnel és necessari no només pel TAV, sinó perquè per ell s'hi desviaran els regionals, permetent augmentar l'ús de les vies de rodalies en un 20%. Així doncs, el creixement dels trens de rodalies està íntimament lligat al túnel del TAV. I també sabien que el desenvolupament de pla Sant Andreu-La Sagrera depenia totalment de que hi passés el TAV. Quina irresponsabilitat. Aquesta lluita política només es pot entendre en aquells que ni creuen en el futur de Barcelona, ni en La Sagrera ni tampoc en el tren (recordeu qui va fer les autopistes de peatge del Garraf, el túnel del Cadí, la Terrassa-Manresa i la de Mataró?).

En el seu moment deien que no calia travessar el centre de Barcelona perquè podíem tenir dues "estacions terme" a Sants i a La Sagrera, com hi havia a Madrid. Sabeu que a Madrid estan construïnt ja el túnel que les uneix per sota la ciutat perquè el model d'estacions-terme no funciona? La realitat és que ells volien la gran inversió a Sant Cugat, ciutat que governen, marginant (com van fer sempre mentre governaven Catalunya), la ciutat de Barcelona. Heu vist el que li ha passat a Tarragona amb una estació del TAV a 12 quilòmetres? Què hauria passat si cap tren procedent de Madrid cap a França hagués pogut travessar Barcelona sinó que passés pel Vallès? No veien que això era contraproduent? O bé no tenen model de país, o no el tenen de transport, o la malícia que desenvolupen amb la nostra ciutat no té límits. ¿Són capaços de posar en perill el futur de la capital de Catalunya simplement perquè el govern de Barcelona és socialista i el volen fer fora? 

I ara les enquestes diuen que tornen. Ja ho veurem, els ciutadans també els coneixen.

L'Alcalde fa balanç del pla d'ascensors

Si bé ja he explicat al bloc "Parlant de Congrés-Indians" el contingut de la roda de premsa sobre els ascensors que ha fet l'Alcalde Jordi Hereu, aquí us voldria explicar com he viscut com a conseller del barri de Congrés-Indians tot el procés:

A principis del 2008, l'escala de Pardo 9 va demanar posar un ascensor exterior. Com a veí sabia que moltes altres escales havien volgut posar-lo però no els donaven permís, així que vam portar el problema al Districte. Recollint aquesta sensibilitat, la Regidora Gemma Mumbrú i el gerent Miquel A Valdueza van encarregar un estudi de totes les escales del barri per veure si hi cabia ascensor. Aquest primer estudi va ser força decebedor, no podíem resoldre el problema a la major part de les comunitats.

Quan el mes de setembre es va presentar a nivell de ciutat el nou pla d'ajuts, vam portar el tema a l'oficina de l'Habitatge, la qual es va posar en marxa per trobar-ne una solució. Van reunir bombers, emergències, urbanisme i habitatge per donar a llum un decret del tinent d'alcalde Ramon García-Bragado pel qual una reinterpretació de la norma permetia posar ascensors al 100% de les escales del Congrés.

Junt amb el director de l'oficina de l'Habitatge de Sant Andreu, Fede García al qual agraeixo moltíssim l'esforç, ens vam posar en marxa per informar a tots els veïns, escala per escala, i si fos necessari veí per veí.

Vam fer dues assemblees veïnals a l'Associació de Veïns, vam convocar totes les escales del barri, i després les hem seguit atenent al casal i a l'Oficina, i fins i tot aquest conseller ha anat a més de vint reunions de veïns a les seves comunitats per explicar el pla.

De la importància social dels ascensors ja vaig parlar-ne en un altre post. Ara només vull fer una valoració de tot el procés.

Durant tot aquest temps, en aquest barri hem practicat la proximitat DE DEBÒ, no aquella proximitat amb la que s'omplen la boca els qui no governen. Hem resolt directament, amb el contacte persona a persona, els problemes reals de veïns que no podien de vegades ni sortir al carrer. Tot és millorable, és cert, però haver parlat com a conseller sense intermediaris amb centenars de veïns, està sent una experiència meravellosa. Hem estat fent de mediadors, treballant per evitar conflictes, sentint a persones per a les quals no poder sortir era un verdader desastre, i també sentint els arguments dels qui no volien l'ascensor. La proximitat és diversitat, i la diversitat és enriquiment.

I en tot aquest procés només he trobat ajut i comprensió, he trobat persones que han aguantat la meva perseverància (de vegades em feia molt pesat), per tirar endavant els ascensors. I sabeu perquè? Doncs perquè amb aquesta gent compartim la mateixa manera de veure els problemes dels ciutadans, la mateixa sensibilitat i la mateixa proximitat. Som gent que compartim un mateix projecte, persones d'esquerres que treballem per aquesta ciutat, gent del PSC.

Cants de sirenes

Ahir al migdia vam celebrar la jornada del soci del Centre Andalús del Bon Pastor. Aquesta entitat, que duu a terme les seves activitats al Centre Cívic del barri, és un model d'integració social en un Bon Pastor que els darrers anys ha fet un esforç enorme per guanyar en qualitat de vida.

La força de les entitats i de les persones que han lluitat des d'elles durant anys i anys, sumada a la preocupació per la cohesió social en el barri que ha mostrat sempre l'Ajuntament de Barcelona, han portat el Bon Pastor a una renovació i uns plans de futur que el fan entrar en aquest segle XXI amb grans perspectives i amb serveis del mateix nivell que qualsevol altre barri de Barcelona. De ser una illa al costat de la Ronda Litoral, només connectada amb la ciutat per l'autobús, ara estan a només 5 minuts de La Sagrera en metro.

Quan vaig arribar ahir al Bon Pastor, en sortir del metro el primer que em va venir al cap va ser la normalitat del barri: quina diferència hi ha ara entre anar al Bon Pastor o anar a qualsevol altre barri? Ja no estem lluny, les Cases Barates estan en procés de desaparèixer, i la gent, la seva gent, són tan acollidors (de vegades més, fins i tot) com la de qualsevol altre lloc. Us recomano una passejada per allà. Us asseguro que us sentireu com a casa, especialment si entreu en contacte amb les entitats. La gent que no ho ha tingut fàcil és sempre la més oberta i la que vol ser coneguda i reconeguda pels altres ciutadans.

Però la meva intenció en aquest bloc no és explicar què és el Bon Pastor. El que us vull comentar és el segon pensament que em va venir al cap en sortir del metro i quan vaig arribar al centre cívic:

A les properes eleccions municipals, en aquests barris és on ens juguem, de veritat, el model de ciutat. No estic parlant dels vots, estic parlant de la Barcelona que volem. M'explico: Els barris més rics de la ciutat, que al llarg de la història ho han tingut sempre molt més fàcil, no poden notar gaire qui governa, ja que tenen equipaments, carrers, i una necessitat menor d'intervenció en la cohesió social i en els serveis socials. Curiosament (o no) en ells predominen els votants conservadors, que veuen com l'Ajuntament dedica molts  recursos a millorar la vida d'aquells que per si mateixos no poden, mentre ells voldrien un repartiment diferent (potser: qui més aporta ha de rebre almenys el mateix??). 

En canvi, als barris com el Bon Pastor, el Baró de Viver, la Trinitat Vella, cal tenir una especial sensibilitat. Cal intervenir activament en la seva millora, fugint de les teories liberals del "campi qui pugui". És aquí on es nota de veritat la diferència entre dretes i esquerres, entre progressistes i liberals, entre els qui volem una ciutat compensada socialment i els que volen deixar-ho tot a la sort de cadascú.  Aquest és el treball que porten fent els governs d'esquerres durant 30 anys. Algú es pot imaginar com serien avui en dia aquests barris si haguéssim tingut governs de dretes a Barcelona durant tant de temps? De veritat algú és tan ilús com per creure que haurien arribat a on han arribat? Aquest és el model de veritat, aquesta és la partida més important i el partit que cal jugar. La resta són cants de sirenes.

Un barri en transformació

El 3 d'octubre passat, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va presentar un vídeo en el que es recullen les transformacions del barri dels darrers quatre anys. 

Des de l'any 2007, en que va començar l'actual legislatura amb l'alcalde Jordi Hereu i la Regidora de Sant Andreu, Gemma Mumbrú, hem anat veient com canviava la fesomia del nostre barri d'una manera gradual. Hem arreglat carrers, obert espais com el Canòdrom, recuperat d'altres com les Pistes Vèlia, etc, etc. Com que s'han anat fent a poc a poc, és difícil de tenir una perspectiva global dels canvis que s'han realitzant. En canvi, quan mires el vídeo de l'Associació te n'adones de la gran transformació que han vist els nostres carrers: hem peatonalitzat Matanzas, renovat Vèlia, convertit Garcilaso en un passeig, adaptat i peatonalitzat el Pas de Sant Tarsici, creat un parc infantil a l'Espiga, renovat Cep, enjardinat les pistes de patinatge, refet els parterres de Felip II (per desgràcia no la van encertar amb les plantes). També hem inaugurat l'escola bressol de Manigua, el casal de barri de Congrés-Indians, el centre d'art del Canòdrom. Hem fet un pla d'ascensors específic per al Congrés, amb ajuts mai donats abans. 

És veritat que ens queden moltes coses per fer, acabar Havaneres, resoldre l'aparcament, un casal de gent gran, equipaments esportius, etc, però ningú no pot negar que durant aquests quatre anys hem impulsat unes reformes i uns plans que el nostre barri feia temps que necessitava.

L'Associació de Veïns ho presenta al seu vídeo com les fites que han aconseguit com a entitat. Estic d'acord, totalment. I això és per molts motius. Principalment perquè moltes de les actuacions han sortit de reivindicacions del veïns per a les quals l'Ajuntament ha mostrat sensibilitat, però també en aquelles que no han estat directament idea seva s'ha treballat amb ells en el desenvolupament i en els resultats. La ciutat és això: les propostes poden sortir dels veïns, de les entitats o dels polítics, però en tot cas s'han de dur a terme amb la col·laboració de tots plegats. De vegades compartint interessos i de vegades no, però des d'una perspectiva o des de l'altra sempre per millorar la vida dels veïns. Al final, entre les entitats veïnals i l'Ajuntament hi pot haver diferències de forma, de prioritats, però tant els uns com els altres compartim els objectius últims de millorar la ciutat per als seus ciutadans.

Ara bé, em queden unes preguntes en el tinter: Aquesta col·laboració és natural? depèn de les persones? depèn de l'orientació política dels qui governin? Aquestes preguntes les haureu de respondre vosaltres mateixos. Jo ho tinc molt clar.

Un vídeo per sentir Barcelona

Mireu el vídeo que he penjat a la capçalera de la pàgina. Mentre el veieu i el sentiu, penseu en la nostra ciutat. Suposo que compartireu el que jo sento cada vegada que el veig: Quina ciutat tenim!.

Jo em sento orgullós de viure a Barcelona, i crec que és una ciutat atractiva per a tot el món. Però no crec que això hagi estat una casualitat del destí. Barcelona l'hem feta entre tots, l'ha construida la nostra gent, els barcelonins. Però per a això ha calgut que algú liderés aquest desenvolupament, que ordenés el creixement i li donés forma. Penseu qui ho ha estat fent durant molts anys, i penseu també si esteu disposats a posar-ho en perill amb projectes indefinits que no savem cap a on apunten.

Quan us parlin de privatitzar, de reduir l'administració, de reduir el sector públic, intenteu pensar com seria aquesta ciutat si tot allò que és públic deixés de ser-ho. Si tota la iniciativa es deixés en mans privades i si el lideratge de la ciutat el portés el capital privat. Penseu-ho. Realment creieu que val la pena arricar-s'hi?

Per cert, a veure si veieu algú que conegueu, al vídeo.

Nedar contra corrent

Avui llegia al diari els resultats de les eleccions sueques, en les que ha guanyat el centre-dreta però ha pujat força l'ultra-dreta. Entre les anàlisis que hi havia, n'hi havia una que parlava de la decadència del centre-esquerra a tota Europa. A poc a poc sembla que els europeus es van deixant convèncer per postures més conservadores i, en molts casos, per postures radicalment xenòfobes.

Mireu, no és la meva intenció rebatre aquests arguments. Ni tan sols dir si és cert o no. Això ho deixo per als sociòlegs i els estudiosos. El que us vull explicar és perquè jo he decidit nedar contra aquest corrent que sembla arossegar-ho tot cap a un retall de l'estat del benestar i que porta la gent a postures cada vegada més individualistes.

Des del meu punt de vista, jo no vull ser ric en un món en el que quan miri al meu voltant només vegi la pobresa dels que no s'han pogut pujar al carro de la properitat. Vull que se'm valori pel que soc capaç de fer, no per qui soc ni per de qui soc fill o amic, no vull que la meva cartera pesi més que la meva forma de ser. No vull viure en un món on a mi m'atengui un metge que pugui pagar però al carrer vegi morir algú que no va poder pagar-lo, no vull un món on el que no té recursos no pot anar al metge, no vull que la vacuna contra les malalties estigui feta de bitllets.

Tampoc no vull un món on només puguin estudiar els que tenen diners, no vull tenir un títol universitari per haver de llegir els documents als que no saben llegir perque no ho podien pagar. No vull un món en que es digui gandul a qui no pot treballar ni on em diguin cada dia que l'economia s'enfonsa perquè a aquells que van cotitzar tota una vida ara els ho estem retornant.

I tantes, tantes coses té aquest món que no funcionen com a mi m'agradaria... La tendència és a que ningú pensi en tot això, només hem de pensar en nosaltres mateixos. Doncs no, m'hi nego. Crec que el món ha d'avançar, mai retrocedir. Soc un progressista convençut. Si, progressista de progrés en el sentit de millora de la societat, en el sentit de l'inconformisme profund.

El meu món està composat per mi, la meva família, els que m'envolten, els meus veïns, conciutadans, i per tots aquells que vivim en aquest planeta. Una persona sola no és res, cal la societat. L'individualisme no mira de millorar la societat, més bé al contrari, tendeix a desmembrar-la. Doncs bé, jo crec en la societat, crec en que tots junts hem de treballar per garantir la igualtat d'oportunitats, aquest és el meu socialisme.

Ja ho sé que no està de moda ser socialista. M'és igual, prefereixo nedar contracorrent, prefereixo lluitar a quedar-me quiet, la meva consciència no m'ho permetria. Sóc socialista i amb molt d'orgull puc dir que la meva ideologia em fa mirar el futur com una tasca col·lectiva. Ara només cal trobar gent que vulgui compartir el camí.

L'aposta pel sistema públic de salut

El proper dimecres inaugurem el CAP de Cotxeres. Ja era hora. Hem estat anys esperant la descongestió del CAP Maragall. Semblava que no arribava, però per fi el tenim.

Hem de ser conscients, però, de que aquest equipament no ha estat construït perquè si, ni tampoc ha arribant per si mateix. La seva construcció ha estat possible gràcies a la forta aposta de la Conselleria de Salut dirigida per la Consellera Marina Geli, d'oferir serveis sanitaris públics suficients i de qualitat als ciutadans de Barcelona.

Durant els anys que van del 2003 al 2010, només al nostre districte i entorns s'han construït el CAP de La Sagrera al carrer Garcilaso, el CAP de Cotxeres, s'ha començat el nou CAP de la Trinitat i el de les Casernes de Sant Andreu, i ara es transformarà el del Bon Pastor. També es començarà el del Guinardó. Els governs anteriors no havien tingut temps de fer-ho, en 23 anys?

Pensem-ho. Si això s'ha fet en 7 anys, vol dir que temps si que n'havien tingut, i llavors potser la pregunta és: una altra: havien tingut voluntat? No respondré aquesta pregunta, cadascú ha de treure'n les seves conclusions, però si que us vull donar alguns altres elements de judici perquè us en feu una idea: 

L'ICS és una empresa pública que gestiona gran part de l'Atenció Primària a Catalunya. Durant 23 anys no es va fer cap esforç per modernitzar la seva estructura, que administrativament era complexa i lenta. L'ICS es va anar deixant morir, ofegant el seu pressupost i dificultant la seva capacitat d'innovació. I això perquè? Potser perquè els qui van portar durant aquells anys la Conselleria no creien en el sistema públic de Salut. De fet, sempre han defensat les mútues i beneficis fiscals per aquells qui les contractin. Ara l'ICS és una empresa moderna i amb molta més flexibilitat, però transformar-la ha estat tasca del govern actual.

Durant aquells 23 anys vam veure com s'atapeïa el CAP Maragall (abans Clínica Victòria), però no ens donaven solucions als veïns dels voltants ni tampoc de la resta de Barcelona, mentre anaven construïnt nous centres a petits pobles de tot Catalunya. S'havien oblidat dels ciutadans de Barcelona. El 2003 partíem de molt enrere. I en això hi va col·laborar algú que era conseller de salut i ara vol ser alcalde de la nostra ciutat. Recordeu qui?

L'aposta pel sistema públic de salut que s'ha fet els darrers 7 anys ha estat molt forta. El pressupost d'inversions s'ha multiplicat, però sobretot ho ha fet el pressupost per ciutadà. Ara ja és una realitat la recepta electrònica i s'està treballant en la història clínica compartida. Com han canviat les coses. El mes d'agost van sortir estudis que situen la Sanitat Pública del nostre país com la tercera en qualitat del món, però hi ha encara qui no hi creu, en el nostre sistema. Cal que els ciutadans valorin, ja que la salut és un dels pilars de l'estat del benestar, i entre els partits hi ha qui defensa el sistema públic però també qui ha demostrat defensar altres sistemes. Cadascú ha de decidir què prefereix, però posem blanc sobre negre i la valoració serà molt fàcil de fer.

La força del treball conjunt de les entitats

Els que esteu atents al que passa al barri, haureu vist que en el bloc de notícies esmentava una recollida de signatures per posar un camp de futbol al Canòdrom. La meva intenció no és jutjar si està bé o no, ni tampoc posicionar-me a favor o en contra d'aquest camp. El que us vull explicar són algunes reflexions a les que m'ha portat el saber d'aquesta recollida.

Fa uns quatre anys, sent ja alcalde en Jordi Hereu, l'Ajuntament va comprar el Canòdrom Meridiana, i va proposar a les entitats del barri treballar conjuntament per planificar-ne els usos futurs. Recollint el guant, l'Associació de Veïns de Congrés-Indians va liderar la constitució d'una taula de treball a la que va convidar a totes les entitats del barri. A partir d'aquí va començar una tasca que va culminar fa uns mesos amb un pla d'equipaments de consens.

El treball conjunt de les entitats, prop de 40, va demostrar com d'enriquidor pot ser el debat colze a colze entre veïns amb diferents interessos i expectatives, però el més important és que va ser la demostració de que es podia crear una xarxa veritablement de barri que podia pensar i projectar què volien pel nostre futur. Hem viscut debats, discussions, hem vist com alguna entitat estava en contra de tot equipament, com alguna altra semblava sumar-s'hi sense trencar del tot amb la taula. Hem vist com l'interès comú i de barri acabava imposant-se als particulars dels assistents.

Però ha fallat alguna cosa.

Si, les entitats han treballat i pensat, discutit i acordat, però no han estat capaces de transmetre al veïnat quina havia estat aquesta feina, quant els havia costat i a quin resultat havien arribat. La major part dels veïns segueixen desconeixent què s'hi farà al Canòdrom i, pitjor encara, com s'hi ha arribat a aquesta definició. És llàstima que un treball tan enriquidor i demostratiu de la importància de les entitats de Congrés-Indians no hagi calat en el veinatge. I encara pitjor, ha deixat la porta oberta a que veïns individuals facin les seves propostes sense haver sentit res de les que ja hi havia.

Aquest és el cas del camp de futbol. La recent resurrecció de l'equip del Congrés ha portat als seus promotors a demanar que al Canòdrom s'hi construeixi un camp de futbol, i han buscat el recolzament dels veïns per la via d'una recollida de signatures. És una via totalment legítima, la llàstima és que se separa de la resta d'entitats del barri i, en certa manera, si aconsegueix els seus objectius pot convertir el treball de quatre anys en paper mullat. Tots els esforços i les discussions corren el risc de perdre's en no res si al final la voluntat de la nova entitat s'imposa per la via de les signatures.

Sense jutjar si això és correcte o no, el que em semblaria molt trist i difícil de pair seria que l'esforç fet pels membres de les entitats de Congrés-Indians es convertís al final en paper mullat. Significaria una cruel patacada a la força de les entitats com a interlocutors dels veïns i també com a elements de cohesió social, però sobretot xocaria amb la meva manera d'entendre el barri i la societat.

Apa, Sant Tornem-hi Gloriós

Aquesta setmana he tornat a la feina. Enrere queden uns dies de descans en els que el més aprop que he estat de la política ha estat a través dels diaris i de la televisió. Quin batibull d'informacions, la majoria molt parcials i que deixaven entreveure l'opció política del periodista o del medi que les explicava.ç

Com a ciutadà he llegit articles i articles en els que els comentaristes deixaven entreveure un menyspreu per la política i els polítics, deixant entreveure que la dedicació als afers públics i els valors de la lleialtat, la veritat, la responsabilitat, el compromís i molts d'altres no són compatibles.

Com que em dedico a aquest tema moltes hores al dia, he pogut experimentar un veritable enuig contra tots aquells que volen desil·lusionar els ciutadans. Què busquen? Què volen? Potser la resposta està en que han d'obeir els mandats de grups de pressió, o potser creuen que per millorar les seves taxes d'audiència o lectura els cal escampar dubtes sobre tots els altres. No ho sé, però la veritat és que aquests dies he notat a faltar en els medis de comunicació un cert vessant pedagògic, la crítica constructiva. Si creuen que el sistema no funciona, que proposin canvis, que crein opinió i que convencin la gent, però no contribuïnt al desànim i l'abstenció. Que treballin per crear il·lusió, que busquin els polítics en qui es pot confiar, que ajudin la gent a triar, però que no la desanimin perquè els temps no necessiten d'aquesta actitud.

No hi ha democràcia sense bon periodisme, però els professionals han d'entendre que a més de les responsabilitats d'informar i investigar, tenen la responsabilitat de crear una ciutadania informada i crítica, donant-li eines de coneixement, però també l'ha de convèncer de que cal implicar-se si es volen canviar les coses. No només cal donar coneixements sinó també valors, als ciutadans. Cal explicar-los que en democràcia tot es possible si la gent participa, i que està en les mans de la gent triar qui val la pena i qui no.

Espero que algun dia els que m'envolten entenguin que la major part dels que dediquem algunes hores del dia a la política no ho fem ni per un càrrec, ni per una cadira, ni per una pensió, ni tampoc canviem d'opinió tan aviat com els nostres líders ens ho diuen. Espero que entenguin que la meva opinió no té perquè coincidir sempre amb la del meu partit. I perquè ells ho entenguin, cal que els medis també facin pedagogia.

Enquestes, enquestes

Periòdicament apareixen enquestes, més o menys fiables, que intenten fer un diagnòstic sobre el que pensen els ciutadans en cada moment. En concret, aquesta setmana es van publicar els resultats del sondeig semestral que fa l’Ajuntament de Barcelona. Un dels aspectes dels que més s’ha parlat és el de les expectatives electorals, que semblen castigar el PSC, del qual formo part.

No qüestionaré els resultats del sondeig ni el moment en que va ser feta l’enquesta. Les qüestions tècniques i l’anàlisi dels resultats les deixo per als experts, de manera que la meva aportació es restringirà a què vaig pensar i sentir quan vaig veure l’estudi.

Com us podeu imaginar, en els primers moments vaig experimentar un sentiment de desil•lusió en veure que el treball que estem portant a terme no està sent entès per gran part dels ciutadans. Però a aquest sentiment el va seguir una sensació diferent, que és la que us vull explicar:

De cop i volta van sorgir les preguntes més importants que un s’ha de fer quan està en un equip de govern: Estàs fent bé la feina?, hi poses prou esforç?  t’hi sents implicat i identificat? I la darrera: estàs complint els objectius que et vas marcar?

La resposta que em vaig donar a mi mateix em va omplir de satisfacció: quan vaig acceptar ser conseller em vaig posar com a objectius treballar per la gent, amb la gent i a prop de la gent. Ajudar-los en allò que fos possible, i millorar la vida dels veïns del meu barri i la meva ciutat. Hi estic posant el màxim esforç que m’és possible, i em segueixo sentint identificat al 100% amb el nostre projecte i els nostres objectius. Segueixo sentint una gran satisfacció quan resolc un problema que plantegen els veïns, i no defallejo en aquesta tasca.

Els veïns ens jutjaran d’aquí a uns mesos, és cert, i molts d’ells es deixaran arrossegar pels medis de comunicació i els grans eslògans, però tinc la seguretat de que aquells que han percebut la tasca que estem fent en el dia a dia ens donaran recolzament. I al final, si guanyen uns altres, deixaré de ser el conseller del meu barri i miraré enrere amb la satisfacció de veure que vaig tenir el privilegi de poder treballar per als meus veïns i la meva ciutat, que ho vaig fer amb tenacitat i que vaig fer feliços per uns instants a molts dels meus conciutadans.

Ara bé, en els meus pensaments tinc la forta convicció de que, diguin el que diguin les enquestes, al final el treball que estem fent servirà perquè la majoria dels barcelonins ens tornin a donar la seva confiança per continuar treballant pel barri uns anys més.

Discrepància i lleialtat

El títol del post no està escollit a l'atzar. Posar les dues paraules en una mateixa frase em fa plantejar-me diverses preguntes, com ara "És possible discrepar i alhora ser lleial?", "Quins límits té la discrepància per no ser confosa amb la deslleialtat?".

En política sovint les opinions particulars o individuals no es corresponen amb la postura oficial del partit, i en molts casos les actuacions dels governs amb els que es comparteix la pertinença a una ideologia no coincideixen amb el que un podria esperar. Té dret, doncs, a discrepar? Fins a on pot arribar aquesta discrepància?

El fet de no compartir determinats postulats o actuacions, sovint posa al polític entre les cordes, ja que el fa haver d'escollir entre la lleialtat a un mateix o a les sigles del partit al qual pertany. Aquest conflicte sovint no és ben entès pels ciutadans, per la gent que no ho viu en primera persona. Jo mateix m'he trobat amb comentaris que donaven per suposat que la meva opinió seria l'oficial del PSC, i que tot el que fa el govern ho defensaria sense qüestionar si és correcte, coherent o conseqüent amb el que diem defensar.

Des d'aquest article vull reivindicar el dret a la discrepància, a l'opinió personal. L'autocrítica és bona especialment en els partits de caire progressista. Tot és millorable i per tant tot admet una certa crítica.

Criticar no és dolent, ens permet proposar noves solucions, examinar on ens hem equivocat i perquè, corregir errors de cara al futur. Però... és entesa com a enriquidora, la crítica?

Per desgràcia, no. Vivim en un sistema on el que diuen o fan els líders no s'ha de qüestionar. Un sistema en el que és més comú és tancar files per demostrar una infal·libilitat pròpia que, des del meu punt de vista, és irracional i antinatural. Aquest és un dels motius que hem de buscar en la "desafecció" per la política que estem patint.

Cal dona importància a la discrepància, valorar la disensió sempre que sigui constructiva, utilitzar-la com a un enriquiment pels propis partits, per englobar més punts de vista diferents i fer que es visualitzin, per demostrar que la política no és més que un joc d'equilibris entre el que es voldria fer i el que és possible, i que en aquest joc de vegades cometem errors que els nostres ens han de mostrar sempre, sempre, amb ànim de construir.

Per a mi, la deslleialtat està amagada darrera de la crítica destructiva. la crítica constructiva només és un exercici de lleialtat per donar sortida a les idees i millorar les nostres decisions. Però, com sempre, això només és la meva opinió.

Ón són els polítics?

Les notícies que ens arriben per la premsa i la televisió semblen apuntar totes en una mateixa direcció, fent culpables els polítics de tots els mals de la societat, i tacant-los amb l'ombra de la sospita generalitzada. La sensació que estan provocant és que tots són iguals i només actuen pel benefici propi i dels seus partits.

En la meva opinió, és veritat que darrerament la política ha perdut el nord, no hi ha un horitzó clar ni plans de futur a llarg termini, han desaparegut els ideòlegs i el seu lloc l'han ocupat els gestors purs i durs. Això ha allunyat els polítics del cor de la gent. Els ciutadans veuen la política més com una professió que com una vocació, i d'alguna manera burocratitzen la imatge del polític.

Doncs bé, uns fets que han passat aquests dies m'han dut a escriure aquest article per explicar-vos el que veig al meu voltant en les llargues estones que puc dedicar a la política. Tinc la sort de viure entre els dos mons, entre els polítics per la meva dedicació al Districte, i entre la gent del carrer i els treballadors per la meva feina habitual que no hi té res a veure amb la política.

Ahir a la tarda, una companya que m'estimo molt, plorava per una discussió sobre l'honradesa d'un càrrec polític que havia estat imputat pel jutge ahir mateix (atenció: imputat no vol dir acusat, de manera que no hi pesen càrrecs contra ell). No plorava per l'amistat que la uneix amb aquest càrrec sinó sobretot perquè ella està vivint la política des de que s'aixeca al matí fins que se'n va, sempre tard, a dormir. De dilluns a diumenge, els 365 dies de l'any. Aquesta companya pateix pels problemes dels ciutadans, lluita contra tot i contra tothom per ajudar-los, hi posa el cor, la  seva vida familiar i totes les seves forces en això, i només veu que al voltant la imatge de la política és cada vegada més negativa.

Algú podria preguntar-se perquè ho fa, si tant de patiment li produeix. Aquí hi ha la primera equivocació: no li produeix patiment perquè sap que el seu sacrifici serveix per ajudar les persones. La satisfacció de veure que ha canviat, encara que només sigui una miqueta, la seva part del món li serveix per seguir endavant amb més forces encara.

El que jo voldria és que entenguéssiu que hi ha molta gent així, persones que necessiten sentir que aquest món tan injust pot ser canviat per la seva acció, persones que no es ressignen a veure la injustícia, petits Quixots que lluiten contra els molíns de vent del sistema, i que la seva única recompensa és mirar enrera i veure que en algun moment van canviar el destí d'altres persones.

El problema és que el soroll mediàtic i el nostre propi sistema eviten que aquests polítics siguin percebuts amb claredat per la gent, que hi pugui apostar per ells. Aquests polítics són els únics que poden arribar directament al cor dels ciutadans perquè ells hi posen el cor. Busqueu-los, acosteu-vos, confieu en ells, veureu que n'hi ha molts més dels que sembla. Jo us en proposo dos: la Gemma Mumbrú i en Jordi Hereu. Els altres els haureu de buscar vosaltres.

Proximitat i pedagogia

Quantes vegades heu sentit que una obra s'ha fet perquè uns veïns l'han demanada i en canvi uns altres hi estan en contra? Al nostre barri hi ha molts exemples: des de l'arrencament dels bancs de les placetes que es va fer fa tres anys, passant per la poda o tal·la d'alguns arbres, o fins i tot la ínstal·lació d'un ascensor i la peatonalització del Pas de Sant Tarsici.

És gairebé impossible aconseguir la unanimitat dels ciutadans quan es fan treballs a petita escala. La gran majoria de les obres provoquen opinions completament enfrontades, però totes amb el mateix valor. Sovint sento que això desgasta els polítics que treballen en la proximitat, ja que aquells que no estan d'acord amb les actuacions tendeixen a allunyar-se de qui no els dóna la raó.

Aquest és un dels riscos de la proximitat, que es pot convertir en una oportunitat si s'encara de la manera correcta.

El problema no sorgeix de la diversitat d'opinions, sinó d'una limitació de la comunicació, que és difícilment evitable: en general les actuacions en l'espai públic les demanen aquelles persones que hi tenen un interès directe, ja sigui per a ells mateixos o per als altres. Les demandes no les fan mai aquells als quals els sembla que les coses ja estan bé ni aquells que no en resulten afectats. Tots aquests es mouen el dia que veuen que per la petició d'algú altre les coses s'estan canviant, i sovint arriben tard i ja no es pot fer res per tornar enrera.

Es pot fer alguna cosa per evitar aquest problema? La solució teòricament més simple, però inviable en la realitat, seria anunciar el que es va a fer, esperant que qui no hi estigui d'acord es manifesti. Això allargaria les obres i provocaria una paralització de qualsevol cosa que es volgués fer, a més tampoc no es garantiria que s'expressessin totes les opinions.

Així doncs només queda una possibilitat: les actuacions puntuals han de respondre a una política de fons, a unes idees clares i un projecte de barri, sense anar canviant contínuament de direcció. Els representants dels ciutadans han de ser prou pròxims com per distingir quan les peticions xoquen amb la idea de barri que ells defensen i també quan les motivacions responen només a paràmetres egoïstes de defensa d'interessos personals per sobre de l'interès públic.

Així, la feina del polític de proximitat ha de ser destriar el gra de la palla, i aplicar la seva idea de com ha de ser el barri. Els ciutadans han de decidir si el model que ell proposa és el que s'ajusta al que volen, i després donar-li la confiança d'aplicar-lo. Tenint un model clar, el polític pot denegar peticions d'una manera raonada, desenvolupant amb els ciutadans un vessant pedagògic amb els qual els pugui explicar el què i el perquè, a on es vol anar, com s'hi vol arribar. Al final, el ciutadà podrà compartir o no la decisió sobre allò que ha demanat, però en tot cas coneixerà les raons que han portar a aquesta decisió.

Aquesta ha de ser la base de la proximitat. No es pot dir que si a tot aquell que arriba el primer a fer una petició, s'ha d'analitzar en funció dels paràmetres de barri i de l'interès públic. Només així agafen sentit les polítiques de proximitat, ja que el contrari porta a enfrontaments innecessaris entre veïns i a actuacions del tot incoherents entre si.

Diners, diners

Dilluns a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tancar la primera jornada de la setmana sobre les malalties neuromusculars que cada any convoca l'entitat ASEM Catalunya. En els temes escollits es veia clarament quins són els problemes que preocupen a les persones que pateixen malaties complexes i de pronòstic fatal. Però no vull entrar a discutir aquests temes, sinó que m'agradaria comentar alguna cosa sobre unes conclusions que vaig treure i que crec interessants.

El públic eren usuaris i cuidadors, i es palpava l'interès que tenien pel que es parlava de temes tan transcendentals com el testimoni vital, el pacient expert i la decisió sobre suspendre tractaments en pacients terminals (l'erròniament anomenat acarnissament terapèutic).

Em van agradar vàries coses de la sessió: el que vaig aprendre, les reflexions que em va generar, l'nterès del debat, etc. Però me'n vaig quedar una en particular que em va agradar molt: allà, on només hi havia experts, usuaris i pacients no es va parlar en cap moment de la salut en termes econòmics. Hi ha molts temes a resoldre en la salut, moltes preocupacionsi incerteses que s'han d'entomar sense parlar de diners.

En canvi, només sortir de la sessió em vaig trobar amb titulars de diaris que parlaven de sostenibilitat, de copagament, d'economia en la salut. Sembla que tot ho haguem de mesurar en funció del seu cost, que tot el discurs ha de ser en funció de l'economia, que els diners valen més que la salut.

Per a mi, això causa angoixa, decepció. Els gestors han de fer la seva feina, buscar que el sistema sigui sostenible, proposar les reformes que calguin i buscar la complicitat també dels usuaris, però no podem estar parlant sempre de diners. Parlem dels problemes que preocupen els ciutadans, parlem de salut com a dret, hi ha moltes reformes que poden millorar l'estat de salut sense incrementar costos, però sisplau no centrem la discussió només en l'economia. 

Expliquem que el pacient expert serveix per millorar l'atenció i donar seguretat a un altre ciutadà amb la mateixa patologia. De retruc baixarà el cost, però no ha de ser el centre de la discussió. Parlem de com reduir la demanda, si cal un copagament que ens ho diguin clarament, però no centrem tota la discussió sobre això.

Si escoltem la gent, els ciutadans i veïns, veurem que centrar tot el que es discuteix en l'economia només causa allunyament, desil·lusió. Veure que es dóna tanta importància a un tema com els diners, dels quals molts no en tenen gaires, ens allunya de les discussions de fons, del debat i les propostes que poden millorar la nostra qualitat de vida. Sempre s'ha dit que els diners no fan la felicitat. Jo afegiria que els discurs continu i absolut sobre economia provoca desil·lusió i allunyament. 

La vara de mesurar han de ser les persones, no les butxaques. Encara que les butxaques calgui vigilar-les perquè no acabin perjudicant a les persones.

Petites Històries

Parlem sovint de l'allunyament dels polítics respecte de la societat, sense adonar-nos-en de que la pròpia expressió ja porta implícit un cert allunyament, perquè què és la societat sinó una generalització de les vides dels individus?.

La societat no ha de ser només una generalització, sinó la suma de les petites històries de les persones. Els problemes de la societat són els que aquestes petites històries tenen en comú. Però no podem oblidar la resta de les vivències, aquelles que no pertanyen a la societat perquè formen part de l'experiència vital de cadascú, el seu patrimoni individual. Una experiència deixa de ser individual i passa a ser de la societat només quan és compartida per diverses persones.

La política ha de servir per encarar i resoldre els problemes de la societat, sabent que en conseqüència milloraran també els individuals. Però com sabem quins assumptes són socials i quins només individuals?

Aquesta és la qüestió de base. El polític no pot confiar només en estudis fets per especialistes o tècnics, el polític ha de viure les preocupacions dels ciutadans, tenir-ne contacte directe i apreciar-ne el grau d'importància i de rellevància que les persones els otorguen.

El polític ha de tenir contacte amb les petites històries de la gent, ha de viure-les, empatitzar amb elles, ha de ser capaç de mirar les persones a la cara i veure el grau de preocupació pels temes, ha de ser capaç de trobar punts en comú entre les diferents històries, i ha de proposar solucions, que aniran d'acord amb la seva ideologia. D'això en diem proximitat. És la política construida de baix cap a dalt, és l'única manera de respondre a les inquietuds dels ciutadans.  

Algú podria rebatre que això pot servir en una petita comunitat, però no per un país. Crec que res més lluny de la realitat. Hem de crear estructures en les que el ciutadà tingui un polític de referència a petita escala, que respongui davant d'ell. Aquesta figura és la del conseller de barri o regidor. Més amunt, en nivells més alts, els diputats han de tenir una població de referència, i han de respondre per la gent que hi viu. Els relats i petites històries li han d'arribar directament dels seus veïns i de les síntesis que facin els polítics de proximitat que hi hagi al seu àmbit.

Els diputats han de ser referents dels ciutadans, coneguts, i han de tenir contacte directe amb els veïns. Tot veí ha de saber qui és el seu diputat, i com i quan pot dirigir-s'hi. Aquest és en la meva opinió el camí que hem de seguir per recuperar la complicitat entre polítics i ciutadans, i ha de ser l'objectiu de qualsevol reforma que fem del sistema per acostar la política a les persones.

Igualtat d'oportunitats

Us explicaré un cas del que he tingut coneixement aquests dies. Ara fa nou mesos aproximadament, una veïna nostra de 84 anys d'edat que es trobava esperant a ser atesa en un servei mèdic (no vull distreure l'atenció sobre el que explico amb discussions sobre si era públic, privat, mixt), es va aixecar amb tan mala foruna que va tropeçar amb les potes d'una cadira i va caure. 6 mesos ingressada, diverses fractures, hematomes, pèrdua de l'oïda d'un costat, mitja dentadura, etc, etc. La cadira estava tan mal col·locada que el propi personal va admetre que allà hi havia hagut una negligència, i van canviar la distribució dels seients perquè no tornés a passar.

La senyora va posar una reclamació per tots els danys soferts, materials i físics, però va ser desestimada pel propi centre i li van dir que els hauria de denunciar al jutjat. Els mateixos li van dir que si els denunciava, tenia moltes possibilitats de perdre i que llavors hauria de pagar les seves despeses de judici més les del centre.

Fins aquí penso que el sistema és així i que actuï un jutge no té perquè ser dolent. Ara bé, i aquí ve la meva discussió: La nostra veïna no posarà cap denúncia perquè té una paga de 700 euros més 200 que cobra per una invalidesa del 65%. AQUÍ ESTÀ LA INJUSTÍCIA.

La meva veïna no podrà exercir els seus drets de reclamar els danys causats perquè no es pot arriscar a perdre, ja que llavors no podria pagar i els propi sistema la perseguiria. Però... Quina societat hem creat, en la que una persona té menys drets perquè té menys diners?     

Segur que algú que em llegeixi podrà pensar que la senyora té els mateixos drets que tothom, però no hi estic d'acord. Si un dret no es pot exercir és que no se'l té. Si la por de no perdre un pleit pot fer que no denunciï perquè no podrà pagar, aquesta senyora no té realment el dret de pledejar.

Doncs bé, crec que el sistema està anant massa lluny, que els més dèbils de la societat estan perdent drets contínuament, i que això s'ha d'aturar.  Aquest ha de ser el primer pensament que ha d guiar les esquerres del segle XXI. De què serveix el creixement econòmic si cada vegada és més alt el llindar dels que no tenen realment drets? Sovint els representants de partits de dreta (eufemísticament centre-dreta), com el PP i CiU ens diuen que el discurs dreta-esquerra és del segle passat, que ja no existeixen les classes socials i que les esquerres ens hauríem de posar al dia.

Al contrari, ara hem entrat en una dinàmica de pèrdua de drets per als desafavorits, el sistema està potenciant escandalosament les diferències entre rics i pobres, eliminant progressivament les oportunitats del febles. Les enquestes de salut donen xifres esgarrifoses en les que es veu que l'esperança de vida d'un treballador és molt mes baixa que la d'una persona de nivell econòmic alt. Per a mi aquest és un dels objectius a perseguir per les esquerres: LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS. Li en diuen justícia social, però per a mi es diu igualtat d'oportunitats: Quan neix un nadó ha de tenir el mateix dret a la cultura, la salut, l'educació, el treball, etc neixi on neixi i en l'entorn que ho faci. Fixeu-vos que no estic dient que no vull que no hi hagi rics, o que tothom hagi de tenir el mateix nivell econòmic, no. Només estic dient que quan una persona encara la vida ha de tenir les mateixes oportunitats per davant seu. Després ell decidirà si les aprofita. I és per això que hem de treballar les esquerres, perquè les dretes no van en aquest sentit.
Jo crec en això. I vosaltres?

Sobre líders i lideratges

Sembla que uns dels problemes amb els que ens enfrontem avui en dia és la manca de líders polítics. Ens arriben missatges de totes bandes queixant-se de que no hi ha polítcs de nivell que puguin engrescar la gent, i pel que sembla això ens està passant al nostre país, però també se'ns diu que està passant a tota Europa. Això em porta a fer unes reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Per començar distingiré entre líderatge i direcció. Són dues coses ben diferents. La meva opinió és que el lideratge prové de la gent: són els que envolten el líder els que li concedeixen voluntàriament aquesta condició. Existeixen els líders naturals, aquells que allà on es trobin la gent se'ls escolta, fins i tot quan no tenen raó. Al líder la gent li concedeix credibilitat d'una manera no forçada, i les decissions del líder són seguides sense imposició. Tots coneixem gent al nostre voltant que d'alguna manera tenen capacitat de lideratge, i si us fixeu, no hi ha lideratge sense discrepància, sense claredat i independència d'idees ni sense valentia. Líders n'hi ha en totes les capes socials, en tots els entorns i sempre que hi hagi un grup de gent, no cal buscar-los perquè sempre s'acaben trobant.

Crec que no es pot parlar de lideratge sense lligar-lo amb l'autoritat. Però no us confongueu, per aclarir què vull dir, enfrontaré els conceptes d'autoritat i autoritarisme: L'autoritarisme és la defensa de les pròpies decissions que fan aquelles persones que no tenen capacitat de convèncer. Autoritarisme és quan la força venç els arguments. L'autoritarisme és l'eina dels caps o dirigents dèbils, que no tenen recolzament de la gent. En canvi, l'autoritarisme no pot ser una eina pels líders naturals, ja que si realment ho són, no els cal. El líder necessita autoritat, però l'autoritat no se la dóna un mateix, l'autoritat li concedeixen els que l'envolten. Per aconseguir tenir autoritat, cal tenir la valentia de dir la veritat, de pensar per un mateix, de sortir-se dels discursos oficials, tenir capacitat de convicció. L'autoritat es té quan la gent escolta i assenteix, quan segueixen les indicacions sense que se'ls obligui, quan el que es diu té credibilitat, quan es donen males notícies i són acceptades.

El que ens manca en aquest moment són líders naturals amb autoritat. Per desgràcia hem creat un sistema en el que aquest tipus de líders tenen difícil sobresortir. Això és degut a que hem centrat tot el discurs polític en la gestió: el "nosaltres gestionarem millor que vosaltres". Fent un símil, us diria que el nostre sistems alimenta el cos, però no alimenta l'ànima. Però el que necessitem ara és una tornada als valors, a les idees. En un entorn de gestió pura i dura els líders no poden trobar el seu lloc, perquè la capacitat de convicció i d'il·lusió que necessiten per ser considerats líders no tenen cabuda en aquest entorn.

Per gestionar bé no cal liderar, només cal tenir bons tècnics. Els polítics i la política queden en un segon terme. Les idees llangueixen. El que proposo és que la política torni a les idees, a la gent, a conquerir els cors. Si fem aquest canvi, l'aparició de vertaders líders estarà assegurada. Mentre només pensem en la gestió, serà molt difícil que en surtin. I així ens va!.

El principi d'una nova etapa

Diu la lletra d'una cançó d'en Joan Manuel Serrat: "Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante sólo cabe ir mejorando". Des del meu punt de vista, i veient tot el que està passant amb la política, el partidisme tacticista i la corrupció, crec que hem arribat al fons del pou. Me'n vaig adonar l'altre dia quan una persona molt propera a mi, amb profundes conviccions ideològiques, em va dir que no se sentia amb ganes de seguir simpatitzant amb cap opció política, i que la desil·lusió pels camíns que ha agafat la nostra democràcia l'havia vençut.

Per a mi va ser un cop molt dur, ja que aquesta persona m'ho estava dient directament a mi, que segueixo treballant i lluitant per una concepció del món i per un millor futur pel meu entorn. Li vaig demanar que se n'oblidés de la gran política, que busqués els seus referents en l'entorn més immediat, i que pensés en si aquests referents li mereixien confiança o no. En altres paraules, li vaig demanar que comencés a construir una nova concepció de la política partint de les persones, per a poc a poc estendre-la a tot el món.

Al nostre país tenim una democràcia jove. Les persones de més de 50 anys van viure la dictadura i van veure créixer en ells l'esperança i la il·lusió per la democràcia. Van lluitar d'una manera o d'una altra, i van treballar perquè aquesta democràcia fos forta i duradera. El que no tenien previst era què passaria quan la il·lusió inicial passés, quan el sistema ja estigués consolidat i anés sol, quan els aprofitats apareguessin, quan el motor del sistema deixés de ser la voluntat de llibertat, i quan el sistema representatiu difuminés aquell desig de democràcia participativa primigeni. El resultat és clar: la desil·lusió, la desafecció no contra el sistema sinó contra els polítics.

I així hem arribat al fons del pou. Cal tornar a fer sentir el ciutadà com el centre del sistema. S'ha de mostrar clarament que es treballa per millorar a vida de les persones, cal sobretot ser capaços d'explicar quin model de món volem i per quin model treballem. El canvi de segle ha portat confusió sobre els postulats de l'esquerra. No és el mateix un partit socialista dels anys 20 del segle passat, en que calia treballar pels drets fonamentals dels treballadors que un partit socialista de l'any 2010, en que els drets fonamentals s'han aconseguit però cal esforçar-se en no perdre terreny i en lluitar per la igualtat d'oportunitats. Cal renovar els postulats ideològics, però sobretot, cal clarificar-los al davant de la gent.

I com podem sortir del pou? Començant a treballar la política des de la base, des del ciutadà. Hem de tornar a parlar amb la gent per saber què esperen, què volen, quines són les seves inquietuds. Hem de recuperar la confiança de les persones oferint-los referents polítics pròxims, sensibles i en els que el ciutadà pugui confiar. Quan aquests referents tinguin el suport de la gent, la seva missió serà renovar i canviar la política a major escala, però per això necessitaran el suport d'aquells qui els envolten, els qui els han proclamat referents, els qui confien en el seu lideratge. I això només es pot fer des de la petita escala, on els primers a saber si algú és o no és honrat seran els seus veïns, on els que el coneixen decidiran si treballa per a ells o per a ell mateix, on es poden construir els lideratges naturals (en un altre article us parlaré de lideratges). La primera tria s'ha de fer en la proximitat. L'oportunitat la tenim al davant, potser aquest serà un pas decissiu en la nostra democràcia. O potser només és un somni. Però sigui com sigui, tinc la il·lusió de formar part d'un equip al PSC i al Districte de Sant Andreu que treballa perquè així sigui. Els ciutadans no ens mereixem el que està passant.

De les teves a les meves

Fa un parell de mesos, quan estàvem acabant les obres del carrer Felip II, l'Espiga i d'altres, em van arribar missatges de diferents veïns (encara m'arriben) criticant la instal·lació de l'ascensor del Pas de Sant Tarsici i la construcció de passos de vianants adaptats entre la plaça del Congrés i els carrers de l'Espiga i del Cep. També hi havia molta discussió sobre el pas nou entre l'Espiga i els jardíns de Massana.

Tot és opinable i criticable, però us vull donar la meva opinió personal, quan em trobo en una situació molt particular que m'ha fet veure les coses des d'un altre punt de vista. Efectivament, per un accident (de conseqüències lleus) durant tres setmanes m'he de bellugar pels carrers del barri en una cadira de rodes. Estic provant jo mateix l'accessibilitat dels carrers, les facilitats que posa la nostra ciutat al desplaçament d'aquelles persones que per un motiu o altre tenen dificultats per desplaçar-se. I he après moltes coses:

La primera és que quan camines sobre unes crosses o vas en una cadira de rodes, una volta de 100 o 150 metres se't pot fer molt dura, cansada i llarga. Fins a la construcció dels passos de la plaça del Congrés, les persones que havien de travessar la plaça havien d'anar o bé fins on està el llac o bé fins a Cardenal Tedeschini, ja que era impossible travessar recte entre els ponts de l'Espiga i els del Cep. Ara ja es pot anar en línia recta, però... s'han perdut quatre places d'aparcament. Reflexiono: ha valgut la pena? Ara, vista l'experiència, ho afirmo amb rotunditat.

Més enllà, al Pas de Sant Tarsici s'ha instal·lat un ascensor, que funcionarà aviat. També ha estat i està sent molt qüestionat. Perquè? doncs perquè una de les escales que hi havia s'ha hagut d'enderrocar. Era una escala de pedra amb els esglaons molt gastats, que havien produït més d'una caiguda. Fins ara, les persones amb problemes de mobilitat que no podien pujar les escales (i en aquest cas s'inclouen persones grans amb el carro de la compra, gent amb crosses, cadires de rodes, etc), si volien anar d'Alexandre Galí a Felip II o viceversa (recordeu que aquest camí porta a la farmàcia d'Acàcies o a la gent de Jardíns Massana al metro de Maragall, per exemple) havien de donar tota la volta per Ramon Albó o per la plaça del Dr Modrego. Aquest recorregut és un verdader suplici. I aquí em pregunto: no val la pena perdre una escala i reformar l'estètica per millorar la vida de molta gent? Segueixo dient que si. A més unes escales automàtiques no haurien resolt el problema a la gent que va en cadira de rodes.

Algú m'ha comentat que en fem un gra massa, que no hi ha tanta gent que necessiti aquestes facilitats, i que no hi ha dret a que eliminem aparcament per facilitar el pas de discapacitats. No? Mireu al vostre voltant, observeu i compteu. Des de persones grans que no poden caminar bé i que necessiten ajut d'algun familiar o cuidador, passant per veïns amb discapacitats que els obliguen a anar en cadira (recordeu que al nostre barri tenim entitats com AFAP al carrer Manigua o la Fedesarió Catalana d'Esports de Minusvàl·lids, o la Federació ASEM de malalties neuromusculars o fins fa poc AMIBA), i molta gent gran que va amb crosses o bastó, i a les que sovint les veiem creuar els carrers fora dels passos per no fer la volta. De veritat, observeu, i us n'adonareu que aquestes persones no es mereixen una societat que els oblidi o els maltracti. Per això hem treballat tant en la millora de l'accessibilitat des del Districte de Sant Andreu. Aquest compromís és un dels que ens fa vertaderament socialistes. O almenys aquesta és la meva opinió.