El títol del post no està escollit a l'atzar. Posar les dues paraules en una mateixa frase em fa plantejar-me diverses preguntes, com ara "És possible discrepar i alhora ser lleial?", "Quins límits té la discrepància per no ser confosa amb la deslleialtat?".
En política sovint les opinions particulars o individuals no es corresponen amb la postura oficial del partit, i en molts casos les actuacions dels governs amb els que es comparteix la pertinença a una ideologia no coincideixen amb el que un podria esperar. Té dret, doncs, a discrepar? Fins a on pot arribar aquesta discrepància?
El fet de no compartir determinats postulats o actuacions, sovint posa al polític entre les cordes, ja que el fa haver d'escollir entre la lleialtat a un mateix o a les sigles del partit al qual pertany. Aquest conflicte sovint no és ben entès pels ciutadans, per la gent que no ho viu en primera persona. Jo mateix m'he trobat amb comentaris que donaven per suposat que la meva opinió seria l'oficial del PSC, i que tot el que fa el govern ho defensaria sense qüestionar si és correcte, coherent o conseqüent amb el que diem defensar.
Des d'aquest article vull reivindicar el dret a la discrepància, a l'opinió personal. L'autocrítica és bona especialment en els partits de caire progressista. Tot és millorable i per tant tot admet una certa crítica.
Criticar no és dolent, ens permet proposar noves solucions, examinar on ens hem equivocat i perquè, corregir errors de cara al futur. Però... és entesa com a enriquidora, la crítica?
Per desgràcia, no. Vivim en un sistema on el que diuen o fan els líders no s'ha de qüestionar. Un sistema en el que és més comú és tancar files per demostrar una infal·libilitat pròpia que, des del meu punt de vista, és irracional i antinatural. Aquest és un dels motius que hem de buscar en la "desafecció" per la política que estem patint.
Cal dona importància a la discrepància, valorar la disensió sempre que sigui constructiva, utilitzar-la com a un enriquiment pels propis partits, per englobar més punts de vista diferents i fer que es visualitzin, per demostrar que la política no és més que un joc d'equilibris entre el que es voldria fer i el que és possible, i que en aquest joc de vegades cometem errors que els nostres ens han de mostrar sempre, sempre, amb ànim de construir.
Per a mi, la deslleialtat està amagada darrera de la crítica destructiva. la crítica constructiva només és un exercici de lleialtat per donar sortida a les idees i millorar les nostres decisions. Però, com sempre, això només és la meva opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada