dijous, 1 de juliol del 2010

Ón són els polítics?

Les notícies que ens arriben per la premsa i la televisió semblen apuntar totes en una mateixa direcció, fent culpables els polítics de tots els mals de la societat, i tacant-los amb l'ombra de la sospita generalitzada. La sensació que estan provocant és que tots són iguals i només actuen pel benefici propi i dels seus partits.
En la meva opinió, és veritat que darrerament la política ha perdut el nord, no hi ha un horitzó clar ni plans de futur a llarg termini, han desaparegut els ideòlegs i el seu lloc l'han ocupat els gestors purs i durs. Això ha allunyat els polítics del cor de la gent. Els ciutadans veuen la política més com una professió que com una vocació, i d'alguna manera burocratitzen la imatge del polític.
Doncs bé, uns fets que han passat aquests dies m'han dut a escriure aquest article per explicar-vos el que veig al meu voltant en les llargues estones que puc dedicar a la política. Tinc la sort de viure entre els dos mons, entre els polítics per la meva dedicació al Districte, i entre la gent del carrer i els treballadors per la meva feina habitual que no hi té res a veure amb la política.
Ahir a la tarda, una companya que m'estimo molt, plorava per una discussió sobre l'honradesa d'un càrrec polític que havia estat imputat pel jutge ahir mateix (atenció: imputat no vol dir acusat, de manera que no hi pesen càrrecs contra ell). No plorava per l'amistat que la uneix amb aquest càrrec sinó sobretot perquè ella està vivint la política des de que s'aixeca al matí fins que se'n va, sempre tard, a dormir. De dilluns a diumenge, els 365 dies de l'any. Aquesta companya pateix pels problemes dels ciutadans, lluita contra tot i contra tothom per ajudar-los, hi posa el cor, la  seva vida familiar i totes les seves forces en això, i només veu que al voltant la imatge de la política és cada vegada més negativa.
Algú podria preguntar-se perquè ho fa, si tant de patiment li produeix. Aquí hi ha la primera equivocació: no li produeix patiment perquè sap que el seu sacrifici serveix per ajudar les persones. La satisfacció de veure que ha canviat, encara que només sigui una miqueta, la seva part del món li serveix per seguir endavant amb més forces encara.
El que jo voldria és que entenguéssiu que hi ha molta gent així, persones que necessiten sentir que aquest món tan injust pot ser canviat per la seva acció, persones que no es ressignen a veure la injustícia, petits Quixots que lluiten contra els molíns de vent del sistema, i que la seva única recompensa és mirar enrera i veure que en algun moment van canviar el destí d'altres persones.
El problema és que el soroll mediàtic i el nostre propi sistema eviten que aquests polítics siguin percebuts amb claredat per la gent, que hi pugui apostar per ells. Aquests polítics són els únics que poden arribar directament al cor dels ciutadans perquè ells hi posen el cor. Busqueu-los, acosteu-vos, confieu en ells, veureu que n'hi ha molts més dels que sembla. Jo us en proposo dos: la Gemma Mumbrú i en Jordi Hereu. Els altres els haureu de buscar vosaltres.