L'ELIMINACIÓ DE L'ENEMIC POLÍTIC

Potser el títol d'aquest article us podrà semblar molt contundent, però en els moments que estem vivint el poc respecte per la democràcia que demostren alguns dels nostres governants em provoca una indignació de magnitud indescriptible. Sembla mentida que en un entorn de profunda pèrdua de confiança en el sistema polític i de descrèdit dels dirigents i de tots aquells qui ens hi dediquem total o parcialment, encara hi n'hi hagi alguns que pensin que la defensa numantina del seu "xiringuito" els pot reportar beneficis espuris en forma de vots o, si més no, de desmoralització del contrari.
I em refereixo molt particularment a la manera d'actuar del regidor del districte de Sant Andreu, Raimond Blasi, i del seu equip de govern.​ ​​No demostren cap interès per respectar les regles del joc democràtic ni tampoc cap aquells qui defensem els veïns i veïnes des d'altres opcions polítiques. Durant els seus tres anys de govern hem hagut de batallar contra l'apagada informativa a la que ens han sotmès als grups de l'oposició, saltant-se reglaments municipals i les mínimes normes de cortesia​. Ens han ignorat en convocatòries d'actes, han eliminat comissions de seguiment, ens han aïllat​ ​​i intentat apartar​​. Hem protestat diverses vegades sense cap mena de rectificació, hem demanat explicacions, hem reclamat... i tot ha caigut en sac foradat. Però no us penseu que seguim exactament igual. No. Ara la qualitat democràtica de l'equip al que l'Alcalde Trias va confiar la gestió de Sant Andreu ha fet un pas més cap al no res. Han arribat a​ ​​l'extrem de ​prohibir-nos fer un acte ​de caire ​festiu ​ al carrer.
Els darrers anys, l'agrupació del PSC a Sant Andreu hem estat col·laborant amb les festes majors d'alguns barris. En particular amb​ les Festes de la Trinitat Vella, que comencen aquest divendres i en les quals organitzàvem una botifarrada popular a la Plaça del barri. Enguany ens han prohibit de fer-la. Una botifarrada que no és més que un acte lúdic, cívic i de relació. Una cita anunciada en el programa de festes i que no ha causat mai cap mena de problema... excepte per ​ a​ aquells qu​i no ens volen ni veure al carrer.
Aquesta prohibició, ​arrodonida ​amb l'amenaça de que si ens posem a la plaça ens enviaran la Guardia Urbana i ens requisaran el material, només pot ser entesa en el context de treure qualsevol presència pública al PSC. Sant Andreu, i els barris del Besòs molt concretament (Trinitat Vella, Baró de Viver i el Bon Pastor) són tres barris on la nostra implantació i el treball amb la ciutadania són dels més importants. Són barris que necessiten l'impuls polític, la comprensió, el compromís i el treball diari de tots aquells que ens dediquem a la política. I allà hi hem estat sempre els socialistes. Ara ens volen treure del terreny de joc. Però us ho asseguro, no ens donarem per vençuts, i continuarem lluitant per la gent per molt que el regidor de CiU confongui el Districte amb el pati de casa seva. Mentre hi hagi gent que ens necessiti, mentre calgui rebel·lar-se contra les desigualtats que els seus governs disparen, allà estarem els socialistes li agradi o no.
Per al regidor Blasi i els seus, som incòmodes. Han confós la sana rivalitat amb l'enemistat. El joc democràtic entre govern i oposició amb la guerra. I la possible victòria amb l'aniquilació de l'adversari. I per aconseguir aquesta finalitat hi posen tot l'aparell municipal.
Arribats a aquest punt, i vista la desmesurada tendència del Regidor Blasi a l'enfrontament i al conflicte enlloc del pacte i la rivalitat, s'acosta el moment de demanar-li a l'Alcalde Trias que el rellevi del Districte de Sant Andreu o se'n faci responsable de les seves actuacions. Exigim una rectificació en aquesta manera de fer política. Aquest era el canvi de formes que prometien quan es va presentar com a candidat a l'alcaldia? Potser si que ho és, però a pitjor. A molt pitjor. En cas que segueixi donant suport a aquesta manera d'actuar, haurà de comptar que en les eleccions municipals del 2015 li passaran factura tots els conflictes que ha creat gratuïtament a Sant Andreu, des de la gestió del casal de barri de la Fabra i Coats, passant per l'enfrontament amb els veïns del carrer Barcelonesa, o el xoc amb els altres grups municipals.
Sant Andreu no es mereix un regidor així. Senyor Alcalde, té la paraula.

OSTATGES

Sembla que per fi anem veient quina és la nova política de l'equip de govern de l'Alcalde Trias. Efectivament, noves maneres de governar que tenen poc a veure amb les anteriors. Pensàvem que això significaria una millora de la participació, més democràcia, escoltar els ciutadans... en resum, la gent creia que serien canvis en positiu i que després d'una alcaldia molt abocada a la proximitat amb l'Alcalde Jordi Hereu (al qual, per cert, ara se li comença a reconèixer la feina) vindria una mena de "pax romana" amb Trias gestionant un Ajuntament heretat amb solvència financera, i pocs conflictes gràcies a la feina dels governs anteriors. 

Ai, quina sorpresa s'ha emportat la ciutadania quan ha obert els ulls! Trias i els seus regidors no són el que els semblava. S'han trobat un alcalde inexistent, sense lideratge, que ha allargat un "model" que deien ells mateixos que havia mort... però sobretot, que aquest llarg supervivent de la política intenta ser més astut que proper. I dic astut perquè s'ha instal·lat en una nova forma de fer política basada en el xantatge i l'enfrontament. Allà on no és capaç de prendre decisions perquè serien inacceptables, utilitza veïns o entitats com a hostatges, creant discòrdia per practicar aquella dita de "a mares revueltos ganancia de pescadores". Políticament això li permet governar amb el suport d'un Partit Popular que a Barcelona oblida banderes i les substitueix per bitllets d'euros. Junts aproven privatitzacions d'equipaments, marines de luxe, privatitzacions de serveis funeraris, d'aparcaments, ampliacions de centres comercials, i de tot allò que produeix beneficis a la ciutat, hipotecant el futur a canvi d'un present d'or. Quina vergonya.

Però el pitjor de tot és fomentar l'enfrontament entre veïns utilitzant la política del xantatge, prenent hostatges per posar entre l'espasa i la paret a la ciutadania i els partits de l'oposició. A Sant Andreu en tenim exemples molt clars. Un n'explicaré dos:

El primer és la construcció de la nova escola La Maquinista, al barri del Bon Pastor. Un Ajuntament que presumeix de 140 milions de superàvit, que es gasta el que es gasta al circuit de Catalunya (4M), que enderroca la plaça de les Glòries (40M), etc, diu que no pot gastar 4 milions per construir la nova escola. Diu que no els té. I que la podran pagar amb els diners que doni el centre comercial de La Maquinista a canvi de convertir en vivendes el que havien de ser oficines i d'augmentar la superfície comercial en un 25%. O sigui, les famílies dels escolars passen a ser hostatges de l'aprovació d'un pla urbanístic que és un "pelotazo" en tota regla. Si el pla no s'aprova, no tindran escola. Pares i mares ostatges, i l'oposició entre l'espasa i la paret: perjudicar les famílies o perjudicar el model de comerç de la ciutat. És intolerable. I la gent ho ha de saber. Si la Generalitat no pot fer l'escola, l'Ajuntament ha d'avançar els diners. Però sembla que el que importa de debò és el Centre Comercial, passant per sobre de famílies i dels veïns del carrer Barcelonesa.

El segon conflicte amb ostatges, és el de la gestió del nou casal de barri de la Fabra i Coats. El Districte de Sant Andreu va declarar desert un concurs al qual s'havien presentat dues entitats del barri. Enlloc d'esperar al termini d'al·legacions o obrir un nou concurs, ara omplen el casal amb entitats decidides "a dit". Aquestes entitats són hostatges. Si algú pretén gestionar el casal se les trobarà ocupant els espais amb les seves activitats i per tant no podrà desenvolupar el pla funcional que hagi presentat. D'aquesta manera enfronten unes entitats de Sant Andreu amb les que volen gestionar l'equipament. "Si vols gestionar-lo, t'has d'adaptar al que ja hem col·locat". Quina vergonya, actuar amb política de fets consumats.

N'hi ha més de conflictes com aquests, amb ostatges. Per exemple l'edifici de les urgències de l'Hospital del Mar, que estan en molt mal estat. Als treballadors se'ls diu que no poden posar els diners que costa (27M d'euros) si no es privatitzen els serveis funeraris. Volen tornar a col·locar els partits de l'oposició entre l'espasa i la paret. En aquest cas els treballadors són els hostatges de la privatització d'un servei de ciutat.

És inacceptable que l'Ajuntament de Barcelona s'hagi instal·lat en aquest tipus de política. No ho havíem vist mai. Generen enfrontaments entre entitats, entre veïns i veïnes, i amb els grups de l'oposició. No en tinc cap dubte que aquesta manera de fer ha estat la responsable de que Trias hagi aguantat tants anys en la primera línia de la política. Si la ciutadania de Barcelona no vol aquestes males arts, el maig del 2015 tindrà l'oportunitat de fer-lo fora de l'Ajuntament. Barcelona no se'l mereix, i els barcelonins i barcelonines tampoc.

CIMENT DE COLORS

CIl·lusióu que el ciment només pot ser gris? Sí penseu que si, potser heu de llegir aquest article, doncs intentaré fer-vos entendre que no sempre és així. A veure si me'n surto:

Per un moment penseu quins sentiments o quines sensacions us fa venir l'enderroc de l'anella de la plaça de les Glòries.  Probablement pensareu que és lleig i que queda com un bunyol en un espai que ha de ser centre de la Barcelona Metropolitana. Però... Us sentiu afectats/des directament? Es possible que penseu que fa la seva funció, o que no... sigui com sigui de ben segur que tots són arguments filosòfics o pràctics,  difícilment aquesta obra despertarà en vosaltres una adhesió incondicional perquè us captivi sentimentalment.  Pot ser que fins i tot sigui necessària (cosa que dubto), però no crec que us faci sentir ni millor ni pitjor. Tant si es fa com si no, la vostra vida seguirà igual l'endemà d'inaugurar-la. Això és el que anomeno CIMENT GRIS.

Què és doncs el CIMENT DE COLORS? Per contraposició és aquella obra que canvia les vides de les persones.  La que els fa sentir-se ciutadans de ple dret, la que els assegura un futur amb igualtat d'oportunitats, que els il.lusiona i demostra que la ciutat arriba fins a ells. De Ciment de colors era l'arribada del metro al Bon Pastor, amb les cares de felicitat dels seus habitants perquè els lligava a Barcelona, o la biblioteca de la Trinitat Vella... Els colors del ciment els donen els cors de les persones, els seus anhels, les seves esperances. D'aquest material es fan petits equipaments de barri, però també actuacions que no són obres en edificis. Poseen ser intervencions en cohesió social sense construcció material,  inversions en persones. El ciment de colors lliga la societat, n'ha de ser l'element essencial de construcció.

Per més inversió en grans obres que s'anunciï,  no es fa ciutat sense inversió en ciment de colors. Estem veient massa ciment gris, a Barcelona. Estem perdent la il.lusió d'una ciutat propera per convertir-la en un aparador. Privatitzem espais públics, fem pagar pel patrimoni emblemàtic. Barreres de ciment gris. I mentrestant en aquest camí estem perdent l'essència barcelonina. Estem perdent allò que ens feia diferents, singulars.  I una Ciutat de ciment gris a la llarga no serà atractiva ni pels de fora ni pels de dins. 

Espero que els barcelonins tornem a reivindicar el color, la imaginació,  la llibertat, la igualtat. Que tornem a sentir Il.lusió i orgull per la nostra ciutat. Que no ens conformem i que fem allò que les generacions anteriors han fet sempre: lluitar per Barcelona. La nostra Ciutat s'ho mereix, no traïm la seva història!

LA PARTICIPACIÓ NO SÓN NOMÉS REGLAMENTS

Avui hem assistit al consell ciutadà del Districte de Sant Andreu, on ens han presentat el projecte de modificació de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona. Vagi per endavant que la participació de la ciutadania havia estat patint a poc a poc un lent però progressiu procés d'apagament que requeria reformes importants per evitar un allunyament progressiu de la gent de les tasques de govern.

Efectivament, la multiplicació d'espais de participació ciutadana tant sectorials com territorials ha estat acompanyada d'un abandonament progressiu per part de ciutadans i entitats, que no veien realitzades les seves expectatives respecte al que ha de ser la relació amb l'administració. En molts casos la sensació de que a aquests espais cada vegada hi anaven menys ciutadans, afegida a la de que sempre hi anaven els mateixos, i a un cert desencant municipal que ha portat en molts casos a ordres del dia buits o poc interessants, feien necessària una reforma en profunditat.

Dit això, voldria fer algunes reflexions de les quals algunes les he pogut expressar en el consell municipal. 

1- Cal una definició nova de participació. Per més que reformem reglaments, eliminem espais, canviem ordres del dia, etc, no serem capaços de fer interessant la participació a la ciutadania si no som capaços d'entendre que la vertadera participació es basa en el principi de l'EMPODERAMENT. Participar no és només opinar, és també fer co-responsables de les decisions. Quantes vegades hem sortit de consells o comissions amb la sensació de que allò que s'havia discutit no arribaria enlloc o de que simplement anàvem per ser informats. Aquesta és la clau. Participar és compartir responsabilitats amb els ciutadans. Ja sé que això pot ser vist com una pèrdua de control o poder pels governants, però hem d'entendre que els nous temps i una població formada i informada, obliguen a comptar amb ella a l'hora de decidir. No és una pèrdua de poder sinó un reforçament de la capacitat d'incidir en la realitat per la via de fer xarxa, amb el suport de la comunitat.

2- Parlem de participació de la gent a nivell de districte o de barri, o sigui, de proximitat. Això vol dir que el discurs de la participació pot quedar buit si allunyem l'administració de la ciutadania per la via de la centralització de les decisions. Quin sentit pot tenir per a un ciutadà o una entitat anar a un consell o comissió de Districte si les decisions es prenen a la plaça Sant Jaume o més lluny? No es pot separar el debat de la participació del de la descentralització. Si volem que el ciutadà se senti útil, ha de sentir que el govern està al seu abast i que hi pot influir. Això només és possible si es reforça l'estructura dels districtes i se'ls dota de més competències, bastant al contrari del que porta fent el govern municipal els dos darrers anys. La gent que sent més lluny el seu ajuntament es creurà que participar pot ser útil?

3- Hem parlat també de la supressió d'audiències públiques i consells ciutadans de districte. La idea seria portar la participació directa del ciutadà als consells de barri i als consells sectorials. Respecte d'això només voldria fer una reflexió: si tanquem els cercles tant que els veïns només vegin el que passa al seu entorn més immediat, no estarem perdent visió global de l'acció municipal en l'estructura més propera que és el Districte? La ciutadania no podrà conèixer que es fa més enllà de dos o tres carrers de casa seva, el següent pas serà directament la Ciutat a través dels mitjans de comunicació. Com podrà valorar la feina del seu regidor? Com la podrà controlar? Com coneixerà les realitats, les necessitats de la gent que té la mateixa administració de Districte?

4- Aquesta no és meva sinó de la consellera Blanca Port: No caldria establir també mecanismes de control de les actuacions municipals com una forma de donar contingut a la participació ciutadana?

Bé, aquí us he explicat algunes de les incògnites de fons que el debat presenta, més enllà de reglaments, consells o comissions. N'hi ha moltes més que anirem desgranant a poc a poc. Però en tot cas penso que es pot perdre una oportunitat única d'aprofitar l'experiència de la Ciutat en els mecanismes de participació per orientar Barcelona com una gran capital pionera en govern compartit i proximitat de la ciutadania a l'administració. I, recordem, Barcelona ha estat des de sempre una ciutat feta a si mateixa amb l'esforç dels seus ciutadans i ciutadanes. Siguem lleials a aquesta tradició, i mantinguem-nos en la primera fila de les ciutats modernes i pioneres.Potser aquest és el lloc que hem d'ocupar en un món globalitzat, fred i llunyà.

ÉS QUAN MIRO QUE HI VEIG CLAR

He escollit el nom d'aquesta obra de la Isabel-Clara Simó per titular l'article d'avui. La raó no ha estat, evidentment, cap paral·lelisme amb el fons de l'obra sinó que la frase expressa molt bé allò que he sentit aquesta tarda en la presentació de l'Informe Social 2013 de la Fundació Rafael Campalans: la realitat del nostre país la tenim al davant, és clarament manifesta, però si no la mirem cara a cara correm el risc de que passi desapercebuda mentre ens distraiem amb temes més eteris. I em temo que això és exactament el que ens està passant ara mateix.

L'Informe Social que hem presentat aquesta tarda retrata amb dades i detalls la demolició intencionada, ràpida i letal d'allò que alguns han estat anomenant ESTAT DE BENESTAR. I dic alguns, perquè realment al nostre país aquest estat no ha existit mai. Com a màxim ha estat un objectiu que hem estat perseguint, però al que mai hi hem arribat. I precisament quan més progressos fèiem, quan més a prop estàvem de l'objectiu, l'hem perdut i hem tornat greument enrere deixant pel camí els més febles de la societat, destruint les classes mitjanes, i convertint-nos en el país d'Europa on les desigualtats són més punyents.

L'Informe Social 2013 retrata una societat en ràpida decadència, on l'atur i la pobresa avancen perillosament i destrueixen ràpidament la cohesió social. On les retallades en serveis públics rematen la feina i perpetuen i agreugen les desigualtats. Un panorama on la pobresa i l'exclusió creixen pels efectes d'aquesta crisi que sembla no acabar mai i que, per alguns condemnats a quedar exclosos del sistema per les desigualtats, mai no arribarà a la seva fi. En resum, retrata una Catalunya que no és ja aquell oasi de pretesa prosperitat ni de desenvolupament superior, sinó la Catalunya real desigual, amb uns serveis públics en agonia permanent i amb pocs motius per sentir-se'n orgullosos aquells qui creuen en els valors de l'equitat i la solidaritat.

Pot semblar que aquest article és molt negatiu. Penso que és real. O no heu vist les necessitats dels recaptes d'aliments, els increments de les llistes d'atur, les persones que no reben prestacions o els increments de la pobresa que minen les classes mitjanes en general però especialment els segments més baixos?. És evident que aquest discurs no agradarà als que ens volen vendre el miratge d'una Catalunya pròspera, envejada i orgullosa de si mateixa. Ja ho sé. La finalitat de l'escrit no és defensar que el nostre país és superior a ningú, ans al contrari: els que ens expliquen que vivim en una nació pretesament superior a altres pobles d'Espanya, i a la mateixa alçada que els països més rics d'Europa, ignoren d'una manera culpable que Catalunya és, avui en dia, una comunitat desigual i empobrida que ha de mirar el seu interior abans de comparar-se amb d'altres.

Tenim més possibilitats que d'altres per sortir-nos-en, però no ho farem si no mirem la nostra realitat enlloc de fugir endavant, si no llegim documents com aquest Informe Social abans que seguir rutes d'incert destí. Hem de mirar com estem per veure el món amb humilitat, acceptant que potser no som ni tan bons ni tan envejats. Només així veurem clar el nostre futur: emprendre altra vegada el camí de l'estat del benestar procurant una societat més justa sense esmerçar esforços en carrers sense sortida.

Tal i com deia un dels ponents en la presentació de l'informe, les societats més desiguals del món són precisament aquelles que més fomenten l'orgull de formar-ne part. Us he de confessar que jo no sentiré aquest orgull mentre les dades de l'informe siguin reals, i reclamo que tots ens les mirem. Deixem de mirar el pal de la bandera i mirem el que tenim al voltant. És clar, és visible, és palpable. Està aquí i cal que lluitem per canviar aquesta realitat. D'aquesta lluita en depèn el futur dels nostres fills, i si l'abandonem haurem traït els nostres pares. La nostra generació no ha de ser jutjada en el futur com la culpable de permetre l'enfonsament de les esperances d'igualtat i cohesió social del nostre país. I l'única manera és  ccntrar-nos en aquests problemes i lluitar-hi sense desviar la mirada. 

2014: COMENCEM A TREBALLAR EN (PRO)POSITIU

No sé si el 2014 serà un bon any o no, però del que n'estic completament segur és de que serà un any que ens demanarà a tots/es nosaltres de prendre partit a un costa o altre en múltiples temes. S'ha acabat navegar entre dues aigües i capejar els temporals mantenint-se a recer de les tormentes. Enguany aquells qui vulguin fer equilibris viuran mals temps, perquè la societat voldrà que es mullin. La necessitat de decidir a quin costat estem obre panorames nous i molt interessants en el món de la política, però no exempts de riscos que caldrà valorar en cada qüestió. Per això, de ben segur, el 2014 serà un any apassionant.

A l'hora de comprometre's públicament a un o altre costat cal tenir en compte no només l'objectiu final sinó també quins seran els nostres companys de viatge. Amb qui farem camí i com ens desmarcarem dels nostres acompanyants perquè no sembli que tots som iguals. I aquí apareix la primera dificultat, amb la que penso que hem d'anar molt amb compte. I em refereixo molt especialment a la postura del PSC, el meu partit, entorn de la possible (encara que, al meu entendre, molt improbable) consulta sobre la sobirania de Catalunya.

Per a nosaltres el risc no és defensar clarament la nostra postura. Penso que a més d'estar molt clara i que és compartida per gran part de la militància i persones properes, hem de defensar allò en què creiem tot i que en algun moment no sigui una postura majoritària. Un partit ha de defensar allò en el que creu, com es diu popularment "caigui qui caigui i peti qui peti", tot i sabent que el nostre model no està de moda i que les postures extremes l'estan arraconant. No, aquest no és el principal risc. 

El problema principal és que si no anem amb molt de compte, principalment en les maneres, se'ns pot confondre amb altres que d'una manera més radical i sense models alternatius comparteixen amb nosaltres la creença de que la sortida als problemes de Catalunya no estan en agafar un camí propi. Ja sabeu a qui em refereixo: al PP i Ciutadans. Amb aquests dos partits no compartim ni formes, ni ideologia, ni orientacions, ni res de res. PP i C's són els partits de l'immobilisme, ja estem bé com estem, de la uniformitat contra la diversitat, Montoro i lleis Wert, de crear problemes on no n'hi ha, de l'Estat contra Catalunya, de la por a l'abisme, de l'aïllament de Catalunya. El PSC no pot moure's en aquests registres, i per això cal que deixem clara la nostra postura i ens desmarquem molt clarament d'ells. No anem pel mateix camí i no tenim els mateixos objectius. No som companys de ruta. 

Nosaltres creiem que Catalunya no ha d'anar per lliure, però que Espanya no pot seguir sense canvis. No creiem que la Constitució sigui una torre de marbre inabastable sinó que pot tenir futur si es reforma, no creiem en la por de suspensions d'autonomies ni en profecies apocalíptiques si canviem el marc, i sobretot no creiem que Catalunya tingui problemes de convivència ni interna ni externa. I no som de dretes. Mai. Però tot això ha de quedar claríssim, i aquí ve la meva petita aportació al discurs.

Com podem separar-nos d'ells? No es feina fàcil, perquè intenten fagocitar-nos a través de la creació d'un pressumpte "bàndol espanyolista". Nosaltres podem ser espanyolistes o no, però en cap cas podem estar en un bàndol i menys encara en un que intenta ser un bloc uniforme liderat pel Partit Popular.

Penso que quant abans comencem a desmarcar-nos clarament, molt millor. I podem començar per una cosa molt senzilla: fins ara hem sostingut que la consulta no se celebrarà. És cert, i cada vegada és més clar que tenim raó i serà així. Però ja és moment de deixar de repetir-ho i repetir-ho com si fos una excusa per no fer els nostres deures o perquè sembli un desig que, a base de dir-lo una i altra vegada, es faci realitat. Ja ho hem advertit, ara cal que mirem endavant.

Quin ha de ser, doncs, el nostre paper? Està molt clar, el PSC ha de treballar un terreny que políticament està verge, que ningú no ha tocat encara: l'explicació als ciutadans de perquè nosaltres pensem que és millor per a la ciutadania mantenir-se dintre d'Espanya. Si realment ens ho creiem, hem de tenir raons de pes per convèncer la gent amb un missatge positiu, creatiu, que ens recordi que no cal trencar per millorar, que la unió fa la força i la divisió et fa petit. Toca parlar en positiu, demostrar que som capaços de liderar un canvi a Espanya dotant de contingut realista, quantificable, les propostes federals. No hem d'avisar dels mals, això ja ho faran altres, hem de parlar dels avantatges. A hores d'ara ningú ens els ha explicat. 

Els que volen la separació i els que volen l'estatu quo ens van molt al davant. Han aconseguit que el si i el no a la independència es nodreixin d'arguments simples i fàcilment comprensibles. Dicotomies maniquees que cal desmuntar. La nostra feina ara és fer el mateix, trobar el nostre eslògan, el nostre discurs simple, comprensible i, sobretot, factible. Recuperar la credibilitat de la nostra postura sense maximalismes. Recobrar l'orgull de tenir una posició pròpia i un aliat gran a nivell espanyol. La nostra posició és privilegiada, no estem ni amb els uns ni amb els altres, no estem en els extrems i tenim l'horitzó ben clar. Només cal posar-se a treballar. 

I si al final la consulta es fa o no, no ens ha de preocupar. La tasca que proposo és independent del soroll mediàtic que s'està provocant. Nosaltres hem d'establir les bases perquè si al final es posen d'acord els governs i es tira endavant, el resultat sigui el que nosaltres proposem, i si no es fa, que no serveixi com a excusa per evitar els canvis que el país necessita. Els socialistes hem de mirar endavant, i sobretot, sempre, sempre, en positiu.

L'ORDRE DELS FACTORS SI QUE ALTERA EL PRODUCTE

Com és evident, el títol d'aquest article no respon a la llei matemàtica que tothom coneix. Més bé al contrari, doncs sembla ser que estem en temps en que dos i dos no sumen quatre i en que la lògica comença a perdre una mica el nord. En fi, Einstein deia que "les lleis de les matemàtiques no són certes quan es refereixen a la realitat, i quan són certes no es refereixen a ella".

Bromes apart, la meva intenció en aquestes línies és reivindicar la importància de l'ordre a seguir per fer les coses ben fetes i arribar allà on volem arribar. És clar, el nostre objectiu és aconseguir que es permeti la sacralitzada consulta com instrument màxim per arribar a una catarsi extrema en l'ésser del poble català. La fita no és banal, ans al contrari, la seva importància obliga a recórrer sense cometre errors l'enrevessat camí en el que estem ficats.

En el bàndol contrari estan l'immobilisme i la por, la força de la legalitat vigent i un potencial humà enorme que pot trobar en l'oposició a la nostra ambició aquell pal de paller que li permeti tirar endavant sense més discussions internes oblidant-se'n dels seus problemes actuals. Menystenir un rival sempre és un error, però fer-ho amb aquest seria pura bogeria, la garantia d'un final sense sortida que ens sotmetria a una profunda depressió com a país.

Així doncs, què hem de fer? Política. Seguir els passos un darrere l'altre, amb seguretat però no oblidant-ne cap. El nostre Everest particular necessita intel·ligència, força i determinació, però no donar passos en fals que ens farien recular o morir en l'intent. No intentem saltar-nos-en cap perquè ens semblarà que correm molt, però en realitat no ens mourem o bé recularem. I a la vista dels darrers esdeveniments, sembla que no estem seguint aquestes regles. El que caldria saber és si és intencionat o temerari. Si és intencionat, els que ho lideren saben que no es farà cap consulta i el seu objectiu són unes eleccions pseudo-plebiscitàries que els conduirien a majories absolutes i guanyar temps. Si és temerari, l'embolic pot ser monumental perquè creient-se audaços estarien cometent actes d'irresponsabilitat de conseqüències difícils de predir.

I quins són els passos que cal seguir?

El primer és inel·ludible: negociar amb el govern espanyol la possibilitat de fer una consulta sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Tenen el suport de la gran majoria dels catalans, sense fissures. És evident que els tancarien la porta, però s'ha de trucar una i altra vegada, reunint cada vegada més unanimitat i més suport a Catalunya. Al final si les coses es fessin bé la democràcia hauria de prevaldre, i el s'obririen les portes a una consulta. Per desgràcia, trencar aquest mur d'incomprensió no es fa en un o dos anys, però ningú hauria d'entendre aquesta tasca com a senzilla: no hi ha barrera que resisteixi eternament contra el temps i la perseverança. Cal molta paciència. Si algú té pressa és perquè tem que el sentiment no estigui consolidat o que la gent perdi l'interès en el procés. Caldria reflexionar sobre això.

Una vegada obtingut el permís, cal negociar qui està convocat a opinar. Pensem que la resta de ciutadans espanyols tenen o no tenen també dret a opinar sobre un tema en el que s'hi juguen el seu futur? No tinc una resposta definitiva, però el que si veig és que la seva voluntat la poden expressar de dues maneres: la primera és votant en la consulta i la segona deixant en mans dels seus representants (el govern) la defensa del seu punt de vista. En la meva opinió, negociar amb el govern espanyol o haver de passar pel congrés dels diputats ja és una manera de permetre que la resta d'espanyols opinin. Per tant si es negocien el contingut de la pregunta i tots els temes relatius a la consulta amb el govern espanyol ja s'ha donat veu a la resta de ciutadans de manera indirecta.

I el tercer pas ha de ser negociar pregunta i data. I aquí possiblement seria el punt on caldria fer més renúncies per una part i l'altra. La pregunta hauria de ser clara, no aquest nyap que s'ha inventat el president Mas i que generarà una gran quantitat de vot nul. Si el NO portés emparellat un pacte per reformar la Constitució, ambdós bàndols haurien fet renúncies: l'Estat abandonaria l'immobilisme, i els independentistes haurien d'acceptar que existeix una tercera via real i realitzable.

Per a desgràcia de tots nosaltres, ens hem saltat les dues primeres passes, convertint el procés en difícilment realitzable. O algú creu que imposar pregunta i data al govern espanyol li dóna alguna oportunitat d'acceptar-les? Ningú no acceptaria permetre una consulta en la que s'hi juguès el seu propi futur si no se li hagués donat l'oportunitat de negociar els termes!. Penso que anem al xoc de trens perquè els d'aquí així ho han decidit. Amb aquesta estratègia saben que no hi haurà consulta, però seguiran endavant perquè ho utilitzaran políticament en el seu favor per alimentar una crispació que ens acosti a la ruptura definitiva i sense alternativa possible. Personalment no crec que aquesta via sigui la millor, perquè serà molt traumàtica. Esperem que en acostar-s'hi la data sagrada algú hi posi seny, però no sembla que hi vulguin ni ERC ni Mas. Ja veurem.

MANDRA

La ment humana sempre busca la solució més simple als seus problemes. Aquella que li suposa un menor esforç intel·lectual, defugint les que impliquen un reflexió profunda i no sempre amb sortida evident. Hem de reconèixer que les persones som naturalment mandroses de pensament i no ens agrada donar gaire voltes a les coses. Si a aquesta dificultat per al raonament profund li afegim pretesos gurús que ens ofereixen solucions prou simples, tenim un còctel de sortides imprevisibles.

I dic això pensant en les paraules del President Mas d'ahir a la nit. No és la meva intenció desqualificar ni a independentistes ni a unionistes, ni a defensors de l'estatu quo. Però cal reconèixer que la senzillesa dels uns i dels altres comença a ser com a mínim una mica cansadora.

Els uns ens diuen que a l'encaix de Catalunya només li queda una solució: la sortida. Els altres que la solució és seguir igual: la Constitució. Ni els uns ni els altres ens donen cap argument profund, meditat ni comparatiu. Tots apel·len a la mandra intel·lectual: no importa gens el que digui l'altra banda, només el que diu la nostra. Per uns, els arguments dels altres són sempre els de la por. Pels altres, els arguments dels uns són els del trencament i la negació de la realitat. Cap d'ells raona els perquès, cap no explica cap a on anem si seguim el seu camí. Les seves raons van directament al cor, no al cervell: No volen deixar que l'intel·lecte surti victoriós, cal decidir sense pensar, cal escollir per l'impuls. Uns no volen Espanya, perquè "no els estima" i "els roba"i "són més rics". Els altres no volen que marxin perquè "Espanya és indisoluble", "sense Espanya no sou res", etc. Penso que ens cal alguna cosa més, algú que es dediqui a convèncer més enllà de missatges simples però contundents, que expliqui pros i contres, els contrasti i ofereixi vies alternatives.

No parlo de la via federal, parlo de la via de la reflexió profunda. A mi no em val que em diguin que tenim dèficit fiscal quan som una comunitat rica i sempre he pensat que els rics han de pagar més que els pobres, si de cas que algú valori sota quines condicions i límits hem de ser solidaris. Tampoc no em val que em diguin que la barrera és una Constitució inamovible, quan aquesta pretesa divinitat xoca amb el meu concepte de democràcia. No vull que em diguin que els espanyols no ens estimen, quan la meva experiència em demostra que la majoria de la gent no té res contra nosaltres. Ni vull que em vulguin espanyolitzar, quan això en realitat vol dir castellanitzar. Ni que cal recentralitzar quan tots sabem que les autonomies han estat un dels grans motors de distribució del creixement al país. Però tampoc no accepto que em diguin que per ser català soc diferent dels espanyols, quan penso que totes les persones són iguals. I molt menys superior.

Com la major part de la gent, només vull ser feliç. Vull contribuir en tot el que pugui a que els altres ho siguin també, ser lliure i que es respecti la meva cultura i la meva llengua. Això ho podem aconseguir dintre d'Espanya o a fora. SI és a dintre, millor que millor, doncs hi ha llaços sentimentals més enllà dels governs, a nivell de les persones, que no voldria trencar. Per això espero una solució. Complexa, difícil de parir. Caldran moltes renúncies dels uns i dels altres, però crec que és l'única sortida. Trencar no és mai bo, crea cicatrius difícils de tancar, incomprensions duraderes i tensions que només ens fan més infeliços a tots. 

No sé si la solució ideal és la via federal. És possible, però no és l'única. Ara mateix és possiblement la més visible de les alternatives a la paràlisi actual o a la independència, però no té perquè ser la millor si algú és capaç de trobar-ne una. Fins que aquest moment arribi pot ser l'única manera de resoldre l'embolic amb un projecte mínimament viable. Serà difícil gestar-la, però només caldrà vèncer les presses i la mandra intel·lectual. El repte és complicat, però són temps per a la política en majúscules.

ARA SI, UN AUTÈNTIC CANVI DE MODEL

Ens queixàvem de que l'Alcalde Trias no tenia iniciativa i que els seus únics projectes per a la ciutat eren la continuació de tots aquells que ja s'havien posat en marxa en l'anterior mandat. Vèiem amb preocupació que en un món en contínua evolució, on la competència amb altres capitals és ferotge i continuada, Barcelona anava recollint els darrers rèdits d'un model de ciutat que ens havia donat grans èxits però ara necessitat d'una renovació. La ciutat estava morint d'èxit i sentíem una manca de lideratge molt preocupant per part de l'equip de govern. Ara, per fi, ens ensenyen el camí que volen recórrer.

Probablement han trigat dos anys i alguns mesos a fer algun gest important perquè tenien por de la reacció ciutadana. Han amagat les seves intencions fins que la crisi ha deixat els barcelonins sense capacitat d'enfrontar-se a un nou model de caire salvatgement liberal. El llop s'ha vestit de xai fins que ha arribat el moment de fer alguna cosa per marcar perfil. A menys de dos anys de les eleccions calia demostrar identitat i així ho han fet. Per fi Trias s'ha tret la màscara de pressumpte socialdemòcrata per mostrar els ullals del liberal més recalcitrant...

Si, durant aquestes darreres setmanes hem anant veient un degoteig de decisions privatitzadors (els aparcaments municipals, el que queda de serveis funeraris, etc), i flagrants enganys sobre la despesa social , mantenint que els serveis socials tenen ara una mena de "barra lliure de despesa" i amagant que aquest pressupost no pot incrementar-se per l'asfíxia dels serveis socials. Hem vist com en un entorn de crisi social es gastaran milionades en la plaça de Les Glòries, el Passeig de Gràcia, i no en els 30 barris en risc de caure en la marginalitat. 

Però sense dubte, de totes aquestes mesures, la més simbòlica i més demostrativa d'una manera de governar és el tancament del Park Güell als ciutadans de Barcelona. Hi havia moltes solucions al problema de la massificació, però han escollit la pitjor: allunyar els barcelonins del parc. El procediment per tenir dret a entrades gratuïtes és complicat, cal anar a l'OAC de la Plaça Sant Miquel, i després demanar les entrades amb antelació. No entenen que la gràcia d'un parc ciutadà, que pertanyi als ciutadans de Barcelona, és precisament que hom pugui decidir d'anar-hi un diumenge al matí a passejar-hi sense haver-ho de planificar? Tan difícil és entendre que el Park Güell és un parc públic i que la gent ha de poder-hi anar de manera espontània?

I per acabar-ho d'adobar, el preu de les entrades. 8 euros és un preu popular? No ho tinc gaire clar. És més, és un preu excessiu per justificar-lo amb la conservació del parc. No hauria estat millor un preu ajustat, diguem-ne d'un euro per persona, que permetés aquesta entrada espontània de qui surt a passejar i decideix anar-hi?

Hi havia moltes altres maneres de resoldre-ho. Potser mantenir-lo obert i gratuït pels dies entre setmana, o en alguns horaris, solucions si es busquen se'n troben. Però no. L'Ajuntament de Barcelona ha decidit entregar el Park Güell al turisme, a l'activitat econòmica. Això si que és una declaració d'intencions: Ciutadà, no vals res, la ciutat és del sector turístic. Però no deia en Trias que volia ser Alcalde perquè els barcelonins recuperessin Barcelona? Doncs, de moment, gràcies a la seva gestió hem perdut un dels nostres símbols: el Park Güell.

I vindran més derrotes de la ciutadania. Aquesta només és la primera. Està per venir la construcció del moll de luxe al Port Vell, i ja veurem quins altres plans. La Barcelona de Trias no és la Barcelona dels barcelonins: La Barcelona de Trias és la dels poders econòmics. Socialdemòcrata? no, titella.

VEUREM EL QUE VULGUIN QUE VEIEM

I sabrem el que vulguin que sapiguem, i escoltarem el que vulguin que escoltem. Ho podem anomenar de moltes maneres. Els que ho controlen ens diran que és pel nostre bé, que la imatge que donem ha de reflectir allò que som. Sense cap dubte ens donaran moltes raons per explicar-nos el control al que estan sotmetent la llibertat d'expressió a la nostra ciutat. Els qui hi estem en contra en diem censura. 

La censura, segons la definició de la Real Academia, "es la intervención que practica el censor en el contenido o en la forma de una obra atendiendo a razones ideológicas, morales o políticas. En un sentido amplio se considera como supresión de material de comunicación que puede ser considerado ofensivo, dañino, inconveniente o innecesario para el gobierno o los medios de comunicación según lo determinado por un censor".

No hi ha dubte. Van començar amb la negativa a donar permís per rodar un capítol d'història-ficció d'una sèrie de televisió amb l'excusa de la manca de rigurositat científica. Ara veten el cartell amb la foto d'un torero per al World Press Foto. És censura, pura i dura. No m'atreviria a definir-ho com "franquisme", paraula que ha esmentat un partit que fins ara mai ha condemnat els crims comesos durant la dictadura que donà nom a la cosa. I me'n guardaré prou de posar-li aquest nom perquè la censura només representa una petita part d'aquests crims. No comencem a confondre les coses. Ni el franquisme es pot reduir a la censura ni la censura l'han practicada només els franquistes. S'ha d'anar amb molt de compte amb la utilització frívola de paraules com aquesta, o d'altres que, com nazisme, s'estan trivialitzant d'una manera gairebé obscena.

Què en queda d'aquella Barcelona oberta, cosmopolita, orgullosa i amb prou seguretat en si mateixa que no tenia por de les manifestacions artístiques o culturals diverses i feia de la tolerància una mostra de la seva identitat? Només en resta una caricatura. L'Ajuntament de Trias està practicant un reduccionisme cultural sustentat en la censura de tot allò que no serveixi a la seva visió del món. Només ha d'haver-hi un discurs, una temàtica. Els barcelonins no han de distreure la seva atenció en cultura importada, i menys si d'alguna manera els pot recordar lligams sentimentals amb la resta de pobles d'Espanya. Podem mirar cap el Nord, a Europa, a l'altra banda de l'Atlàntic o a Àsia, al món sencer, però no ens deixen que mirem cap el sudoest a aquests veïns i familiars que tenim aquí al costat.

Sé que de moment només són dos exemples. Em contestaran que són aïllats. Però mostren maneres de fer, objectius, valors. La Barcelona oberta al món deixa de tenir sentit si no és capaç de ser fidel als principis de tolerància, si es tanca a una de les realitats que té més propera, si dóna mostres d'avergonyir-se dels seus veïns. Penso que la nova Barcelona de Trias està esdevenint una ciutat trista, acomplexada. Una ciutat que només aspira a ser capital de les comarques de Catalunya i en aquest objectiu renuncia a ser una capital del món. No m'imagino l'alcalde de Nova York censurant la foto del torero ni una pel·lícula d'història-ficció. Tampoc el de Berlín, Londres o París. Amb aquestes decisions renunciem a jugar la categoria d'honor de la lliga mundial i acceptem el nostre paper d'actor secundari.

Només em queda dir que com a barceloní començo a sentir vergonya de decisions com aquesta. Sento que el provincianisme s'ha apoderat de la ciutat i que els qui la governen només tenen ulls per al seu melic. sento llàstima perquè aquella ciutat que havíem portat a ser capdavantera està sent portada cap a una decadència silenciosa, amb la complicitat de massa barcelonins. I no entenc el canvi radical de mentalitat que han fet els meus conciutadans, que ho justifiquen o simplement passen. Cal que ens resistim, no ho hem de permetre i no ho hem d'emparar. Ens hi juguem el futur.

#JOVULLVOTAR però... #NOVULLQUEMENGANYIN

Si, soc un dels convençuts que hem arribat a un punt de no-retorn i que cal fer alguna cosa. Tinc molt clar que arribats fins aquí vull votar. Però també tinc molt clar que no vull que m'enganyin, i sento que em volen enganyar. Uns i altres. I això ni ho accepto ni crec que sigui la millor manera d'exercir el Dret a Decidir.

Pot exercir un veritable dret a decidir algú que no està ben informat?, algú a qui no li ofereixen alternatives?, algú a qui intenten manipular (insisteixo, uns i altres)?

Sento molta gent dir: vull ser lliure per decidir. És una elecció lliure aquella que es pren sense estar ben informat dels pros i dels contres?, aquella en la que només et donen la possibilitat de "faixa o caixa"?, aquella en que ningú et dona alternatives? NO. En absolut. La llibertat es basa en el coneixement, la decisió només pot ser responsable si se sap a on condueixen els diferents camíns. I ara per ara no estem en aquest punt. Jo vull votar, però quan haguem fet aquesta part del procés, quan tothom hagi dit la seva i s'hagin ofert diverses alternatives. Només llavors sabré si la independència és la millor sortida o no. Però que no em diguin que és l'única perquè no m'ho crec.

Sento que m'enganyen els que, ignorant les més essencials normes de la democràcia, volen impedir que expressi la meva voluntat. M'enganyen quan diuen que la Constitució no es pot reformar, que l'Estat de les autonomies és inamovible, que Espanya és una "unitat de destí en allò universal". Quan em diuen que Espanya és la nació més antiga d'Europa. M'enganyen quan no tenen més arguments que la por, que el pes de la llei. I sobretot m'enganyen quan amb tot això oculten que l'Estat espanyol es pot reformar, que Espanya pot canviar i acceptar la seva pluralitat, que es pot fer un nou estat que reconegui les diferents nacions que composen el país, que les respecti i que les tracti a totes igual. M'enganyen quan diuen que és impossible una reforma federal. I no me'ls crec. Hauran de moure fitxa, treballar molt i fer-me propostes intel·ligents perquè tingui una alternativa viable, real i atractiva al camí que em proposen els altres. La resposta dels que volen que no ho engeguem tot a rodar només pot ser una, i tothom ho sap encara que pocs ho acceptin: convertir aquest país en una república federal.

Ah, i els altres? Un engany de la mateixa magnitud. M'enganyen quan em diuen que no hi ha més sortida que ser independents, que amb Espanya no hi ha diàleg possible, quan reben negatives de la Unió Europea i em diuen que són fàcilment superables, quan amaguen els problemes de la independència, quan diuen que Espanya em roba i oculten el que gasten en despeses innecessàries, quan tapen retallades socials amb una bandera i quan em fan mirar a un horitzó llunyà perquè no miri les seves vergonyes. Quan em diuen que la independència és el problema que més preocupa als catalans obviant les desigualtats i l'atur. També quan mantenen que es mouran dintre o fora de la llei i després reculen. M'enganyen quan diuen que la gran majoria dels catalans està amb ells o que el poble català és menys divers del que realment és, quan em diuen que seré més lliure si soc independent. Quina llibertat m'ofereixen els que manipulen d'aquesta manera? Quan posen tots els seus mitjans de comunicació públics al servei d'una causa que no comparteix tota la població, quan em diuen que a l'estranger és fàcil aconseguir suports. I m'enganyen quan no em diuen quin model de país volen per al futur, deixant la decisió per a més endavant. Tampoc no me'ls crec quan em diuen que els drets històrics determinen els meus drets actuals. La història ens ha de servir per aprendre, però no ens ha de fer esclaus. Els drets històrics han estat diferents segons el moment que vulguem mirar, posem l'ull només sobre l'instant que ens interessa i obviem tots aquells que no van en la nostra línia.

Ni uns ni altres. I torno a la meva. Jo vull votar en una consulta en que se m'ofereixin dues alternatives prou atractives: d'una banda una reforma en profunditat de l'Estat Espanyol, de caire federal, on em pugui sentir a gust, lliure, senti que ens regim pels valors de la igualtat i la solidaritat. De l'altra banda vull que m'ofereixin una independència amb els seus ets i uts, sabent el que perdré i el que guanyaré. Amb un debat profund i asserenat.

I arribat el moment, molt probablement la gran majoria pensarem que som catalans, que n'estem orgullosos, que ens estimem Catalunya però per construir la nostra identitat no ens cal atacar una altra, no deixarem de sentir apreci per la gent d'altres pobles, ni oblidarem els lligams sentimentals que hi tenim. Tampoc no ens sentirem millors ni pitjors que qualsevol altre. Valorarem que la unió fa la força, i que no serem més lliures per viure en un país més petit ni més gran. Ens cal que es posin a treballar, que facin una bona contraoferta per poder decidir lliurament, i finalment seguir junt amb aquells que ens reconeguin i ens apreciïn.
Però per aconseguir tot això calen dues coses: Creure que hi ha sortida i tenir la determinació per trobar-la. Els primers passos comencen a fer tard, però són necessaris. Alguns es mouen però d'altres encara no. les seves pors, intoleràncies, rigideses els impedeixen prendre la iniciativa. No serà fàcil el camí. A Catalunya qualsevol proposta que no sigui de màxims o proposada per la coalició CiU-ERC serà desqualificada i esmicolada pels mitjans afins, per això mateix caldrà audàcia i intel·ligència. És l'hora de la política, o millor dit, dels grans polítics. Potser és això el que més em preocupa.

CARTA ABIERTA AL COMISARIO OLLI REHN

¿Desconocimiento o mala fe? Señor Rehn, por la responsabilidad de su cargo en la unión europea espero que se trate de lo primero, porque lo segundo sería absolutamente inacceptable en cualquier cargo público. Y concediéndole el beneficio de la duda respecto a sus verdaderas intenciones, sus declaraciones pidiendo un nuevo recorte de los salarios en España me obligan a considerar que su grado de ignorancia es de tal magnitud que no lo hacen merecedor de pertenecer a ningún gobierno que se precie de tener cierto nivel intelectual. 

Supongamos que los empresarios españoles siguieran su inteligente recomendación y redujesen los salarios delos trabajadores en un 10%. ¿Realmente cree usted que la contratación aumentaría en un 10%? ¿Piensa usted que las empresas que tienen cubiertas sus necesidades de personal en un entorno de baja demanda contratarían más trabajadores? ¿Para qué? ¿Para producir más sin poder dar salida a los productos en el mercado?¿Para reducir la productividad teniendo más trabajadores para la misma producción?. ¿Se da cuenta de que algo falla en su razonamiento? ¿Aprecia estas sutilezas, señor Rehn? ¿O es que lo que usted busca es simplemente incrementar un 10% el beneficio empresarial sin incrementar ventas, haciendo recaer el esfuerzo en los trabajadores? ¿No será que usted quiere beneficiar a las compañías multinacionales que quieren reducir los salarios a basura con la falsa promesa de la relocalización? Parece que abrirse paso cierta sospecha no ya de mala fe, sino de una claudicación de un comisario europeo ante las presiones de las grandes empresas y contra los ciudadanos de nuestro país.

Pero le voy a conceder el beneficio de la duda. Imaginemos por un momento que lo anterior se produce y la rebaja de sueldos abre la veda de la contratación: los empresarios españoles se lanzan a una vorágine de contratación y aumentan sus plantillas en ese 10%. Señor Rehn, ¿ha hecho cuentas? Los trabajadores mileuristas, que a duras penas llegan a fin de mes, no sólo serían un 10% más sino que además cobrarían un 10% menos. ¿Sabe usted que España ha sido el país donde se han reducido más los costes laborales durant la crisis? ¿Sabe también que llevamos ya tres años de contínuas bajadas de sueldos? ¿Sabe usted lo que esta reducción significa para personas que a duras penas cada mes pagan alimentación, consumos de la vivienda, ropa, transporte, educación, salud, alquiler o hipoteca? ¿Ha preguntado a los bancos españoles cómo afectaría a la morosidad que dichos mileuristas se conviertan en novecientistas? Y suponiendo que todos ellos dediquen su nómina en primer lugar a pagar las deudas con los bancos, ¿cuántos de ellos podrá destinar algo de dinero a consumir fuera de la estricta primera necesidad?¿Ha pensado que en un entorno en que el consumo no se está recuperando usted le daría la estocada final?
Quizás no le hemos entendido bien. A lo mejor la traducción de lo que dijo no era fiable o bien necesitaría explicárnoslo a un nivel que los españoles podamos comprender. Ya se sabe que nuestra educación es de un nivel muy bajo. Ya sabemos que usted comparte también la opinión de que no vale la pena que invirtamos ni en educación ni en salud.

Señor Rehn, el propio FMI ha aceptado que se pasó de frenada con Grecia y que “austeridad” había perjudicado gravemente al país hundiéndolo en la mayor de las miserias. ¿Ha visto usted que España parece empezar a levantar cabeza y ha decidido que no puede ser?¿No será que a usted le interesa que España también se hunda para poder venir a buscar después ofertas y mano de obra barata? ¿No tendrá usted la concepción de que los españoles son ciudadanos de segunda categoría? ¿No destilan sus declaraciones cierto tufo de desprecio e ignorancia respecto a la ciudadanía de nuestro país? Creo que usted es un peligro público para los trabajadores europeos y especialmente para los españoles.

En fin, se me ocurren mil razones más para pensar que su opinión sobre los salarios en España es absurda y poco meditada. Alguien de su responsabilidad debería pensar dos veces las recomendaciones que hace, y quizás alguien debería pedir su dimisión por incompetencia absoluta. Si los gobiernos de la Unión Europea no son capaces de dar la vuelta a esta situación echando a gobernantes de tan bajo nivel como usted, quizás deberán ser los ciudadanos los que lo hagan, y eso puede ser que cada vez esté más cerca. La paciencia tiene un límite.

SENSE FULL DE RUTA

Els projectes transformadors es distingeixen de la simple gestió del present per tenir uns objectius a curt, mig i llarg termini i també la planificació necessària per aconseguir-los. Allò que anomenem Full de Ruta. En general les grans transformacions també necessiten d'un lideratge compromès, que tingui la capacitat de crear sinèrgies i incorpori diferents sensibilitats, engrescant-les amb la promesa d'un futur compartit. 

Barcelona ha viscut molts projectes transformadors al llarg de la seva història moderna que han anat modelant el futur, sempre amb uns objectius al davant, i que n'han fet d'ella la capital que coneixem. Un  exemple per a moltes d'altres d'adaptació als temps i model de creixement amb la màxima cohesió social. I al darrere sempre amb un Ajuntament compromès (deixo de banda voluntàriament els anys del Desarrollismo franquista amb la greu desestructuració i desdibuixament que va comportar) i una ciutadania orgullosa de sentir-se part del projecte. La capacitat transformadora, la implicació de la societat i els objectius comuns han configurat una imatge i un sentiment progressistes i moderns de Barcelona que no podem perdre precisament en els moments tan difícils que estem passant.

Ara fa dos anys, la ciutadania va considerar que calia donar per acabat el darrer d'aquests grans projectes: l'anomenat Model Barcelona, que havia estat liderat pel PSC durant 32 anys de governs progressistes. El missatge era clar: calia canviar objectius, formes i full de ruta per adaptar-se al segle XXI, amb uns canvis socials, econòmics, etc que no eren els mateixos dels anys 80 i 90. I ens van retirar la confiança. 

Deixar el govern de la Ciutat ens està servint per recuperar el diàleg amb entitats i veïns (ahir a la tarda, a Can Fabra més de 90 representants d'entitats van venir a escoltar la conferència del president del grup Municipal Jordi Martí i la nostra regidora Imma Moraleda sobre la primera meitat de mandat), i per reformular la construcció del futur de Barcelona des d'un punt de vista proper, progressista i compromès. Estem agafant aire per tornar el 2015 amb propostes noves i engrescadores, amb energies renovades i ganes de liderar els nous temps.

I mentrestant, què està fent el govern de Trias? 

Es van presentar el 2011 dient que el model estava esgotat. Que calia canviar i que calia donar-los la confiança. Dos anys després encara estem esperant que presentin algun projecte de futur. La sensació de que l'Ajuntament ha passat de pilotar la Ciutat a simplement gestionar els serveis que dóna ha inundat els pensaments de veïns i entitats. Un Alcalde Trias desaparegut, sense capacitat de liderar i ja en la porta de sortida de la seva llarga carrera política. Les grans inversions semblen ser escollides a l'atzar o fruit d'un pacte amb un Partit Popular amb el que comparteixen objectius, més de cara a la galeria que no a les necessitats reals de la societat. Obres d'aparador per davant de transformacions en els barris que ja estaven compromeses. Es exemples són molts, Marina de Luxe, Rambla Catalunya, Passeig de Sant Joan, Plaça de les Glòries... mentre s'abandona part del projecte de les cases Barates del Bon Pastor, la presó de la Trinitat, el pla d'ascensors... L'Ajuntament ja no lidera la ciutat, les entitats no se senten acompanyades, la ciutadania no en sent el recolzament. Com comentàvem ahir amb les entitats a Can Fabra, algú sabria dir en què consisteix la Barcelona de Trias?

O no hi ha un full de ruta, o el tenen ocult. Algunes actuacions així ho indiquen. La privatització de la gestió de les noves escoles bressol, la concessió privada dels aparcaments de B:SM, el buidament de Barcelona Activa... Preocupant, molt preocupant. No només deixen de treballar contra l'increment de les desigualtats i de l'atur, sinó que a més estan privant la Ciutat dels beneficis de les empreses municipals que encara en donen. Aquella Barcelona del pacte social, lluitadora i inconformista, no es pot permetre aquesta regressió.

Com tampoc no crec que sigui positiva la trivialització i mercantilització de l'anomenada "Marca Barcelona": Personalment em sento prou orgullós del nom de la meva ciutat com perquè s'utilitzi amb una lleugeresa manllevadora de significats i continguts i acabi donant nom a un Circuit a 20km de distància (en el qual inverteix 4 milions d'euros anuals i en la gestió no hi té ni veu ni vot, cosa que trobo INDECENT), o a un parc temàtic al costat de Tarragona, a 100km.

En fi, cal que mirem endavant i tornem la il·lusió a la ciutadania. El projecte de CiU no està dotat ni de full de ruta, ni d'objectius engrescadors ni tampoc d'una mínima coherència. El 2015 la ciutadania ens espera i no la defraudarem, els socialistes ho posarem tot. 

TRIL·LERS A L'AJUNTAMENT

Sembla ser que la política de l'engany s'ha instal·lat a la banda mar de la plaça Sant Jaume. Us sona la frase: On és la piloteta? La clàssica tècnica dels il·lusionistes de fer mirar a una altra banda mentre fan el truc s'ha convertit en l'eix central de la política municipal de Trias. La d'aquesta setmana no és menor: decideixen PRIVATITZAR 15 aparcaments públics que donen beneficis a la Ciutat, uns 15 milions anuals, per 25 anys, demanant només 100 milions d'euros. On està el truc? Senzill: la promesa de que els 100 milions es faran servir per edificar 1000 pisos de lloguer social.

Vaja, sembla que els comptes no surten... 13 milions de benefici per a la ciutat multiplicats per 25 anys surten a un total de... 325 milions. Sembla que no quadra. Si l'Ajuntament ho privatitza per 100, on són els altres 225 milions? Claríssim, no? A mans d'inversors privats. O sigui, en termes reals Barcelona perd 275 milions d'euros que es "volatilitzen", o millor dit, van a omplir les butxaques d'algú. Una manera molt curiosa de beneficiar la Ciutat, no? A mi només se m'acut una paraula: INDECENT. S'estan venent tot allò que ha fet de Barcelona una Ciutat poc endeutada i capaç d'aguantar la crisi. Suposo que els seus amics n'estaran contents, però és un dia de dol per als ciutadans.

Anem una mica més enllà. A la cortina de fum dels 1000 pisos de lloguer social, dels quals diuen que els inquilins pagaran entre 200 i 300 euros al mes. A veure. Què hauria passat si enlloc de construir nous edificis haguessin decidit aprofitar els beneficis anuals dels 15 aparcaments (13 milions) per ajudar a pagar el lloguer anual a 1000 famílies: el càlcul és fàcil; comptant un lloguer mitjà a Barcelona de 700euros (valor publicat a BCN del 2012), i que cada família pagués 200 euros (o sigui, el mínim, de manera que la ciutat posés 500 euros per família), en un any la despesa de l'Ajuntament en ajuts seria de  1000x500x12 =... Tachan, tachan!... 6 milions d'euros!!!! O sigui, si enlloc de privatitzar els aparcaments, hipotecant el futur de la Ciutat, utilitzessin els beneficis del 15 aparcaments per ajudar a pagar el lloguer a les famílies directament, PODRIEN AJUDAR A 2000 FAMÍLIES enlloc de les 1000 previstes. I aquest és el gran negoci? Senyor Trias, si algú dels seus assessors es dedica a ser consultor econòmic, que no em busqui com a client!
Li proposo una cosa diferent: oblidi privatitzar les empreses municipals que donen beneficis, però privatitzi les que no els donen. Si la seva lògica és correcta, la gestió privada millorarà els balanços i tots podrem gaudir d'aquesta millora. O potser les empreses privades no es volen quedar negocis deficitaris? No confien en les seves possibilitats? A mi em sembla que això és jugar amb les cartes marcades... Una mica de risc també podria posar, el capital privat. O segons vostès només ha d'assumir pèrdues i riscos el capital públic? I després ens diran que la gestió pública és una ruïna. PERVERS.

En resum, la maniobra a més d'INDECENT és ABSURDA (potser SUICIDA?), a curt i a llarg termini. A més és una ruïna econòmicament i social, i un engany en tota regla de l'Ajuntament de Trias. S'estan venent la Ciutat i els ciutadans no se n'adonen. Aquesta és la concepció que té CiU de Barcelona: UN GRAN PASTÍS PER REPARTIR-SE. Ens hipotequen el futur i ens roben el present. Quina serà la propera?

EL QUE CAL ÉS SENSIBILITAT

Passejàvem aquest matí per la Trinitat Vella amb el Primer Secretari del PSC  Barcelona, Carles Martí, i comentàvem la situació del barri, els problemes actuals, el que està passant, i a poc a poc ens hem anat endinsant en un balanç improvisat dels dos anys de govern de CiU a la Ciutat.

Hem parlat de l'oblit del Districte de Sant Andreu, del poc suport a les entitats i de l'allunyament de l'Ajuntament dels petits problemes de la gent. Precisament ha estat parlant d'això quan, de sobte, m'ha vingut a la ment una idea que expressa molt sintèticament el tarannà del govern municipal: MANCA DE SENSIBILITAT.

Efectivament. I en tinc molts, d'exemples: durant un any i mig van tenir els veîns/es del nucli antic de Sant Andreu amb l'ai al cor mantenint un pla demencial. Al final la pressió veïnal i política els va fer recular. Un altre: decideixen reduir una fase de les cases barates del Bon Pastor contra la voluntat d'una gent que viu en habitatges precaris. I més: els veïns dels pisos de Casernes de St Andreu, nous i amb greus desperfectes, han hagut de passar mesos sense que el Regidor Blasi anés a visitar-los. 

Hi ha molts etcèteres, com el nom del local de l'Av de Congrés-Indians, i la manca de proximitat generalitzada del Govern. Ni cas a les petites entitats, només presència allà on hi ha interès polític. Anem a molts actes d'entitats on no apareix ni Regidor ni consellers. La gent que fa coses pels seus veïns necessita saber que se'ls dóna recolzament, i l'Ajuntament ha de demostrar que agraeix aquesta dedicació. Doncs bé, amb CiU això s'ha acabat. Tenen l'objectiu d'allunyar la política de les persones, de reduir el contacte personal amb la ciutadania. A mi, com a socialista, com a persona que creu en les persones, i com a polític (encara que només amateur) crec que s'han de conèixer els problemes de primera mà, que s'ha d'empatitzar amb la gent per implicar-se profundament en les solucions i que cal el contacte directe i mirar les persones als ulls tant per donar-lis un si, un no o un ho intentaré. En fi, que la política ha de ser més cor i menys comunicació de masses.

Doncs bé, dos anys han estat prou per saber que ells això no ho volen. Han reduït els consells de barri a la mínima expressió posant-hi barreres a l'espontaneïtat i allunyant-los en el temps. Han aturat o eliminat comissions de seguiment i ara volen reduir els consells de participació. Per a CiU la política és control de l'opinió, i cal evitar que el ciutadà sigui espontani.

En fi, el canvi de model de Ciutat que proposava Trias es pot començar a veure ja en funcionament. Es una actualització pseudo-democràtica d'un despotisme il.lustrat on l'opinió de la ciutadania només s'expressa a les urnes o en les cartes al director. On l'Ajuntament abandona la política de proximitat i es converteix en una simple gestora de serveis allunyada del control ciutadà. On  la realitat que no s'explica no existeix. Ho sento, però no hi puc estar més en desacord: La política s'ha de fer amb el cor i s'ha de guanyar el cor de les persones. Senyor Trias, AQUEST NO ÉS EL CAMÍ

ESTEM COM EL PRIMER DIA

Ahir a la nit vam tenir plenari de Districte a Sant Andreu, i us he de confessar que en vaig sortir amb una certa tristesa en veure com van passant els mesos i els problemes no se solucionen, ans al contrari, s'enquisten davant la inacció (incompetència?) de l'equip de govern de CiU. Parli amb qui parli, totes aquelles entitats que han necessitat l'Ajuntament aquests darrers dos anys comparteixen aquesta sensació. No hi ha gaire gent contenta amb el regidor Blasi i el seu equip de consellers. I el plenari no és més que un reflex d'aquesta situació. 

Presenten mesures de govern copiades o poc treballades (Pla integral de la Trinitat Vella), o inacabades (60 anys del Congrés), o inconcretes (celebracions Josep Verdaguer). I encara gràcies que en presenten alguna. Els consellers no expliquen res del que fan o gestionen, el Regidor presenta informes del que es fa a Plaça Sant Jaume però no del que fa ell (a excepció d'un bolcat de la seva agenda). El respecte institucional brilla per la seva absència, etc, etc...

Podria ser pitjor? Difícilment. Davant la inacció demostrada (ahir fins i tot van denegar un prec que només els demanava dialogar amb el consorci d'educació) responen amb dos arguments: "L'herència rebuda" i el "no hi ha diners". Analitzem-los, perquè en el plenari d'ahir el primer va ser l'estrella de les excuses, i el segon ho és en el dia a dia.

Començo per l'HERÈNCIA REBUDA. Ja comença a cansar una mica. Si es refereixen a la situació econòmica, han d'admetre (amb la boca petita, això si), que es van trobar un Ajuntament ben gestionat, amb els comptes sanejats i capacitat inversora. Quan es refereixen a inversions heretades (obres començades o planificades), sort han tingut d'elles, ja que en dos anys no han planificat res de res ni tampioc han començat a executar cap obra pensada per ells. I quan parlen dels problemes heretats a petita escala, aquells eterns petits problemes que costen de resoldre, ja porten dos anys governant!. Aquests petits problemes no es poden fer durar tant.Els han deixat enquistar perquè no han sabut (o volgut resoldre'ls). Dos anys després no es pot seguir invocant l'herència rebuda en aquest aspecte. Es pot fer servir uns mesos per fer callar els ciutadans, però dos anys...

I l'altra gran excusa, "NO HI HA DINERS". Ahir el Regidor s'enfadava quan li vam recordar que l'Ajuntament gasta a l'any 4 milions en el circuit de Montmeló (de la Generalitat), i que havia perdonat 25 Milions més mentre al Govern de Mas, i que ha pagat 240 milions que corresponien a la Generalitat (les dues terceres parts del pressupost d'inversions de Barcelona en un any). Així doncs, de veritat no hi ha diners? No cola. S'han de gastar bé, això si, però d'haver-ne, n'hi han. I si no, per què estaven tan cofois de l'acord amb el Partit Popular per a les inversions del 2013? 

Perquè la Ciutat pot i ha d'invertir. L'important doncs no és el QUANT, sinó el EN QUÈ i A ON. Doncs bé, tenim la resposta: Pel que fa a en què, Glòries, Diagonal, Passeig de Sant Joan, obres que els permetin sortir als grans titulars de La Vanguardia. Però no plans d'ascensors, o rehabilitacions, o equipaments. I si mirem A ON, encara és més desesperant: el Districte de Sant Andreu serà enguany el que rebi menys inversions de tota la Ciutat. O no saben que hi ha mancances, o no les saben resoldre o el que sospitem: no els interessa resoldre-les aquí. Potser no interessa un Districte que no surt als diaris i que té el segon barri més pobre de la ciutat i dos mes dels de menor renda. SANT ANDREU HAURÀ D'ESPERAR. Amb aquest govern, poques esperances.

BARCELONA: LA BARRA LLIURE DE MAS

Comença a ser molt preocupant la lleugeresa amb la qual l'Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tira de la cartera de tots els ciutadans per pagar les despeses del seu col·lega Artur Mas. Des de fa dos anys la plaça de Sant Jaume ha deixat de tenir un govern a cada banda i ha passat a tenir-ne un de sol, la Generalitat, i un caixer automàtic, l'Ajuntament.

Aquesta vocació de submissió de Trias, que comença a semblar vassallatge a l'estil medieval, havia servit fins ara sobretot per pagar equipaments a la Ciutat, escoles i museus, la qual cosa tenia una certa justificació perquè al final els diners revertien en els propis ciutadans. La lletra petita, però, era força més desagradable, ja que el senyor Trias està pagant també 4 milions d'euros anuals al Circuit de Montmeló i també altres despeses poc justificables. Tot i així, i estant totalment en desacord amb aquesta política de prestamisme, algú ho podria trobar justificat. Suposo que aquest algú hauria de saber també que en aquests moments el deute de la Generalitat amb l'Ajuntament arriba als més de 240 milions d'euros (diu el PP que més de 300) i que l'Alcalde no ha subscrit cap conveni per cobrar-los quan la situació millori. O sigui, la Ciutat els ha regalat. I no és una quantitat petita: el recent acord de les inversions entre CiU i PP ha desbloquejat una quantitat similar. Dit d'una altra manera, l'Ajuntament de Trias ha regalat el pressupost d'inversions d'un any a la Generalitat i no espera que li retornin (o potser que li retornin als ciutadans?)

Però el que és més emprenyador de tot, i el que ha fet que redactés aquest article, ha estat la sensació de que ens hem convertit en la barra lliure de Mas. I què ha fet que ho pensés? Doncs les imatges d'ahir en la presentació dels fastos per a l'any de celebració del tricentenari de la derrota del 1714. 

Ens van explicar actes, conferències, inauguracions, però... no ens van dir qui ho pagaria. I aquí arriba la preocupació: tenim una Generalitat en fallida econòmica, i penso que seria moralment reprovable que es gastés els diners en aquestes celebracions quan no pot pagar els deutes ni tampoc serveis com la sanitat o l'educació. Llavors... qui ho pagarà? És fàcil d'endevinar mirant la foto de l'acte, amb un Trias totalment sotmès als desitjos de Mas. De fet, ja han començat: en les subvencions a les entitats barcelonines enguany es premiava treballar per al tricentenari. 

En fi, quan s'acabarà aquesta dinàmica? Vam començar pels equipaments i ara arribem a regalar els diners dels barcelonins per a celebracions. Barcelona aguanta econòmicament per una bona gestió heretada dels governs anteriors i per una càrrega impositiva alta. No és just que els diners dels barcelonins vagin a pagar els fastos d'altres administracions simplement perquè tenim un Alcalde sense iniciativa i sense capacitat de defensar la Ciutat davant d'un govern de la Generalitat que l'hi demana submissió i calers. Espero que els barcelonins se'n cansin aviat perquè dubto que la Ciutat pugui aguantar aquesta dinàmica gaire temps sense entrar en fallida. On és aquella Barcelona lluitadora i amb orgull de ciutat? On ens està portant Trias? S'ha d'acabar el vassallatge de Trias, s'ha d'acabar la barra lliure.

ELS CATALANS I LA SIMPLIFICACIÓ

La simplificació dels conceptes i les idees té avantatges i també inconvenients. Si bé és un recurs per fer-se entendre fàcilment i donar arguments clars i contundents, acostuma a portar emparellat un empobriment dels matisos i de la riquesa argumental. Simplificar dóna molta força als qui volen negar l'existència de divergències, a tots aquells qui volen silenciar la pluralitat i les minories. En resum, ajuda aquells qui volen mostrar-se com a únics representants d'un pensament pur i poc contestat. 

I explico això perquè una i altra vegada sentim tertulians i gurús polítics que s'atorguen la representació monolítica dels catalans. Així doncs, només sentim dir "els catalans volem la independència", "els catalans estem pel dret a decidir", "los catalanes son españoles", "los catalanes son insolidarios", "els espanyols no ens volen", i tantes i tantes frases tan simples com ximples que només són simplificacions manipulades d'una realitat molt més diversa del que alguns voldrien. 

No sé si els partidaris del dret a decidir som majoria, com tampoc no sé si ho són els partidaris de la independència. Tampoc no sé si hi ha més catalans o menys que se sentin només espanyols, etc, etc. Del que si estic completament segur, completament, és de que cap opció no és unànime, i que entre els set milions i mig de catalans i catalanes hi ha minories o majories discrepants amb qualsevol d'aquests arguments. 

Així doncs, l'expressió "ELS CATALANS" utilitzada en els termes que es fan servir actualment per parlar de Catalunya és francament desafortunada, i hauríem de començar ja a trencar definitivament amb ella. Els catalans i les catalanes som TOTS/ES aquells/es qui ens sentim d'aquesta terra, aquells que hi vivim i l'estimem, independentment de com volem conviure amb la resta d'Espanya. Crec que podem parlar dels catalans en general quan parlem de temes que tots i cadascun de nosaltres compartim. Podem parlar d'ELS CATALANS quan parlem de la por a l'atur, dels problemes de la crisi, de la incertesa per la salut, del futur de les pensions, del futur dels nostres fills. N'estic ben segur de que tots compartim la incertesa per aquests temes. 

Però no vull que a mi m'incloguin en "ELS CATALANS" quan parlin de coses en les quals no hi ha unanimitat ni consens. No vull que m'utilitzin ni els uns ni els altres, no vull entrar en un conjunt al qual li posin una etiqueta i no vull que per estar en aquest conjunt em posin l'etiqueta a mi. No ens hem de deixar. És el moment d'aixecar la veu contra les simplificacions. No volem més manipulacions. 

Els catalans no som un producte uniforme que es pot utilitzar a gust de qui sigui. Demano als senyors Junqueras, Mas, Rajoy, que comencin a parlar d'"ELS CATALANS QUE REPRESENTO". Potser així quedarà tot més clar i començarem a entendre com de complex és el nostre país i com per avançar haurem d'entendre que cal posar-se d'acord. Només reconeixent la diversitat el nostre país tirarà endavant.

Josep Moratalla, testimoni del 14 d'abril

TOT PER AL POBLE, PERÒ SENSE EL POBLE

La frase amb que he decidit titular aquest article em va venir a la ment ahir a la tarda mentre debatia amb el Regidor de Sant Andreu en el Plenari del Districte. Li acabava de preguntar sobre les informacions que ens arriben de que canvien l'estructura administrativa de proximitat unificant les direccions de Serveis Personals i de Territori. Sembla ser (i dic sembla ser perquè el Regidor va defugir qualsevol explicació al respecte dient en un missatge a Twitter que "se n'havia oblidat"), que els tècnics de barri seran "recentralitzats" i deixaran d'estar als seus barris la major part del temps, i també sembla ser que això es posarà en marxa el proper 2 d'abril.

Aquest canvi organitzatiu fa recular el Districte uns quants anys, al punt en el que no hi havia tècnics de proximitat atents al manteniment d'un barri, les entitats, les persones, i que a més en tinguessin una visió integral de territori. Quan es va crear la figura del tècnic de barri es va fer amb la idea d'acostar l'administració als ciutadans, de fer-la sensible a les diferències entre uns barris i d'altres, de respondre a la diversitat de la nostra Ciutat, en la que qualsevol barri té més població que molts pobles i ciutats de Catalunya. Era una volta de rosca més en el model social de Barcelona, aquell model de qualitat en l'espai urbà, de proximitat de l'administració. Un model progressista que intentava ser copiat per les ciutats més avançades del món.

I qui s'hi va oposar? Convergència i Unió, amb el senyor Trias al capdavant. Van acusar els tècnics de barri (funcionaris, als que han après a valorar després però davant dels quals encara no hem sentit cap disculpa) de ser comissaris polítics. Es van negar a que cada barri tingués un funcionari vetllant pels serveis de qualitat, per les persones, i que fos un interlocutor únic amb les entitats. No volien una Ciutat pròxima al ciutadà, demostrant que tenien la manera de fer i pensar de les opcions polítiques més conservadores. Allunyar-se de la gent per manar sense que les persones protestin. De lluny no es veuen els petits problemes, no se senten els crits de les protestes. Aquesta és la idea.

Doncs bé, han trigat dos anys. Els tècnics han esdevingut referents territorials, i ara li treuen la raó de ser a la seva figura:Els allunyen dels barris. Trenquen el model de proximitat per la porta del darrere, sense avisar-ho, sense informar, sense anunciar-ho. Sense discussió ni participació. Si algú vol parlar amb el seu tècnic de barri, que no el busqui al centre cívic o casal de barri més pròxim, que vagi al Districte, a Sant Andreu.

Però la recentralització no acaba aquí. Ja sabeu pel meu bloc de notícies de Congrés-Indians que porten dos anys buidant de contingut els plenaris dels districtes frenant el debat proper als ciutadans i les preses de decisió pròximes. Doncs encara en volen fer una altra que afecta a la informació que reben els barcelonins:

No s'ha de separar tot l'anterior d'un problema que ha passat més desapercebut: la reducció del 50% en el pressupost de Barcelona Televisió als Districtes. Amb aquesta retallada, els deixen sense mitjans per conèixer les petites històries dels ciutadans, els petits problemes, les batalletes i les victòries de la gent. Aquelles històries que només poden ser vistes en una televisió municipal perquè aquesta ha de ser una de les seves missions principals. Tampoc no podran informar de les actuacions dels districtes, del que passa al voltant dels veïns. Ens porten a una visió uniforme i centralista de la Ciutat de Barcelona. A mi aquesta deriva m'entristeix enormement perquè crec en la política de proximitat, en la que resol els problemes quotidians, que actua en el dia a dia més proper. 

Tinc la sensació que aquell model Barcelona, enveja de propis i estranys, l'estan convertint en la Marca Barcelona freda, llunyana, buida d'ànima, mercantil. De ser un model a imitar ens estem convertint en una marca per comprar. Senyor Trias, aquest no és el camí.